INTERROGANT

Sempre es diu  
que la memòria 
és selectiva,
Sempre pregunte
qui fa la tria.
Molt a sovint
jo no sóc
qui escull
el record.

CURIOSITAT BEN ENTESA

Entre els assistents a la missa celebrada en la catedral de Pisa aquell diumenge de 1581, es trobava un jove de 17 anys. Era devotament religiós i no cal dubtar que intentava concentrar-se en les seues oracions; però el distreia un candeler que penjava del sostre. Hi havia corrent d’aire i el candeler oscil·lava d’un costat a l’altre.

 En el seu moviment de vaivé , unes vegades curt i altre llarg, el jove observà una cosa curiosa : el candeler pareixia batre temps iguals , fóra el vol curt o llarg. Què estrany!. Tothom hauria dit que havia de tardar més en recórrer l’arc més gran!.

  En aquest punt el jove s’havia oblidat completament de la missa. Els seus ulls es trobaven clavats en el candeler oscil·lant i els dits de la seva mà dreta palpaven el puny contrari. Mentre la música d’orgue surava al seu voltant, comptà el nombre de polsos: tants per aquesta oscil·lació , tants altres per a la següent. El nombre de polsos era sempre el mateix, independentment de què la oscil·lació fóra àmplia o curta. Què estrany!. Tothom hauria dit que havia de tardar més en recórrer l’arc més gran!.

  El nombre de polsos era sempre el mateix, independentment de què la oscil·lació fóra àmplia o curta. És a dir que el candeler tardava exactament igual en recórrer un arc menut que un gran.

 El jove no veia el moment de què la missa arribés a la fi. Quan acabà, va córrer a casa i lligà diferents peses en l’extrem de diverses cordes. Cronometrant les oscil·lacions comprovà que un pes suspès d’una corda llarga tardava més temps en anar i venir que un pes penjat d’una corda curta. No obstant, en estudiar cada pes per separat, comprovà que sempre tardava el mateix en una oscil·lació, fóra aquesta ampla o breu. Havia descobert el principi del pèndul!

Però havia aconseguit alguna cosa més : posar fil a l’agulla d’un problema que havia fet anar els savis de cap durant més de dos mil anys : el problema dels objectes en moviment.

 Us semblarà estrany que un jove de 17 anys es fixés en aquestos problemes però el misteri no és altre que el nom del jove : Galileo Galilei.       

PESAR

Després d'anys
nodrint  il·lusions
pensant o creient
que ara va de bo!
em trobe arraulida 
en un fosc racó
ullerosa amb el cap cot
mirant les mans buides.
Enyore coses perdudes.

DE COLORS

Al fetge es poden distingir dos estructures perfectament diferenciables a simple vista : el fetge pròpiament dit i la vesícula , un receptacle en la seva cara inferior , en forma de petita bufeta, a on s’acumula la bilis , un pigment que avui sabem que compleix un missió important en el procés digestiu dels aliments.

La bilis és una substància de color groc més o menys intens i un sabor molt amarg. Precisament la paraula castellana “amarillo” té el seu origen etimològic en eixe sabor : la paraula llatina “amarellus” és un diminitiu de “amarus” , amarg, és a dir significa amarguet.

 I, sens dubte, ara us preguntareu d’on procedeix la paraula per a designar aquest color en la nostra llengua.: groc ve de “crocus” que es com es coneixia el safrà a l’Imperi romà.     

PLUJA DESEMBRISTA

Contra tot pronòstic,
desembre no sol ser 
un mes humit 
per casa nostra,
la pluja aquesta vegada
ha arribat a la contrada 
no ha sigut torrencial
almenys a on jo visc
tanmateix acostumats
com estem 
al sol
uns diuen tenir-ne
prou 
i esperen 
amb els ulls al cel
que aviat escampe.

PUNT DE VISTA

Un esdeveniment real pot ser –i sol ser- viscut per més d’una persona simultàniament. Una novel·la pot oferir diferents perspectives sobre el mateix fet, però només una a la vegada. I  fins i tot si s’adopta un mètode narratiu “omniscient” , relatant l’acció des d’una altura pròpia de Déu, normalment privilegiarà sols un o dos dels possibles punts de vista des dels quals la història podria ser contada, i es concentrarà en com els esdeveniments afecten eixes persones. La narració totalment objectiva, totalment imparcial, pot ser una aspiració vàlida en periodisme o historiografia, però una història fictícia difícilment captarà el nostre interès si no sabem a qui afecta.

  Es pot afirmar que elegir el o els punts de vista des del qual o els quals va a contar-se la història és la decisió més important que el novel·lista ha de prendre, doncs influeix enormement sobre la reacció, tant emocional com moral, dels lectors front els personatges ficticis i les seues accions. La història d’un adulteri, per exemple –qualsevol adulteri- ens afectarà de forma diferent segons si es presentat principalment des del punt de vista de la persona infidel, del cònjuge traït, o de l’amant, o observat per una quarta persona. “Madam Bovary” narrat principalment des del punt de vista de Charles Bovary seria un llibre molt diferent al que coneguem.

  Un dels símptomes més habituals que delaten un escriptor mandrós o sense experiència és la incoherència en el maneig del punt de vista.

Naturalment no hi cap llei o norma que diga que una novel·la no deu canviar el punt de vista en qualsevol moment en què l’autor ho decideisca , però si això no es fa d’acord amb algun pla estètic o principi, la participació del lector es veurà pertorbada.

 El 1957 l’escriptor britànic Lawrence Durrell publicà “Justine”, en 1958 “Balthazar”, el mateix any "Mountolive" i a 1960 “Clea” . Aquesta tetralogia es coneix com “El quartet d’Alexandria” i es refereix a uns esdeveniments que ocorren a la ciutat egípcia just abans i durant la segona guerra mundial. Els tres primer llibres conten essencialment la mateixa història però des de diferents perspectives. Només en la part final “Clea” la història avança en el temps i assoleix un desenllaç.

 Durrell sí que va canviar el punt de vista però ho va fer en tres llibres i malgrat contar els mateixos fets són tres novel·les diferents.   

  

CONSEQÜÈNCIA

Buscant una foto
que necessitava 
m'he vist obligada
a veure'n d'altres
que havia guardat
entre les pàgines
d'un somni trencat.
El llancívol record
ha obert una nafra
que creia guarida
feia temps del tot. 

CAMINANT

Mentre 
exercite
les cames
pels carrers
despoblats 
del poble
la ment
tampoc
s'atura
el pensament
no m'ha deixat
burxa i crema
un cap aixafat.

UN TEXT ALIÈ

La major part de la gent té la convicció equivocada que la democràcia (el millor o menys pitjor dels sistemes de govern) és allò pel qual la majoria té sempre raó. Res de més fals. La democràcia és el sistema pel qual, atès que és difícil definir en termes qualitatius qui té més raó que els altres, es recorre a un sistema gasivament quantitatiu, però objectivament controlable: en democràcia governa qui obté més suport. I si algú considera que la majoria s'equivoca, pitjor per a ell; si ha acceptat els principis democràtics ha d'acceptar que governe una majoria que s'equivoca.

 Una de les funcions de l'oposició és demostrar a la majoria que es va equivocar. 

  I si no ho aconsegueix? Aleshores tenim, a més d'una majoria dolenta, també una oposició dolenta.

 Aquest text és d'Umberto Eco i m'ha paregut important compartir-lo amb vosaltres perquè fa pensar.

DESPERTAR

He tingut un malson
aquesta nit passada
em trobava en un lloc
desconegut per a mi
res no podia veure 
la tenebra era l'ama
anava a palpentes
per trobar una eixida
que no hi era enlloc.
M'he despertat enjorn
una suor ben glaçada
em regalimava pel cos
m'he calmat pensant
que només era un somni
però després he comprés
que l'angoixa era vertadera
l'havia deixada dintre meu
i mentre dormia
ella escapava
per les escletxes
del seny.

LAMENT

Malgrat que tot 
tendeix al caos
jo sóc més 
del cosmos
(entés com un sistema
ordenat i harmoniós),
per això em costa tant
molta paciència i esforç
viure en aquest 
indefugible món.

IL·LUSTRE DESCONEGUDA

   Ada Augusta Byron King va nàixer  el 10 de desembre de 1815.
 Els seus pares es van separar al poc temps d’haver nascut la xiqueta i la custòdia la va obtenir la mare.  Per a evitar que seguirà el camí del pare,(el famós Lord Byron) aquesta s’encarregà d’inclinar els interessos de la filla cap a la ciència i les matemàtiques.
La xiqueta , que tenia una capacitat intel·lectual privilegiada, va respondre de meravella a l’estímul i de fet va ser una  autodidacta en geometria, la que arribà a dominar , a l’igual que l’astronomia i la matemàtica. 
 Als 17 anys , la jove entrà en contacte amb Mary Somerville, la traductora dels treballs de l’astrònom Simone Laplace.
Somerville encoratjà i secundà  Ada en els estudis científics, malgrat que de vegades les seves opinions xocaven. A pesar de les diferències , Ada freqüentava molt  Somerville i va ser en un sopar en la casa d’aquesta, en 1843, quan la jove escoltà per primera vegada Charles Babbage exposar les seves idees al voltant de la possibilitat d’una màquina calculadora denominada el motor analític.

 Anys abans, Ada s’havia casat amb William King, vuitè baró de King i en 1838 se li atorgà el títol de comtessa de Lovelace. Va tenir tres fills. Però res de tot açò va ser obstacle per a la jove la passió de la qual per la ciència i la tecnologia no tenia límits.
Gràcies a la seva sensibilitat i intel·ligència perceptiva, Ada es va sentir profundament atreta per aquesta idea que no despertà gran enrenou en eixe moment. Una vegada fascinada pels estudis de Babbage, Ada s’abocà a traduir el treball d’aquest a l’anglès, basant-se en un article del matemàtic italià L.F. Menabrea.  
 A partir d’ací s’inicia una llarga relació de col·legues entre la jove i l’inventor i ell es decideix agregar les seves anotacions a la traducció, no cal dir que amb el seu permís. El motor que Babbage havia visualitzat i que va poder concretar gràcies a les aportacions d’Ada, és l’antecessor de les nostres computadores.

Les seves anotacions feren una profunda anàlisi de l’invent i van permetre que fóra desenvolupat. El motor analític calculava qualsevol funció algebraica i emmagatzemava números. El programa que permetia el seu funcionament no estava guardat en la màquina, com succeeix avui en dia, sinó que era introduït en la màquina mitjançant targetes. 

 En la seva primera publicació, Lady Lovelace fa la predicció de què una màquina com aquesta podria arribar a composar música, produir gràfics i podria ser utilitzada tant en l’àmbit científic com en la vida diària. Parlava dels ordinadors actuals.
    Tanmateix el seu assoliment més gran no va ser ajudar Babbage. Ada dissenyà  ella mateixa un programa per a la màquina que calculava els números de Bernoulli. Aquest és el primer programa de computadora que es reconeix, es una espècie de software massa avançat per l’època en que va ser concebut. Ada va morir molt jove, als 36 anys, i el seu treball es va mantenir ocult durant molts anys , però quan la computació es va convertir en una disciplina triomfant, es va traure a la llum, reconegut i respectat en gran manera.
A finals dels anys setanta, el Departament de Defensa d’Estat Units desenvolupà el primer llenguatge de software tal i com avui el coneguem, i per emular-la, recordar el seu treball i donar-li el crèdit que es mereixia, el denominaren ADA.
Lady Lovelace és el primer programador de tota la història, i devem , sense dubte a ella i a la seva fecunda capacitat imaginativa la nostra era informàtica...   

CANSAMENT

Quin fàstic!
quins ois !
són insofribles
uns anys tan llargs
que mai no acaben
però el més insuportable
és sentir-me no culpable
el que no vol dir
que innocent
em declare.

ELS RAIGS X I LA DOBLE HÈLIX

Rosalind Elsie Franklin (Londres, Anglaterra, 25 de juliol de 1920 - 16 d'abril de 1958) fou una científica britànica que va tenir un paper destacat en la major fita del desenvolupament de la biologia molecular, el descobriment de l'estructura de l'ADN.

Rosalind Franklin es va doctorar en Química física al 1945 per la Universitat de Cambridge. Va estudiar les tècniques de difracció de raigs X durant tres anys al Laboratori Central de Serveis Químics de l'Estat, de París.
 Va tornar a Anglaterra per treballar d'investigadora associada al Laboratori de John Randall al King's College de Londres. Rosalind Franklin, una dona de forta personalitat, va mantenir ací una relació complexa amb Maurice Wilkins, qui va mostrar sense el seu consentiment les seves imatges de difracció de raigs X de l' ADN a James Watson i a Francis Crick. S'admet que cap altra inspiració fou tan forta com aquesta per la seva publicació, al 1953, de l'estructura de l'ADN.
 Aquest descobriment no fou casual, sinó que Franklin va demostrar la seva habilitat per obtenir les millors imatges i per interpretar-les correctament en la investigació d'altres objectes, com l'estructura del grafit o la del virus del mosaic del tabac.

Franklin va morir prematurament, de càncer d'ovari, al 1958 a Londres, amb tota probabilitat per efecte de les repetides exposicions a les radiacions en el curs de les seves investigacions.
 El 1962 Watson, Crick i Wilkins van rebre el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina.
 Els seus companys, fins i tot  Watson, famós per la mordacitat amb la que es refereix als seus col·legues, van expressar repetits cops el seu respecte personal i intel·lectual per ella. En qualsevol cas, Rosalind Franklin mereix el lloc que ha arribat a ocupar, com a icona de l'avanç de les dones en la ciència.

 L'escriptora espanyola Rosa Montero en la seua obra La rídicula idea de no volver a verte, malgrat estar basada en el diari de Marie Curie, també es refereix en algunes ocasions a Rosalind Franklin. Per cert us recomane aquest llibre.

COMPÀS D'ESPERA

Rajos de sol
això sí, timids,
aquest matí,
han desaparegut
de vesprada,
a hores d'ara
el cel enterbolit
i no sé ben bé 
què espere
si la pluja
o la nit.

¿CÓMO SE PUEDE QUERER...?

Gràcies a l'atzar 
he tingut la sort
de nàixer al poble
i puc  ser bilingüe.
Dues llengües
són el meu llegat
i malgrat no tenir
el cor boig
sé
parlar-les
escriure-les
llegir-les
i estimar-les.

CITRUS SINENSIS

Abundants vesícules
atapeïdes de suc
són la dolça polpa
del célebre cítric. 
El nom del fruit
anomena un color
entre roig i groc.
Per a fer la taronjada 
res com la nàvel,
el melic del món.
Per a menjar-se-la 
a poc a poc
res com la clementina
podent fruir cada galló 
sense disparar un tir
ni al Corral ni al Saló. 

(Amb totes les meues excuses a John Ford)

PERSPECTIVA

L'escorç és un recurs del dibuix i la pintura que s'utilitza per donar la impressió de profunditat. En l'escorç, la figura o alguna de les seves parts es dibuixa com si en la realitat estigués disposada perpendicularment o obliquament al pla del quadre, és a dir, per exemple, un braç que es dirigeix vers l'espectador, o una persona estirada en direcció a l'espectador i que, per tant, les seves dimensions es reprodueixen de manera distorsionada per donar sensació de realitat.
 Un dels ecorços més famosos en la història de la pintura universal es el del Crist mort , l'autor del qual fou  Andrea Mantegna (1431-1506) i que es troba a Milà en la Pinacoteca Brera.  
 Les correcions òptiques introduïdes per Mantegna en el que hagués sigut una visió exacta d'un cos en eixa posició contemplat des dels peus, permeten que el cap no quede massa empetitit ni els peus massa grans, per questa raó subordina la geometria de la composició a les necessitats expressives d'una pintura devocional. El patetisme d'aquesta figura resulta emfatitzat pel violent escorç. Aquest ens permet veure amb claredat les empremtes dels claus en les man i els peus de Crist i una llum una mica apagada sobre els tons ocres accentua la sensació de desolació que la mort produeix.
 L'habilitat de Mantegna en l'ús de l perpectiva va ser ampliament reconeguda pels seus contemporanis. Un tractadista italià del segle XVI escrigué aquesta frase : "Mantegna ens va fer veure la forma de fer correspondre cada cosa amb el punt de vista". 
 Una recomanació : si viatgeu a la capital de la Llombardia no us el podeu perdre. 

FÍSICA I ...LITERATURA

 El jardín de los senderos que se bifurcan és una enorme endevinalla o paràbola, el tema és el temps; aquesta causa recòndita li prohibeix la menció del seu nom. Evita sempre una paraula, recórrer a metàfores ineptes i perífrasis evidents, és potser la manera més emfàtica d'indicar-la. És la manera tortuosa que va preferir, en cada un dels meandres de la seva infatigable novel·la, l'oblic Ts'ui Pên.  No empra una sola vegada el mot  temps. 
L'explicació és òbvia: "El jardín de los semderos que se bifurcan  "és una imatge incompleta, però no falsa, de l'univers tal com el concebia Ts'ui Pên. A diferència de Newton i de Schopenhauer, no creia en un temps uniforme, absolut. Creia en infinites sèries de temps, en una xarxa creixent i vertiginosa de temps divergents, convergents i paral·lels. Aquesta trama de temps que s'aproximen, es bifurquen, es tallen o que secularment s'ignoren, abasta totes les possibilitats. "

 Aquesta explicació es pot llegir en el mateix conte que Jorge Luis Borges va escriure l'any 1941. Un físic nord-americà va escriure la seua tesi doctoral basant-se en aquesta narració. En assabentar-se l'únic comentari de Borges va ser : "¡Estos físicos siempre tan fantasiosos!". 

D'ESMA

Deixant anar 
sense regnes
la memòria
discorre sempre
per les senderes
que jo no 
trepitjaria
però l'hàbit 
d'anar  per elles
tant se li ha arrelat 
que no hi ha forma
de fer-la tornar
al camí dret 
i tranquil
de l'oblit.

DOBLE PÈRDUA

Potser 
algun dia ploraré
però a hores d'ara
no pot ser
tinc els ulls 
més que erms
perquè he balafiat
les llàgrimes que tenia
en un plany desmesurat
pel que fou  
i no hi és.

PASSEJADA

De vesprada
a caminar
anant anant
pels camins rurals
m'acompanyen 
els colors del camp
de l'ocre groguenc
al roig ben brillant
també hi és el verd
que ací, a la tardor,
del tot mai es perd.

DE FORMENT MOLTS GRANS

És un dels 
tres cereals
més conreat
arreu del món
la dacsa i l'arròs 
són els altres dos.

El mot designa
tant la planta
com les llavors.

Amb la farina
es fa la massa
amb aigua i sal
sense oblidar
la llevadura
que diem rent.

Després el forn la courà 
i la pasta esdevindrà pa. 

AIXOPLUC

No ve gens malament
un dia sencer de pluja
en el que no abelleisca
eixir al carrer.
Romandre a casa
a recer de l'aigua
sentint les gotes 
entelant els vidres
que deixen passar
un subtil besllum 
addient per pensar
en el que escriuràs
perquè no es quede 
la pàgina en blanc.

DE SOBTE

Anunciar-se no sol 
perquè es precipita 
com un xàfec irós
damunt del teu cos.
T'agafa i t'estreny
no et deixa anar
romans captiva 
mentre vigila
de nit i de dia
la cel·la on jeus
esperant només
que s'acabe 
o minve 
el dolor
que sents. 

BEN NOTO

No distingeix
sempre confon
fica la pota 
fins al genoll
no se n'adona
del seu error
parla massa
sense pensar 
en el que diu
la frases són
galimaties
sense sentit 
així i tot segueix
sempre endavant
i el que és més greu
se sent cofoi
de si mateix.

SÓN POQUES PERÒ HI SÓN

Hi ha persones que són
com un raconet  al sol
quan fa fred
(escalfa i no crema)
Al seu costat et sents 
a recés dels mals vents
que bufen sense treva
elles són :
refugi
abric
respir.

LA MÀQUINA DEL TEMPS

En física, un forat de cuc , també conegut com a pont d'Einstein-Rosen  és una hipotètica característica topològica d'un espai-temps, descrita per les equacions de la relativitat general, consistent essencialment en una «drecera» a través de l'espai i el temps. 
  Un forat de cuc té almenys dos extrems, connectats a una única «gola», podent la matèria 'desplaçar-se' d'un extrem a un altre passant a través d'aquesta. Fins a la data no s'ha trobat cap evidència que l'espai-temps conegut continga estructures d'aquest tipus, de manera que en l'actualitat és només una possibilitat teòrica.
 El primer científic en teorizar l'existència de forats de cucs va ser Ludwig Flamm en 1916. Aquesta noció inicial va ser plasmada més científicament en 1921 pel matemàtic Hermann Weyl en connexió amb les seves anàlisis de la massa en termes de la energia d'un camp electromagnètic.
 El terme "forat de cuc" va ser introduït pel físic teòric nord-americà John Wheeler en 1957 i prové de la següent analogia, usada per explicar el fenomen: imagineu-vos que l'univers és la pell d'una poma, i un cuc viatja sobre la seva superfície. La distància des d'un costat de la poma fins a l'altre és igual a la meitat de la circumferència de la poma si el cuc roman sobre la superfície 
d'aquesta. Però si en compte d'això, cavara un forat directament a través de la poma la distància que hauria de recórrer seria considerablement menor, recordant l'afirmació que diu "la distància més propera entre dos punts és una línia recta".
En l'actualitat la teoria de cordes admet l'existència de més de 3 dimensions espacials, però les altres dimensions espacials estarien contractadas o compactades a escales subatòmiques (segons la teoria de Kaluza-Klein) pel que sembla molt difícil (és a dir "impossible") aprofitar tals dimensions espacials "extra" per a viatges en l'espai i en el temps.
 Això no obstant el físic teòric Kip  Stephen Thorne afirma que els forats de cuc no sols existeixen sinó que es poden utilitzar com a portals per a viatjar en el temps.  
 I com no podia ser d'altra manera un cineasta (Cristopher Nolan) 
ha dirigit un film basat en una història del mateix Thorne.

En un distòpic futur a causa del canvi climàtic i la mà de l'home, l'agricultura s'ha vist severament afectada, sent el blat de moro l'únic aliment cultivable i amenaçant el futur de la humanitat. Científics descobreixen un forat de cuc, del qual faran ús un grup d'exploradors, introduint-se en ell, prèvia reducció tant dels seus cossos com de la pròpia nau espacial amb la finalitat de trobar una solució al problema. 
 La pel·lícula es titula Interstellar i s'estrena divendres pròxim ( 7 de novembre). Si sou aficionats a la ciència ficció no heu de desaprofitar  l'avinentesa.

ROMANÇ DE LA TARDOR

Les roses de la tardor
finalment s'han decidit  
i les hem vistes florir,
els pètals, grocs o rosats,
tant se val, composen
la corol·la de la flor
acolorint les jornades  
més curtes de tot l'any
perquè tots ja ho sabeu
que minven fins arribar 
al Nadal.

AFLICCIÓ

La lluna creix a poc a poc
també ho fa la meua tristor
el dia minva segon a segon
també ho fa la meua alegria
en aquest temps tan tan erm
mancat de confiança i anhel.

Perquè quan creus que tot s'acaba
(Raimon dixit) torna a començar .

TRES MOTS

Hi ha paraules 
que fan feredat, 
en pronunciar-les
cos i ànima tremolegen
com l'illa de Stromboli,
no els cal la companyia
de cap adjectiu ni epítet 
sols amb elles prou i sobra
perquè ens esborronem ,
només en diré tres 
i tots sabreu 
de què parle :
mort, por i fam.  

SALVEM L'EL·LIPSI !

 Una el·lipsi cinematogràfica és una tècnica narrativa que consisteix en alterar la continuïtat temporal per permetre avançar la història en funció de les necessitats del guió. L'el·lipsi es pot resoldre en el 
en el muntatge amb una fosa a negre, un encadenat, una cortineta o qualsevol tipus de transició, o es pot fer més evident si el salt temporal implica més que uns minuts o hores, per exemple amb un 
pla que mostre com canvia el paisatge a través d'una finestra, com passen  les fulles d'un calendari o com es succeeixen les portades d'un diari.
 Les el·lipsis serveixen per a fer desaparèixer espais i temps febles o inútils en l'acció.  Els plans curts permeten, no només mostrar amb detallisme expressiu els actors, sinó també desfer-se de gran part de l'espai, ja que seria irrellevant i innecessari per a la narració del 
film. També per raons de temps de la pel·lícula, per ajustar la durada del metratge. 
  En els darrers temps els directors cinematogràfics sembla que s'hagen oblidat d'aquest recurs narratiu perquè per a contar-nos una història necessiten, en la majoria dels casos, dues hores i mitja de pel·lícula mentre que si l'hagueren utilitzat els espectadors estarien més atents sense remoure's en la butaca i tampoc mirarien el mòbil per saber quan falta per acabar-se. També caldria que recordaren que, en moltes ocasions, suggerir és millor que mostrar.
 La meua modesta proposició es constituir una Plataforma a favor 
de l'el·lipsi tant la temporal com les d'altres tipus.



  

LES TEULADES

M'agrada contemplar 
el sostre de les cases
sobretot si la coberta
s'inclina a dues aigües    
i les teules d'argila
són corbes i marrons
els vessants ben drets 
a l'extrem inferior l'aler
i al seu  dessota el canaló
per si de cas un dia plou.

DESITJOS

Un amic em deia : 
Jo aspire a ser feliç
li conteste de seguida
no sóc tan ambiciosa
només demane serenitat.
Qui ha sigut presa del neguit
acompanyat del desassossec
durant setmanes, mesos i anys
sap que l'absència de pertorbació
és un tresor que convé guardar
com si fos una relíquia
en honor del benestar. 

BLACK SWAN II

Nassim Nicholas Taleb (nascut el 1960 al Líban) és un assagista, investigador i financer nord-americà. És també membre de l'Institut de Ciències Matemàtiques de la Universitat de Nova York. 
 Es considera a si mateix «empirista escèptic» i creu que els científics i els financers sobreestimen el valor de la explicacions racionals sobre dades del passat i infravaloren el pes de l'aleatorietat en aquestes dades. Continuador d'una llarga línia de filòsofs escèptics com Sisè Empíric, Algatzell, Pierre Bayle, Montaigne i David Hume en considerar que el passat no es pot utilitzar per predir el futur.

 En els paràgrafs següents el mateix autor de la Teoria dels esdeveniments del tipus Cigne negre ens l'explica:  

"El que ací anomenem un Cigne Negre (i amb majúscula) és un esdeveniment amb els tres atributs següents. En primer lloc, és un cas atípic, ja que es troba fora de l'àmbit de les expectatives regulars, perquè no hi ha res en el passat que pot apuntar de manera convincent a la seva possibilitat. En segon lloc, comporta un impacte extrem. En tercer lloc, malgrat la seva condició de raresa, la naturalesa humana ens fa inventar explicacions de la seva presència després dels fets, de manera que és explicable i predictible." 


La idea principal en el llibre no és tractar de predir esdeveniments Cigne Negre, sinó per construir robustesa enfront de les negatives que es produeixen i poder aprofitar les positives. Taleb sosté que els bancs i empreses comercials són molt vulnerables a esdeveniments perillosos Cigne Negre i estan exposats a pèrdues superiors als pronosticats pels models defectuosos.

Espere haver despertat la vostra curiositat sobre el llibre perquè és molt interessant i a més a més fa reflexionar, un verb poc utilitzat en aquestos temps.  Com ja deia Marguerite Yourcenar : "Els és més fàcil indignar-se que pensar".  

BLACK SWAN

El terme cigne negre fou una expressió llatina, la referència coneguda més antiga prové d'una descripció que va fer el poeta Juvenal : "rara avis in terris nigroque simillima cygno". 
 En valencià  aquesta frase significa "un au rara a la terra, i molt semblant a un cigne negre". Quan la frase va ser encunyada, es presumia que el cigne negre mai no va existir.
 La frase de Juvenal era una expressió comuna al Londres del segle XVI com una declaració d'impossibilitat que deriva de la presumpció del Vell Món de què tots els cignes han de ser blancs perquè tots els registres històrics informaven que tenien plomes blanques. En aquest context, un cigne negre era impossible o almenys inexistent. 
 Després que una expedició holandesa, dirigida per l'explorador Willem de Vlamingh al riu Swan a 1697, va descobrir cignes negres a Austràlia Occidental, el terme es va transformar per a denotar que una impossibilitat percebuda podria ser refutada més tard. La importància del símil rau en la seua analogia amb la fragilitat de qualsevol sistema de pensament. 
  Els Esdeveniments tipus Cigne Negre van ser descrits per Nassim Nicholas Taleb en el seu llibre de 2007 (revisat i completat el 2010), El Cigne negre.  Taleb es refereix a gairebé tots els grans descobriments científics, fets històrics, i assoliments artístics com "cignes negres", sense direcció i inesperats. Assenyala com a exemples d'aquesta mena d'esdeveniments : Internet, l'ordinador personal, la Primera 
Guerra Mundial, i els atacs de l'11 de setembre. 

To be continued... 
  

NIT I DIA

Avui m'he despertat enjorn
tant que una tallada de lluna 
jugava a fet i amagar, al cel.
Mentre a la ratlla de l'horitzó
una incipient claredat rogenca
anunciava de nou la vinguda 
d'un dia encara sense encetar.

BONA MEMÒRIA

Com fa tant de temps
que no en sé res de tu
m'hauré d'esforçar 
en inventar-te
en comptes 
de recordar-te
perquè en aquest cas, 
per a desgràcia meua, 
la memòria no és fràgil
ni efímera
més aviat al contrari
massa concreta 
i ferma.

ELS VUITANTA ANYS D'UN CÒCTEL

Vuitanta anys acabats de fer i tot i així té l'esperit correcte, en aquest cas, una bona dosi de vodka. És un dels còctels més famosos del món, picant i interessant com el dia en què va ser servit per primera vegada pel francés Fernand Petiot , cambrer aleshores del King Cole Bar a l'hotel St Regis de Nova York. Era l'any 1934, i, després de la primera prova, el Bloody Mary va començar a fluir com els rius.
Aquest suc de tomàquet condimentat, sabor molt picant i el significat simbòlic (associat amb el món de la música, especialment el jazz), de fet, va celebrar la fi de la prohibició que fins l'any anterior havia impedit la venda de begudes alcohòliques en llocs públics nord-americans.
 Qui arribe a Nova York  en aquest període trobarà , al mateix bar on havia nascut, 80 variants d'aquest còctel concebuts pels millors xefs dels Estats Units, i la recaptació es destinarà a l'organització que supervisa la distribució de menjars per a persones sense llar.
 El nom d'aquest beguda segons la llegenda més acceptada, sembla derivar de la primera Maria Tudor, reina d'Anglaterra, qui a causa de la ferocitat amb què va lluitar i va matar protestants al seu regne passà a la història com, ja ho haureu endevinat, "Bloody Mary". 

ACLARIMENTS

Explicar no és justificar,
capir  no és compartir.
Aquestes observacions 
se'ns obliden a sovint
quan ens erigim en jutge
del que acabem d'escoltar. 

DE LA MASSA AL CORREU (ELECTRÒNIC)

Raymond Samuel Tomlison, sovint anomenat Ray Tomlison, és un enginyer electrònic, considerat un dels pares del correu electrònic.
Va néixer el 1941 a la ciutat d'Amsterdam, població situada a l'estat nord-americà de Nova York. Va estudiar enginyeria elèctrica a l'Institut Politècnic Rensselaer, on col·laborà en un programa realitzat per l'empresa IBM, i es llicencià el 1963.
Posteriorment entrà a treballar a l'Institut Tecnològic de Massachussets (MIT), on continuà els seus treballs sobre enginyeria elèctrica. El 1967 entrà a treballar a la companyia Bolt Beranek and Newman (BBN), on amb el seu equip col·laborador desenvoluparen el sistema operatiu TENEX, incloent la xarxa informàtica ARPANET i el protocol TELNET. Així mateix també va desenvolupar  un programa anomenat "SNDMSG" per enviar missatges entre les diferents terminals d'un mateix ordinador.
 Al setembre de 1971, quan la BBN ja estava connectada a la xarxa ARPANET, Tomlison va adaptar el programa "SNDMSG" per tal d'enviar missatges entre diferents usuaris connectats a una xarxa més àmplia, però sense que siguen coneguts (el que avui en dia es coneix com a correu electrònic o e-mail). Fou en aquell moment quan se li va ocórrer utilitzar el símbol arrova (@), un mètode que permetia separar el nom de l'usuari i del servidor.

 El signe @ és un símbol tipogràfic que va néixer per a representar una unitat de massa (l'arrova) i que ha acabat tenint altres usos.
Al l'època medieval era utilitzada pels copistes per a formar la preposició llatina ad ("fins a"), unint les lletres "a" i la "d" tancant la primera en un cercle; malgrat això, amb el temps, aquest símbol va deixar d’utilitzar-se excepte en l'àmbit anglosaxó, on es va acabar identificant amb la preposició at ("a"), i per aquest motiu al segle XIX es va integrar als teclats en inventar-se la màquina d'escriure. Al començament del segle XX, a més, s'havia utilitzat  com a símbol de l'àrea en documents de matemàtiques i enginyeria.  Modernament ha passat a representar, des de l'anglès, el símbol d'accés d'adreça d'Internet (en anglès at). Com hem comentat abans l'ús a la programació va començar l'any 1971 quan l'informàtic Ray Tomlison va necessitar algun símbol per a situar on es trobava un usuari, i va triar aquest perquè "segur que no formava part de cap nom propi".

El TEMPS AL SEGLE XVI

Llevó tras sí los pámpanos octubre
y con las grandes lluvias, insolente,
no sufre Ibero márgenes ni puente,
mas antes los vecinos campos cubre.

Moncayo, como suele, ya descubre
coronada de nieve la alta frente
y el Sol apenas vemos en Oriente
cuando la opaca tierra nos lo encubre.

Sienten el mar y selvas ya la saña
del Aquilón, y encierra su bramido
gente en el puerto y gente en la cabaña.

Y Fabio, en el umbral de Tais tendido,

con vergonzosas lágrimas lo baña

debiéndolas al tiempo que ha perdido.

 Quan jo estudiava batxillerat (època que es perd en la nit dels temps) al final del llibre de Literatura...Española, no cal dir!, venia una lectura per a cada mes del curs. En octubre hi era aquest sonet de Lupercio Leonardo de Argensola ; quan arriba aquesta època sempre em ve a la ment. He volgut compartir-lo amb vosaltres sobretot per si hi ha algú que és escèptic sobre el canvi climàtic.

 També afegiré que encara no he descobert el paper de Fabio en aquest poema meteorològic.

COMPLIR LA LLEI

És una benedicció l'amistat 
si la reps has quedat investit
amb un deure sagrat :
obeir les seues lleis
siguen quines siguen
les  conseqüències;
mitjançant les paraules
mitjançant el silenci
mitjançant els actes
per sempre cal honrar
les regles de l'amistat.

UN GOS ATROÇ

 Si ahir vaig escriure sobre un gos literari, avui ho faré sobre un ca mitològic : el guardià de la casa d'Hades, és a dir de l'infern per als antics grecs.
 La Teogonia d'Hesíode li atribuïx cinquanta caps; per a major comoditat de les arts plàstiques aquest nombre ha estat rebaixat i els tres cap de Ca Cèrber són de domini públic. 
 Virgili esmenta les tres goles; Ovidi el seu triple lladruc ; Samuel Butler compara les tres corones de la tiara del Papa, que és porter del cel, amb els tres caps del gos que és porter de l'infern. Dant li dóna caràcters humans que agreugen la seua índole infernal : barba llardosa i negra, mans amb les ungles molt llargues que estripen, entre la pluja, les ánimes dels rèprobes. Mossega, lladra i mostra les dents.
Dues vegades va ser burlada la seva vigilància. La primera va ser gràcies a la música de la lira d'Orfeu que va amansir-lo. La segona va ser quan la sibil·la de Cumas, guia d'Enees en la seva baixada als Inferns, va adormir-lo donant-li un pastís.
 En el seu onzè treball, Heracles va lluitar amb ell i el va guanyar només amb la força dels seus braços, portant-lo davant d'Euristeu com li havia estat ordenat i retornant-lo després altre cop a l'Hades. Un escriptor anglés del segle XVIII, interpreta així l'aventura :
 "Aquest gos de tres caps denota el passat, el present i l'esdevenidor, que reben i devoren totes les coses. Que fóra vençut per Hèrcules prova que les accions heroiques són victorioses sobre el temps i subsisteixen en la Memòria de la Posteritat."

UN GOS GENIAL

 Els protagonistes  de Flush, una deliciosa novel·la de Virginia Wollf són  Elizabeth, una dona delicada i  sensitiva, obligada per una malaltia a viure tancada en casa i el seu gos, un cocker spaniel pur, que, nascut per a córrer lliurement per camps i senderes es converteix en el més fidel company de la solitud de la seua ama.  Entre aquestos dos sers sorgeix una connexió íntima, una complicitat, un amor vertader que son posats a prova quan segresten el cocker , però que no s'aconsegueix truncar per molts canvis que experimente en la vida d'Elizabeth. Ella passarà els seus primer anys amb Robert Browning i després ens portarà , en un recorregut per la seua vida , a la seua arribada a Florència.
 El més atractiu i peculiar de la narració és que és contada a través del seu gos : les situacions es veuen sempre mitjançant la mirada del ca, innocent en relació a la racionalitat dels humans però ple d'una sensibilitat especial, capaç de captar signes invisibles per a les persones. 

Elizabeth Barret Browning (6 de març de 1806, a prop de Newcastle-on-Tyne - 29 de juny de 1861, Florència), fou una destacada poetessa en anglès, de l'era victoriana.
La seva infantesa fins a l'any 1845 va estar lligada a l'autoritat d'un pare possessiu dins d'una família nombrosa i adinerada. De ben jove li procuraven l'amistat amb homes com ara William Wordsworth i Walter Savage Landor. Quan la família es traslladà a Wimpole Street, a Londres, fou quan va començar a publicar obres com Poems, de 1844. La seva poesia The Cry of the children (El lament dels nens), relacionada amb l'abús de les jornades de treball intensives a menors, va impactar molt els lectors. L'informe de Horne va ser motiu d'una llei el 1843 per limitar el treball de menors. 
 La correspondència amb en Robert Browning li canvià la vida. La passió d'amor li va inspirar Sonets del portuguès. Aquest sentiment compartit va donar lloc a un casament secret i la fugida cap a Itàlia, el 1846.  Va tenir un fill el 1849 i va continuar escrivint inspirada pel "Risorgimento", l'admiració a Napoleó III i els problemes socials, morals i polítics del moment. 
  
 El títol de l'obra és el nom del gos, Flush, i és una lectura molt recomanable. Alguns l'han considerada com una obra menor de la Woolf tanmateix sóc de l'opinió que els grans escriptors no en tenen, d'obres menors s'entén.

Pb

Plom al cel
plom a la pell
plom a la ment
plom a les mans
plom als peus.
Tot és del color
i del pes del plom.
Alguns li diuen:
no et preocupes
és l'edat. 
Sense adonar-se'n 
ha arribat,
deixant enrere 
pedra i bronze,
a l'Edat dels Metalls
coure, zinc, estany,
ferro i...plom.

EL PECAT FAVORIT

L'orgull o vanitat és una característica de la personalitat que consisteix en la complaença en els propis mèrits en comparació amb els dels altres. Pot ser vist com a positiu, en tant que l'apreciació de la pròpia vàlua i la satisfacció amb el que es fa és un dels requisits per a dur una vida feliç, però també pot ser vist com quelcom negatiu si s'identifica amb la supèrbia o el menyspreu dels altres. Llavors se l'anomena també arrogància. Les persones orgulloses solen tenir problemes per reconèixer els seus errors i a vegades usen l'orgull com un mecanisme d'autodefensa davant la por que els altres no les valoren o les ofenguen.
 Des de la hybris clàssica fins al pecat cristià, l'orgull apareix normalment com una temptació per a les persones, que volen sobrepassar les pròpies limitacions. El científic boig o els que pacten amb el dimoni a canvi de poder són persones amb un orgull excessiu que són castigades per la seva falta. Aquest orgull s'associa amb l'egoisme, ja que l'individu no mira per la seva comunitat sinó sols per la seva fama. 
 En general els éssers humans estem orgullosos de pertànyer a la nostra espècie, no de bades ens hem batejat com Homo sapiens sapiens (sembla que no en teníem prou amb un adjectiu) però si el cristianisme declara que contra el pecat de supèrbia cal humilitat, la ciència ens recorda que :  "No  som el punt culminant de l'evolució, sinó una espècie més que podria no haver existit si l'evolució hagués seguit un camí diferent".