Pinus halepensis

Sempre associe l'arribada de l'estiu
a quan el vent- de llevant , si us plau-,
agafa de la mà les branques dels pins
i se les emporta, plàcidament,
amunt i avall .
També l'associe al col·legi
on hi era interna
en aquells junys remots.
Mentre dinàvem,
les finestres ajustades
ens deixaven entreveure
els braços dels arbres
del jardí tancat
que gronxava l'aire
i em retornaven
al costat dels pins
de la font oberta.

Fa uns quants anys,
com el títol famós,
el vent s'endugué
tots els pins de la font,
però no m'importa :
nous arbres,
noves vides
no em deixen
sentir-me sola.

Black is...blanc

Deia Fuster que l'única forma seriosa de llegir és rellegir i jo, afegiria, depén a qui. Tots tenims les nostres fílies i fòbies en molts aspectes de la vida i ,com no podia ser d'altra forma , també en relació amb els escriptors.
  Pel que fa a les primeres hi ha un lletraferit al que sempre torne i no em decepeciona mai. En unes converses que va mantindre amb el periodista Osvaldo Ferrari  a través de les ondes i que després es convertiria en llibre, Borges el memoriós compta una sucosa anècdota que no puc estar-me'n de compartir-la amb vosaltres.
  Parlen sobre la blancor de la balena a la que persegueix el capità Achab i com Melville l'infon un sentit terrible alhora que immens. Aleshores Borges fa una digressió molt interessant sobre l'etimologia de la paraula "black", negre i en castellà "blanco" que com les seues germanes catalanes "blanc" , franceses "blanche" , portugueses "branco" i italianes "bianco" , tenen la mateixa arrel.
  Considera que un mot saxó  ha donat origen a dues paraules : bleak que significa  descolorit i black que significa  negre.Tanmateix tant black com el català blanc tenen la mateixa arrel, perquè en un principi black no significava negre sinó sense color. En anglés aquest no tenir color s'ha dirigit al costat de la foscor, de la tenebra mentre en les llengües romàniques ho ha fet del costat de la llum, de la claredat.
És ben curiós que aquest mot s'haja ramificat i haja pres dos significats oposats , ja que habitualment solem veure el negre com el contrari al blanc. Però la paraula  de la qual naixen ambdues significa : sense color . Després han fet el camí  en diferents direccions.

Com sabeu es denomina llengües romàniques a les que procedeixen del llatí i en aquesta llengua la paraula que significa blanc és albus. D'ací que es denomine alba a la primera claredat del dia.    

La culpa fou...

 Cine expressionista alemany és el nom que se li dóna a un grup de produccions cinematogràfiques amb certs aspectes en comú. Aquest estil de fer cine té correspondència en el corrent expressionista denominat així per contrast amb el corrent impressionista del segle XIX en pintura, és a dir, amb aquell tipus de pintura en la que prima l"expressió subjectiva" sobre la representació de l'objectivitat. 

  Al cine arriba de forma tardana amb "El gabinete del Doctor Caligari", a 1920 ,  film mut inspirat en una sèrie de crims sexuals que van tenir lloc a Hamburg . El productor, Erich Pommer, de la Decla-Bioscop, volia que fóra Fritz Lang qui dirigíra la pel·lícula, però Lang tenia altres compromisos en aquell moment, de manera que acabà sent  Robert Wiene el responsable . Narrava els esgarrifosos crims que cometia Cesare, sota les ordres del doctor Caligari, que recorria les fires de les ciutats alemanyes exhibint el seu sonàmbul.

 La idea dels guionistes era la de denunciar l'actuació de l'Estat alemany durant la guerra.  Wiene fa un excel·lent treball amb les emocions dels personatges, els moviments de càmara i la presència dels personatges.

 

Passaren anys i anys , guerres, dictadures, transicions i moltes altres coses que seria molt llarg d'enumerar fins que un grup musical espanyol, integrat en el corrent de la denominada "movida madrileña" , qui sap perquè, acurtaren el nom de la pel·lícula i passaren a dir-se "Gabinete Caligari". Un grup que ens va assabentar que els bars eren uns llocs molt grats per a conversar (abans dels mòbils no cal dir) , que ens preguntaren cap a on anàvem mentre ells feien el camí cap a una ciutat cantada per Machado, on se sentien en la glòria i oferiren quatre roses, dues per gemegar i les altres dues  per somriure. I quan Jaime Urrutia es va tornar caradura , això sí de forma casual, la culpa va ser d'un ball.

 

 I ara cal tornar enrere, concretament a principis dels anys 50 a L'Havana. El violinista Enrique Jorrín, membre de l'Orquestra  Amèrica, comença a simplificar el ritme del mambo en les composicions i a moderar el "tempo". Un dia de 1952, quan aquest grup interpretava el Silver Star de Jorrín  els músics inspirats en el fregament dels peus dels ballarins es posen a cantar "Chachachá, chachachá es un baile original" Aquesta onomatopeia dóna lloc a l'aparició d'un gènere musical homònim que s'estén per tot el món.

 

 De forma que la fricció dels peus en la pista de ball va tenir la culpa del nom del cha-cha-chà i aquest

de fer front a la situació amb toreria i valor . Bolinga, bolinga, bolinga.

 

 

Cupressus sempervirens

Segons un escriptor gironí :
"Els xiprers creuen en Déu".
D'acord amb un altre val·lisoletà,
-açò és més fàcil de constatar-
"L'ombra dels xiprer és allargada".
Un poeta de Santander
cantà la serena malenconia
del dreçat xiprer de Silos.
Un amic ens va deixar un llibre
"Xiprers cap al ponent".
Ara reposa , en pau, entre ells.
La majoria de persones
els associen als sepulcres.
Des d'ací reivindique
la tradició mediterrània :
són signe de benvinguda,
són símbol d'acolliment.
La seu verdor és perenne
(d'aquí el nom en llatí)
i a més a més
ens protegeixen  
de les dissorts
dels mals vents.

Platanus hybrida

Al meu poble
sempre hi ha hagut :
un riu,
un pont,
un jardinet
i una avinguda.
Ara n'hi ha una altra,
on bat el sol a migdia,
però sols és un carrer ample.
L'autèntica porta el nom
d'un famós escriptor
però ningú el nomena
perquè tothom en té prou
amb una paraula sola.
Quan jo era menuda
hi havia un quiosc on,
a l'estiu a poqueta nit
els xiquets,
i en fer-se fosc del tot
els grans,
es menjaven un gelat.
Mig xato per a uns
un complet per als altres.
Avui hi ha moltes cafeteries
el quiosc fa molt de temps
que ha desaparegut.
No obstant, d'aquella època,
l'Avinguda conserva
el Parc Escolar,
(mai els perdonarem
l'enderroc del Pavelló)
i dues fileres de plàtans.
Els mateixos plàtans que,
amb la grogor de les fulles,
ens anunciàvem la tardor.
Quan els queien els pàmpols
i el vent els amuntegava
trepitjàvem l'estora daurada
anant anant a l'escola.

Delenda est...

Segons el diccionari "odi" és un sentiment profun de malvolença, , aversió a qualcú o repugnància profunda per alguna cosa. I un odi sense fissures, paradigmàtic, total i absolut és el que sentien entre si dos pobles de l'antiguitat : el romà i el cartaginès.
 La veritat és que dos potències properes, una a Europa i l'altra a l'Àfrica , les dues abocades al Mediterrani , era inevitable que s'enfrontaren més prompte o més tard . Després gràcies als manuals d'història ens hem assabentat de les famoses Guerres púniques i  a quin costat es va inclinar  la balança de la victòria.
 Una de les anècdotes d'aquella contesa és una frase , atribuïda a Cató el Vell o el Censor, que d'acord amb la tradició pronunciava , durant els darrers anys de la tercera guerra,  després de tots els seus discursos al Senat romà : "Delenda est Carthago" que vol dir "Cal destruir Cartago". No importava el tema que havia tractat el final de la intervenció sempre era igual.
  No sabem si va ser la insistència del cònsol o que un imperi és com un mascle alfa que no vol cap competència i la seua indefugible missió és convertir-se en l'únic líder, Romà inicià una guerra d'extermini que va acabar amb la presa de Cartago, després d'una resistència desesperada, per l'exèrcit que comandava Escipió Emilià. La ciutat fou arrasada i no va resorgir fins un segle i mig després, ja com a ciutat romana en temps de Juli Cèsar.
  Cada vegada que escolte les explicacions per part dels membres del govern, res a veure amb els oradors romans, de les mesures adoptades pel "bé de la nació" em ve a la ment la frase llatina però en aquestes ocasions no és Cartago la que cal destruir sinó la societat del benestar. Ja sabeu : "Delenda est societatis prosperitatem".          

Sobre una expressió

"Vale" és una veu llatina que significa "conserva't sa". No obstant , molta gent desconeixedora de l'etimologia va creure, sobretot a partir del segle XIX, que la paraula vale posada al final de la postadata de les cartes ( quan s'escribien)  i sense repetir la firma i rúbrica , volia dir que allò afegit valia; és a dir que val, en aquest cas del verb valdre.

 En l'actualitat la forma verbal vale (no solem usar la forma correcta que seria val) s'utilitza com a falca i també s'empra molt en el sentit de tenir força o valor que es requereix per a subratllar allò que hem dit .

Ho heu entés?. Vale !.

Perdoneu el final sembla que m'haja posseït  l'esperit del Ministre d'Hisenda. 
    

Ficus carica / Domus relicta

Abans n'hi havia moltes al terme,
encara en queden però no tantes. 

Abans quasi no n'hi havia al poble
a hores d'ara en són tantes i tantes...

Passejant pel carrer cabdal
- que no vol dir el més gran-  
he vist un casalot cantoner,
tancat , barrat i abandonat,
la fusta, de mobila,
farcida de clavills,
els vidres de les finestres
com armes punxants,
la pintura escrostonada,
amb les inicials majúscules
de qui la va fer construir
-sic transit gloria mundi-
presidint la façana.

Per una escletxa del
balcó del segon pis
l'intent de viure
d'una figuereta
se'm fa palés
i em fa recordar
una de ben frondosa
que s'hi  trobava
al costat de l'aljub
de la casa de camp
que comprà el meu avi.
Ell, en una cistella,
folrada de pàmpols,
ens portava somrient,
ben arregladet
el fruit d'aquell arbre
del qual encara no he comprés,
-sembla que som legió-
la malediccció evangèlica.

Després de la tempesta

Desolat el cel,
solitari el camí,
la ziga zaga que
porta a la platja.

Desertes les ones
buida l'arena
només a la duna,
com encallades,
la vida i una bicicleta.

Anècdota musical

Una maledicció grega sentencia : Tan de bo els déus et facen viure temps interessants!. Un dels efectes
d'aquestos anys que ens han tocat, que poden ser qualificatats de moltes coses menys de rutinaris, és l'ansietat (la de tenerte en mis brazos musitando palabras de amor... no l'altra) i com tothom sap aquesta no és bona inductora de la son.

 En l'actualitat quan no podem dormir llegim, escoltem la ràdio o ingerim un somnífer, tanmateix a mitjans del segle XVIII no tenien aquestos remeis a l'abast. És allò que li succeïa al comte Hermann Kaiserling,  que malgrat el nom germànic era ambaixador rus a Berlín, però com era un home cult, amant de l'art i , no ho oblidem, molt ric, tenia a la seua disposició un clavicordista que entretenia les nits de blanc setí del diplomàtic. Si el músic, de nom Johann Gottlieb, passava son no ha trascendit a la posteritat.

 Un bon dia el comte, cansat del mateix repertori, li va encomanar que buscara un compositor que li creara una obra nova de trinca. Johann pensà de seguida en un músic que havia estat el seu  mestre i que aleshores ocupava la plaça de kantor a Leipzig i a ell es va dirigir.  L'organista es va posar de seguida a la feina i d'allí un temps "'Ària amb variacions diverses" veia la llum. Per la seua part el comte quedà tan entusiasmat que el va recompensar amb un centenar de lluïsos d'or, gairebé el seu salari de tot un any.

Com ja haureu endevinat el cognom del clavicordista era Goldberg i el nom del compositor Johann Sebastian Bach. Així el nom de l'intermediari va quedar unit per sempre a una obra considerada cimera de la història de la música.

Citrus limon

Il carretto passava e quell'uomo gridava :
Aigua llimó qui refresca...!.
Al voltant de les cinc
sentíem la seua veu i el seu pas
-portava una cama de fusta-
ressonava en l'empedrat.
Les mares eixien al carrer
per a comprar la berena :
gelat i rosquilletes.
A l'eixideta, que portava al corral
-pou, parra i llimera-
ens menjàvem el refrigeri.
Les mares escoltaven la ràdio
i els menuts intentàvem
convéncer-les per anar
al cine a l'aire lliure-la pista-
aquella nit.
Qui m'havia de dir
que un xiquet del Laci
-Lucio è andato ma
le canzoni rimangono-
i jo portaríem sempre dins
la mateixa remembrança.
Ell, en els temperats jardins de març
de la ribera del Velino
i  jo, en les càlides vesprades d'agost
de la ribera del Xúquer. 

Prunus dulcis o Amygdalus communis

Per un arbre tinc
un voler especial,
no perquè sia caducifoli,
ni perquè les fulles simples
tinguen forma lanceolada
i el marge fistonejat.
Tampoc perquè les branques
s'enlairen rectes
cobrint un troç de cel,
ni perquè posseïsca
un fruit de drupa carnosa
que pot ser amarg o dolç.
L'estime, sobretot,
per la seua ingenuïtat,
va omplint-se de flors,
blanques o rosades,
solitàries o en parelles,
al primer raig de sol
que fendeix el gener.

Primum vivere deinde filosofare

El Filòsof Ortega y Gasset va deixar escrits els següents paràgrafs : "Existeix el prejudici inacceptable de considerar només bells els paisatges on la verdor triomfa". I a més a més afegeix : "Crec que en aquesta opinió influeix una confusa resta d'utilitarisme, alié i enemic de la contemplació estètica. El paisatge verd promet una vida còmoda i abundant. El petit burgés que s'amaga sempre en qualsevol racó de la nostra ànima, afavoreix interessadament el nostre entusisame desinteressat cap els esplendors de la vegetació. No li importa el valor estètic del verdor maragda però, hipòcrita l'alaba mentre pensa en la collita que anuncia i aplaudeix l'espectacle amb secretes intencions alimentàries".

 De les anteriors afirmacions, encara que no sabérem quin n'és l'autor, podríem deduir les següents conclusions : que era una persona de ciutat, no havia passat mai fam i no vivia dels recursos agrícoles.

 Joan Fuster, per la seua part, sentenciava : "Cal desconfiar de les persones massa inclinades a la sublimitat". Jo, que vinc de família llauradora, el text d'Ortega em fa esborronar pel que fa a les "secretes intencions alimentàries" que ni són secretes ni tenen perquè amagar-se. Com diu el meu divulgador científic de capçalera : "El principal objectiu del ser viu és menjar i no ser menjat".

 De totes formes, tenint en compte com avança la sequera al capdavall ens envoltarà un paisatge ben estètic i, no cal dir, ben estèril.   

Eriobotrya japonica

L'estació que més m'agrada és la tardor
i el groc el color que més em plau
com el fruit d'aquell arbre,avui desaparegut,
de soca concisa
i fulles fosques allargades
que hi era a l'hort de la casa
d'una tia meva
al que pujàvem
la seva filla i jo
per fer-nos escoltellets.
Dalt d'aquest ens contàvem
allò que no haguérem pronunciat
en cap altre lloc.
I quan baixàvem perquè sentíem cridar-nos
-a la taula i al llit al primer crit-
fruits, fulles i secrets
penjaven de les branques.

El mag dels efectes

 D'acord amb el llibre "La llavor immortal" de Jordi Balló i Xavier Perez, dedicat als arguments universals en el cinema, hi ha tres viatges fundacionals : la recerca del tresor (Jàson i els argonautes), el retorn a la llar (L'Odissea") i la terra promesa (L'Eneida).

 El viatge de Jàson i els seus companys, anomenats argonautes perquè navegaven a bord de la nau Argo, és una magnífica narració d'aventures d'aquestos herois de la mitologia grega a la búsqueda del Velló d'Or que es trobava a la Còlquida en la Mar Negra (en l'actualitat Geòrgia ). A propòsit dels argonautes Fernando Savater comentava en un dels seus llibres que si Internet fóra un invent àrab cavalcaríem però com és occidental i som hereus dels grecs naveguem, no cal dir, per la xarxa.

  En 1963 el director Don Chaffey va rodar una pel·lícula sobre la recerca del velló  , tanmateix la idea original, la sinopsi i els efectes especials es deuen a Ray Harryhausen, un mite d'aquestos en temps de les maquetes i la imaginació. En el film hi es troba la que molts consideren una seqüència cimera de la història del cine : l'enfrontament dels protagonistes amb set esquelets. Sempre és un plaer tornar a veure-la i deixar-se dur pel vent de les peripècies com les veles de l'Argo.

 10 anys abans Harryhausen va ser l'encarregat dels efectes especials  de "El monstruo de tiempos remotos" que jo , cinera com era i sóc, no em vaig perdre en el cine del meu poble. Encara recorde quan el dinosaure s'engolia un agent de policia de Nova York i el calfred d'agradable terror que no em va abandonar durant tota la projecció.

 Ray Harryhausen va morir el 7 de maig de 2013 als 92 anys. Cal recordar als qui ens han fet somniar.

  

T-shirt

 Ningú no pot negar la influència del cine en la moda. La qüestió ve de lluny, concretament l'any 1934 en el film "Sucedió una noche" de Frank Capra l'actor Clark Gable en llevar-se la camisa apareixia amb el tors nu. Immediatament la venda de samarretes interiors va descendir d'una forma tan espectacular que motivà la protesta del sector tèxtil a Estats Units.

 A Gable : "francament estimada m'importa un rave". Tot i que aquesta frase no li la digué a la seua oponent Claudette Colbert sinó que es va esperar fins 1939 per a dirigir-la a Escarlata O'hara en una de les pel·lícules mítiques de tots els temps perquè malgrat que el vent es va endur moltes coses ens deixà la memòria fílmica.

 Escarlata, és a dir Vivien Leigh, també va tenir alguna cosa a veure amb aquesta peça quan viatjava en un desig. La samarreta, és clar, no la portava ella sinó el seu cunyat Kowalski sota l'aparença de Brando.

Marlon va fer de la T-shirt un emblema generacional. Des d'aleshores de samarretes de tots els colors i amb inscripcions de tota mena, però sempre amb la mateixa forma de T, ens han acompanyat al llarg de la nostra vida. L'heroïna, Blanche Dubois, allunyada de la família va quedar com ella mateixa declarava "A mercè de la bondat dels estranys".

 Per la nostra part ens hem quedat a mercè de la maldat d'uns coneguts. 

Frase històrica

 La batalla de Pavia fou un combat mantingut el 25 de febrer de 1525 entre tropes espanyoles i franceses, amb victòria d'aquestes últimes, en les proximitats de la ciutat italiana de Pavia. La possessió i domini del Milanesat constituïa un més dels punts de fricció entre Francesc I de França i Carles I d'Espanya i aquesta batalla fou decisiva per a dilucidar el conflicte.

 La derrota de l'exèrcit francés va ser estrepitosa. Bonnivent, principal conseller de Francesc I es va suïcidar  i el propi monarca va ser atrapat i fet presoner, lliurant la seua espasa al virrei de Nàpols. Va ser dut a València i després a Madrid quedant custodiat a la Torre o Casa de Los Lujanes.

 Poc després va escriure una carta a sa mare (Lluïsa de Savoia) amb gran desànim en la que figurava aquestas frase : "De tot només m'ha quedat l'honor i la vida, que és estàlvia". Més tard es referí , i així ha passat a la història, que el rei havia escrit " Tot s'ha perdut menys l'honor i la vida".

 En els darrers anys que ens ha tocat viure podríem assumir-la com a lema, això sí, canviant una paraula : "Tot s'ha perdut menys l'HUMOR  i la vida". Tanmateix atenent les previsions econòmiques només ens quedarà la vida, sens dubte, precària. 

     

Reflexions una mica anàrquiques

 Hi ha certes coses que algunes persones no són capaces de perdonar-nos fins que han deixat d'estimar-nos.

Les experiències alienes no serveixen per a res, la majoria de vegades per no dir totes, les pròpies tampoc.

Quan algunes persones diuen tenir molta capacitat d'amor hem d'entendre que tenen una capacitat infinita per deixar-se voler.

Quina tristor si els anys ens porten només la vellesa. Tant de bo ens portaren la bellesa de la coneixença.

Si em fos concedit un desig demanaria que els volers s'acabaren alhora per les dues bandes i així els sofriments inútils que s'estalviarien serien incomptables. Tanmateix també a la literatura li mancarien incomptables pàgines.

 Les coses que ens fan por canvien, la por però, és sempre la mateixa.

Desenganyem-nos nés és l'amor el que fa moure el món sinó , com no!, la vanitat. N'hi ha de totes les maneres, des de les més senzilles fins a les més recargolades, fins i tot la més paradoxal de totes, com ara la vanitat de no tenir-ne cap. Malgrat tot ho és.

Estats de la mar

 Mar plana,
arrissada,
marejol,
maror,
maregassa.
Tant s'hi val.
Jo hi vaig,
si tu no véns,
per anar-nos-en.

AL VOLTANT DE LA LLENGUA

 El llenguatge és la capacitat humana de comunicació mitjançant signes orals. ´És evident que no totes les persones tenim la mateixa llengua, tanmateix, en principi, tots tenim la mateixa "facultat" o "capacitat" d'assimilar una llengua; així, si els homes ens diferencíem per les llengües, en el llenguatge som, en teoria, idèntics.

 Quan aquesta capacitat, comuna a tota la humanitat, es concreta en un sistema determinat, tenim ja una llengua, per tant llengua és sistema, codificació , conjunt de lleis o suma de les posssibilitats expressives a l'abast d'una comunitat. La llengua se situa a nivell de la generalització de la teoria. En el moment en què una persona fa ús de la llengua, individualitza alguna d'aquelles lleis o possibilitats, realitza la "parla".

La parla és el fenomen lingüístic per antonomàsia individual, concret. Llengua pertany a la societat, parla a l'individu.

 La "competència" és la destresa que cada comunitat té en la llengua pròpia, destresa que li peremet construir missatges i interpretar-ne, mentre que l"actuació" és l'ús, la realització concreta individual de la competència.

  No deixa de ser ben curiós que en algunes ocasions, per no dir totes, quan escoltes la parla dels dirigents  te n'adones que només plasmen una total incompetència en la seua actuació.
  

SCHERAZADE

   El públic primitiu (constituït per individus bruts, despentinats i esgotats d'enfrontar-se tots els dies a l'atzar i la necessitat) escoltava bocabadat  les paraules del contador/a  de la tribu al voltant del foc. Solament el mantenia despert el suspens... Què passaria a continuació?. El narrador continuava el relat amb veu monòtona però només l'auditori endevinava el que anava a succeir es quedava adormit o pensava en la forma de castigar aquell que li havia fet perdre temps de descans.

   Podem calcular el risc que corrien si pensem en la legendària Scherazade. La intel·ligent heroïna que si fou capaç d'escapar al seu destí va ser perquè va saber manejar l'arma del suspens : l'únic recurs literari que produeix efecte entre salvatges, tirans i gent de tota mena.

  Scherazade tot i que era una gran novel·lista, exquisida en les descripcions, prudent en els judicis, enginyosa en narrar incidències, eloqüent en la caracterització dels personatges, no va recórrer a cap d'aquestos dots per a intentar salvar la vida front el seu intolerable marit. Si va sobreviure va ser gràcies a que se les va a arranjar perquè el rei es preguntara sempre...què passaria després?.

 Cada vegada que veia trencar l'alba s'aturava en meitat d'una frase deixant-lo esbalaït.  "En aquest moment, Scherezade va veure les primeres llums de l'alba i , discreta, guardà silenci...".
 
Aquesta paraules que semblen banals constitueixen la columna vertebral de les històries que durant mil nits i una va contar al seu marit una princesa d'Orient.