D'OÏDA

Fins 1965 , any en el que va concloure el Concili Vaticà II, el llatí era la llengua oficial en la que es desenvolupaven els actes litúrgics, les diferents pregàries de l'Església catòlica. 
Durant segles milers i milers de persones han pronunciat paraules, expressions, frases  que els havien arribat per via oral, potser sense haver-les mai vistes escrites i que per tant, les han pogut anar transformant en mots semblants o recognoscibles , encadenant d'aquesta forma un o diversos errors successius. De vegades també es llegia el llatí però, al no entendre'l, també es deformava.
 Amb el temps, es va anar accentuant la divisòria entre el que es llegia o pronunciava i el seu significat real fins arribar al punt de no saber què s'estava llegint de veritat en el breviari o ens els llibres d'oracions.
 Per a mostra un botó : en una comunitat de monges interrompien la conversació del locutori perquè "se n'anem a resar el candileta". Candileta? Què volia dir això? . Ni més ni menys que una deformació de les dos primeres paraules del salm 83 : Quam dilecta tabernacula tua, Domine! ( Quant d'estimables són les teues morades, Senyor! ).
  El "Sermón sobre la patria selestial con Ave Maria y algunas interrupciones" puesto en romance bilingüe por José Serret Mestre comença amb aquest salm que va repetint-se amb la mateixa forma de les mongetes. La traducció que fa el "fervoroso cura rural" és "Cuan astimables son Sinyor tus tabernáculos". I l'acaba sempre amb : Ele. Tres equis; tres is. Que són els famosos números romans  escrits mitjançant  lletres i en aquest cas es refereixen al 83.