FINAL

M'abraçares
fou
com si m'envoltaren 
el cos
dues barres de gel 
Em besares
fou
com si m'hagués fregat 
la cara
fredor en forma de llavis
I tot 
el foc 
que portava dintre meu,
de sobte, es va extingir
perquè no hi ha res
més dolorós
que adonar-te'n
de què s'ha acabat
mentre t'estrenyen.

84, CHARING CROSS ROAD

En octubre de 1949, Helene Hanff, una jove escriptora desconeguda , envia una carta des de Nova York a Marks & Co.,una llibreria de Londres especialitzada en llibres descatalogats.  Apassionada, maniàtica, extravagant i moltes vegades sense un cèntim , la senyoreta Hanff li reclama al llibreter Frank Doel volums gairebé introbables que calmaran la seua insaciable set de descobriments. 
 Ella irromp , des d'un edifici caduc i rogenc de Nova York, durant 20 anys en el 84 de Charing Cross Road londinenc  amb la seua ploma punyent.  És Frank Doel "l'única ciatura al món que em comprén " a satisfer els singulars desitjos d'una lletraferida que adora els grans assagistes del segle XVIII.
 Com a rerafons l'Amèrica i l'Anglaterra de la postguerra, el racionament , els ous en pols , la carn en llauna. Miss Hanff somnia durant anys visitar l'Anglaterra de la literatura i conéixer personalment l'exquisida "discreció britànica" de Frank Doel i la llibreria a la qual tant deu. Però Frank mor prematurament  i la llibreria tanca les portes el 1970.
 Helen Haff caminarà finalment pels carrers de Londres, només en ocasió  de l'edició d'aquestes cartes que representen la insòlita paràbola del culte als llibres.
 En 1987 s'estrenà "84, Charing Cross Road", una pel·lícula dirigida per David Hugh Jones, i basada en el llibre del mateix nom on Helene Hanff reprodueix la correspondència mantinguda amb Frank Doel. Aquest va ser interpretat per Anthony Hopkins i Anne Bancroft com Helen. 

 El film va ser produït pel seu marit Mel Brooks como regal pel vint-i-uné aniversari del seu matrimoni.
 El llibre és una menuda joia que no em cansaré de recomanar.

SABER I SENTIR

Sé
que et besen uns llavis
i no són els meus
que t'acaronen unes mans
i no són les meues
que t'estrenyen uns braços
i em són aliens.
Sent
gelosia?
no, no en tinc
enveja?
potser en tinga
enyorança?
en tinc
tanta, tanta...

SENSE NOM

"Last nigth I dreamt I went to Manderley again" així comença la primera pel·licula d'Alfred Hitchcock rodada als Estats Units l'any 1940. És clar que no l'escoltarem en anglés i per tant no sabíem quina veu tenia Joan Fontaine. 
"Rebecca" està basada en la novel·la de Daphne du Maurier del mateix nom.

 Al poc temps de perdre la seva esposa , l'aristòcrata anglès Maxim De Winter coneix a Montecarlo una jove humil, dama de companyia d'una senyora americana. Poc després, De Winter i la jove es casen, i ambdós van a la mansió anglesa de Manderley, residència habitual de De Winter. Aviat la senyora Winter s'adona que no pot esborrar en el seu marit el record de la seva difunta esposa.
 Segons explica el llibre It's only a Movie (Només és una pel·lícula), David O. Selznick volia que el fum de l’incendi de Manderley dibuixés una gran R. Alfred Hitchcock va pensar que aquest detall era mancat de subtilesa.  Encara que Selznick insistí que la pel·lícula fos fidel a la novel·la, Hitchcock va fer molts canvis, especialment sobre el personatge de la mestressa de claus Mrs. Danvers. En la novel·la, és com una mare gelosa. El llibre relata el seu passat, però en el film és una dona jove (l’actriu Judith Anderson deuria tenir uns quaranta-dos anys) i el seu passat no s’esmenta en absolut.  Hitchcock li va donar una figura fantasmal amb uns certs aires de lesbianisme, com s’explica en el documental 
 The Celluloid Closet (L’armari de cel·luloide).
 Com que Laurence Olivier volia que el paper de Mrs. De Winter fos interpretat per Vivien Leigh, amb qui mantenia un relació, tractà molt malament Joan Fontaine durant el rodatge.  Això sacsejà l’actriu, i Alfred Hitchcock ho aprofità per dir-li que tot l’equip de filmació l’odiava. D’aquesta manera es tornà més tímida i reservada, tal com el director la volia per al personatge.
Ni en la novel·la ni en la pel·lícula es diu en cap moment el nom de la nova esposa de Maxim De Winter, detall que remarca encara més la influència que el record de Rebecca exerceix dins la casa.

 Fins i tot el tipus de jaqueta que portava Joan Fontaine en la pel·lícula es va denominar, com no! rebeca. 



The Celluloid Closet (L’armari de cel·luloide).

SOME LIKE IT HOT

 La comèdia és un dels gèneres clàssics del teatre i d'allà s'ha estès a altres arts com el cinema. Es caracteritza per mantenir un to optimista, amb un final feliç i sovint per tenir elements d'humor o d'ironia. A vegades es construeix una comèdia com a paròdia d'una altra obra. 
  Segons la meua opinió la comèdia modèlica en tota la història del seté art és la pel·lícula coneguda entre nosaltres com "Con faldas y a lo loco". Dirigida pel gran Billy Wilder el 1959 conta la història de dos músics , Jack Lemmon i Tony Curtis, que casualment han estat testimonis de la matança del dia de Sant Valentí i per açò  fugen de la màfia disfressats de dona i incorporant-se així a una banda de música femenina. Allí coneixen a la sexy i ingènua Sugar Kane.   Així comença aquesta imprescindible comèdia, una de les famoses - i millors- de la història del cine, amb una curvilínia Marilyn en estat de gràcia. Wilder s'arrisca amb una història que, de no haver sigut tan genial, hauria vorejat el ridícul. Cada escena és més bona que l'anterior .  
 Hi ha sentències difícils d'oblidar, com la del final de la pel·lícula, línea que ja es troba en la història gran d'aquest art. En el títol original  (Some Like It Hot") tenim una doble significació, doncs al dir "Alguns ho prefreixen calent" no només es parla en sentit picaresc de la sensualitat i sexualitat que desborda la pantalla, sinó també del tipus de música que executa l'orquestra de senyoretes, variant del jazz denominada, precisament, "hot".
  "Ningú no és perfecte" però si algun director de cine ha assolit  la perfecció és , sense cap mena de dubte, Billy Wilder.  

L'HORT DEL COSTAT

 Abans hi era una araucària 
amb les verdes agulles 
de les fulles suspeses 
de l'estesa de les branques 
però es gelà,   
després li toca al torn a una palmera
que es vinclava a mercè de la ventada 
el morrut roig la va atacar i com sabeu
no té pietat.
 Ara només han restat dos arbres  
que resisteixen el fred hivernenc  
a l'hort de la casa que jo hi veig .
De la buganvilia fa poc de temps 
tan ufana de les flors vermelloses
que fins i tot havia envaït la llimera 
n'ha quedat ben poc i espera
com el poeta, com jo, com tots
un altre miracle de la primavera. 

QÜESTIÓ D'ORDRE

La metafísica és la branca de la filosofia que investiga els principis de la realitat a un nivell d'abstracció que transcendeix el de qualsevol altra disciplina. Investiga els fonaments (causes i "primers principis"), les estructures més generals, el sentit i la finalitat de tota realitat i tot ésser. Té moltes similituds amb l'altra branca de la filosofia anomenada ontologia. 
El nom prové d'Andrònic de Rodes que, en classificar les obres d'Aristòtil, col·locà les d'ontologia "després de les de física" (en grec antic μετà τà φυσικά).  
 Autors especialment dedicats a la metafísica foren Parmènides d'Elea, Aristòtil, Kant, Hegel, Tomàs d'Aquino, Heidegger, Plató, sant Agustí, els neoplatònics, Spinoza o Leibniz . 
 Gottfried Leibinitz ocupa un lloc igualment important tant en la història de la filosofia com en el de les matemàtiques. Inventà el càlcul infinitesimal,independentement de Newton, i la seua notació és la que s'empra des d'aleshores. També inventà el sistema binari, fonament de totes les arquitectures de las computadores actuals. 
  Més 300 anys enrere Leibinitz generà una pregunta de gran importància que inicià la febre de les especulacions  sobre l'origen del cosmos : "Per què hi ha alguna cosa en compte de no-res?".  En l'actualitat un nombrós grup de científics intenten contestar-la. 
  Em sembla que Andrònic de Rodes  s'equivocà classificant les obres aristotèliques. L'ordre correcte : abans l'ontologia i després la física.


  

ESCALFOR OCULAR

Ahir ens creuarem
-matinada remorosa-
una menuda estona
i el teu esguard  
m'acompanyà
tot el dia 
i a la nit
en tornar a casa
no s'havia esvaït
Em vaig adormir 
amb ell al damunt
no com un llençol
com una flassada
puix no he trobat
res amb més caliu
que dels teus ulls
la mirada.

PREGUNTES

És possible que el topònim de la població tinga el seu origen en el dia en què tenia lloc el mercat, el dissabte o sabbatum. Seria, en aquest cas, una etimologia paral·lela a la del Vendrell, amb mercat els divendres. És aquesta etimologia la més acceptada actualment entre els especialistes en onomàstica.
 La ciutat va ser pionera en la Revolució Industrial dins del sector tèxtil, i a mitjans del segle XIX es convertí en la ciutat llanera més important de l'Estat espanyol, rebent el sobrenom de "la Manchester catalana". 
 Encara avui en dia es poden veure nombroses xemeneies i vapors, una part dels quals han estat reconvertits en seus de serveis socials com ara biblioteques o l'Àrea del Jovent. 
 Aquesta herència tèxtil va deixar un marcat caràcter industrial a la ciutat que encara hi és present  . Tanmateix per la que és més coneguda avui en dia és per una entitat bancària que porta el nom de la ciutat.
 Aquest banc fa poc organitzà unes conferències en les que uns científics havien de contestar l'interrogant de "Quant anem a viure?". Un tema molt interessant, sens dubte, però jo els faria una altra pregunta o millor dit dues en una "Com i de què anem a 
viure?"...

CONVICCIÓ

No sé pas quants anys
em queden per a viure
quants entrebancs
em resten al front.
No sé pas com seré
quan la vellesa m'envolte
amb cadenes d'hores i dies.
Qui sap si perdre 
la voluntat de lluitar
Qui sap si perdre
l'afany de saber.
Potser els cabells
siguen tots blancs.
Potser tinga el geni
molt més curt.
Passar pot temps i temps
esquinçant remembrances
amb la seua petja impàvida.
N'hi ha una que perdurarà
mentre el meu cor bategue
i els pulmons tinguen aire
per a poder seguir alenant
només tinc aquesta seguretat
tinc aquesta certesa tan sols
sempre m'acompanyarà,
mentre em dure la vida,
la imatge del teu rostre
quan a la vora del foc
les flames l'il·luminaven
I fora
mullava camps i anhels
la pluja.
   

TREN DE L'ADÉU

El tren ja avança
tot soroll i rodejat
per una banda 
la muntanya
per altra la mar.
M'envolta el buit.
Tu no hi ets,
i la teva imatge
dempeus a l'estació
roman als meus ulls
com alguna cosa
que em cega 
em fa plorar
i no és el fum. 

TU MI FAI GIRAR COME...

 Les Eòlies són un arxipèlag de set illes al nord de Sicília, d'origen volcànic, situat a la mar Tirrena, pertanyents a la província de Messina.  Estan inscrites a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 2000.
  Només en una d'aquestes el volcà, de 924 metres d'altitud, es manté encara actiu. L'última erupció fou en febrer de 2007.  
 L'illa ha estat habitada des de l'antiguitat més remota i la seva economia s'ha basat en la producció agrícola de vinya i oliveres i la pesca. Al segle XIX  arribà a tenir una població de 4.000 habitants
 L'empitjorament de les condicions econòmiques i les importants erupcions des anys 30 del segle XX comportaren que bona part dels habitants emigraren , sobretot a Amèrica i Austràlia.
Els habitants actuals de l'illa són 400, tot i que a l'estiu la població pot arribar als 4.000. Els principals nuclis habitats que queden són San Vincenzo i Ginostra, que no estan comunicats per terra a causa de l'activitat volcànica contínua i només s'hi pot arribar per mar.
  A més a més és una illa literària i cinematogràfica : Jules Verne la utilitzà en la seva novel·la Viatge al centre de la terra , fent que els protagonistes emergiren de la seua aventura subterrània  justament pel seu volcà.
 I en 1948 el cineasta Roberto Rossellini dirigí una pel·lícula, on  per a poder escapar d'un camp de concentració , una dona desesperada accepta casar-se amb un pescador. Tanmateix lliurar-se d'una presó la porta a tancar-se en una altra ja que la vida en l'illa és també una condemna. 
 En l'època, potser influenciats per l'escàndol del romanç entre Bergman i Rossellini, ambdós casats, els crítics -en especial els americans- foren molt durs amb el film.
   L'illa en qüestió és Stromboli, que s'assembla a una baldufa invertida - el nom procedeix de  la paraula greca strombos que significa precisament baldufa, el joguet rotatori que els xiquets fan voltar vertiginosament. Com va fer girar Roberto la vida d'Ingrid Bergman , no com una bambola sinó com una trottola, és a dir com una trompa petaina.

LA VELLETA I LA MAR III

Ho tornava a posar tot en ordre i esperava, amb els ulls clucs, l'arribada de la son. No era gens fàcil. Pensava i recordava. Recordava i pensava.  Perquè els gossos de la memòria no li clavaren massa les dents reflexionava sobre la història que contaria a la colla l'endemà. Quina seria i com l'havia de contar, en quins moments caldria anar a poc a poc i en quins altres l'acció havia d'emprendre el vol deixant els oients bocabadats. 
 I passà l'estiu i la colla va començar a anar a escola i com tenia fred començà a encendre el foc. El vent, de nit, bufava fort i feia tremolar les flames de la llar com a ella li tremolaven mans i cames.
 De totes formes tot i que a l'hivern no tinguera companyia li agradava. Tenia la mar, el foc i "li plaïa l'ordre, la netedat i el silenci com als gats i els filòsofs escolàstiscs". Frase que devia a l'escriptor mallorquí Llorenç Villalonga.
 Els dies transcorrien sense aldarulls només que cada dia era una mica més vella. Tanmateix de sobte un matí en alçar-se va notar
que alguna cosa havia canviat. No se'n recordava de res. Havia perdut la memòria.
Aquell mateix dia va decidir morir-se, l'única cosa que no se li va oblidar.  Quan es va fer fosc es llevà la roba d'abric i canvià el llit pel balcó.
  La zona on vivia era bastant càlida  però era molt velleta i es va morir de fred, tota  arraulideta com un menut ocell. 

The End

notar   

LA VELLETA I LA MAR II

De vegades quan arribava el moment culminant els entrepans es quedaven a mitjan camí de la boca i fins que no s'havia solucionat l'entrellat el mos no arribava al destí.
 Ella igual els contava narracions tradicionals que unes altres que havia après als llibres : com aquella d'una guerra a la que una ciutat havia donat el nom i on els déus es van posar cadascú d'una part o històries sobre uns exèrcits que foren a una terra denominada Santa i la formació de les ordres de Cavalleria i els seus misteris. Sobre els senyors feudals que com el de Beaux va construir el castell damunt d'una roca, les Corts d'amor , la de les dames i els trobadors. També els contava històries sobre les paraules doncs no n'existeix cap que no en tinga. De com passaren algunes de l'èxit al fracàs o a l'inrevés, com algunes d'aquestes van viatjar per terra i per mar acabant al mateix lloc on havien començat el camí. Per què cada poble té una forma diferent de parlar que no vol dir que siga millor o pitjor sinó senzillament diferent.
 Quan se sentia cansada treia un rellotge de butxaca, obria la tapeta, mirava l'hora i deia : "ja és hora d'anar-vos-en a casa perquè els vostres pares començaren a preocupar-se".
 A poc a poc es tornava a quedar sola, si tenia fam es menjava un tros de pa amb formatge i un porró de raïm. Es quedava una estona a la fresca davant de la casa i després se n'anava al llit. En aquest no parava de regirar-se. Sempre li havia costat adormir-se i els anys no ajuden en aquest menester.
 Abans d'apagar el llum, del caixó de la tauleta de nit treia una capsa menuda que contenia : una anell que portava una data dintre, una polsera i una carta. No li calien  les ulleres se la sabia al detall.
  



  



   

LA VELLETA I LA MAR

Això diu que era una velleta que vivia a la voreta del mar. La seua casa era menuda, com ella, però no li mancava de res. Fins i tot tenia un pati on hi cabien una parra, una llimera, un gesmiler i un pou d'on treia l'aigua per a regar les plantes.
 La casa només tenia una alçada i un balcó que era el de la cambra on la velleta dormia o més ben dit es gitava perquè dormir dormia molt poc. Tenia els cabells completament blancs i una mica dels dolors propis de l'edat però no era per desesperar-se, l'única cosa que la fastiguejava de debò era la cama dreta, feia molts anys que li feia mal, sobretot quan feia calor. Ara necessitava l'ajuda d'un bastó. També en tenia un altre de dolor que el pas del temps havia mitigat però no se n'havia anat del tot . Sempre havia pensat que quan fos vella viuria amb una altra persona a la voreta de la mar. Tanmateix s'acostumà a romandre sola, acompanyada pels records i per històries que havia après.
 La seua vista no havia estat mai molt bona i els estralls de l'edat  no havien ajudat massa. Per aquesta raó ella que havia estat  llibridinosa i llibrívora en aquest temps li costava molt llegir però no havia perdut la memòria,era qui li feia compnyia sobretot de nit perquè de dia s'entretenia bastant. S'alçava de bon matí desdejunava fruita i cafè  (no li feia molt de cas al metge) i després passejava i aprofitava per  comprar alguna cosa. No en necessitava moltes. No anava molt de pressa però com tampoc en tenia li donava temps de fer-ho tot.
 I els dies d'estiu a poqueta nit sempre tenia una cita : una colla de xiquets i xiquetes acudien a sa casa per a que els contara històries mentre es menjaven el berenar-sopar. 
 S'asseien en cadires de boga formant un cercle davant de la cadira de repòs on ella era asseguda i començava : Això diu que era...

CONTINUARÀ...

EL MAL FOSC

Res et mou l'interés
i subratlle amb dos
línees negretes res.
El que t'agradava abans 
ara et deixa  indiferent
et costa fins alenar
la vigília no s'acaba
i si dorms, poc i mal,
ben agre el despertar.
El neguit inesgotable
perquè has oblidat del tot
com era sentir-te a gust 
només xerrant amb algú.
Quedar-te en un racó
a ser possible ben fosc
i plorar , plorar , plorar
fins que no resten llàgrimes
ni per  plànyer  aquest mal.
Els dies no tenen pressa
i tu sols vols que passen
per poder eixir del pou
negre, raspós i abismal 
on ha precipitat la vida,
la teua i la dels voltants.

    

DE CORRUPTIONE

 La corrupció deu entendre's com la coincidència de tres circumstàncies molt diferents : oportunitat, benefici i mínim risc . Perquè una ocasió  d'or és la que es concedeix al funcionari públic que té en les seus mans assignar llicències quan se li permet actuar sense transparència ni control. Una avinentesa sense preu és la que s'atorga a un polític quan se li consenteix negociar amb un lobby sense llum ni taquígrafs.  Eixes ocasions desvirtuen el poder que se'ls ha delegat en autoritzar de forma tàcita que converteisquen els càrrecs públics en negocis privats. 
 Aquestes conjuntures engreixen les seus butxaques i, probablement, la dels seus caps o partits, al temps que augmenten la indigència dels seus conciutadans, redueixen la qualitat dels serveis públics o allunyen la inversió estrangera. 
 Al nostre país a les tres circumstàncies anteriors n'hem d'afegir una altra : impunitat   ja que si els enxampen, és a dir en llenguatge judicial se'ls imputa, com les instruccions dels casos duren més que les famoses piles, la majoria de delictes ja han prescrit. 
 Si us interrogueu el perquè de què la justícia espanyola siga tan lenta primer haureu de contestar una altra pregunta que ja es feien els antics romans : Qui prodest? . En llenguatge planer : a qui beneficia ?...

HOMENATGES

   Pallas Atenea era la  deessa grega de la saviesa i de la intel·ligència, de les arts i les ciències i, en general dels dons de la civilització. Ensenyà als homes l’art de navegar , de filar i de teixir. Era també la deessa de la guerra i de les victòries militars i de la pau, per la qual cosa hom la representà amb casc i llança. Deessa verge fou coneguda pel nom de Pallas (donzella). Fou protectora d’herois i patrona de ciutats i fortaleses gregues, sobretot d’Atenes.

  

Un asteroide és un planeta petit. La seva etimologia ve del grec “asteroidés” “estrellat”, “que té forma d’estel”.

 Heinrich Wilhem Olbers  fou un astrònom alemany . Autor d’un nou mètode per a la determinació de l’òrbita dels cometes també 

 formulà la hipòtesi segons la qual l’origen dels asteroides és la fragmentació d’un planeta. En 1802 va descobrir un de nou al qual batejà com a Pal·les en honor de la divinitat grega i a l'any següent William H. Wollaston, un físic i químic britànic, va descobrir un nou element de la taula periòdica i el va nomenar pal·ladi en honor de l’asteroide recent descobert.

 Quins temps aquells en els què els científics també en sabien de mitologia!

D'OÏDA

Fins 1965 , any en el que va concloure el Concili Vaticà II, el llatí era la llengua oficial en la que es desenvolupaven els actes litúrgics, les diferents pregàries de l'Església catòlica. 
Durant segles milers i milers de persones han pronunciat paraules, expressions, frases  que els havien arribat per via oral, potser sense haver-les mai vistes escrites i que per tant, les han pogut anar transformant en mots semblants o recognoscibles , encadenant d'aquesta forma un o diversos errors successius. De vegades també es llegia el llatí però, al no entendre'l, també es deformava.
 Amb el temps, es va anar accentuant la divisòria entre el que es llegia o pronunciava i el seu significat real fins arribar al punt de no saber què s'estava llegint de veritat en el breviari o ens els llibres d'oracions.
 Per a mostra un botó : en una comunitat de monges interrompien la conversació del locutori perquè "se n'anem a resar el candileta". Candileta? Què volia dir això? . Ni més ni menys que una deformació de les dos primeres paraules del salm 83 : Quam dilecta tabernacula tua, Domine! ( Quant d'estimables són les teues morades, Senyor! ).
  El "Sermón sobre la patria selestial con Ave Maria y algunas interrupciones" puesto en romance bilingüe por José Serret Mestre comença amb aquest salm que va repetint-se amb la mateixa forma de les mongetes. La traducció que fa el "fervoroso cura rural" és "Cuan astimables son Sinyor tus tabernáculos". I l'acaba sempre amb : Ele. Tres equis; tres is. Que són els famosos números romans  escrits mitjançant  lletres i en aquest cas es refereixen al 83.  

IMATGE PARADOXAL

Quan escriu
al davant
té una foto.
Asseguts sobre una roca
hi són ella i els dos fills.
Darrere la mar glauca
damunt el rubor del cel.
Lluny, 
quasi no es distingeix,
un vaixell.
Cap somriure als llavis
s'han quedat dolguts i sols
però li agrada la imatge
és així que no l'amaga
perquè s'abracen els tres
com no ho tornaran mai
més a fer.

PASSER DOMESTICUS

De color terrós el mascle
dors, ales i cua jaspiats
foscos el bec i el ventre
les galtes emblanquinades 
a la gola un pitet negre. 

Tota terrosa i grisenca
és, en canvi, la femella,
pit i ventre més clars
però van anant igual
fent saltets a terra
de forma molt peculiar.

Quan al niu,mal acabat,
hi són els pollets amb fam 
l'alimenten entre els dos 
fins que mamprenen el vol 
als quinze dies passats.

Des de temps immemorial
conviuen entre els humans
tant és així que captius 
viuen més que en llibertat.

Per tres voltes a la plaça
el poeta els deia adéu
perquè marxava i no sabia
quan podria tornar a l'illa.

També els haurem d'acomiadar
però ara són ells els que se'van.
Si les teulades es fonen
no tenen lloc  a on niar
ni nom al que puguem
invocarinvocar uan podria tornar a l'illa.

ACTITUDS

Hem acabat tu i jo
no és gens estrany
pel mateix viure :
tu la joia
l'angoixa jo
tu la il·lusió
la melangia jo
tu la lucidesa
la follia jo
tu la paraula
jo el silenci.
Ara tenim 
quelcom 
en comú:
solitud.

DIVORCIAT

Diumenge de vesprada
pare i filla anaren a la mar.
Per poder-la veure
camí de tarongers
lletres a la muntanya
al cim del pujol castell.

I alguna insistència
per part d'ell, s'entén.

GRATITUD

Fa,fa molts anys
tant que es perd
a la nit del temps
era interna en un col·legi
de monges, no cal ni dir!.
Un amic dels seus pares
anava qualque diumenge
quan aquestos no podien
a treure-la d'aquell indret.
Sempre anaven al mateix lloc
perquè a tots dos els agradava
passar una bona estona al port.
El matí s'esmunyia lentament 
entre roques, gavines i vaixells.
Narrador insuperable de succeïts
li contava històries de tota mena
que ella, de bon grat, escoltava.
Quan va fugir de la trista escena
enmig dels retrets, no ho oblidarà,
ell, somrient, li donà l'enhorabona. 
Després cadascú anà per una sendera
fins que ell morí a la ciutat de l'altiplà
portaren el seu cos per a soterrar-lo
prop de la mar, com havia demanat.
Ella no va assistir  a les exèquies
entre roques, gavines i vaixells
recordà, donà gràcies i digué adéu.

EN VA

No m'he acostumat mai
a que no siguen els teus 
els que pugen per  l'escala
sent el soroll de petjades
i sense pensar em dic : 
ja és ací!
mai no arriben 
sempre passen 
i espere
de matí,
a migdia,
per la nit.
Però jo, tretze són tretze,
m'aferre aquesta espera
fins quan no seràs tu
qui puge pels esglaons.
Tota la vida
per aprendre
que no tornaràs.
Sí que m'ha costat
ensenyar-me la lliçó!.  

RECORDES?

Recordes, amic meu
quant us vareu estimar
en aquell temps llunyà?
Semblaveu dos adolescents
cercant-vos amb l'esguard,
enceniu la cigarreta i a posta
deixaveu les mans fregar-se.
Seieu sempre a la vora
i els altres d'acord tàcit
us guardavem el lloc;
i aquell primer bes
donat abans de pensar
i els segons i tercers
donats després 
de pensar-ho molt.
Però no passa d'aquí
els prejudicis 
la inexperiència
i la por
no ho feren possible.
Després  superareu
prejudicis
inexperiència
i por
tanmateix no comptaveu
haver superat fins i tot
l'amor,
l'amor 
del que no parlaveu
i aleshores sentieu
en aquell temps
ja tan remot.
Recordes? 

ANIVERSARI D'UN POETA ESCOLLIT

Apología y petición

Y que decir de nuestra madre España,
este país de todos los demonios
en donde el mal gobierno, la pobreza
no son, sin más, pobreza y mal gobierno
sino un estado místico del hombre,
la absolución final de nuestra historia?.

De todas las historias de la Historia
sin duda la más triste es la de España, 
porque termina mal. Como si el hombre,
harto ya de luchar con sus demonios,
decidiese encargarles el gobierno
y la administración de su pobreza.

Nuestra famosa e inmemorial pobreza,
cuyo origen se pierde en las historias
que dicen que no es culpa del gobierno
sino terrible maldición de España
triste precio pagado a los demonios
con hambre y trabajo de sus hombres.

Y a menudo he pensado en esos hombres,
a menudo he pensado en la pobreza
de este país de todos los demonios.
Y a menudo he pensado en otra historia
distinta y menos simple, en otra España
en donde sí que importa un mal gobierno.

Quiero creer que nuestro mal gobierno
es un vulgar negocio de los hombres
y no una metafísica, que España
debe y puede salir de la pobreza,
que es tiempo aún para cambiar su historia
antes que se la lleven los demonios.

Porque quiero creer que no hay demonios.
Son hombres los que pagan al gobierno,
los empresarios de la falsa historia,
son hombres quienes han vendido al hombre,
los que les han convertido a la pobreza
y secuestrado la salud de España.

Pido que España expulse a esos demonios.
Que la pobreza suba hasta el gobierno.
Que sea el hombre el dueño de su historia.

 L'autor d'aquest poema va nàixer tal dia com hui de 1929 en la Nava de la Asunción, Segovia, al si d'una família de l'alta burgesia castellana. El seu pare es traslladà a Barcelona per a treballar en la Companyia de Tabacs de Filipines.  
 Jaime, aquest és el nom del poeta, cursà el Batxillerat en l'Institut Lluís Vives de Sarrià de la ciutat comtal. La primera joventut va estar marcada per la vida de l'alta burgesia barcelonina que imperava en la família : vetllades al Liceu, natació, tennis i equitació en el Club del Polo, tot i que va sentir des de molt jove una lluita interna entre la còmoda vida burgesa i l'atracció per allò marginal, inflluït també per una homosexualitat que en l'època i en l'estructura social a la que pertanyia resultava completament inconfessable. 
 Començà els estudis de Dret a la Universitat de Barcelona a on va conéixer  Carlos Barral, Joan Reventós, Alberto Oliart i Antonio de Senillosa, també es va relacionar amb Josep María Castellet que el va introduir en el corrent denominat realisme crític. Es llicencià a Salamanca. En 1953 es traslladà a Oxford, on es desenvoluparia l'amplia influència que posteriorment tindria la poesia anglosaxona en la seua obra. 
A partir de 1955 treballà en la Compañía de Tabacos de Filipinas.
En 1959 publicà  Compañeros de viajes y  Moralidades en 1966, 
aquesta poesia social es va anar inclinant a poc a poc cap el que es va denominar poesia de l'experiència, caracteritzada pel col·loquialisme i el seu caràcter intimista.
 Fou un membre destacat de la denominada Escuela de Barcelona, integrada també per Gabriel Ferrater, Carlos Barral y Juan Marsé. En 1968 aparegué Poemas póstumos i en 1974 publicà  Diario de un artista seriamente enfermo, les memòries.  Des de 1974, coincidint amb un cert desencant de la transició,  va sofrir una crisi que el portà a abandonar la vida literària i es va recloure  en un complet nihilisme . 

 Jaime Gil de Biedma va ser una de les primeres víctimes de la sida a Barcelona i morí el 8 de gener de 1990. 
 El poema Apología y petición és de l'obra Moralidades publicada l'any 1966. Tants anys que han passat i continua vigent!.                   













 Mor al gener de 1990 a conseqüencia de la sida. 

EL MANUSCRIT TROBAT PER LA CÚRIA

La Donació de Constantí és un decret imperial apòcrif, atribuït a Constantí I segons el qual, al mateix temps que es reconeixia el Papa Silvestre I com a sobirà, se li feia donació de la ciutat de Roma, així com les províncies d'Itàlia i tota la resta de l'Imperi Romà d'Occident. 
 L'autenticitat del document ja va ser posada en dubte durant l'Edat Mitjana; però va ser l'humanista Lorenzo Valla qui l'any 1439, durant el pontificat d'Eugeni IV, publicà un breu text , el "De falso credito ementita Constantini donatione" demostrant, a través de l'anàlisi lingüística del text , que el document de la pretesa "Constantini Donatio" no podia estar datat al voltant de l'any 300 i, al capdavall, era un frau de la Cúria romana. 

 Sobre aquest document fa poc que he llegit una anècdota que vull compartir amb vosaltres : trobant-se en conflicte la República de Venècia i el papat, el Pontífex li digué a l'ambaixador de la Serenissima  que desitjava veure l'acta o escriptura per la que els venecians es consideraven amos del Mar Adriàtic.
  El diplomàtic, sense immutar-se, va respondre : Santedat, es troba al dors de la donació feta per Constantí a l'església romana.

No comments (del llatí , no de l'anglès. No confonguem)

BON PROFIT !

D'acord amb la mitologia grega el Tàrtar és un profund abisme usat com una masmorra de sofriment . Nom que aplicaren de seguida a aquelles hordes salvatges que tanta paüra els infonien. 
 D'ells procedeixen aportacions culinàries com la salsa tàrtara i el filet tàrtar. A més a més, segons sembla, foren també ells els que van inventar l'hamburguesa en picar els talls de carn de baixa qualitat per fer-los més digestius.
 En el segle XIV es va popularitzar a Alemanya aquesta forma de preparar carn afegint-li espècies i, com no podia ser d'altra forma, a Hamburg va rebre el nom de filet hamburgués. D'ací es va difondre entre els emigrants alemanys que el portaren a Estats Units cap el 1880, a on ja es coneixia com hamburger a seques.
 A l'Exposició de San Lluís de 1904 entraria en col·lisió amb el sandwich, passant a servir-se com a menjar informal dintre d'un panet, costum que imposà el comte de Sandwich, ministre d'Afers Exteriors d'Anglaterra, tan aficionat al joc que per no abandonar la partida s'alimentava a base de talls de carn i formatge entre llesques de pa.
  Al llarg dels anys vint del segle passat l'hamburguesa anà imposant-se als Estat Units, tanmateix el pas definitiu va tenir lloc el 1954 quan a un venedor de picadores-batedores li cridà l'atenció que un menut restaurant californià situat a Sant Bernardí i regentat pels germans McDonald li encarregara huit dels seus aparells. La curiositat el portà a visitar-los per comprovar per ell mateix quin era el secret del seu èxit i prompte se n'adonà del potencial que allò tenia amb una gestió adequada. Els va oferir associar-se i així es va iniciar una fulgurant operació expansiva que començà quan es va inaugurar el 1955 el primer McDonald's d'aquesta nova etapa a Illinois que avui en dia és un museu.
 Un museu creat el 1955 és per a la nostra consciència museística europea com una contradictio in terminis.   

ETIMOLOGIES DIVERSES

 En llatí clàssic parlar era "loquor" d'ací deriva la paraula eloqüència, (és a dir l'art de parlar bé) tanmateix les llengües romàniques agafaren un altre terme per aquest mateix significat. 

 L'italià, el català, el francés el derivaren de "parabola" que Quintilià i Sèneca utilitzaven com comparació a l'igual que els Evangelis, després, d'acord amb els filòlegs, va prendre una extensió de sentit deguda a l'ús que feien els traductors de la Biblia, d'ací parlare, parlar i parler. 

 El castellà utilitza el verb hablar (en portugués i gallec  falar). Segons Joan Coromines, del llatí familiar fabulari "conversar", derivat del llatí fabula ""conversa", "relat sense garantia històrica", "conte o fàbula".

 Quan escolte els polítics explicant qulasevol cosa sempre em ve la ment el sentit etimològic del mot i no és precisament el de conversa com molt bé haureu endevinat.

  Per cert segons el meu parer els exemples paradigmàtics d'aquest fabulare són el ministre d'Hisenda i la presidenta de Castella-La Manxa.

   

   

  

L'ORIGEN DE L'UNIVERS : TEORIES

Pel que fa a l'origen de l'Univers després de la segona guerra Mundial emergeixen dues possibilitats diferents. Una va ser la Teoria de l'estat estacionari de Fred Hoyle. En aquest model, l'univers és aproximadament el mateix al llarg del temps. L'altra va ser la teoria de la gran explosió de Lemaître que va ser defensada i desenvolupada per George Gamow.
 Durant un curt temps, el suport estava dividit entre aquestes dues hipòtesis. Al capdavall, les proves observacionals van crèixer en importància i començaren a afavorir l'última. El descobriment de la radiació còsmica de fons el 1964 va assegurar la teoria de la Gran Explosió com la millor hipòtesi per explicar l'origen i l'evolució del cosmos.
 El cas curiós  és que va ser Fred Hoyle qui va encunyar el nom amb el que avui és coneguda mundialment  la teoria, durant una emissió de ràdio en la BBC l'any 1950, per a referir-se a ella de forma despectiva  digué : "aquesta idea del Bing Bang".
  Gamow va donar suport a la teoria de la gran explosió des del principi i el 1948 va publicar un article juntament amb Ralph Alpher, en que explicava la formació de l'heli primitiu  i els nivells actuals d'heli i hidrogen l'Univers. Aquest model es coneix com la teoria Alpher-Bethe-Gamow. El nom de Hans Bethe va ser afegit per Gamow per fer un joc de paraules amb les tres primeres lletres de l'alfabet grec : alpha beta gamma, tot i que Bethe no va tenir res a veure amb l'article.
 Gamow era cèlebre pel seu sentit de l'humor i és de suposar que fins i tot li faria gràcia el nom de Bing Bang Theory.

COMIAT

Era un dia net i clar,
com la cançó de Llach
quan em vares dir adéu.
No em vas estalviar  res
fins i tot vas pronunciar 
la fórmula canònica 
i trencamental 
que no manca en cap  
tràngol d'aquesta mena.
 "No vull fer-te mal 
seguirem  com amics
però l'amor que sentia  
s'ha acabat i no anirem
mai més junts de la mà 
per la senda de la vida.
Veuràs que després 
et passa amb el temps
(quin gran taumaturg!)
l'estima que per mi tens". 
Sentia les paraules
i no les escoltava
l'únic de cert que sabia 
era que em deixaves
sense tu, 
sense alé,
sense futur,
sense afany
caminant d'esma 
durant molts anys
amb solitud imprevista
per la senda de la vida.
Era un dia net i clar 
perquè bufava ponent
quan em vares dir adéu.

ANÈCDOTES CÍNIQUES

Diògenes de Sínope fou un filòsof grec pertanyent a l'escola cínica, que rep aquesta denominació despectiva (del grec kyon gos) pel tipus de vida frugal que defensaven els seus seguidors i per la seua actitud sovint anticonvencional i extravagant. 

 Diògenes va nàixer a Sínope cap el 412 a.C. i morí a Corint el 323 a.C. No llegà a la posteritat cap escrit, la font més completa de la que es disposa sobre la seua vida és l'extensa secció que el seu homònim Diògenes Laerci li dedica en l'obra "Vides, opinions i sentències dels filòsofs més il·lustres:

 Fou exiliat de la seua ciutat natal i traslladat a Atenes, on es va convertir en deixeble de l'ascètic 'Antístenes.Diògenes va viure com un vagabund en els carrers d'Atenes, convertint la pobresa extrema en una virtut. Es conta que vivia en una gerra en compte d'una casa i que un dia caminava pels carrers amb una llanterna encesa dient que "buscava homes (honestos). (Ara quin tipus d'il·luminació empraria?).

  I parlant d'homes i dones, siguen honestos o no, ja que anem a referir-nos a la definició burlesca i poc encertada d'ésser humà que Sòcrates va aventurar : Bípede implume.

 Quan Plató li donà la definició del mestre a Diògenes, aquest li llevà les plomes a un pollastre i el soltà en l'Acadèmia de Plató cridant "The portat un home!".

 Assistint a una lliçó de Zenó d'Elea que negava el moviment, Diògenes, sense dir res, s'alçà i es posà a caminar.

   Per acabar una frase de Joan Fuster que sempre queda bé : El sincer diu la veritat encara que faça mal, el cínic la diu perquè en fa. 

L'ESCUMA DEL CAFÈ AMB LLET

Una de les parts més delicades del cos és, sens dubte, el cap
per això cal cobrir-lo i protegir-lo del fred , de la pluja , dels colps. Per aquestos és molt importat quan es circula en moto o bicicleta portar casc ; quan fa fred o plou ( o les dues coses alhora) les peces d'abric van proveïdes de caputxa. Quan aquesta és menuda i de color roig  sempre recordem  el conte popular europeu del qual existeixen nombroses variants, però en totes hi són la Caputxeta, la mare (quina ocurrència enviar la xiqueta sola pel bosc!), l'àvia (quina idea viure tan allunyada!), el llop i el llenyataire o el caçador
segons les versions.    

 Ara deixem els contes a una banda i rescatem la història (just al contrari de "L'home que matà Liberty Valance).  Cap al 1520 alguns frares franciscans, desitjosos de tenir una vida més contemplativa i observant de la regla original, es van retirar a viure com a eremites. Dirigia aquestos frares Matteo da Bascio, al qual la Inquisició va perseguir perquè havia abandonat l'obediència del seu convent per iniciar un  nou tipus de vida. 
 Matteo i els seus companys van trobar suport entre l'ordre dels camaldulesos, raó per la qual van incorporar al seu hàbit la caputxa punxeguda que portaven aquestos i per això són coneguts com frares caputxins. 

 Ja en el segle XX va sorgir a Itàlia un tipus de cafè amb escuma blanca i ruixat amb canyella que coincidia amb el color de l'hàbit de l'ordre d'ací el nom del famós "capuccino".

DIA DE LES ÀNIMES

 En la pàgina web de l'Ajuntament de Xirivella he trobat aquestes línees sobre la festa de demà que crec us interessarà 

"Actualment, la festa lúdica de Halloween ha monopolitzat les 
celebracions de la vespra del dia de Tots Sants, però a les nostres 
terres hi ha hagut altres tradicions que al llarg del temps han recordat els difunts de la família durant estos dies. 

Segons una creença popular que ja compartien celtes i altres pobles

antics, el dia de Tots Sants a poqueta nit, les ànimes del Purgatori 
tornen, per un dia, a les cases que habitaven (això explica la por de 
caminar per sendes solitàries i topar-se amb alguna aparició). 
L'endemà, però, han de tornar al seu estat habitual. Si no s'encenen 
candeles o "palometes", les ànimes en pena es poden perdre en el 
seu camí cap al cel. No debades es pensava que pujaven al cel entre Tots Sants i el Dia de Difunts. D'ací ve la tradició  d'encendre candeles que suraven en oli, les "palometes". 

 La meua àvia les encenia tots els anys però les anomenava "animetes". També ho feia quan jo tenia un examen o per a demanar alguna cosa. Quan ve aquesta època la recorde posant la palometa en el recipient mig ple d'oli i col·locant-lo en una taula de fusta negra que hi havia a la navada. Després la menuda flama projectava unes obres sospitoses a les parets. 

Navada : part coberta sense portes a la part posterior del corral. A Carlet com a molts altres pobles sempre s'ha pronunciat navà (és a s'ha perdut  la "D" intervocàlica   

Al MEU PARE

Tants desencontres
tantes discussions
pensant que tenies
sense cap equívoc
la veritat de la part.
No escoltaves quan
et deia : no és així,
abans de dur-ho a cap
pensa-t'ho amb calma.
No t'aürtes, parlem-ne.
I tu sense fer-li gens de cas
te n'anaves amb molt d'aire
(i poc que aventar és clar)
tancant amb un cop la porta  
com si això fóra una prova
del parer que postulaves
mentre anàveu debatent.
El temps, que no s'atura ,
t'ho ha fet capir de debò 
quanta, quanta raó tenia
i voldries dir-li-ho 
i demanar-li perdó
però constates amb recança
com tots els dies de l'any
com si tots foren Tots Sants
que no pots : 
ell ja no hi és.

ABSÈNCIA

Sí ja ho sé
la teua ciutat és a l'interior
hi ha boira
i fa fred
Sí ja ho sé
la meua ciutat és a la costa
hi ha claredat
i fa sol.
Saps un secret?
No la puc suportar
Tu no hi ets.

TOT ARRIBA, TOT PASSA (per a un amic)

Un dia ja no serà
un captaire del voler
com ara ho és.
No li caldrà estimar
ni que l'estimen.
En el seu fur intern
sap que en la recerca
no ha tingut gaire sort
uns amors el rebutjaren
altres el varen deixar
malgrat tot ha seguit
buscant per tot arreu
fins un dia que no serà
un captaire del voler
com ara ho és.
Serà a casa, foc i llibres,
a la sendera malguanyats 
il·lusions, anhels i afanys.
Llavors premeràs el timbre  
obrirà només per dir-te :
"massa, massa tard"

ROMANÇ DE LES ONES

Em vaig enamorar

a la voreta del mar

i vaig tenir una desengany

a la voreta del mar

i em torní a entusiasmar

i em torní a desencantar

a la voreta del mar

doncs alguns amors

solen ser com les onades

vénen, mullen i se'n van.

ELS AMANTS

La casa al camp,
foscant al finestral
les flames del foc 
dibuixen en l'aire
mil defugibles formes
abans d'adonar-se'n
s'han esvaït del tot.
El foc de l'estima
també hi és encés.
Encara no s'han dit adéu
i ja ha començat l'enyor.

JASMINUM OFFICINALE

 És una planta perenne 

que s'enfila cap amunt.

L’ombra no li agrada gens

i així li ha de batre el sol

perquè cresca exuberant.

D’un verd intens les fulles

s’allarguen de forma oval

amagant la llenya fosca

d’aquest arbust tan fragant.

Moltes cases del poble  

en solen tenir al corral,

altres,al jardí de davant.

A la primavera comença

entre amigues i veïnat

el bescanvi dels esqueixos

a veure quin creix més alt.

Ací, com quasi no neva,

per comparar la blancor,

el llenguatge del carrer

utilitza  com a exemple 

clar que sí! la seua flor.

Satureja montana

En contrades on plou poc  

En les fulles no molt grans 

de les plantes silvestres

hi ha glàndules amb essència

curullant d'aromes el lloc.

Com la Satureja montana

que creix de nord a sud

del País, endevineu quin,  

Des del nivell de la mar

als mil metres d’alçària

Però no cal pujar amunt

per a buscar la sajolida

i adobar les olives

de forma tradicional

com fan en el meu poble

i tants altres del voltant.

RETROBAMENT

D'antuvi era sobre la tauleta de nit
més tard ha planat sobre el  meu cos
com si fos una papallona.
Em fa pessigolles 
a les aixelles
m'acarona el cabell,
es posa dins de la mà
l'escolte a cau d'orella.
Final del viatge :
els meus llavis
desitjosos del seu gust
sense haver-lo tastat mai.
Me n'adone que és meua,
meua amb contundència.
Sent que em pertany.
Només em caldria
tenir una història 
amb una paraula 
fins ara ignorada!
o ja portava el seu ressò
dintre meu d'un altre temps?
Per què no?
Per què no?

AUTORETRAT

M'agrada el cafè, la xocolata
i el vi. El Martini, no cal dir .
També, m'haureu de perdonar,  
fumar, si és Camel molt millor.
Em plau la lectura
per alfabètic ordre:
assajos, divulgació , 
científica la que més, 
memòries i en ficció
la novel·la d'intriga.
Sóc adepta al cine,
però a hores d'ara
és difícil trobar un film
que et desperte l'interés.   
Viatjar, si és de forma
literària molt millor.
Escoltar música  
(sóc d'ampli espectre)
per la cançó italiana
sent  debilitat, confesse. 
Passejar i conversar
conformen les aficions.
Era tímida,ja no ho sóc
(temps i  voler em guariren).
No sóc molt alta
(eufemisme de manual)
tinc els cabells blancs
i en octubre faig els anys.  
Si em pregunteu què és
el que em fa més feliç
sense cap dubte us diré:
sentir riure els meus fills.

"Del sentimiento trágico de la vida" és un dels més destacats assajos filosòfics de Miguel de Unamuno, publicat el 1912. Sota la influència de Soren Kierkegaard i de San Ignacio de Loyola, entre d'altres, qui fóra eximi rector de la Universitat de Salamanca fa una profunda incursió en la problemàtica existencial de l'home contemporani, distanciant-se radicalment del Motor Immòbil aristotèlic i afirmant la necessitat de creure en un Déu personal. 

 Malgrat les anteriors línees no vaig a fer avui una anàlisi sobre aquest obra sinó a contar-vos una anècdota sobre el tema que va ocórrer entre un bisbe i un ministre de Franco.
 El bisbe era Enrique Pla y Deniel i també fou procurador en Corts i membre del Consell del Regne. El poble el coneixia com "Sa Menudència" perquè va nàixer a Barcelona i no va crèixer en cap lloc.
Gabriel Arias-Salgado va ser , des de 1951, ministre del recent creat Ministeri d'Informació i Turisme fins 1962 en què fou destituït pel tractament que va fer que donara la premsa al IV Congrés del Moviment Europeu, denominat despectivament "Contuberni de Munich" , cosa que va atraure sobre el franquisme fortes crítiques de tot Europa.
 Pla y Deniel li demanà al ministre, encarregat de la censura,  que fera desaparèixer "El sentimiento trágico de la vida". Després el ministre comentava amb els col·laboradors : El bisbe no té ni idea del poder d'un polític. Com puc fer jo desaparèixer un sentiment tan arrelat en l'ànima espanyola?.
Arias-Salgado havia nascut a Madrid però sembla que no es va informar en cap lloc.  

  

Ziziphus jujuba

Més que un arbre és un arbust.
Perd la fulla, d'un verd brillant
amb el marge finament dentat,
quan arriba l'entretemps 
i a la primavera
-entre abril i maig- 
apareixen en grup
les menudes flors 
donant lloc al fruit
quan setembre cau.
L'historiador Herodot
ja el mencionà. A Roma, 
l'antiga per descomptat,
es feia servir als temples 
que honraven la Prudència.
Virtut que fa un temps 
nosaltres menyspreaven.
Sobretot quan quedàvem
a l' hort per a menjar-nos
un munt de gínjols rogencs. 
A voltes , per descomptat,
empassàvem un pinyol
però no ens feia cap nosa
érem amics i cosins  
i les branques de l'arbust
les remenava el ventíjol
de la tarda.