MELICS, ORACLES I HIDROCARBURS

Un mite de l'antiguitat ens conta que Zeus, volent determinar el centre exacte de la Terra -plana i circular- , va fer que dos àguiles volaren a la mateixa velocitat des dels extrems d'un dels diàmetres del cercle. Es trobaren a Delfos. Per tal d'assenyalar el punt, es va col·locar en el temple d'Apol·lo, erigit en aquell lloc, una pedra de marbre blanc , denominada Pedra Omphalos, amb una àguila d'or a cada costat .
Omphalos en grec significa melic ja que consideraven que aquell lloc era  el melic del món.    

 

Els grecs consideraven Delfos el centre del món i la residència de l'oracle. Durant els segles III i VI aC, la seva importància era tal que atreia tot tipus de cabdills i governadors, molts dels quals van prendre decisions en funció de les respostes que els donaven les pitonisses del temple.

No només els grecs el consultaven, sinó també altres civilitzacions del Pròxim Orient que creien fermament en les profecies de les sacerdotesses de Delfos, que van arribar a determinar el curs dels grans episodis de la història antiga.

A aquestes sibil·les, les sacerdotesses que transmetien les profecies, se'ls atribuïa el seu poder a uns "vapors d'una olor suau i dolça" que emanaven de les esquerdes de la caverna subterrània. En realitat, descobertes recents han demostrat que es podia tractar d’un tipus de gas etilè que, en grans quantitats, pot funcionar com un potent al·lucinogen.

 De tant en tant la resposta hi és a la química.

UNA MENT PRODIGIOSA

Augusta Ada , Lady Lovelace
(1815-1852)

Augusta Ada va nàixer  el 10 de desembre de 1815.
 Els seus pares es van separar al poc temps d’haver nascut la xiqueta i la custòdia la va obtenir la mare. Per a evitar que seguirà el camí del pare, aquesta s’encarregà d’inclinar els interessos de la filla cap a la ciència i les matemàtiques..
La nena, que tenia una capacitat intel·lectual privilegiada, va respondre de meravella a l’estímul i de fet va ser una  autodidacta en geometria, la que va arribar a dominar , a l’igual que l’astronomia i la matemàtica. 
 Als 17 anys , la jove entrà en contacte amb Mary Somerville, la traductora dels treballs de l’astrònom Simone Laplace. Somerville encoratjà i secundà  Ada en els estudis científics, malgrat que de vegades les seves opinions xocaven. A pesar de les diferencies , Ada freqüentava molt  Somerville i va ser en un sopar en la casa d’aquesta, en 1843, quan la jove escoltà per primera vegada Charles Babbage exposar les seves idees al voltant de la possibilitat d’una màquina calculadora denominada el motor analític.
Gràcies a la seva sensibilitat i intel·ligència perceptiva, Ada es va sentir profundament atreta per aquesta idea , que no despertà gran enrenou en eixe moment. Una vegada fascinada pels estudis de Babbage, Ada s’abocà a traduir el treball d’aquest a l’anglès, basant-se en un article del matemàtic italià L.F. Menabrea.  
A partir d’ací s’inicia una llarga relació de col·legues entre la jove i l’inventor i ells decideix agregar les seves anotacions a la traducció, no cal dir que amb el seu permís. El motor que Babbage havia visualitzat i que va poder concretar gràcies a les aportacions d’Ada, és l’antecessor de les nostres computadores.
Les seves anotacions feren una profunda anàlisi de l’invent i van permetre que fóra desenvolupat. El motor analític calculava qualsevol funció algebraica i emmagatzemava números. El programa que permetia el seu funcionament no estava guardat en la màquina, com succeeix avui en dia, sinó que era introduït en la màquina mitjançant targetes.
 En la seva primera publicació, Lady Lovelace fa la predicció de què una màquina com aquesta podria arribar a composar música, produir gràfics i que podria ser utilitzada tant en l’àmbit científic com en la vida diària. Parlava dels ordinadors actuals.
 Tanmateix el seu assoliment més gran no va ser ajudar Babbage. Ada dissenyà  ella mateixa un programa per a la màquina que calculava els números de Bernoulli. Aquest és el primer programa de computadora que es reconeix, es una espècie de software massa avançat per l’època en que va ser concebut. Ada va morir molt jove, als 36 anys, i el seu treball es va mantenir ocult durant molts anys , però quan la computació es va convertir en una disciplina triomfant, es va traure a la llum, reconegut i respectat en gran manera.
A finals dels anys setanta, el Departament de Defensa d’Estat Units desenvolupà el primer llenguatge de software tal i com avui el coneguem, i per emular-la, recordar el seu treball i donar-li el crèdit que es mereixia, el denominaren ADA.
Lady Lovelace és el primer programador de tota la història, i és, sense dubte a ella y la seva fecunda capacitat imaginativa que li devem la nostra era informàtica...Per cert el seu pare fou el famós poeta romàntic Lord Byron. 
    
        

AVATARS D'UNA NOVEL·LA

  L’única novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, duc de Parma i príncep de Lampedusa, rebutjada per diferents editorials, es va publicar finalment en 1957. Va ser un èxit a escala mundial.

Alguns coneixen aquesta obra mestra, una de les grans novel·les del segle XX, per la freqüència amb la que es cita una de les seves frases, malament en moltes ocasions  : “Si volem que tot continue com està, cal que tot canvie”. La novel·la també es coneguda per la pel·lícula que sobre ella va dirigir Visconti, amb Claudia Cardinale, Alain  Delon i Burt Lancaster.

L’obra es publicà en un moment en el que, per raons ideològiques, els crítics i intel·lectuals d’esquerra filaven molt prim. No van entendre la novel·la. Ni tampoc els catòlics que la titllaren de pessimista, a l’igual que els marxistes o els sicilians, per als que es tractava d’un assalt a l’esperit i l’honor de l’illa mediterrània.

L’escriptor Elio Vittorini va refusar el manuscrit i d’ací començà la llegenda negra del Lampedusa aristòcrata i reaccionari, enemic del progrés i del poble. El que sí que va saber llegir-la va ser un altre novel·lista, Giorgio Bassani, autor de “El jardí dels Finzi-Contini”, que la publicà en l’editorial Feltrinelli.

No li va agradar gens a l’escriptor Sciascia, almenys en primera instància, ni a Moravia. “Cal reconéixer que en rebutjar el manuscrit de Lampedusa Vittorini ha actuat amb absoluta coherència”,  va proclamar Sciascia als quatre vents. Abans de morir es penediria de les seves paraules.

 El tuf aristocratitzant, el teòric cant a l’immobilisme, la resistència al canvi històric dels Borbons al nou regne d’Itàlia, van ser algunes de les causes que fomentaren el menyspreu de la crítica esquerrana.

Fins que el comunista de comunistes, l’acadèmic Louis Aragon, va prendre part en la polèmica amb aquestes frases : “No us heu assabentat de res, camarades, és una de las grans novel·les de tots els temps. És un disbarat considerar-la com una obra de dretes. Més aviat és un al·legat de l’autor contra la seva classe en declivi, és una novel·la d’esquerres”.

La controvèrsia ideològica al seu voltant no ha cessat encara, però ningú no nega el seu enorme valor literari. És un clàssic i el personatge del príncep de Salina un dels més perfectes i vertaders de la literatura del segle XX.

Si com diu Joan Fuster l’única forma seriosa de llegir és rellegir, m’he submergit en el món de El Gatopardo tres vegades de forma molt seriosa i en cap d’elles m’ha decebut.

  Un altre dia parlarem de la pel·lícula.           

TRIBUT

Una turista nord-americana entrant a la Capella Sixtina , en la seva visita al Vaticà, va caure a terra com un drap, com morta. És el desmai davant la bellesa : pèrdua del sentit de la identitat i de l’orientació , confusió mental, estats de vertigen i fins i tot d’abandó depressiu. Hi ha turistes que confessen palpitacions, desequilibris físics, visions...

 Alguns psiquiatres no donen importància als turistes desmaiats a Florència . Asseguren que l’estat d’excitació estètica pot desencadenar mecanismes personals d’angoixa. És un trànsit de la nostra imaginació sobreexcitada. Quelcom fugitiu, passatger.

 Al capdavall , la gent es queda privada, defalleixen les cames, el cervell es queda en blanc. KO.

  És el que li va ocórrer al novel·lista Stendhal en 1817, quan visità per primera vegada Florència. Va ser en l’església de la Santa Croce . Eixia de la capella Niccolini quan li fluixejaren les cames, el seu cor començà a batre amb celeritat i va haver de ser atès en una farmàcia. Superà el trastorn amb la lectura d’uns poemes de Fóscolo.

 Els especialistes l’han definit com “hyperkulturemia, qui no ho som, d’especialistes s’entén, la coneguem com la síndrome de Stendhal.  

 Es diga com es diga és un tribut que el cos ret a l’esperit.                        

OPCIONS DE VIDA

La vida és una elecció, no la d'aquelles persones tan estupendes, per no dir una altra cosa, que els pregunten als xiquets : i tu a qui vols més a ton pare o a ta mare?. Interrogant que és de jutjat de guàrdia.

Com deiem la vida és una tria i hem de tenir en compte i. es una veritat com un temple, que tot no ho podem posseir. Repecte a totes les alternatives que van eixint-nos al pas hem d'elegir.

Viure sol té els seus avantatges i també els seus incovenients, de la mateixa forma que viure acompanyat. Com viure a la ciutat, al poble, al camp o en una zona residencial. El que hem de tenir clar és l'ordre de prioritats de cadascú perquè cada persona en tindrà unes.

 Si una persona vol una vida tranquil·la i al mateix temps arribar lluny en l'aspecte professional o en altres que s'ho lleve del cap. No ho aconseguirà.

 Hi ha un refrany francés que declara que no es pot tenir tot : la granja, la vaca, la llet, la mantega, el formatge i, perdó, el cul de la lletera. 

PURNEIG

De nit va ploure,
a l'endemà ningú
no ho hagués dit,
només a l'arena
de la platja
unes menudes i
rodones empremtes
deixaren constància
del fet.

PARAULES D'UN TEMPS

  Roland Barthes  era escriptor , crític semiòleg i teòric de la literatura. Va nàixer a Cherbourg (França) el 1915 i va morir a París en 1980.
Dins l'escola estructuralista i influït pel pensament de Saussure i dels formalistes, és un dels grans referents de la teoria de la literatura moderna. La seva aportació més coneguda és l'anomenada "mort de l'autor", formulada en un article de 1967 anomenat precisament així: La mort de l'autor.
Es tracta d'una reacció davant la crítica tradicional, massa preocupada per l'autor real del text i, per tant, obsessionada per la biografia de l'escriptor. Barthes proposa oblidar-se'n i centrar-se no en allò que l'autor real ha volgut dir, sinó en allò que el lector rep, allò que interpreta. Així, la mort de l'autor es pagaria amb el naixement del lector.

En 1978 l’editorial Kairós va publicar un llibre titulat en castellà (també en versió original) “Roland Barthes por Roland Barthes” una espècie d’autobiografia que he trobat, després de molt de temps, en canviar-me de casa i començar a ordenar els volums. No vaig fer cap anotació però sí que vaig subratllar algunes frases que em cridaren l’atenció i que , segons el meu parer, continuen sent interessants ara. Per aquesta raó vull compartir-les amb vosaltres.

“”Vostè és l’únic que no podrà veure’s mai només que en imatge, vostè mai no veu els seus ulls a no ser que estiguen embrutits per l’esguard que posen en un espill o en l’objectiu d’una càmara : tot i sobretot pel que fa al seu propi cos, vostè està condemnat a l’imaginari.” 

“Els arbres són alfabets, deien els grecs. Entre tots els arbres- lletres, la palmera és el més bonic. De l’escriptura, profusa i clara com el sortidor de les seves palmes, posseeix l’efecte primordial : la caiguda.”

I per acabar : “No serveix de res dir ideologia dominant , doncs és un pleonasme : la ideologia no és altra cosa que la idea en tant que domina.”

EL JOVE I EL PÈNDUL

Entre els assistents a la missa celebrada en la catedral de Pisa aquell diumenge de 1581, es trobava un jove de 17 anys. Era devotament religiós i no cal dubtar que intentava concentrar-se en les seves oracions; però el distreia un candeler que penjava del sostre. Hi havia corrent d’aire i el candeler oscil·lava d’un costat a l’altre.

 En el seu moviment de vaivé , unes vegades curt i altre llarg, el jove observà una cosa curiosa : el candeler pareixia batre temps iguals , fóra el vol curt o llarg. Què estrany!. Tothom hauria dit que havia de tardar més en recórrer l’arc més gran!.

  En aquest punt el jove s’havia oblidat completament de la missa. Els seus ulls es trobaven clavats en el candeler oscil·lant i els dits de la seva mà dreta palpaven el puny contrari. Mentre la música d’orgue surava al seu voltant, comptà el nombre de polsos: tants per aquesta oscil·lació , tants altres per a la següent. El nombre de polsos era sempre el mateix, independentment de què la oscil·lació fóra àmplia o curta. Què estrany!. Tothom hauria dit que havia de tardar més en recórrer l’arc més gran!.

  El nombre de polsos era sempre el mateix, independentment de què la oscil·lació fóra àmplia o curta. És a dir que el candeler tardava exactament igual en recórrer un arc menut que un gran.

 El jove no veia el moment de què la missa arribés a la fi. Quan acabà, va córrer a casa i lligà diferents peses en l’extrem de diverses cordes. Cronometrant les oscil·lacions comprovà que un pes suspès d’una corda llarga tardava més temps en anar i venir que un pes penjat d’una corda curta. No obstant, en estudiar cada pes per separat, comprovà que sempre tardava el mateix en una oscil·lació, 

fóra aquesta ampla o breu. Havia descobert el principi del pèndul!

Però havia aconseguit alguna cosa més : posar fil a l’agulla d’un problema que havia fet anar els savis de cap durant més de dos mil anys : el problema dels objectes en moviment.

 Us semblarà estrany que un jove de 17 anys es fixés en aquestos problemes però el misteri no és altre que el nom del jove : Galileo Galilei.       

UNA CANÇÓ I UN NOM

 Fa set milions d’anys una espessa selva cobria tot el territori africà però aleshores té lloc un esdeveniment geològic : es desploma la vall del Rift, alguns del seus marges s’alcen i van formant a poc a poc un vertader mur. Esta falla és gegantina : recorre Àfrica Oriental fins la Mar Roja i Jordània y acaba en el Mediterrani. En total sis mil quilòmetres i més de quatre mil metres de profunditat al llac  Tanganica.

 Un astronauta nord-americà va contar que aquesta falla que talla la Terra és visible des de la Lluna.

   Una de les conseqüències d’aquest fenomen geològic va ser el canvi climàtic. La pluja va continuar caient a l’Oest però cada vegada menys a l’Est, al recer d’esta muralla . A aquest costat, segons han confirmat els botànics, la selva retrocedeix , la flora es transforma.

  Els primats que van quedar a l’Oest de la fractura continuaren fent la seva vida arborícola, però els aïllats de l’Est s’enfrontaren a la sabana i després a l’estepa. Aquesta divisió en dos entorns va poder suscitar en el curs de les generacions dues evolucions diferents : els de l’Oest generaren els actuals simis, goril·les i ximpanzés ; els de l’Est, els pre-humans i després els humans.

 Així doncs podem dir que vàrem nàixer de la sequera. Tot el que ens caracteritza, estar dempeus, l’alimentació omnívora , el desenvolupament del cervell, la invenció de les nostres eines, tot resultaria d’una adaptació a un medi més sec. És un mecanisme de selecció natural  : un menut grup d’avantpassats que posseeix , genèticament, trets que constitueixen avantatges per a sobreviure millor  en aquest nou entorn, passa  a ser a poc a poc la majoria d’eixa població , perquè, al viure més temps que els altres, té una descendència que posseeix eixos mateixos trets i és més nombrosa.

  

 Mesurava  poc més d’un metre d’alçària, ja era bípeda però encara sabia enfilar-se als arbres. Havia nascut en les sabanes del Pliocé africà i va morir en el llac d’Hadar als vint anys d’edat. Ja no era un simi però encara no era humana. Tenia els muscles un poc caiguts, els membres superiors una mica més llargs que els nostres en proporció als inferiors, cap menut, mans capaces d’agafar objectes i també rames.

 El seu pas era més curt que el nostre, ràpid, un poc al trot, una mica ondulat. Vivia en societat i com tots els primats era vegetariana: devia menjar fruita i també tubercles.     Probablement va morir ofegada o devorada per un cocodril, ja que va ser trobada en un medi lacustre.   

  

Tres milions d’anys després, en 1974, els paleoantropòlegs Yves Coppens, Maurice Taib i Donald Johanson  descobriren uns quaranta ossos d’un australopitecus afarensis  femella.

  Quan els trobaren en l’Afar etíop acostumaven a escoltar un cassette dels Beatles  que incloïa “Lucy in the skay with diamonds”.  Així que van batejar “la pre-humana més bonica del vall del Rift" amb el nom de Lucy i així es coneix en tot el món.

               

DIR LA VERITAT

Quan s'és jove no es volen saber de mitges tintes : tot és negre o blanc. La maduresa és l'edat dels matisos , totes les coses tene els seus pros i les seves contres. La joventut és el temps de l'acció, la maduresa de la reflexió.
 Quan es tenen pocs anys es creu que la veritat s'ha de dir sempre, ploga, trone o neve; quan en tens uns quants, d'anys s'entén, te n'adones de què sempre els millors comentaris són els que has de callar.
 Has d'utilitzar l'autocensura perquè si no podries iniciar discussions que no s'acabarien mai però, i ací entra la diferència de matís, quan siguen coses per les que no paga la pena enutjar-se, les que en valencià es diu "que no pugen un caragol buit". Si tenen importància ja és una altra qüestió, el que cal és saber distingir-les. N'hi algunes, no moltes en el meu cas, que són innegociables.

I per últim, però no l'últim, ets conscient de la diferència entre una persona sincera i una cínica. La primera diu la veritat encara que faça mal, la segona la diu perquè en fa.

TANT A TANTS POCS

Durant la segona guerra mundial, concretament en la coneguda com batalla d'Anglaterra, l'aleshores"premier" britànic Winston Churchill va pronunciar una frase, era un pou inesgotable d'agudeses, referint-se als pilots de la RAF que havien impedit la invasió nazi de les Illes : "Mai tants han degut tant a tants pocs".

Si repassem la història de la humanitat ens adonarem que, en aquesta, la frase hauria de ser : "SEMPRE tants han degut tant a tants pocs". També podríem afegir "i han sigut quasi sempre tan mal pagats".

Inventors, artistes, astrònoms, metges, biòlegs, químics, filòsofs etc etc han fet possible que la humanitat anara endavant i que en l'actualitat gaudirem d'un nivell de vida que fa uns quants anys era impensable. Què encara queda camí per fer?..Clar que sí, però sense aquestes persones, poques, les altres no seríem on som.

Algunes moriren en la misèria, moltes foren reconegudes després i passaren a formar part dels llibres. Altres, ni això, i han quedat ignorades per sempre.

Jo, des d'ací vull retre homenatge a totes elles i , sobretot, a una. D'ellaho ignore quasi tot, només sé que era fenícia, perquè sense la seva invenció no podria ni llegir ni escriure.