AFLICCIÓ

La lluna creix a poc a poc
també ho fa la meua tristor
el dia minva segon a segon
també ho fa la meua alegria
en aquest temps tan tan erm
mancat de confiança i anhel.

Perquè quan creus que tot s'acaba
(Raimon dixit) torna a començar .

TRES MOTS

Hi ha paraules 
que fan feredat, 
en pronunciar-les
cos i ànima tremolegen
com l'illa de Stromboli,
no els cal la companyia
de cap adjectiu ni epítet 
sols amb elles prou i sobra
perquè ens esborronem ,
només en diré tres 
i tots sabreu 
de què parle :
mort, por i fam.  

SALVEM L'EL·LIPSI !

 Una el·lipsi cinematogràfica és una tècnica narrativa que consisteix en alterar la continuïtat temporal per permetre avançar la història en funció de les necessitats del guió. L'el·lipsi es pot resoldre en el 
en el muntatge amb una fosa a negre, un encadenat, una cortineta o qualsevol tipus de transició, o es pot fer més evident si el salt temporal implica més que uns minuts o hores, per exemple amb un 
pla que mostre com canvia el paisatge a través d'una finestra, com passen  les fulles d'un calendari o com es succeeixen les portades d'un diari.
 Les el·lipsis serveixen per a fer desaparèixer espais i temps febles o inútils en l'acció.  Els plans curts permeten, no només mostrar amb detallisme expressiu els actors, sinó també desfer-se de gran part de l'espai, ja que seria irrellevant i innecessari per a la narració del 
film. També per raons de temps de la pel·lícula, per ajustar la durada del metratge. 
  En els darrers temps els directors cinematogràfics sembla que s'hagen oblidat d'aquest recurs narratiu perquè per a contar-nos una història necessiten, en la majoria dels casos, dues hores i mitja de pel·lícula mentre que si l'hagueren utilitzat els espectadors estarien més atents sense remoure's en la butaca i tampoc mirarien el mòbil per saber quan falta per acabar-se. També caldria que recordaren que, en moltes ocasions, suggerir és millor que mostrar.
 La meua modesta proposició es constituir una Plataforma a favor 
de l'el·lipsi tant la temporal com les d'altres tipus.



  

LES TEULADES

M'agrada contemplar 
el sostre de les cases
sobretot si la coberta
s'inclina a dues aigües    
i les teules d'argila
són corbes i marrons
els vessants ben drets 
a l'extrem inferior l'aler
i al seu  dessota el canaló
per si de cas un dia plou.

DESITJOS

Un amic em deia : 
Jo aspire a ser feliç
li conteste de seguida
no sóc tan ambiciosa
només demane serenitat.
Qui ha sigut presa del neguit
acompanyat del desassossec
durant setmanes, mesos i anys
sap que l'absència de pertorbació
és un tresor que convé guardar
com si fos una relíquia
en honor del benestar. 

BLACK SWAN II

Nassim Nicholas Taleb (nascut el 1960 al Líban) és un assagista, investigador i financer nord-americà. És també membre de l'Institut de Ciències Matemàtiques de la Universitat de Nova York. 
 Es considera a si mateix «empirista escèptic» i creu que els científics i els financers sobreestimen el valor de la explicacions racionals sobre dades del passat i infravaloren el pes de l'aleatorietat en aquestes dades. Continuador d'una llarga línia de filòsofs escèptics com Sisè Empíric, Algatzell, Pierre Bayle, Montaigne i David Hume en considerar que el passat no es pot utilitzar per predir el futur.

 En els paràgrafs següents el mateix autor de la Teoria dels esdeveniments del tipus Cigne negre ens l'explica:  

"El que ací anomenem un Cigne Negre (i amb majúscula) és un esdeveniment amb els tres atributs següents. En primer lloc, és un cas atípic, ja que es troba fora de l'àmbit de les expectatives regulars, perquè no hi ha res en el passat que pot apuntar de manera convincent a la seva possibilitat. En segon lloc, comporta un impacte extrem. En tercer lloc, malgrat la seva condició de raresa, la naturalesa humana ens fa inventar explicacions de la seva presència després dels fets, de manera que és explicable i predictible." 


La idea principal en el llibre no és tractar de predir esdeveniments Cigne Negre, sinó per construir robustesa enfront de les negatives que es produeixen i poder aprofitar les positives. Taleb sosté que els bancs i empreses comercials són molt vulnerables a esdeveniments perillosos Cigne Negre i estan exposats a pèrdues superiors als pronosticats pels models defectuosos.

Espere haver despertat la vostra curiositat sobre el llibre perquè és molt interessant i a més a més fa reflexionar, un verb poc utilitzat en aquestos temps.  Com ja deia Marguerite Yourcenar : "Els és més fàcil indignar-se que pensar".  

BLACK SWAN

El terme cigne negre fou una expressió llatina, la referència coneguda més antiga prové d'una descripció que va fer el poeta Juvenal : "rara avis in terris nigroque simillima cygno". 
 En valencià  aquesta frase significa "un au rara a la terra, i molt semblant a un cigne negre". Quan la frase va ser encunyada, es presumia que el cigne negre mai no va existir.
 La frase de Juvenal era una expressió comuna al Londres del segle XVI com una declaració d'impossibilitat que deriva de la presumpció del Vell Món de què tots els cignes han de ser blancs perquè tots els registres històrics informaven que tenien plomes blanques. En aquest context, un cigne negre era impossible o almenys inexistent. 
 Després que una expedició holandesa, dirigida per l'explorador Willem de Vlamingh al riu Swan a 1697, va descobrir cignes negres a Austràlia Occidental, el terme es va transformar per a denotar que una impossibilitat percebuda podria ser refutada més tard. La importància del símil rau en la seua analogia amb la fragilitat de qualsevol sistema de pensament. 
  Els Esdeveniments tipus Cigne Negre van ser descrits per Nassim Nicholas Taleb en el seu llibre de 2007 (revisat i completat el 2010), El Cigne negre.  Taleb es refereix a gairebé tots els grans descobriments científics, fets històrics, i assoliments artístics com "cignes negres", sense direcció i inesperats. Assenyala com a exemples d'aquesta mena d'esdeveniments : Internet, l'ordinador personal, la Primera 
Guerra Mundial, i els atacs de l'11 de setembre. 

To be continued... 
  

NIT I DIA

Avui m'he despertat enjorn
tant que una tallada de lluna 
jugava a fet i amagar, al cel.
Mentre a la ratlla de l'horitzó
una incipient claredat rogenca
anunciava de nou la vinguda 
d'un dia encara sense encetar.

BONA MEMÒRIA

Com fa tant de temps
que no en sé res de tu
m'hauré d'esforçar 
en inventar-te
en comptes 
de recordar-te
perquè en aquest cas, 
per a desgràcia meua, 
la memòria no és fràgil
ni efímera
més aviat al contrari
massa concreta 
i ferma.

ELS VUITANTA ANYS D'UN CÒCTEL

Vuitanta anys acabats de fer i tot i així té l'esperit correcte, en aquest cas, una bona dosi de vodka. És un dels còctels més famosos del món, picant i interessant com el dia en què va ser servit per primera vegada pel francés Fernand Petiot , cambrer aleshores del King Cole Bar a l'hotel St Regis de Nova York. Era l'any 1934, i, després de la primera prova, el Bloody Mary va començar a fluir com els rius.
Aquest suc de tomàquet condimentat, sabor molt picant i el significat simbòlic (associat amb el món de la música, especialment el jazz), de fet, va celebrar la fi de la prohibició que fins l'any anterior havia impedit la venda de begudes alcohòliques en llocs públics nord-americans.
 Qui arribe a Nova York  en aquest període trobarà , al mateix bar on havia nascut, 80 variants d'aquest còctel concebuts pels millors xefs dels Estats Units, i la recaptació es destinarà a l'organització que supervisa la distribució de menjars per a persones sense llar.
 El nom d'aquest beguda segons la llegenda més acceptada, sembla derivar de la primera Maria Tudor, reina d'Anglaterra, qui a causa de la ferocitat amb què va lluitar i va matar protestants al seu regne passà a la història com, ja ho haureu endevinat, "Bloody Mary". 

ACLARIMENTS

Explicar no és justificar,
capir  no és compartir.
Aquestes observacions 
se'ns obliden a sovint
quan ens erigim en jutge
del que acabem d'escoltar. 

DE LA MASSA AL CORREU (ELECTRÒNIC)

Raymond Samuel Tomlison, sovint anomenat Ray Tomlison, és un enginyer electrònic, considerat un dels pares del correu electrònic.
Va néixer el 1941 a la ciutat d'Amsterdam, població situada a l'estat nord-americà de Nova York. Va estudiar enginyeria elèctrica a l'Institut Politècnic Rensselaer, on col·laborà en un programa realitzat per l'empresa IBM, i es llicencià el 1963.
Posteriorment entrà a treballar a l'Institut Tecnològic de Massachussets (MIT), on continuà els seus treballs sobre enginyeria elèctrica. El 1967 entrà a treballar a la companyia Bolt Beranek and Newman (BBN), on amb el seu equip col·laborador desenvoluparen el sistema operatiu TENEX, incloent la xarxa informàtica ARPANET i el protocol TELNET. Així mateix també va desenvolupar  un programa anomenat "SNDMSG" per enviar missatges entre les diferents terminals d'un mateix ordinador.
 Al setembre de 1971, quan la BBN ja estava connectada a la xarxa ARPANET, Tomlison va adaptar el programa "SNDMSG" per tal d'enviar missatges entre diferents usuaris connectats a una xarxa més àmplia, però sense que siguen coneguts (el que avui en dia es coneix com a correu electrònic o e-mail). Fou en aquell moment quan se li va ocórrer utilitzar el símbol arrova (@), un mètode que permetia separar el nom de l'usuari i del servidor.

 El signe @ és un símbol tipogràfic que va néixer per a representar una unitat de massa (l'arrova) i que ha acabat tenint altres usos.
Al l'època medieval era utilitzada pels copistes per a formar la preposició llatina ad ("fins a"), unint les lletres "a" i la "d" tancant la primera en un cercle; malgrat això, amb el temps, aquest símbol va deixar d’utilitzar-se excepte en l'àmbit anglosaxó, on es va acabar identificant amb la preposició at ("a"), i per aquest motiu al segle XIX es va integrar als teclats en inventar-se la màquina d'escriure. Al començament del segle XX, a més, s'havia utilitzat  com a símbol de l'àrea en documents de matemàtiques i enginyeria.  Modernament ha passat a representar, des de l'anglès, el símbol d'accés d'adreça d'Internet (en anglès at). Com hem comentat abans l'ús a la programació va començar l'any 1971 quan l'informàtic Ray Tomlison va necessitar algun símbol per a situar on es trobava un usuari, i va triar aquest perquè "segur que no formava part de cap nom propi".

El TEMPS AL SEGLE XVI

Llevó tras sí los pámpanos octubre
y con las grandes lluvias, insolente,
no sufre Ibero márgenes ni puente,
mas antes los vecinos campos cubre.

Moncayo, como suele, ya descubre
coronada de nieve la alta frente
y el Sol apenas vemos en Oriente
cuando la opaca tierra nos lo encubre.

Sienten el mar y selvas ya la saña
del Aquilón, y encierra su bramido
gente en el puerto y gente en la cabaña.

Y Fabio, en el umbral de Tais tendido,

con vergonzosas lágrimas lo baña

debiéndolas al tiempo que ha perdido.

 Quan jo estudiava batxillerat (època que es perd en la nit dels temps) al final del llibre de Literatura...Española, no cal dir!, venia una lectura per a cada mes del curs. En octubre hi era aquest sonet de Lupercio Leonardo de Argensola ; quan arriba aquesta època sempre em ve a la ment. He volgut compartir-lo amb vosaltres sobretot per si hi ha algú que és escèptic sobre el canvi climàtic.

 També afegiré que encara no he descobert el paper de Fabio en aquest poema meteorològic.

COMPLIR LA LLEI

És una benedicció l'amistat 
si la reps has quedat investit
amb un deure sagrat :
obeir les seues lleis
siguen quines siguen
les  conseqüències;
mitjançant les paraules
mitjançant el silenci
mitjançant els actes
per sempre cal honrar
les regles de l'amistat.

UN GOS ATROÇ

 Si ahir vaig escriure sobre un gos literari, avui ho faré sobre un ca mitològic : el guardià de la casa d'Hades, és a dir de l'infern per als antics grecs.
 La Teogonia d'Hesíode li atribuïx cinquanta caps; per a major comoditat de les arts plàstiques aquest nombre ha estat rebaixat i els tres cap de Ca Cèrber són de domini públic. 
 Virgili esmenta les tres goles; Ovidi el seu triple lladruc ; Samuel Butler compara les tres corones de la tiara del Papa, que és porter del cel, amb els tres caps del gos que és porter de l'infern. Dant li dóna caràcters humans que agreugen la seua índole infernal : barba llardosa i negra, mans amb les ungles molt llargues que estripen, entre la pluja, les ánimes dels rèprobes. Mossega, lladra i mostra les dents.
Dues vegades va ser burlada la seva vigilància. La primera va ser gràcies a la música de la lira d'Orfeu que va amansir-lo. La segona va ser quan la sibil·la de Cumas, guia d'Enees en la seva baixada als Inferns, va adormir-lo donant-li un pastís.
 En el seu onzè treball, Heracles va lluitar amb ell i el va guanyar només amb la força dels seus braços, portant-lo davant d'Euristeu com li havia estat ordenat i retornant-lo després altre cop a l'Hades. Un escriptor anglés del segle XVIII, interpreta així l'aventura :
 "Aquest gos de tres caps denota el passat, el present i l'esdevenidor, que reben i devoren totes les coses. Que fóra vençut per Hèrcules prova que les accions heroiques són victorioses sobre el temps i subsisteixen en la Memòria de la Posteritat."

UN GOS GENIAL

 Els protagonistes  de Flush, una deliciosa novel·la de Virginia Wollf són  Elizabeth, una dona delicada i  sensitiva, obligada per una malaltia a viure tancada en casa i el seu gos, un cocker spaniel pur, que, nascut per a córrer lliurement per camps i senderes es converteix en el més fidel company de la solitud de la seua ama.  Entre aquestos dos sers sorgeix una connexió íntima, una complicitat, un amor vertader que son posats a prova quan segresten el cocker , però que no s'aconsegueix truncar per molts canvis que experimente en la vida d'Elizabeth. Ella passarà els seus primer anys amb Robert Browning i després ens portarà , en un recorregut per la seua vida , a la seua arribada a Florència.
 El més atractiu i peculiar de la narració és que és contada a través del seu gos : les situacions es veuen sempre mitjançant la mirada del ca, innocent en relació a la racionalitat dels humans però ple d'una sensibilitat especial, capaç de captar signes invisibles per a les persones. 

Elizabeth Barret Browning (6 de març de 1806, a prop de Newcastle-on-Tyne - 29 de juny de 1861, Florència), fou una destacada poetessa en anglès, de l'era victoriana.
La seva infantesa fins a l'any 1845 va estar lligada a l'autoritat d'un pare possessiu dins d'una família nombrosa i adinerada. De ben jove li procuraven l'amistat amb homes com ara William Wordsworth i Walter Savage Landor. Quan la família es traslladà a Wimpole Street, a Londres, fou quan va començar a publicar obres com Poems, de 1844. La seva poesia The Cry of the children (El lament dels nens), relacionada amb l'abús de les jornades de treball intensives a menors, va impactar molt els lectors. L'informe de Horne va ser motiu d'una llei el 1843 per limitar el treball de menors. 
 La correspondència amb en Robert Browning li canvià la vida. La passió d'amor li va inspirar Sonets del portuguès. Aquest sentiment compartit va donar lloc a un casament secret i la fugida cap a Itàlia, el 1846.  Va tenir un fill el 1849 i va continuar escrivint inspirada pel "Risorgimento", l'admiració a Napoleó III i els problemes socials, morals i polítics del moment. 
  
 El títol de l'obra és el nom del gos, Flush, i és una lectura molt recomanable. Alguns l'han considerada com una obra menor de la Woolf tanmateix sóc de l'opinió que els grans escriptors no en tenen, d'obres menors s'entén.

Pb

Plom al cel
plom a la pell
plom a la ment
plom a les mans
plom als peus.
Tot és del color
i del pes del plom.
Alguns li diuen:
no et preocupes
és l'edat. 
Sense adonar-se'n 
ha arribat,
deixant enrere 
pedra i bronze,
a l'Edat dels Metalls
coure, zinc, estany,
ferro i...plom.