"Last nigth I dreamt I went to Manderley again" així comença la primera pel·licula d'Alfred Hitchcock rodada als Estats Units l'any 1940. És clar que no l'escoltarem en anglés i per tant no sabíem quina veu tenia Joan Fontaine.
"Rebecca" està basada en la novel·la de Daphne du Maurier del mateix nom.
Al poc temps de perdre la seva esposa , l'aristòcrata anglès Maxim De Winter coneix a Montecarlo una jove humil, dama de companyia d'una senyora americana. Poc després, De Winter i la jove es casen, i ambdós van a la mansió anglesa de Manderley, residència habitual de De Winter. Aviat la senyora Winter s'adona que no pot esborrar en el seu marit el record de la seva difunta esposa.
Segons explica el llibre It's only a Movie (Només és una pel·lícula), David O. Selznick volia que el fum de l’incendi de Manderley dibuixés una gran R. Alfred Hitchcock va pensar que aquest detall era mancat de subtilesa. Encara que Selznick insistí que la pel·lícula fos fidel a la novel·la, Hitchcock va fer molts canvis, especialment sobre el personatge de la mestressa de claus Mrs. Danvers. En la novel·la, és com una mare gelosa. El llibre relata el seu passat, però en el film és una dona jove (l’actriu Judith Anderson deuria tenir uns quaranta-dos anys) i el seu passat no s’esmenta en absolut. Hitchcock li va donar una figura fantasmal amb uns certs aires de lesbianisme, com s’explica en el documental
The Celluloid Closet (L’armari de cel·luloide).
Com que Laurence Olivier volia que el paper de Mrs. De Winter fos interpretat per Vivien Leigh, amb qui mantenia un relació, tractà molt malament Joan Fontaine durant el rodatge. Això sacsejà l’actriu, i Alfred Hitchcock ho aprofità per dir-li que tot l’equip de filmació l’odiava. D’aquesta manera es tornà més tímida i reservada, tal com el director la volia per al personatge.
Ni en la novel·la ni en la pel·lícula es diu en cap moment el nom de la nova esposa de Maxim De Winter, detall que remarca encara més la influència que el record de Rebecca exerceix dins la casa.
Fins i tot el tipus de jaqueta que portava Joan Fontaine en la pel·lícula es va denominar, com no! rebeca.
The Celluloid Closet (L’armari de cel·luloide).
Datos personales
- Rosa Peris Cabrera
- Sóc dona i nascuda en secà. El meu arbre totèmic és el garrofer. No hi ha res comparable a seure's sota la seva ombra -ni viscosa ni escassa- amb bona companyia i elucubrar o romandre en silenci, tant se val. Sabent de qui véns, a qui vas i qui tens al costat. Gaudir d'un moment especial sense cap mena de temor perquè sents que al seu davall -com a Holly quan desdejunava a Tiffany's- no et pot passar res de dolent. Sóc dona i nascuda en secà. El meu arbre totèmic és el garrofer. Orgull cap, dignitat la que calga.
No hay comentarios:
Publicar un comentario