INTERROGANT

Sempre es diu  
que la memòria 
és selectiva,
Sempre pregunte
qui fa la tria.
Molt a sovint
jo no sóc
qui escull
el record.

CURIOSITAT BEN ENTESA

Entre els assistents a la missa celebrada en la catedral de Pisa aquell diumenge de 1581, es trobava un jove de 17 anys. Era devotament religiós i no cal dubtar que intentava concentrar-se en les seues oracions; però el distreia un candeler que penjava del sostre. Hi havia corrent d’aire i el candeler oscil·lava d’un costat a l’altre.

 En el seu moviment de vaivé , unes vegades curt i altre llarg, el jove observà una cosa curiosa : el candeler pareixia batre temps iguals , fóra el vol curt o llarg. Què estrany!. Tothom hauria dit que havia de tardar més en recórrer l’arc més gran!.

  En aquest punt el jove s’havia oblidat completament de la missa. Els seus ulls es trobaven clavats en el candeler oscil·lant i els dits de la seva mà dreta palpaven el puny contrari. Mentre la música d’orgue surava al seu voltant, comptà el nombre de polsos: tants per aquesta oscil·lació , tants altres per a la següent. El nombre de polsos era sempre el mateix, independentment de què la oscil·lació fóra àmplia o curta. Què estrany!. Tothom hauria dit que havia de tardar més en recórrer l’arc més gran!.

  El nombre de polsos era sempre el mateix, independentment de què la oscil·lació fóra àmplia o curta. És a dir que el candeler tardava exactament igual en recórrer un arc menut que un gran.

 El jove no veia el moment de què la missa arribés a la fi. Quan acabà, va córrer a casa i lligà diferents peses en l’extrem de diverses cordes. Cronometrant les oscil·lacions comprovà que un pes suspès d’una corda llarga tardava més temps en anar i venir que un pes penjat d’una corda curta. No obstant, en estudiar cada pes per separat, comprovà que sempre tardava el mateix en una oscil·lació, fóra aquesta ampla o breu. Havia descobert el principi del pèndul!

Però havia aconseguit alguna cosa més : posar fil a l’agulla d’un problema que havia fet anar els savis de cap durant més de dos mil anys : el problema dels objectes en moviment.

 Us semblarà estrany que un jove de 17 anys es fixés en aquestos problemes però el misteri no és altre que el nom del jove : Galileo Galilei.       

PESAR

Després d'anys
nodrint  il·lusions
pensant o creient
que ara va de bo!
em trobe arraulida 
en un fosc racó
ullerosa amb el cap cot
mirant les mans buides.
Enyore coses perdudes.

DE COLORS

Al fetge es poden distingir dos estructures perfectament diferenciables a simple vista : el fetge pròpiament dit i la vesícula , un receptacle en la seva cara inferior , en forma de petita bufeta, a on s’acumula la bilis , un pigment que avui sabem que compleix un missió important en el procés digestiu dels aliments.

La bilis és una substància de color groc més o menys intens i un sabor molt amarg. Precisament la paraula castellana “amarillo” té el seu origen etimològic en eixe sabor : la paraula llatina “amarellus” és un diminitiu de “amarus” , amarg, és a dir significa amarguet.

 I, sens dubte, ara us preguntareu d’on procedeix la paraula per a designar aquest color en la nostra llengua.: groc ve de “crocus” que es com es coneixia el safrà a l’Imperi romà.     

PLUJA DESEMBRISTA

Contra tot pronòstic,
desembre no sol ser 
un mes humit 
per casa nostra,
la pluja aquesta vegada
ha arribat a la contrada 
no ha sigut torrencial
almenys a on jo visc
tanmateix acostumats
com estem 
al sol
uns diuen tenir-ne
prou 
i esperen 
amb els ulls al cel
que aviat escampe.

PUNT DE VISTA

Un esdeveniment real pot ser –i sol ser- viscut per més d’una persona simultàniament. Una novel·la pot oferir diferents perspectives sobre el mateix fet, però només una a la vegada. I  fins i tot si s’adopta un mètode narratiu “omniscient” , relatant l’acció des d’una altura pròpia de Déu, normalment privilegiarà sols un o dos dels possibles punts de vista des dels quals la història podria ser contada, i es concentrarà en com els esdeveniments afecten eixes persones. La narració totalment objectiva, totalment imparcial, pot ser una aspiració vàlida en periodisme o historiografia, però una història fictícia difícilment captarà el nostre interès si no sabem a qui afecta.

  Es pot afirmar que elegir el o els punts de vista des del qual o els quals va a contar-se la història és la decisió més important que el novel·lista ha de prendre, doncs influeix enormement sobre la reacció, tant emocional com moral, dels lectors front els personatges ficticis i les seues accions. La història d’un adulteri, per exemple –qualsevol adulteri- ens afectarà de forma diferent segons si es presentat principalment des del punt de vista de la persona infidel, del cònjuge traït, o de l’amant, o observat per una quarta persona. “Madam Bovary” narrat principalment des del punt de vista de Charles Bovary seria un llibre molt diferent al que coneguem.

  Un dels símptomes més habituals que delaten un escriptor mandrós o sense experiència és la incoherència en el maneig del punt de vista.

Naturalment no hi cap llei o norma que diga que una novel·la no deu canviar el punt de vista en qualsevol moment en què l’autor ho decideisca , però si això no es fa d’acord amb algun pla estètic o principi, la participació del lector es veurà pertorbada.

 El 1957 l’escriptor britànic Lawrence Durrell publicà “Justine”, en 1958 “Balthazar”, el mateix any "Mountolive" i a 1960 “Clea” . Aquesta tetralogia es coneix com “El quartet d’Alexandria” i es refereix a uns esdeveniments que ocorren a la ciutat egípcia just abans i durant la segona guerra mundial. Els tres primer llibres conten essencialment la mateixa història però des de diferents perspectives. Només en la part final “Clea” la història avança en el temps i assoleix un desenllaç.

 Durrell sí que va canviar el punt de vista però ho va fer en tres llibres i malgrat contar els mateixos fets són tres novel·les diferents.   

  

CONSEQÜÈNCIA

Buscant una foto
que necessitava 
m'he vist obligada
a veure'n d'altres
que havia guardat
entre les pàgines
d'un somni trencat.
El llancívol record
ha obert una nafra
que creia guarida
feia temps del tot. 

CAMINANT

Mentre 
exercite
les cames
pels carrers
despoblats 
del poble
la ment
tampoc
s'atura
el pensament
no m'ha deixat
burxa i crema
un cap aixafat.

UN TEXT ALIÈ

La major part de la gent té la convicció equivocada que la democràcia (el millor o menys pitjor dels sistemes de govern) és allò pel qual la majoria té sempre raó. Res de més fals. La democràcia és el sistema pel qual, atès que és difícil definir en termes qualitatius qui té més raó que els altres, es recorre a un sistema gasivament quantitatiu, però objectivament controlable: en democràcia governa qui obté més suport. I si algú considera que la majoria s'equivoca, pitjor per a ell; si ha acceptat els principis democràtics ha d'acceptar que governe una majoria que s'equivoca.

 Una de les funcions de l'oposició és demostrar a la majoria que es va equivocar. 

  I si no ho aconsegueix? Aleshores tenim, a més d'una majoria dolenta, també una oposició dolenta.

 Aquest text és d'Umberto Eco i m'ha paregut important compartir-lo amb vosaltres perquè fa pensar.

DESPERTAR

He tingut un malson
aquesta nit passada
em trobava en un lloc
desconegut per a mi
res no podia veure 
la tenebra era l'ama
anava a palpentes
per trobar una eixida
que no hi era enlloc.
M'he despertat enjorn
una suor ben glaçada
em regalimava pel cos
m'he calmat pensant
que només era un somni
però després he comprés
que l'angoixa era vertadera
l'havia deixada dintre meu
i mentre dormia
ella escapava
per les escletxes
del seny.

LAMENT

Malgrat que tot 
tendeix al caos
jo sóc més 
del cosmos
(entés com un sistema
ordenat i harmoniós),
per això em costa tant
molta paciència i esforç
viure en aquest 
indefugible món.

IL·LUSTRE DESCONEGUDA

   Ada Augusta Byron King va nàixer  el 10 de desembre de 1815.
 Els seus pares es van separar al poc temps d’haver nascut la xiqueta i la custòdia la va obtenir la mare.  Per a evitar que seguirà el camí del pare,(el famós Lord Byron) aquesta s’encarregà d’inclinar els interessos de la filla cap a la ciència i les matemàtiques.
La xiqueta , que tenia una capacitat intel·lectual privilegiada, va respondre de meravella a l’estímul i de fet va ser una  autodidacta en geometria, la que arribà a dominar , a l’igual que l’astronomia i la matemàtica. 
 Als 17 anys , la jove entrà en contacte amb Mary Somerville, la traductora dels treballs de l’astrònom Simone Laplace.
Somerville encoratjà i secundà  Ada en els estudis científics, malgrat que de vegades les seves opinions xocaven. A pesar de les diferències , Ada freqüentava molt  Somerville i va ser en un sopar en la casa d’aquesta, en 1843, quan la jove escoltà per primera vegada Charles Babbage exposar les seves idees al voltant de la possibilitat d’una màquina calculadora denominada el motor analític.

 Anys abans, Ada s’havia casat amb William King, vuitè baró de King i en 1838 se li atorgà el títol de comtessa de Lovelace. Va tenir tres fills. Però res de tot açò va ser obstacle per a la jove la passió de la qual per la ciència i la tecnologia no tenia límits.
Gràcies a la seva sensibilitat i intel·ligència perceptiva, Ada es va sentir profundament atreta per aquesta idea que no despertà gran enrenou en eixe moment. Una vegada fascinada pels estudis de Babbage, Ada s’abocà a traduir el treball d’aquest a l’anglès, basant-se en un article del matemàtic italià L.F. Menabrea.  
 A partir d’ací s’inicia una llarga relació de col·legues entre la jove i l’inventor i ell es decideix agregar les seves anotacions a la traducció, no cal dir que amb el seu permís. El motor que Babbage havia visualitzat i que va poder concretar gràcies a les aportacions d’Ada, és l’antecessor de les nostres computadores.

Les seves anotacions feren una profunda anàlisi de l’invent i van permetre que fóra desenvolupat. El motor analític calculava qualsevol funció algebraica i emmagatzemava números. El programa que permetia el seu funcionament no estava guardat en la màquina, com succeeix avui en dia, sinó que era introduït en la màquina mitjançant targetes. 

 En la seva primera publicació, Lady Lovelace fa la predicció de què una màquina com aquesta podria arribar a composar música, produir gràfics i podria ser utilitzada tant en l’àmbit científic com en la vida diària. Parlava dels ordinadors actuals.
    Tanmateix el seu assoliment més gran no va ser ajudar Babbage. Ada dissenyà  ella mateixa un programa per a la màquina que calculava els números de Bernoulli. Aquest és el primer programa de computadora que es reconeix, es una espècie de software massa avançat per l’època en que va ser concebut. Ada va morir molt jove, als 36 anys, i el seu treball es va mantenir ocult durant molts anys , però quan la computació es va convertir en una disciplina triomfant, es va traure a la llum, reconegut i respectat en gran manera.
A finals dels anys setanta, el Departament de Defensa d’Estat Units desenvolupà el primer llenguatge de software tal i com avui el coneguem, i per emular-la, recordar el seu treball i donar-li el crèdit que es mereixia, el denominaren ADA.
Lady Lovelace és el primer programador de tota la història, i devem , sense dubte a ella i a la seva fecunda capacitat imaginativa la nostra era informàtica...   

CANSAMENT

Quin fàstic!
quins ois !
són insofribles
uns anys tan llargs
que mai no acaben
però el més insuportable
és sentir-me no culpable
el que no vol dir
que innocent
em declare.

ELS RAIGS X I LA DOBLE HÈLIX

Rosalind Elsie Franklin (Londres, Anglaterra, 25 de juliol de 1920 - 16 d'abril de 1958) fou una científica britànica que va tenir un paper destacat en la major fita del desenvolupament de la biologia molecular, el descobriment de l'estructura de l'ADN.

Rosalind Franklin es va doctorar en Química física al 1945 per la Universitat de Cambridge. Va estudiar les tècniques de difracció de raigs X durant tres anys al Laboratori Central de Serveis Químics de l'Estat, de París.
 Va tornar a Anglaterra per treballar d'investigadora associada al Laboratori de John Randall al King's College de Londres. Rosalind Franklin, una dona de forta personalitat, va mantenir ací una relació complexa amb Maurice Wilkins, qui va mostrar sense el seu consentiment les seves imatges de difracció de raigs X de l' ADN a James Watson i a Francis Crick. S'admet que cap altra inspiració fou tan forta com aquesta per la seva publicació, al 1953, de l'estructura de l'ADN.
 Aquest descobriment no fou casual, sinó que Franklin va demostrar la seva habilitat per obtenir les millors imatges i per interpretar-les correctament en la investigació d'altres objectes, com l'estructura del grafit o la del virus del mosaic del tabac.

Franklin va morir prematurament, de càncer d'ovari, al 1958 a Londres, amb tota probabilitat per efecte de les repetides exposicions a les radiacions en el curs de les seves investigacions.
 El 1962 Watson, Crick i Wilkins van rebre el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina.
 Els seus companys, fins i tot  Watson, famós per la mordacitat amb la que es refereix als seus col·legues, van expressar repetits cops el seu respecte personal i intel·lectual per ella. En qualsevol cas, Rosalind Franklin mereix el lloc que ha arribat a ocupar, com a icona de l'avanç de les dones en la ciència.

 L'escriptora espanyola Rosa Montero en la seua obra La rídicula idea de no volver a verte, malgrat estar basada en el diari de Marie Curie, també es refereix en algunes ocasions a Rosalind Franklin. Per cert us recomane aquest llibre.