L'Aigua de Colònia Original (Original Eau de Cologne) és una denominació registrada com la marca més antiga del món. Aquesta aigua perfumada és una solució d'olis eteris diluïts en un solvent etanol, que en l'Aigua de Colònia original de Giovanni Maria Farina (1685-1766) conté entre 4-8% d'olis essencials. El seu nom es deu al fet que va ser creada a la ciutat de Colònia, Alemanya.
Tot i que la idea de les aigües perfumades va ser anterior a la creació feta per G.M. Farina, aquest va crear al 1709 la seua fragància «Farina aqua mirabilis» o «Farina Eau de Cologne» basada en olis essencials de taronja, bergamota, mandarina, llima, cedre, aranja i en una barreja secreta d'herbes. Aquesta aigua perfumada és fabricada fins a la data d'acord a la recepta original per la casa Farina i es troba patentada com Original Eau de Cologne.
Però potser la marca d'Aigua de Colònia més famosa del món siga la també alemanya 4711. Aquesta coneguda fàbrica es va instal·lar gairebé 100 anys després que l'original i va prendre el seu nom per trobar-se al carrer Glockengasse nombre 4711, al centre de la ciutat de Colònia . Tot i que la fragància 4711 és diferent a la «Original Eau de Cologne» de Farina, aquesta marca s'ha fet mundialment coneguda i posseeix també una llarga tradició.
Caspar David Friedrich (5 de setembre de 1774, Greifswald - Dresden, Imperi alemany, 7 de maig del 1840) fou un destacat paisatgista del moviment romàntic. Les majoria de les seues obres representen paisatges, i la natura sovint s'hi presenta amb un caràcter transcendent.
Friedrich no aspira a reproduir fidelment la natura. El seu objectiu és traduir en imatges pictòriques les seues pròpies experiències metafísiques. El significat de les seues obres es veu enriquit per freqüents referències a la mitologia alemanya. En els seus quadres, emfasitzà el desig humà de fondre's amb l'univers diví. L'artista arribà a aquesta conclusió, i així la seua primera gran obra fou Creu a la muntanya (1808), tema al qual tornaria una volta i una altra. Aquesta obra, igual que els seus altres paisatges, resta plena d'intenses representacions poètiques dels escenaris del nord d'Europa i la pintà en un estil deliberadament meticulós i formal.
Malgrat que basats en l'observació directa, els seus paisatges no aspiren a reproduir fidelment la natura, sinó a produir un efecte dramàtic i memorable. A pesar que les seves imatges són famoses per la seva contemplació melangiosa del món, la seva actitud davant el paisatge no sols representava el seu punt de vista personal, sinó que es tractava d'una moda de l'època.
Encara que semble estrany el romanticisme s'originà a Alemanya i va ser un moviment tant cultural com polític a les acaballes del segle XVIII, inicialment com a moviment literari, però que ràpidament passà a influenciar totes les arts.
També en la pintura
"
Quot erat demonstrandum".
A C.D. Friedrich el vaig descobrir en un reportatge en una revista d'art. L'article es titulava "L'ull sense parpalls" perquè les persones que representa en els seus quadres estan d'esquena. Potser per això alhora que melangiosos solen ser una mica inquietants.
Quan comença una novel·la?. Sens dubte la creació d'una novel·la rarament s'inicia en el moment en que l'autor traça amb la ploma o tecleja les primeres paraules. La majoria efectua algun treball preliminar, encara que siga mentalment. Molts preparen el terreny amb cura durant setmanes o mesos, fent diagrames de l'argument, recopilant biografies de personatges, omplint un quadern d'idees , escenaris, situacións etc per tal d'utilitzar-los durant el procés de composició. Cada escriptor té el seu mètode de treball.
Tanmateix per al lector la novel·la comença sempre amb la primera frase (que pot no ser, això és clar!, la primera frase que el nove·lista va escriure en la primera versió del text. I després la següent, i la següent... Quan acaba l'inici d'una novel·la és una pregunta difícil de contestar. És el primer paràgraf, les primeres poques pàgines o el primer capítol?. Siga quina fóra la definició que li donem, el començament d'una novel·la és un llindar que separa el món real que habitem del món que el novel·lista ha imaginat. Deuria doncs, com se sol dir, "arrossegar-nos".
Al principi llegim un llibre a poc a poc i amb recel. Tenim molta informació nova que absorbir i recordar : els noms dels personatges, les relacions d'afinitat, amistoses o familiars, els detalls contextuals de temps i de llocs sense els quals la hostòria no pot seguir-se . Pagarà la pena tant d'esforç?.
La majoria dels lectors estan disposats a concedir-li a l'autor el benefici del dubte almenys per unes poques pàgines abans de decidir tornar a creuar el llindar en sentit contrari.
Segons el meu parer hi ha primeres frases que ja t'arrosseguen a continuar. Dos exemples, la més clàssica : "Totes les famílies felices s'assemblen entre si , les desgraciades ho són cadascuna a la seua manera".
I la més curiosa: Se una notte d'inverno un viaggiatore : "Està vosté a punt de començar a llegir la nova novel·la d'Italo Calvino, Si una nit d'hivern un viatger.
In medias res (llatí: 'cap a la meitat de les coses') és una tècnica literària on la narració comença al mig de la història, en compte del principi d'aquesta (ab ovo o ab initio); o en la menys probable i poc utilitzada in extremis (la narració s'inicia pel final, pel desenllaç :
"El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana..."
Si s'ha de completar el buit argumental que deixa aquest començament abrupte (in medias res) -ja que no es completa en tots els casos- els protagonistes, llocs i les accions o successos són descrits a través de retrospeccions.
Exemples d'aquesta tècnica els podem trobar a l'Eneida de Virgili, o la Ilíada i l'Odissea d'Homer. L'Eneida comença quan Juno intenta impedir que Enees arribe a Itàlia per mitjà de l'ajuda d'Èol (el déu dels vents). Llavors Enees i els seus companys arriben a Líbia, en la qual regna Dido. Enees i Dido s'enamoraran i en una trobada Dido li pregunta sobre el que li ha passat anteriorment, com ha arribat fins allà. Així és com Enees es remunta al passat i explica la presa de Troia i la seua partida des d'allà.
En el cas de la Ilíada, la història comença amb la disputa entre Agamèmnon i Aquil·les.
Canta, oh,
deessa
la funesta còlera d'Aquil·les
que causà infinits mals als
aqueus
i va
precipitar a l'Hades
innombrables ànimes d'herois...
I, finalment, l'Odissea comença explicant el que passa a Ítaca mentre Ulisses no hi és.
El cinema musical és un gènere cinematogràfic que es caracteritza per pel·lícules que contenen interrupcions en el seu desenvolupament mitjançant un fragment musical cantat o acompanyats d'una coreografia.
En els començaments d'aquest gènere, el fragment musical tenia com a objectiu impressionar, sense mantenir molta connexió amb el desenvolupament narratiu.
Cap altre gènere cinematogràfic, ni tan sols el western, és tan inequívocament nord-americà com el musical. El concepte de l'espectacle que impera en tots els aspectes de la societat d'EE. UU. assoleix un dels seus màxims exponents en el cinema i, dins d'ell, en les elaborades coreografies, les melodies inoblidables i les obres mestres que ha donat el musical.
Que els personatges de la pantalla es posaren a parlar, va servir no només perquè el cinema assolira la maduresa tècnica al mateix temps que sacrificava l'star system del cinema mut. Va servir també per donar a llum un gènere que fins llavors tècnicament no existia. Als Estats Units de F. Scott Fitzgerald, que gairebé s'enfonsaria amb el Crack, es va estrenar la primera pel·lícula sonora (parcialment) perquè les melodies de Cole Porter, George Gershwin o Irving Berlin es traslladaren de les platees elitistes de les grans ciutats, als salons de cinema de qualsevol poble. "El cantant de jazz" va ser el bateig del gènere, que va arribar i va fer explotar el sonor, i ho va fer per a quedar-se.
El pas del cine mut al sonor i les seues conseqüències seria tractat ( i de quina manera!) en un dels millors musicals de la història del gènere.
En la mitologia grega, les Moires (en grec antic Μοῖραι, 'repartidores') eren les personificacions del destí.
La paraula grega moira (μοῖρα) significa literalment 'part' i per extensió la porció d'existència o destí de cada persona. Controlaven el metafòric fil de la vida de cada mortal des del naixement fins a la mort (i més enllà).
Un cop el seu nombre es va establir en tres, els noms i atributs de les Moires quedaren fixats:
Cloto (Κλωθώ, 'filadora') filava el bri de vida amb una filosa i un fus. El seu equivalent romà era Nona, originalment invocada en el novè mes de gestació.
Làquesis (Λάχεσις, 'la que tira a sorts') mesurava amb la seva vara la longitud del fil de la vida. El seu equivalent romà era Desena, anàloga a Nona.
Átropos (Ἄτροπος, inevitable, literalment 'que no gira'), era qui tallava el fil de la vida. Elegia la forma en que moria cada home, seccionant el bri amb les seues «detestables tisores» quan arribava l'hora. El seu equivalent romà era Mort i és a qui es refereix l'expressió "la Parca" en singular.
Ay si un día para mi mal
viene a buscarme la Parca
empujad al mar mi barca
con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.
Sens dubte la barca esmentada pel joglar de Poble Sec era de vela llatina.
Els dies grisos
no em desagraden
i em plau la pluja
potser perquè
ací on visc
plou poc
però avui
l'ànima
no s'anima
potser perquè
la teua imatge
la tinc cordada
amb llàgrimes
i sols faig que plànyer
la inexorable absència.
La vida no és més que una ombra errant jugador deficient 
Que apuntala i realça la seva hora a l'escenari
I després ja no s'escolta més. És un conte
relatat per un idiota , ple de soroll i fúria,
Sense cap significat
L'escriptor Augusto Monterroso en el seu article "Sobre la traducción de algunos títulos" qüestiona la traducció que se li ha fet al vers de Macbeth de Shakespeare que va ser pres per Faulkner per titular així la seua obra. Encara que al principi es va fer una traducció literal (Sound per so, El so i la fúria) després es va traduir per soroll. (El ruido y la furia en castellà).
Aquest títol s'ha utilitzat popularment per denominar una cosa enèrgica, forta, ferotge i s'ha relacionat així el títol amb el significat de l'obra. El que no s'ha tingut en compte és el significat que el mateix vers té en el soliloqui del drama de Shakespeare, el qual descriu la vida com un conte explicat per un idiota. El mateix Shakespeare ho diu: signifying nothing, mere words. Podríem dir que Faulkner sabia això ja que el primer bloc de la novel·la és narrada per Benjy, el germà retardat mental de 33 anys però amb la ment i el comportament d'un xiquet de 7. En aquesta primera part ja el mateix personatge i narrador ens explica o sintetitza tota la novel·la mitjançant impressions i diàlegs entretallats. És un estil fragmentat però els blocs següents van complementant i explicant la història fins que el lector troba un significat global.
Comprenem el significat de l'obra ara el de la vida...això si que és una altra història.
Siempre que vuelves a casa
me pillas en la cocina
embadurnada de harina
con las manos en la masa.
¡Niña!, no quiero platos finos,
vengo del trabajo
y no me apetece pato chino.
A ver si me aliñas
un gazpacho con su ajo y su pepino.
Papas con arroz,
bonito con tomate,
cochinillo,
caldereta,
migas con chocolate,
cebolleta en vinagreta,
morteruelo,
lacón con grelos,
bacalao al pil pil
y un poquito’e perejil.
—¡Chiquillo! que yo hice un cursillo
para cordon bleu.
—Eso ya lo sé pero, ¡chiquilla!
—¿Qué?
—Dame pepinillos
y yo los remojaré
con una copita de Ojén.
Ahir va morir Elena Santonja
Asssegut a l'ombra d'una carrasca i cenyit el cap amb una garlanda de pi es trobava Pa, el déu del boscos, quan va veure passar la gentil nimfa Syrinx i es va enamorar d'ella.
Va ser a l'alzina de Moré, a Siquem, on Abraham , després d'un llarg viatge des d'Haran amb Sara, Lot i tots els seus criats i béns, se li va aparéixer Déu per a mostrar-li les terres de Canaan oferint-li-les a la seua descendència.
Explica la llegenda que a l'Alt Maestrat, durant les guerres carlines, una companyia de l'exèrcit s'aixoplugava, a les nits, davall un arbre gràcies a la seua frondositat.
Era la famosa Carrasca de Culla una majestuosa joia botànica que va ser declarada arbre monumental de la Comunitat Valenciana. Té uns 20 metres d'alçada, 7 metres de circumferència del tronc, 35 metres de diàmetre de les branques i un pes estimat de 75 Tones. .
Es troba a la Masia Clapés, situada a la carretera de la Torre d 'En Besora a Culla, a 4 km del municipi.
És un lloc de visita obligada, ja que ningú queda indiferent davant la carrasca mil·lenària. Potser si el viatge per tal de veure-la fóra de milers de quilòmetres tindríem més interés.
Lete o Leteo, que significa "oblit" era una divinitat nascuda de l'Éride (La Discòrdia), concebuda com una abstracció, i germana de Hipnos (el Somni) i Tànatos (la Mort). Un riu de l'Hades portava el seu nom (Leteo) i en les seues aigües tranquil·les les ànimes dels morts bevien l'oblit de la seua vida terrestre.
A les doctrines que postulaven la reencarnació, les ànimes, purificades de les antigues culpes després d'una estada més o menys llarga a l'Hades, bevien les aigües per perdre tots els records del món subterrani, que anaven a abandonar per entrar en un nou cos.
Quant hagués donat Funes el memorioso per poder beure aigua del Leteo!
