L’única novel·la de Giuseppe
Tomasi di Lampedusa, duc de Parma i príncep de Lampedusa, rebutjada per
diferents editorials, es va publicar finalment en 1957. Va ser un èxit a escala
mundial. Alguns coneixen aquesta obra mestra, una de les grans novel·les del
segle XX, per la freqüència amb la que es cita una de les seves frases, en
moltes ocasions mal citada : “Si volem que tot continue com està, cal que tot
canvie”. La novel·la també es coneguda per la pel·lícula que sobre ella va
dirigir Visconti, amb Claudia Cardinale, Alain
Delon i Burt Lancaster.
L’obra es publicà en un moment
en el que, per raons ideològiques, els crítics i intel·lectuals d’esquerra
filaven molt prim. No van entendre la novel·la. Ni tampoc els catòlics que la
titllaren de pessimista, a l’igual que els marxistes o els sicilians, per als
que es tractava d’un assalt a l’esperit i l’honor de l’illa mediterrània.
L’escriptor
Elio Vittorini va refusar el manuscrit i d’ací començà la llegenda negra del
Lampedusa aristòcrata i reaccionari, enemic del progrés i del poble. El que sí
que va saber llegir-la va ser un altre novel·lista, Giorgio Bassani, autor de
“El jardí dels Finzi-Contini”, que la publicà en l’editorial Feltrinelli.
No li va agradar gens a l’escriptor Sciascia, almenys en primera
instància, ni a Moravia. “Cal reconéixer que en rebutjar el manuscrit de
Lampedusa Vittorini ha actuat amb absoluta coherència”, va proclamar Sciascia als quatre vents. Abans
de morir es penediria de les seves paraules.
El tuf aristocratitzant, el teòric cant a
l’immobilisme, la resistència al canvi històric dels Borbons al nou regne
d’Itàlia, van ser algunes de les causes que fomentaren el menyspreu de la crítica esquerrana. Fins que el comunista de
comunistes, l’acadèmic Louis Aragon, va prendre part en la polèmica amb
aquestes frases : “No us heu assabentat de res, camarades, és una de las grans
novel·les de tots els temps. És un disbarat considerar-la com una obra de
dretes. Més aviat és un al·legat de l’autor contra la seua classe en declivi,
és una novel·la d’esquerres”.
La controvèrsia ideològica al
seu voltant no ha cessat encara, però ningú no nega el seu enorme valor
literari. És un clàssic i el personatge del príncep de Salina un dels més
perfectes i vertaders de la literatura del segle XX.
Si com diu Joan Fuster l’única
forma seriosa de llegir és rellegir, m’he submergit en el món de El Gatopardo
tres vegades de forma molt seriosa i en cap d’elles m’ha decebut.
