Tots haureu sentit parlar del "Tea party" un moviment ultraconservador dels Estats Units. ( No hi ha millor justificació que remuntar-se als orígens encara que la majoria de vegades es tergiversen.)
Aquest moviment pren el nom de la cèlebre rebel·lió dels habitants de Boston coneguda en anglés com "Boston Tea party" i que va tenir lloc en desembre de 1773. Llançaren a la mar la càrrega de té que es trobava als vaixells, com protesta contra els gravàmens que pagaven a la Gran Bretanya per a la seua importació.
L'origen de la protesta americana cal buscar-lo en les pretensions de la metròpoli de gravar amb nous impostos les seues colònies sense que aquestes pogueren enviar els seus representants al Parlament Britànic. És a dir, eren considerats com ciutadans per a pagar impostos, però no ho eren per a participar en la vida política : "Sense representació no hi ha contribució" era la frase preferida pels colons. Per aquesta raó, quan arribaren al port de Boston unes quantes càrregues de té, sobre el que havien de pagar els impostos corresponents, van assaltar les naus i llançaren per la borda tots els fardells que el contenien . Com represàlia, el govern anglés va tancar el port de Boston, per la seua part les colònies trencaren relacions amb els britànics i s'organitzaren per a la llarga guerra que vindria després.
Una dècada, la que va de 1773 a 1783, separen el Motí del té de la Pau de Versalles per la que Anglaterra va reconéixer la independència dels Estats Units.
Pel que fa al consum del té, molts colons, a Boston i altres llocs del país, van jurar no prendre l'esmentada beguda com senyal de protesta, preferint altres infusions i el CAFÈ.
Ara us he de deixar, he quedat per al cafenet...
Datos personales
- Rosa Peris Cabrera
- Sóc dona i nascuda en secà. El meu arbre totèmic és el garrofer. No hi ha res comparable a seure's sota la seva ombra -ni viscosa ni escassa- amb bona companyia i elucubrar o romandre en silenci, tant se val. Sabent de qui véns, a qui vas i qui tens al costat. Gaudir d'un moment especial sense cap mena de temor perquè sents que al seu davall -com a Holly quan desdejunava a Tiffany's- no et pot passar res de dolent. Sóc dona i nascuda en secà. El meu arbre totèmic és el garrofer. Orgull cap, dignitat la que calga.
lunes, 30 de septiembre de 2013
viernes, 27 de septiembre de 2013
AQUELLES MERAVELLOSES BAIES ROGES IV
La forma com el cafè va arribar al Carib i, des d'allí a Sudamèrica és tota un història de valor i d'heroisme.
En l'any 1715, Lluís XIV (el rei Sol), que era un apassionat del cafè, demanà als holandesos, que li devien un favor, que li procuraren un arbre de cafè de Java per al Jardí Botànic de París. Un hivernacle especial va ser construït i la planta, amb penes i treballs, va florir i donà els seus fruits.
Un cavaller francés, Gabriel Mathiew de Clieu, decidí portar un plançó a través de l'Atlàntic a la colònia francesa de La Martinica , amb la intenció d'iniciar allí plantacions de cafè. No obstant la sol·licitud d'un plançó fou denegada però, mitjançant un subterfugi, se les va arreglar per aconseguir-ne un i va emprendre la travessia. Aquell va ser , des de tots els punts de vista, un viatge espantós. Des d'un viatger molest, tant que arrancà una branca a l'arbret, fins tempestes i atacs de pirates . Tanmateix de Clieu va continuar tenint cura de la seua preciosa planta, tant que va compartir la ració d'aigua amb ella. Al capdavall tot es calmà i va arribar a La Martinica el 1720. Plantà allí l'arbret i 50 anys més tard hi havia quasi 19 mil arbustos creixent a l'illa.
Tal vegada la més romàntica de les històries al voltant del cafè és la que el relaciona amb el Brasil.
En assabentar-se de l'èxit dels cafetars en les colònies franceses, l'emperador del Brasil va voler plantar-los en el seu país, però els francesos, protegint els seus interessos, no van permetre que s'exportaren ni plantes ni llavors.
Tanmateix l'emperador, bastant astut, va enviar un emissari ben plantat, Francisco de Melho Palheta, a la Guinea francesa per tal de persuadir-los de què li deixaren emportar-se algunes plantes.
La sol·licitud de Francisco de Melho hauria fracassat sense el seu encant personal i els dolços esguards dirigits a l'esposa del governador. Aquesta, abans que l'emissari embarcara cap al seu país li va enviar un gran ram de flors, dintre del qual hi havia amagada una menuda planta de cafè.
Així s'originà l'imperi més gran d'aquesta beguda estimulant!
En l'any 1715, Lluís XIV (el rei Sol), que era un apassionat del cafè, demanà als holandesos, que li devien un favor, que li procuraren un arbre de cafè de Java per al Jardí Botànic de París. Un hivernacle especial va ser construït i la planta, amb penes i treballs, va florir i donà els seus fruits.
Un cavaller francés, Gabriel Mathiew de Clieu, decidí portar un plançó a través de l'Atlàntic a la colònia francesa de La Martinica , amb la intenció d'iniciar allí plantacions de cafè. No obstant la sol·licitud d'un plançó fou denegada però, mitjançant un subterfugi, se les va arreglar per aconseguir-ne un i va emprendre la travessia. Aquell va ser , des de tots els punts de vista, un viatge espantós. Des d'un viatger molest, tant que arrancà una branca a l'arbret, fins tempestes i atacs de pirates . Tanmateix de Clieu va continuar tenint cura de la seua preciosa planta, tant que va compartir la ració d'aigua amb ella. Al capdavall tot es calmà i va arribar a La Martinica el 1720. Plantà allí l'arbret i 50 anys més tard hi havia quasi 19 mil arbustos creixent a l'illa.
Tal vegada la més romàntica de les històries al voltant del cafè és la que el relaciona amb el Brasil.
En assabentar-se de l'èxit dels cafetars en les colònies franceses, l'emperador del Brasil va voler plantar-los en el seu país, però els francesos, protegint els seus interessos, no van permetre que s'exportaren ni plantes ni llavors.
Tanmateix l'emperador, bastant astut, va enviar un emissari ben plantat, Francisco de Melho Palheta, a la Guinea francesa per tal de persuadir-los de què li deixaren emportar-se algunes plantes.
La sol·licitud de Francisco de Melho hauria fracassat sense el seu encant personal i els dolços esguards dirigits a l'esposa del governador. Aquesta, abans que l'emissari embarcara cap al seu país li va enviar un gran ram de flors, dintre del qual hi havia amagada una menuda planta de cafè.
Així s'originà l'imperi més gran d'aquesta beguda estimulant!
jueves, 26 de septiembre de 2013
AQUELLES MERAVELOSES BAIES ROGES III
Donat que beure cafè aguditza i estimula els sentits, els salons de cafè han estat sempre lloc de reunió per a intel·lectuals, poetes, escriptors i artistes. Els turcs denominaven aquestos salons "escoles de savis" mentre que a l'Anglaterra del segle XVII es van arribar a conéixer com les "universitats del penic" ja que açò és el que costava entrar-hi.
Malgrat que el cafè va produir un gran impacte inicial a Gran Bretanya, el primer saló de cafè d'Europa es va obrir a Oxford a 1650) és l'únic país del vell continent on la tradició de la cafeteria i saló de cafè no ha aconseguit arribar fins cap grau d'importància real, a pesar del breu resorgiment dels anys 50 del segle passat.
Una de les raons és que els salons de cafè que havien tingut els inicis en temps d'Oliver Cromwell, començaren a canviar de caràcter, venent tant alcohol com cafè i tornant-se així menys atractius. Una altra , la més important, és que en aquell temps cap de les colònies britàniques conreava cafè i aquest constituïa , per tant, una cara importació per mitjà dels holandesos i francesos. També la fundació de l'East Indian Company va fer que el govern es preocupara més d'afavorir el comerç del té i descoratjar l'ús del cafè.
I la pregunta és ¿ com els Estats Units d'Amèrica , abans colònies britàniques, beuen més cafè, aigualit això sí, que té? La solució demà...
Malgrat que el cafè va produir un gran impacte inicial a Gran Bretanya, el primer saló de cafè d'Europa es va obrir a Oxford a 1650) és l'únic país del vell continent on la tradició de la cafeteria i saló de cafè no ha aconseguit arribar fins cap grau d'importància real, a pesar del breu resorgiment dels anys 50 del segle passat.
Una de les raons és que els salons de cafè que havien tingut els inicis en temps d'Oliver Cromwell, començaren a canviar de caràcter, venent tant alcohol com cafè i tornant-se així menys atractius. Una altra , la més important, és que en aquell temps cap de les colònies britàniques conreava cafè i aquest constituïa , per tant, una cara importació per mitjà dels holandesos i francesos. També la fundació de l'East Indian Company va fer que el govern es preocupara més d'afavorir el comerç del té i descoratjar l'ús del cafè.
I la pregunta és ¿ com els Estats Units d'Amèrica , abans colònies britàniques, beuen més cafè, aigualit això sí, que té? La solució demà...
miércoles, 25 de septiembre de 2013
AQUELLES MERAVELOSES BAIES ROGES II
El cafè es conreava al Iemen en el segle VI però no va ser fins el XIII quan els grans començaren a torrar-se i preparar amb ells alguna cosa semblant a la beguda que avui coneixem.
La primera casa de cafè es va obrir a La Meca a finals del segle XV i el cafè és va fer tan popular que passà a ocupar el lloc del prohibit alcohol.
No resulta difícil entendre que els àrabs es mostraren reticents a renunciar al seu monopoli. Van prohibir que fóra exportat un sol gra d'Aràbia que no haguera estat, abans, cogut o torrat, amb la qual cosa, naturalment, quedava estèril. No obstant quan algú s'obstina...i un hindú, Baba Budan, amagà set llavors en el seu cos subjectes entre la vestimenta, passà la frontera amb elles i les va plantar en la seua terra, al sud de l'Índia. D'entre la descendència d'aquelles set llavors els holandesos iniciaren les seues plantacions a Java, que durant molts anys foren unes de les més importants del món.
El primer cafè va arribar a Europa - a Itàlia- a començaments del segle XVII. En un principi va ser rebut amb sentiments oposats, ja que moltes persones temien que el dimoni, arran d'haver prohibit als musulmans beure vi per ser usat aquest en la comunió, els havia donat el cafè com a substitut. (És clar que en aquell temps no existia la correcció política).
Alguns dels sacerdots que ja s'havien convertit en entusiates del cafè van apel·lar al Papa per tal que donara el seu veredicte.
El Pontífex , en provar-lo, va declarar: " Vaja!, aquesta beguda satànica és tan deliciosa que, sens dubte, seria una llàstima deixar que els infidels gaudisquen del seu ús exclusiu. Enganyarem el dimoni batejant-la". El que va procedir a fer, i d'aquesta manera va aconseguir que els cristians no pecaren quan la bevien.
Des d'Itàlia, el cafè es va estendre fins França i Holanda i després fins Anglaterra i a les darreries del segle XVII, ja s'havien fundat establiments i salons de cafè en totes les ciutats europees.
Al següent capítol l'explicació de com Gran Bretanya es va inclinar per una altra beguda...
La primera casa de cafè es va obrir a La Meca a finals del segle XV i el cafè és va fer tan popular que passà a ocupar el lloc del prohibit alcohol.
No resulta difícil entendre que els àrabs es mostraren reticents a renunciar al seu monopoli. Van prohibir que fóra exportat un sol gra d'Aràbia que no haguera estat, abans, cogut o torrat, amb la qual cosa, naturalment, quedava estèril. No obstant quan algú s'obstina...i un hindú, Baba Budan, amagà set llavors en el seu cos subjectes entre la vestimenta, passà la frontera amb elles i les va plantar en la seua terra, al sud de l'Índia. D'entre la descendència d'aquelles set llavors els holandesos iniciaren les seues plantacions a Java, que durant molts anys foren unes de les més importants del món.
El primer cafè va arribar a Europa - a Itàlia- a començaments del segle XVII. En un principi va ser rebut amb sentiments oposats, ja que moltes persones temien que el dimoni, arran d'haver prohibit als musulmans beure vi per ser usat aquest en la comunió, els havia donat el cafè com a substitut. (És clar que en aquell temps no existia la correcció política).
Alguns dels sacerdots que ja s'havien convertit en entusiates del cafè van apel·lar al Papa per tal que donara el seu veredicte.
El Pontífex , en provar-lo, va declarar: " Vaja!, aquesta beguda satànica és tan deliciosa que, sens dubte, seria una llàstima deixar que els infidels gaudisquen del seu ús exclusiu. Enganyarem el dimoni batejant-la". El que va procedir a fer, i d'aquesta manera va aconseguir que els cristians no pecaren quan la bevien.
Des d'Itàlia, el cafè es va estendre fins França i Holanda i després fins Anglaterra i a les darreries del segle XVII, ja s'havien fundat establiments i salons de cafè en totes les ciutats europees.
Al següent capítol l'explicació de com Gran Bretanya es va inclinar per una altra beguda...
martes, 24 de septiembre de 2013
AQUELLES MERAVELLOSES BAIES ROGES
"Negre com el dimoni,
calent com l'infern,
pur com un àngel,
dolç com l'amor."
Així va definir la cèlebre beguda estimulant Charles de Talleyrand (1754-1838), un prelat i diplomàtic francés a qui molts polítics veneren sense que haja pujat als altars.
Existeixen diferents històries - algunes més aviat les hauríem d'anomenar llegendes- sobre l'origen del cafè.
Una de les quals, la més popular, és la d'un pastor de cabres iemenita. Una nit quan es trobava tenint cura dels animals va observar que aquestos en compte de pasturar plàcidament, com era natural en ells, saltaven amb gran excitació prop d'un arbust on creixien una quantitat de menudes baies d'un color roig brillant. Així mateix el pastor decidí provar-les i no havia passat molta estona quan ell també saltava .
La notícia d'allò que li havia succeït es va estendre ràpidament fins arribar a un monestir local , a on l'immam se les passava de tots els colors per a mantenir desperts els dervixos durant la pregària i la vigília nocturna.
L'immam pensà que no estaria malament provar aquelles baies exòtiques i així ho va fer. El resultat fou meravellós : tots aconseguiren mantenir-se ben desperts per a les oracions i amb les facultats intactes o fins i tot intensificades.
Noves d'aquest notable descobriment viatjaren de monestir en monestir des del Iemen, a través de tot Aràbia, fins El Caire, Medina i La Meca.
Una altra història parlà d'Ali bin Omar Al Shadhilly. Es conta que arran d'haver estat acusat de mala conducta amb la filla del rei fou desterrat a les muntanyes amb alguns dels seus criats. Allí, per mancança d'altra cosa per a beure, bolliren algunes baies de cafè amb aigua. Molts dels habitants dels pobles pròxims sofrien en aquell temps de picors epidèrmics i Ali va aconseguir guarir-los amb la cocció. Com resultat va obtenir el perdó i se li va permetre tornar a casa on, sens dubte, continuaria fent cafè.
To be continued...
calent com l'infern,
pur com un àngel,
dolç com l'amor."
Així va definir la cèlebre beguda estimulant Charles de Talleyrand (1754-1838), un prelat i diplomàtic francés a qui molts polítics veneren sense que haja pujat als altars.
Existeixen diferents històries - algunes més aviat les hauríem d'anomenar llegendes- sobre l'origen del cafè.
Una de les quals, la més popular, és la d'un pastor de cabres iemenita. Una nit quan es trobava tenint cura dels animals va observar que aquestos en compte de pasturar plàcidament, com era natural en ells, saltaven amb gran excitació prop d'un arbust on creixien una quantitat de menudes baies d'un color roig brillant. Així mateix el pastor decidí provar-les i no havia passat molta estona quan ell també saltava .
La notícia d'allò que li havia succeït es va estendre ràpidament fins arribar a un monestir local , a on l'immam se les passava de tots els colors per a mantenir desperts els dervixos durant la pregària i la vigília nocturna.
L'immam pensà que no estaria malament provar aquelles baies exòtiques i així ho va fer. El resultat fou meravellós : tots aconseguiren mantenir-se ben desperts per a les oracions i amb les facultats intactes o fins i tot intensificades.
Noves d'aquest notable descobriment viatjaren de monestir en monestir des del Iemen, a través de tot Aràbia, fins El Caire, Medina i La Meca.
Una altra història parlà d'Ali bin Omar Al Shadhilly. Es conta que arran d'haver estat acusat de mala conducta amb la filla del rei fou desterrat a les muntanyes amb alguns dels seus criats. Allí, per mancança d'altra cosa per a beure, bolliren algunes baies de cafè amb aigua. Molts dels habitants dels pobles pròxims sofrien en aquell temps de picors epidèrmics i Ali va aconseguir guarir-los amb la cocció. Com resultat va obtenir el perdó i se li va permetre tornar a casa on, sens dubte, continuaria fent cafè.
To be continued...
lunes, 23 de septiembre de 2013
PETIT PLAER
Diumenge.13 hores.
Darrer dia de l'estiu.
Del congelador trac
una copa de còctel
que hi havia deixat
unes hores abans.
En ella aboque una mica de ginebra,
de l'alabarder de la torre de Londres,
una rodanxa de llima, de la contrada,
amb un escuradents punxe una oliva,
amb pinyol, no cal dir, i el pose dintre
a més a més un glaçó
i amb vermut Martini,
insubstituïble Bianco,
acabe d'omplir el recipient
que resta abellidor i gèlid.
Sense anar a la capital
ni seure a la Plaça gran
mentre fume un cigarret
(ningú no és perfecte,
Wilder ja ho declarà)
gaudisc, d'un excel·lent,
com no! relaxing drink.
Darrer dia de l'estiu.
Del congelador trac
una copa de còctel
que hi havia deixat
unes hores abans.
En ella aboque una mica de ginebra,
de l'alabarder de la torre de Londres,
una rodanxa de llima, de la contrada,
amb un escuradents punxe una oliva,
amb pinyol, no cal dir, i el pose dintre
a més a més un glaçó
i amb vermut Martini,
insubstituïble Bianco,
acabe d'omplir el recipient
que resta abellidor i gèlid.
Sense anar a la capital
ni seure a la Plaça gran
mentre fume un cigarret
(ningú no és perfecte,
Wilder ja ho declarà)
gaudisc, d'un excel·lent,
com no! relaxing drink.
viernes, 20 de septiembre de 2013
Allegro ma non troppo
Carlo Maria Cipolla (1922-2000) fou un historiador econòmic italià. A través de la història econòmica, amb un enfocament humanista, va mostrar un major interés per les causes que han provocat determinades situacions econòmiques i socials al llarg de la història, que pels fets materials i xifres concretes.
Va ser també conegut pels seus articles sobre la superpoblació i els assajos sobre l'estupidesa dels "sapiens, sapiens".
En un d'aquestos assajos, recollit en un llibret sota el títol d"Allegro ma non troppo" enumera les lleis fonamentals de l'estupidesa humana. Lleis que no puc deixar de compartir amb tots vosaltres com avís a navegants.
1ª
Sempre i inevitablement cadascú de nosaltres subestima el nombre d'individus estúpids que circulen pel món.
2ª
La probabilitat de què una persona determinada siga estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona.
3ª Llei d'or
Una persona estúpida és una persona que causa dany a una altra o grup sense obtenir, al mateix temps, un profit per a ella o fins i tot obtenint un perjudici.
4ª
Les persones no-estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les estúpides. Les que no ho són ,en especial obliden constantment que en qualsevol lloc i moment i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta de forma infal·lible com un costossísim error.
5ª
La persona estúpida és el tipus de persona més nociva que existeix.
COROL·LARI
L'estúpid és més perillós que el malvat.
Non ci resta che tacere e riflettere...
jueves, 19 de septiembre de 2013
CONVOLVULUS ARVENSIS
Avui he tornat a passar
(por el camino verde no)
pel carreró acostumat
amb eixida a la casa
de la vila i m'he aturat,
perquè m'ha fet gràcia
un solar molt menut
que fa cantonada.
Les parets mitjanceres
de les cases que l'envolten
pintades d'un groc indefinit,
no han conegut la plomada,
si saben que són els bonys.
Encercla l'espai una xarxa
de quadrats de fil d'aram.
Aquest lloc perdut
des de fa molts anys,
ha estat envaït del tot
per una planta ruderal.
Aquest matí totes les flors
havien desplegat els pètals
blancs ,rosats o amb estries,
d'acord amb l'enciclòpedia,
jo trobe que són malva
(els clàssics ja escrivien tractats
sobre la percepció dels colors).
Ara la corriola corre pels pous
pels camins i també pels solars.
Amb el seu nom popular
fa l'ullet a les "xicotetes"
de l'església arxiprestal.
(por el camino verde no)
pel carreró acostumat
amb eixida a la casa
de la vila i m'he aturat,
perquè m'ha fet gràcia
un solar molt menut
que fa cantonada.
Les parets mitjanceres
de les cases que l'envolten
pintades d'un groc indefinit,
no han conegut la plomada,
si saben que són els bonys.
Encercla l'espai una xarxa
de quadrats de fil d'aram.
Aquest lloc perdut
des de fa molts anys,
ha estat envaït del tot
per una planta ruderal.
Aquest matí totes les flors
havien desplegat els pètals
blancs ,rosats o amb estries,
d'acord amb l'enciclòpedia,
jo trobe que són malva
(els clàssics ja escrivien tractats
sobre la percepció dels colors).
Ara la corriola corre pels pous
pels camins i també pels solars.
Amb el seu nom popular
fa l'ullet a les "xicotetes"
de l'església arxiprestal.
miércoles, 18 de septiembre de 2013
A VICENT
Ha mort un llaurador .
Entre canyes i esbarzers
dalt de l'eina de treball
el seu fill i el meu
el trobaren al barranc.
Tant tard i no ha vingut,
aneu a buscar-lo corrent
açò no m'agrada gens.
En la foscor de la nit,
malgrat la lluna creixent
cridant pare! i Vicent!
entre canyes i esbarzers
dalt de l'eina de treball
el trobaren al barranc.
Caquis, bresquilleres,
albercoquers, tarongers,
són tots un plany
entre les antares
dels camps orfes.
Ha mort un llaurador.
Un respecte.
Entre canyes i esbarzers
dalt de l'eina de treball
el seu fill i el meu
el trobaren al barranc.
Tant tard i no ha vingut,
aneu a buscar-lo corrent
açò no m'agrada gens.
En la foscor de la nit,
malgrat la lluna creixent
cridant pare! i Vicent!
entre canyes i esbarzers
dalt de l'eina de treball
el trobaren al barranc.
Caquis, bresquilleres,
albercoquers, tarongers,
són tots un plany
entre les antares
dels camps orfes.
Ha mort un llaurador.
Un respecte.
lunes, 16 de septiembre de 2013
EXERCICI D'INTERTEXTUALITAT
Com la coloma, com tots,
fins un rei ho va admetre,
s'equivocà la papallona.
Cregué que el celobert
era un cel sense núvols
les parets un jardí vertical
els cables ramificacions,
vegetals, clar que sí!
S'equivocava
S'equivocava
Cregué que com tenia ales
el vol sempre seria lliure
i que cap entrebanc hi seria
al camí fins l'indret desitjat.
S'equivocava
S'equivocava
Vaig creure que sempre aniríem endavant
perquè hauríem recordat la lliçó històrica
per tal de no repetir mai els errors passats
fins arribar a un país on la gent fóra neta,
noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.
M'equivocava
M'equivocava
fins un rei ho va admetre,
s'equivocà la papallona.
Cregué que el celobert
era un cel sense núvols
les parets un jardí vertical
els cables ramificacions,
vegetals, clar que sí!
S'equivocava
S'equivocava
Cregué que com tenia ales
el vol sempre seria lliure
i que cap entrebanc hi seria
al camí fins l'indret desitjat.
S'equivocava
S'equivocava
Vaig creure que sempre aniríem endavant
perquè hauríem recordat la lliçó històrica
per tal de no repetir mai els errors passats
fins arribar a un país on la gent fóra neta,
noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.
M'equivocava
M'equivocava
jueves, 12 de septiembre de 2013
ESTÚPIDS SENSE FRONTERES
El francés Antoine Laurent de Lavoisier és considerat com el vertader creador de la química com a ciència per haver definit la matèria per la seua propietat de ser pesada, per haver introduït l'ús sistemàtic de la balança, al perfeccionament de la qual dedicà especial atenció i per haver formulat les lleis de la conservació de la massa. Així mateix realitzà la síntesi de l'aigua i enuncià el mecanisme d'oxidació dels metalls en contacte amb l'aire. Va ser també el primer que va intuir la importància de la química aplicada a la biologia i demostrà que la calor animal resulta de la combustió del carboni i l'hidrogen continguts en la matèria orgànica. Tanmateix tots aquestos treballs no impediren que Lavoisier fóra guillotinat el 8 de maig de 1794.
Lavoisier a més de ser un gran científic va tenir una gran vocació política i ella va ser la causa de la seua pèrdua. Per al tribunal que el va jutjar no era un gran químic sinó l'arrendatari general número 5, és a dir recaptador d'impostos. L'odi contra els arrendataris generals era sentit tan vivament pels francesos que va haver pocs dubtes sobre la condemna. Va estar detingut durant cinc mesos i ningú, o quasi ningú, va voler firmar una carta sol.licitant l'indult.
I malgrat que, segons l'opinió geralitzada, demanà qua s'ajornara quinze dies l'execució per a poder acabar un treball que estava realitzant sobre la fisiologia de la respiració humana, va ser executat puntualment .
Fou aleshores quan algú va pronunciar la imbecilitat legendària : "La República no té necessitat de químics", segons uns, o de savis, segons altres.
Ara no arriben a tant, es conformen en tallar-los les subvencions.
Lavoisier a més de ser un gran científic va tenir una gran vocació política i ella va ser la causa de la seua pèrdua. Per al tribunal que el va jutjar no era un gran químic sinó l'arrendatari general número 5, és a dir recaptador d'impostos. L'odi contra els arrendataris generals era sentit tan vivament pels francesos que va haver pocs dubtes sobre la condemna. Va estar detingut durant cinc mesos i ningú, o quasi ningú, va voler firmar una carta sol.licitant l'indult.
I malgrat que, segons l'opinió geralitzada, demanà qua s'ajornara quinze dies l'execució per a poder acabar un treball que estava realitzant sobre la fisiologia de la respiració humana, va ser executat puntualment .
Fou aleshores quan algú va pronunciar la imbecilitat legendària : "La República no té necessitat de químics", segons uns, o de savis, segons altres.
Ara no arriben a tant, es conformen en tallar-los les subvencions.
miércoles, 11 de septiembre de 2013
MAI DE LA VIDA
Eugène Rohuer va ser ministre francés i president del Senat en temps de Napoleó III. Va dur endavant una política cega sense cap contacte amb la realitat. Es mostrà partidari de desembarcar en Civitavecchia nous regiments gals perquè ajudaren les tropes pontifícies contra Garibaldi que marxava sobre Roma. El fet va suscitar una turbulenta discussió en el Cos Legislatiu i el 5 de desembre de 1867 Rohuer pronuncià un retòric discurs defensant la intervenció de França en defensa del Estats Pontificis. Aquest discurs acabava amb el següent paràgraf : "Doncs bé , nosaltres declarem en nom del govern francés : Itàlia no prendrà Roma. Mai, mai, mai".
Com és natural, aquestes paraules van exasperar els italians : "Els farem empassar-se el seu mai" va declarar Víctor Manuel.
I va ser aleshores quan l'emperador, prudent i sagaç, va comprendre la temeritat del ministre i l'avisà "En política mai es deu dir mai". Napoleó sabia el que deia. Menys de tretze anys després esclatava la guerra franco-prussiana i es veia obligat a retirar les tropes de terres italianes. En juliol de 1871 els italians prenien Roma.
Es bastant curiós que aquesta frase la pronunciara un general espanyol, també al Parlament. Expulsada Isabel II del tron, els espanyols buscàvem rei. Com és ben sabut s'especularen amb diferents candidatures i fins i tot es parlà de la restauració dels Borbons en la figura del príncep Alfons. El general Prim que era l'arbitre polític en aquell moment , front aquesta insinuació va declarar : "La Restauració de don Alfons mai, mai, mai".
El 16 de novembre del mateix any les Corts elegien Amadeu de Saboia com rei d'Espanya. El 27 de novembre era assassinat Prim i el de Saboia va durar molt poc en el tron que el general li havia regalat.
Vingué la primera República i va caure amb el pronunciament de Sagunt el 29 de desembre de 1874: la Restauració en la persona d'Alfons XII ja era un fet i el 14 de gener de 1875 entrava triomfalment com rei un Borbó, en aquell Madrid que havia escoltat els tres "mai".
martes, 10 de septiembre de 2013
EL TEMPS, QUIN MESTRE!
De nit , quan sóc al llit
els ulls romanen oberts
o clucs, tant se val,
ja que d'ells ha caigut
com la fulla de tardor
la son.
Una la restablirà al seu lloc
el temps de les roselles
l'altra el de la serenitat.
Del primer sé que vindrà d'hora
i complirà amb el seu deure.
Del segon n'ignorava tant!
Ara, després dels anys viscuts,
me n'adone de la duresa
de la recerca de l'equilibri
(absència de torbació
en l'esperit)Epicur dixit.
Sóc molt conscient de quant difícil
és anar al seu encalç en un temps
farcit de neguit i mancat d'afany.
els ulls romanen oberts
o clucs, tant se val,
ja que d'ells ha caigut
com la fulla de tardor
la son.
Una la restablirà al seu lloc
el temps de les roselles
l'altra el de la serenitat.
Del primer sé que vindrà d'hora
i complirà amb el seu deure.
Del segon n'ignorava tant!
Ara, després dels anys viscuts,
me n'adone de la duresa
de la recerca de l'equilibri
(absència de torbació
en l'esperit)Epicur dixit.
Sóc molt conscient de quant difícil
és anar al seu encalç en un temps
farcit de neguit i mancat d'afany.
lunes, 9 de septiembre de 2013
Un manuscrit perdut i retrobat
No, no vaig negar mai que ho faria perquè sabia molt bé que havia de tornar.
I ara sóc ací dempeus, amb les mans a les butxaques davant aquesta casa que m'atrau i em refusa al mateix temps. Tanmateix no puc restar sempre en aquesta actitud. He de prendre una decisió però em sembla tan difícil...i ja no em queden ni forces ni ganes de lluitar. A més a més a la vivenda no hi ha res, el vent s'ha emportat la remor de les paraules (que ja no hi són), el soroll de les petjades (que ja no hi són), l'escalfor dels cossos (que ja no hi són), només són als meus records. Tant de bo una ventada em lliurara també d'ells! perquè em trepitgen el cervell com els meus passos la terra que hi ha entorn.
Diuen que les coses vistes des de lluny tenen més claredat que vistes de prop. Per què he vingut una altra vegada? per veure les coses diàfanes?. Clar que no, abans d'anar-me'n ja ho veia tot transparent, potser massa i tot.
Doncs ara que : recórrer les habitacions ocupades pel buit, el menjador, la cuina, la cambra de bany, el saló; aturar-me una estona en aquella peça, per a mi la més estimada.
El que havia de fer és oblidar-ho i tanmateix m'estic envoltant d'enyorança. Hauré de passar-me la vida sospirant per...?. Ai! de vegades crec que sí.
La casa és fora del poble, els camps que la rodegen han restat erms, el sol s'ha post i els ocells romanen muts si es que encara n'hi ha. De bell nou caminant per la sendera per on havíem passejat en tantes ocasions parlant d'allò diví i d'allò humà. Hi torne però els meus llavis no pronuncien cap paraula ( a qui la dirigiria?), erls meus ulls miren sense veure, ets tant lluny del meu esguard, tant lluny...
I tot es pensar en el mateix i no hi ha solució, el temps que no s'atura ens ho fa creure i nosaltres que necessitem tenir fe per tal de sobreviure fem presa fins l'esperança més menuda i la tractem amb força mirament perquè no es fraccione.
Havia arribat al límit i amb les primeres ombres me'n vaig anar. En arribar a casa una fredor insuportable, dintre meu un clam esquinçat, al meu voltant silenci.
Fred, crit que no va ser i mudesa l'única companyia que tinc, fins quan...
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)