SOLSTICI

El solstici és cadascun dels dos moments de l'any en què el sol aconsegueix la màxima declinació (distància angular) respecte a l'equador celeste.
En el solstici d'estiu de l'hemisferi nord el sol arriba al zenit al migdia sobre el Tròpic de Càncer i en el solstici d'hivern arriba al zenit al migdia sobre el Tròpic de Capricorn.
Una altra manera d'entendre el significat de solstici és referir-nos a la durada del dia (en astronomia el dia comprèn el temps en que el Sol es troba per damunt de l'horitzó, és a dir, el temps que transcorre entre la sortida i la posta del sol). Aquesta durada és variable al llarg de l'any. Hi ha dos dies l'any en què arriba als valors extrems: el dia més llarg correspon al solstici d'estiu, i el dia més curt al solstici d'hivern. El solstici d'estiu marca el pas de la primavera a l'estiu, alhora que el solstici d'hivern marca el pas de la tardor a l'hivern.

Hi ha una relació directa entre les dates de les festes populars i aquestes dates singulars. Eren festes paganes celebrades des de temps primitius (sobre tot els dos solsticis): es feien celebracions rituals amb l'encesa de fogueres. Posteriorment la religió catòlica s'hi va adaptar: Nadal al solstici d'hivern, Sant Joan (fogueres) al solstici d'estiu, i també, Sant Josep (les Falles valencianes) a l'equinocci primaveral i les Mare de Déu a l'equinocci de tardor.

 En breus moments deixarem enrere la primavera 2011. Concretament a les 19’16 (hora local) viurem el solstici de l’estiu d’enguany. Per tant a partir de demà mateix el dia començarà a escurçar-se , perdent segons que anira guanyant la nit.

 Així hem de recordar que la Nit de sant Joan no es tracta ben bé de la més curta de l’any (quasi ho és) tot i que segurament és una de les més màgiques.

Pinus halepensis

Sempre associe l’arribada de l’estiu

a quan el vent – de llevant si us plau-

agafa de la mà les rames dels pins

i se les emporta plàcidament

amunt i avall.

També l’associe

a quan em trobava interna en un col·legi

en aquells junys remots.

Mentre dinàvem

les finestres deixaven entreveure

les rames dels arbres

que gronxava el vent

del jardí tancat

i em retornaven

al costat dels pins

de la font oberta.

   

A la recerca del nom adequat

 Vaig a contar-vos una anécdota curiosa referida a una coneguda marca d’automòbils.  En la qual el nom de Heinrich Fikentscher no passa desapercebut.. No era un enginyer , ni un pioner de lautomoció de principis del segle passat . Només és el nom d’un xiquet de 10 anys que estudiava llatí en els primers anys del segle XX. Però fou la seva inspiració la que donà nom a una de les marques més famoses a tot el món.. Tanmateix per a contar la història hem de retrocedir un poc més.

August Horch fundà la seva primera empresa de cotxes, Horch & Cie, a Colònia (Alemanya) en agost de 1899. En 1904 va atraure a la seva empresa la també germana Zwickau i la va convertir en una societat anònima. En 1909 Horsch va decidir abandonar la pròpia empresa per desavinences amb el socis.

Amb l’ajuda del seu amic Franz  Fikentscher, un respectat home de negocis, va establir una nova marca d’automòbils tan sols unes setmanes després. També la van batejar amb el nom de Horch . No obstant el nom ja estava registrat i subjecte a drets d’autor 

 En aquestes circumstàncies, la companyia, recentment fundada, havia de trobar un nom. Però com podrien dir-li a l’empresa?  Aquesta pregunta suscità una discussió infinita. Nombrosos noms possibles i impossibles varen ser suggerits. Els tres fills de Franz Fikentscher, tots en edat escolar, van aconseguir escoltar la discussió des de l’habitació del costat i proposaven les pròpies idees.

Va ser quan un d’ells, Heinrich,  va suggerir una solució simple al seriós problema per a gran sorpresa dels adults : “horchen” ( paraula alemanya que significa “escoltar” ) es tradueix en llatí com “audire”  - i la forma imperativa “horch!” (escolta com “AUDI”.) . No cal que us diga com acabà la història.      

EL QUE VEIG

La meva terrassa és menuda

però hi caben dos butaquetes

de fusta, amb coixinets, això sí,

(no sols de Densia viu la dona)

per poder seure i conversar

amb bona companyia.

De matí veig la verdor dels camps,

a migdia no solc eixir,

ai! eix sol inclement.

Al capvespre contemple

el vol de les oronelles 

i de nit, a partir d’avui,

com la lluna, pam a pam,

va minvant.

BLOOD MOON

Avui dimecres, 15 de juny, tindrà lloc un dels més cridaners espectacles que podem observar en el cel a simple vista : un eclipsi total de lluna.

L’esdeveniment , que serà visible des d’Europa, Àfrica i Àsia, arribarà al seu màxim esplendor a Espanya sobre les 22’13 hora peninsular.  

Un eclipsi d’aquest tipus es produeix quan la Terra se situa entre el Sol i la Lluna, la qual queda coberta per l’ombra del nostre planeta.

El color rogenc que adoptarà la Lluna quan es trobe eclipsada es deu que la llum solar, en travessar l’atmosfera de la Terra, és dispersada. El grau de dispersió depèn de l’espectre lluminós : els blaus, violetes i verds experimenten major dispersió que els components rojos i taronges de l’espectre. Per això aquestos últims components aconsegueixen passar a través de l’atmosfera terrestre refractant-se cap la lluna, convertint-la en una “lluna de sang” durant l’eclipsi.   

l

SPLENDOR IN THE GRASS

 William Wordsworth (Cumberland  1770 – 23 d'abril de 1850) va ser un dels més importants poetes romàntics anglesos.Amb Samuel Taylor Coleridge, va ajudar  a la introducció del moviment romàntic en la literatura anglesa amb la seva publicació conjunta de Balades líriques en 1798. Aquesta obra va influir de mode determinant en el paisatge literari del segle XIX. Va ser un poeta admirat a Anglaterra des de 1843 fins a la seva mort en 1850.
El caràcter fortament innovador de la seva poesia, ambientada en el suggeridor paisatge del Lake District (la regió dels llacs), en el nord de Cumberland, radica en l'elecció dels protagonistes - personatges d'extracció humil - del tema, que és la vida quotidiana, i del llenguatge, senzill i immediat.
Wordsworth, Coleridge i Southey van ser coneguts com lakistes, per inspirar-se en el mateix paisatge dels llacs.

D'ell és aquest famós poema :

 Esplendor damunt l’herba

Encara que els meus ulls
ja no puguen veure aquell pur flaix

que m’enlluernava

Encara que ja res puga retornar l’hora

de l’esplendor damunt l’herba,

de la glòria en les flors,

no cal afligir-se.

Perquè la bellesa

sempre perdura en el record.

Poema que llegeix Dennie Loomis ( Natalie Wood), en la pel·lícula " Esplendor damunt l'herba" , abans d'ensorrar-se plorant. Preciosa pel·lícula d'amor juvenil, amb un trist i realista final. Tanmateix no és sols un film sobre l’amor perquè quan llegeix el poema se n’adonem que el que lamenten els personatges no és la pèrdua d’aquest sinó el de la seva joventut. Realment açò és el que emociona i dol en el film : la fugacitat del temps , el record d’uns instants que els enlluernaren per primera vegada a la vida amb el seu fulgor...però no cal afligir-se perquè la bellesa sempre perdura en el record.     

EL CUC I LA PAPALLONA

Una citació és un fragment d’una expressió humana , a sovint escrita o oral , que ha estat inserida en altra expressió humana. Aquest últim tipus de citació és el major nombre de vegades presa de la literatura, tot i que els discursos transcrits , pel·lícules, cançons o literatures i altres fonts també són comunes i vàlides.

 I parlant de fonts una d’inesgotable és la del filòsof xinès Lao Tsé considerat el fundador del taoisme.

 Ací ús deixe una mostra menuda del seu pensament :

Qui domina els altres és fort, qui es domina a si mateix és poderós.

Saber que no se sap , això és humilitat. Pensar que u sap el que no sap és malaltia.

L’home corrent, quan emprèn una cosa, la fa malbé per tenir pressa en acabar-la.

Un viatge de mil milles comença amb el primer pas.

I per arribar a la fi, la meva favorita :

A allò que el cuc denomina com la fi del món, la resta del món li diu papallona...

QUIN GRAN INVENT !

Diospyros kaki

Ara en el terme,

entre els camps de tarongers

se’n troben molts de caquis.

Abans també n’hi havia

Però creixien solitaris

A la vora dels camins

O en l’hort d’alguna casa.

Com el que s’enlairava

a la meva llar pairal.

Sota el caqui,

la meva tia a l’estiu,

-després de les dues hores-

amb un vestit roig de tirants,

cosia en cadira de boga.

Al seu costat, el meu avi,

Brussa negra de fil

I espardenyes de cànem,

Llegia de cap a peus el periòdic,

Assegut en un balancí de lona.

VENT , REMS I AIGUA

Al nord de la costa egípcia es troba una gran illa denominada Creta. Els cretenses van iniciar la navegació marítima molt abans que els “pobles de la mar” devastaren Egipte en 1200. Els illencs van inventar una nau que dominà la mar fins el Renaixement : la galera. Un vaixell rígid , construït en forma d’arc, capaç d’afrontar les ones i mogut per rems. En aquella època era impossible pensar que es pogués anar contra el vent. La galera només utilitzava la vela quan bufava el vent a favor ; en la resta de casos , utilitzava la força física dels remers.

 Els cretenses eren tan intel·ligents com nosaltres però per a pensar remuntar el vent , cal tenir una concepció de la “mecànica de les forces” – concepció que permet utilitzar una força contra si mateixa- que només s’assolira al Renaixement.

 La galera és un excel·lent navili però no pot allunyar-se del litoral. No a causa de les tempestes , sinó perquè el nombre de remers – obligatòriament molt alt- i el seu desgast físic necessiten molta aigua. Per tant totes les nits cal portar el vaixell fins la costa perquè els remers puguen beure . Calen molts remers i és impossible transportar suficient aigua.    

L'AVENTURA DE L'ESCRIPTURA II

 Al principi els comptables que realitzaven les inscripcions utilitzaven tauletes d’argila i trossos de canya tallats en punta per a dibuixar en elles les coses i els éssers que volien representar. Els sumeris van adquirir després l’hàbit de tallar en bisell aquestos trossos de canya, avantpassats de les nostres plomes i estilogràfiques, i fer amb ells, sobre l’argila fresca, marques en forma de falques allargades que recorden la dels claus : d’ací la denominació d’escriptura “cuneïforme” , de “cuneus” clau en llatí.

 Tanmateix hi ha quelcom més extraordinari encara : els signes que els escrivans imprimien en les tauletes d’argila tova que després deixaven assecar al sol o escalfaven al forn, designaven coses o éssers. Un progrés decisiu fou que els signes es referiren als sons de la llengua parlada.

 En l’origen de l’escriptura vertadera es troba, doncs, aquesta notable invenció : el fonetisme . L’astúcia admirable dels sumeris, a l’igual que la dels antics  egipcis, fou aconseguir organitzar-ho mitjançant un procediment tan simple com un joc de xiquets : el jeroglífic.. Uns i altres van tenir la idea de servir-se del pictograma per a designar no ja l’objecte que aquest representa de mode directe , sinó un altre objecte el nom del qual siga fonèticament veí d’aquest.

Els acadios, avantpassats semítics dels àrabs i els jueus, acabaren per dominar tota Mesopotàmia. Cap a l’any 2000 a.C. ja no es parlava en tota la regió només que l’acadio. L’escriptura cuneïforme arribà a ser aleshores una escriptura vertadera capaç no sols de transcriure la llengua acadia sinó també l’antiga llengua sumeria , convertida ara en llengua sagrada.

 Des de l’any 1760 a.C. i arran la caiguda de l’imperi assiri, aquesta escriptura anava a convertir-se , en les regions del nord, en l’escriptura pròpia de l’imperi babilònic l’expansió del qual començava a produir-se en eix moment.

L’escriptura , l’humil naixement de la qual va estar lligat a simples necessitats comptables, passà a ser un procediment de fixació , en part, de la llengua parlada. Però l’escriptura va aparèixer, sobretot, com un nou mitjà de comunicació i fins i tot de pensament i expressió.

 Entre les mil i una aplicacions notables que l’escriptura cuneïforme pogué rebre, podem esmentar la transcripció dels himnes religiosos, les fórmules endevinatòries  i el que ja podríem denominar com literatura.

 Els antics sumeris van escriure “L’epopeia de Gilgamés”, de la que s’han trobat molts fragments. Aquesta epopeia , que anuncia ja les grans llegendes de la mitologia grega, en particular les gestes d’Hèrcules, inclou una extraordinària evocació d’un gran diluvi.

 A on he llegit alguna cosa sobre aquest tema?