LA VELLETA I LA MAR II

De vegades quan arribava el moment culminant els entrepans es quedaven a mitjan camí de la boca i fins que no s'havia solucionat l'entrellat el mos no arribava al destí.
 Ella igual els contava narracions tradicionals que unes altres que havia après als llibres : com aquella d'una guerra a la que una ciutat havia donat el nom i on els déus es van posar cadascú d'una part o històries sobre uns exèrcits que foren a una terra denominada Santa i la formació de les ordres de Cavalleria i els seus misteris. Sobre els senyors feudals que com el de Beaux va construir el castell damunt d'una roca, les Corts d'amor , la de les dames i els trobadors. També els contava històries sobre les paraules doncs no n'existeix cap que no en tinga. De com passaren algunes de l'èxit al fracàs o a l'inrevés, com algunes d'aquestes van viatjar per terra i per mar acabant al mateix lloc on havien començat el camí. Per què cada poble té una forma diferent de parlar que no vol dir que siga millor o pitjor sinó senzillament diferent.
 Quan se sentia cansada treia un rellotge de butxaca, obria la tapeta, mirava l'hora i deia : "ja és hora d'anar-vos-en a casa perquè els vostres pares començaren a preocupar-se".
 A poc a poc es tornava a quedar sola, si tenia fam es menjava un tros de pa amb formatge i un porró de raïm. Es quedava una estona a la fresca davant de la casa i després se n'anava al llit. En aquest no parava de regirar-se. Sempre li havia costat adormir-se i els anys no ajuden en aquest menester.
 Abans d'apagar el llum, del caixó de la tauleta de nit treia una capsa menuda que contenia : una anell que portava una data dintre, una polsera i una carta. No li calien  les ulleres se la sabia al detall.