Datos personales

Mi foto
Sóc dona i nascuda en secà. El meu arbre totèmic és el garrofer. No hi ha res comparable a seure's sota la seva ombra -ni viscosa ni escassa- amb bona companyia i elucubrar o romandre en silenci, tant se val. Sabent de qui véns, a qui vas i qui tens al costat. Gaudir d'un moment especial sense cap mena de temor perquè sents que al seu davall -com a Holly quan desdejunava a Tiffany's- no et pot passar res de dolent. Sóc dona i nascuda en secà. El meu arbre totèmic és el garrofer. Orgull cap, dignitat la que calga.

martes, 21 de junio de 2011

SOLSTICI

El solstici és cadascun dels dos moments de l'any en què el sol aconsegueix la màxima declinació (distància angular) respecte a l'equador celeste.
En el solstici d'estiu de l'hemisferi nord el sol arriba al zenit al migdia sobre el Tròpic de Càncer i en el solstici d'hivern arriba al zenit al migdia sobre el Tròpic de Capricorn.
Una altra manera d'entendre el significat de solstici és referir-nos a la durada del dia (en astronomia el dia comprèn el temps en que el Sol es troba per damunt de l'horitzó, és a dir, el temps que transcorre entre la sortida i la posta del sol). Aquesta durada és variable al llarg de l'any. Hi ha dos dies l'any en què arriba als valors extrems: el dia més llarg correspon al solstici d'estiu, i el dia més curt al solstici d'hivern. El solstici d'estiu marca el pas de la primavera a l'estiu, alhora que el solstici d'hivern marca el pas de la tardor a l'hivern.

Hi ha una relació directa entre les dates de les festes populars i aquestes dates singulars. Eren festes paganes celebrades des de temps primitius (sobre tot els dos solsticis): es feien celebracions rituals amb l'encesa de fogueres. Posteriorment la religió catòlica s'hi va adaptar: Nadal al solstici d'hivern, Sant Joan (fogueres) al solstici d'estiu, i també, Sant Josep (les Falles valencianes) a l'equinocci primaveral i les Mare de Déu a l'equinocci de tardor.

 En breus moments deixarem enrere la primavera 2011. Concretament a les 19’16 (hora local) viurem el solstici de l’estiu d’enguany. Per tant a partir de demà mateix el dia començarà a escurçar-se , perdent segons que anira guanyant la nit.

 Així hem de recordar que la Nit de sant Joan no es tracta ben bé de la més curta de l’any (quasi ho és) tot i que segurament és una de les més màgiques.


lunes, 20 de junio de 2011

Pinus halepensis

Sempre associe l’arribada de l’estiu
a quan el vent – de llevant si us plau-
agafa de la mà les rames dels pins
i se les emporta plàcidament
amunt i avall.
També l’associe
a quan em trobava interna en un col·legi
en aquells junys remots.
Mentre dinàvem
les finestres deixaven entreveure
les rames dels arbres
que gronxava el vent
del jardí tancat
i em retornaven
al costat dels pins
de la font oberta.


   

viernes, 17 de junio de 2011

A la recerca del nom adequat


 Vaig a contar-vos una anécdota curiosa referida a una coneguda marca d’automòbils.  En la qual el nom de Heinrich Fikentscher no passa desapercebut.. No era un enginyer , ni un pioner de lautomoció de principis del segle passat . Només és el nom d’un xiquet de 10 anys que estudiava llatí en els primers anys del segle XX. Però fou la seva inspiració la que donà nom a una de les marques més famoses a tot el món.. Tanmateix per a contar la història hem de retrocedir un poc més.
August Horch fundà la seva primera empresa de cotxes, Horch & Cie, a Colònia (Alemanya) en agost de 1899. En 1904 va atraure a la seva empresa la també germana Zwickau i la va convertir en una societat anònima. En 1909 Horsch va decidir abandonar la pròpia empresa per desavinences amb el socis.
Amb l’ajuda del seu amic Franz  Fikentscher, un respectat home de negocis, va establir una nova marca d’automòbils tan sols unes setmanes després. També la van batejar amb el nom de Horch . No obstant el nom ja estava registrat i subjecte a drets d’autor 
 En aquestes circumstàncies, la companyia, recentment fundada, havia de trobar un nom. Però com podrien dir-li a l’empresa?  Aquesta pregunta suscità una discussió infinita. Nombrosos noms possibles i impossibles varen ser suggerits. Els tres fills de Franz Fikentscher, tots en edat escolar, van aconseguir escoltar la discussió des de l’habitació del costat i proposaven les pròpies idees.
Va ser quan un d’ells, Heinrich,  va suggerir una solució simple al seriós problema per a gran sorpresa dels adults : “horchen” ( paraula alemanya que significa “escoltar” ) es tradueix en llatí com “audire”  - i la forma imperativa “horch!” (escolta com “AUDI”.) . No cal que us diga com acabà la història.      


jueves, 16 de junio de 2011

EL QUE VEIG

La meva terrassa és menuda

però hi caben dos butaquetes

de fusta, amb coixinets, això sí,

(no sols de Densia viu la dona)

per poder seure i conversar

amb bona companyia.

De matí veig la verdor dels camps,

a migdia no solc eixir,

ai! eix sol inclement.

Al capvespre contemple

el vol de les oronelles 

i de nit, a partir d’avui,

com la lluna, pam a pam,

va minvant.

miércoles, 15 de junio de 2011

BLOOD MOON

Avui dimecres, 15 de juny, tindrà lloc un dels més cridaners espectacles que podem observar en el cel a simple vista : un eclipsi total de lluna.
L’esdeveniment , que serà visible des d’Europa, Àfrica i Àsia, arribarà al seu màxim esplendor a Espanya sobre les 22’13 hora peninsular.  
Un eclipsi d’aquest tipus es produeix quan la Terra se situa entre el Sol i la Lluna, la qual queda coberta per l’ombra del nostre planeta.
El color rogenc que adoptarà la Lluna quan es trobe eclipsada es deu que la llum solar, en travessar l’atmosfera de la Terra, és dispersada. El grau de dispersió depèn de l’espectre lluminós : els blaus, violetes i verds experimenten major dispersió que els components rojos i taronges de l’espectre. Per això aquestos últims components aconsegueixen passar a través de l’atmosfera terrestre refractant-se cap la lluna, convertint-la en una “lluna de sang” durant l’eclipsi.   

l

martes, 14 de junio de 2011

SPLENDOR IN THE GRASS

 William Wordsworth (Cumberland  177023 d'abril de 1850) va ser un dels més importants poetes romàntics anglesos.Amb Samuel Taylor Coleridge, va ajudar  a la introducció del moviment romàntic en la literatura anglesa amb la seva publicació conjunta de Balades líriques en 1798. Aquesta obra va influir de mode determinant en el paisatge literari del segle XIX. Va ser un poeta admirat a Anglaterra des de 1843 fins a la seva mort en 1850.
El caràcter fortament innovador de la seva poesia, ambientada en el suggeridor paisatge del Lake District (la regió dels llacs), en el nord de Cumberland, radica en l'elecció dels protagonistes - personatges d'extracció humil - del tema, que és la vida quotidiana, i del llenguatge, senzill i immediat.
Wordsworth, Coleridge i Southey van ser coneguts com lakistes, per inspirar-se en el mateix paisatge dels llacs.

D'ell és aquest famós poema :

 Esplendor damunt l’herba

Encara que els meus ulls
ja no puguen veure aquell pur flaix
que m’enlluernava
Encara que ja res puga retornar l’hora
de l’esplendor damunt l’herba,
de la glòria en les flors,
no cal afligir-se.
Perquè la bellesa
sempre perdura en el record.
Poema que llegeix Dennie Loomis ( Natalie Wood), en la pel·lícula " Esplendor damunt l'herba" , abans d'ensorrar-se plorant. Preciosa pel·lícula d'amor juvenil, amb un trist i realista final. Tanmateix no és sols un film sobre l’amor perquè quan llegeix el poema se n’adonem que el que lamenten els personatges no és la pèrdua d’aquest sinó el de la seva joventut. Realment açò és el que emociona i dol en el film : la fugacitat del temps , el record d’uns instants que els enlluernaren per primera vegada a la vida amb el seu fulgor...però no cal afligir-se perquè la bellesa sempre perdura en el record.     




lunes, 13 de junio de 2011

EL CUC I LA PAPALLONA

Una citació és un fragment d’una expressió humana , a sovint escrita o oral , que ha estat inserida en altra expressió humana. Aquest últim tipus de citació és el major nombre de vegades presa de la literatura, tot i que els discursos transcrits , pel·lícules, cançons o literatures i altres fonts també són comunes i vàlides.

 I parlant de fonts una d’inesgotable és la del filòsof xinès Lao Tsé considerat el fundador del taoisme.

 Ací ús deixe una mostra menuda del seu pensament :

Qui domina els altres és fort, qui es domina a si mateix és poderós.

Saber que no se sap , això és humilitat. Pensar que u sap el que no sap és malaltia.

L’home corrent, quan emprèn una cosa, la fa malbé per tenir pressa en acabar-la.

Un viatge de mil milles comença amb el primer pas.

I per arribar a la fi, la meva favorita :

A allò que el cuc denomina com la fi del món, la resta del món li diu papallona...





martes, 7 de junio de 2011

Diospyros kaki

Ara en el terme,
entre els camps de tarongers
se’n troben molts de caquis.
Abans també n’hi havia
Però creixien solitaris
A la vora dels camins
O en l’hort d’alguna casa.
Com el que s’enlairava
a la meva llar pairal.
Sota el caqui,
la meva tia a l’estiu,
-després de les dues hores-
amb un vestit roig de tirants,
cosia en cadira de boga.
Al seu costat, el meu avi,
Brussa negra de fil
I espardenyes de cànem,
Llegia de cap a peus el periòdic,
Assegut en un balancí de lona.

lunes, 6 de junio de 2011

VENT , REMS I AIGUA

Al nord de la costa egípcia es troba una gran illa denominada Creta. Els cretenses van iniciar la navegació marítima molt abans que els “pobles de la mar” devastaren Egipte en 1200. Els illencs van inventar una nau que dominà la mar fins el Renaixement : la galera. Un vaixell rígid , construït en forma d’arc, capaç d’afrontar les ones i mogut per rems. En aquella època era impossible pensar que es pogués anar contra el vent. La galera només utilitzava la vela quan bufava el vent a favor ; en la resta de casos , utilitzava la força física dels remers.
 Els cretenses eren tan intel·ligents com nosaltres però per a pensar remuntar el vent , cal tenir una concepció de la “mecànica de les forces” – concepció que permet utilitzar una força contra si mateixa- que només s’assolira al Renaixement.
 La galera és un excel·lent navili però no pot allunyar-se del litoral. No a causa de les tempestes , sinó perquè el nombre de remers – obligatòriament molt alt- i el seu desgast físic necessiten molta aigua. Per tant totes les nits cal portar el vaixell fins la costa perquè els remers puguen beure . Calen molts remers i és impossible transportar suficient aigua.    

jueves, 2 de junio de 2011

L'AVENTURA DE L'ESCRIPTURA II

 Al principi els comptables que realitzaven les inscripcions utilitzaven tauletes d’argila i trossos de canya tallats en punta per a dibuixar en elles les coses i els éssers que volien representar. Els sumeris van adquirir després l’hàbit de tallar en bisell aquestos trossos de canya, avantpassats de les nostres plomes i estilogràfiques, i fer amb ells, sobre l’argila fresca, marques en forma de falques allargades que recorden la dels claus : d’ací la denominació d’escriptura “cuneïforme” , de “cuneus” clau en llatí.
 Tanmateix hi ha quelcom més extraordinari encara : els signes que els escrivans imprimien en les tauletes d’argila tova que després deixaven assecar al sol o escalfaven al forn, designaven coses o éssers. Un progrés decisiu fou que els signes es referiren als sons de la llengua parlada.
 En l’origen de l’escriptura vertadera es troba, doncs, aquesta notable invenció : el fonetisme . L’astúcia admirable dels sumeris, a l’igual que la dels antics  egipcis, fou aconseguir organitzar-ho mitjançant un procediment tan simple com un joc de xiquets : el jeroglífic.. Uns i altres van tenir la idea de servir-se del pictograma per a designar no ja l’objecte que aquest representa de mode directe , sinó un altre objecte el nom del qual siga fonèticament veí d’aquest.

Els acadios, avantpassats semítics dels àrabs i els jueus, acabaren per dominar tota Mesopotàmia. Cap a l’any 2000 a.C. ja no es parlava en tota la regió només que l’acadio. L’escriptura cuneïforme arribà a ser aleshores una escriptura vertadera capaç no sols de transcriure la llengua acadia sinó també l’antiga llengua sumeria , convertida ara en llengua sagrada.
 Des de l’any 1760 a.C. i arran la caiguda de l’imperi assiri, aquesta escriptura anava a convertir-se , en les regions del nord, en l’escriptura pròpia de l’imperi babilònic l’expansió del qual començava a produir-se en eix moment.
L’escriptura , l’humil naixement de la qual va estar lligat a simples necessitats comptables, passà a ser un procediment de fixació , en part, de la llengua parlada. Però l’escriptura va aparèixer, sobretot, com un nou mitjà de comunicació i fins i tot de pensament i expressió.
 Entre les mil i una aplicacions notables que l’escriptura cuneïforme pogué rebre, podem esmentar la transcripció dels himnes religiosos, les fórmules endevinatòries  i el que ja podríem denominar com literatura.
 Els antics sumeris van escriure “L’epopeia de Gilgamés”, de la que s’han trobat molts fragments. Aquesta epopeia , que anuncia ja les grans llegendes de la mitologia grega, en particular les gestes d’Hèrcules, inclou una extraordinària evocació d’un gran diluvi.

 A on he llegit alguna cosa sobre aquest tema?                         

martes, 31 de mayo de 2011

L'AVENTURA DE L'ESCRIPTURA

Vint mil anys abans de la nostra era, a Lascaux, els homes van fer els primers dibuixos i pintures. L’escriptura, una de les més apassionants aventures de la humanitat, es va demorar però disset mil anys més.
 Ens complau pensar que aquells homes que inventaren els primers signes escrits tractaven de deixar pistes del seu pas per la Terra. No obstant, l’aventura de l’escriptura va tenir un començament molt més prosaic.
 Tot va començar a Mesopotamia, eixa regió de l’Orient Mitjà compresa entre els rius Tigris i Eufrates. Entre el sisè i primer mil·lenni abans de la nostra era, dos grans imperis es repartien aquesta regió. Acad al nord i Sumer al sud.
Sumeris i acadis , tot i que geogràficament molt pròxims parlaven llengües tan diferents com puguen ser el castellà i el xinès dels nostres dies. Eren pobles altament civilitzats que vivien en menudes comunitats ubicades en les rodalies de les ciutats com Babilònia i altres, sota l’autoritat del sobirà i la protecció d’un nombrós elenc de déus. Al marge dels “funcionaris” de les corts reials, dels sacerdots i dels mercaders, la població estava composta per agricultors i ramaders. Açò explica les inscripcions que contenen les primeres tauletes d’argila que es van descobrir en l’emplaçament del que fou el temple sumeri de la ciutat d’Uruk, llargues llistes en les que no es fa referència a cap altra cosa que a sacs de cereals i a caps de bestiar i que constitueixen, per dir-ho així, una espècie de comptabilitat del temple.
 Els primers signes escrits són doncs comptes agropecuaris. Altres tauletes aporten informació sobre l’organització social dels sumeris . Així s’ha pogut saber que la comunitat religiosa del temple de Lagash comptava amb 18 forners, 31 cervesers, 7 esclaus i un ferrer...També s’ha pogut saber que els sumeris no sols havien inventat ja els diners sinó també el préstec amb interès.
 Gràcies doncs a les tauletes trobades en les escoles allotjades als temples sumeris i que contenen, junt al model establit pel mestre la còpia executada per l’alumne, s’han pogut reconstruir les diferents fases de l’evolució de l’escriptura cuneïforme.  (Continuarà...)
        

lunes, 30 de mayo de 2011

Pinus pinea

Mon cor estima un arbre
Que no és més vell que l’olivera
Ni més poderós que el roure
Ni més verd que el taronger
Ni guaita des d’un penya-segat
Desafiant les ones de la mar.
És un pi molt més modest ,
És casolà i pinyoner.
El va plantar el meu avi
El va regar el meu pare
I a la seva ombra.
Els meus fills
Han jugat i crescut.
I en una època passada
-eren adolescents-
que es trobaven lluny de mi
-no sols físicament-
una fotografia al seu dessota,
ell amb caçadora, ella amb gavardina,
me’ls va fer arribar.
   

viernes, 27 de mayo de 2011

DEL AMARILLO AL GROC

Al fetge es poden distingir dos estructures perfectament diferenciables a simple vista : el fetge pròpiament dit i la vesícula , un receptacle en la seva cara inferior , en forma de petita bufeta, a on s’acumula la bilis , un pigment que avui sabem que compleix un missió important en el procés digestiu dels aliments.
La bilis és una substància de color groc més o menys intens i un sabor molt amarg. Precisament la paraula castellana “amarillo” té el seu origen etimològic en eix sabor : la paraula llatina “amarellus” és un diminitiu de “amarus” , amarg, és a dir significa amarguet.
 I, sens dubte, ara us preguntareu d’on procedeix la paraula per a designar aquest color en la nostra llengua.: groc ve de “crocus” que es com es coneixia el safrà en l’Imperi romà.    

jueves, 26 de mayo de 2011

PÈRDUA


M’ha succeït una cosa insòlita. Us preguntareu, quina cosa?. I tindreu raó de sobra per a interrogar-vos sobre el particular.
 Sense fer-ho més llarg us aclariré la incògnita : he perdut el meu riure. No, no es tracta d’una broma. Tant de bo pogués fer-la!.
 Anit quan me’n vaig anar al llit encara era amb mi. Si penseu que el dia anterior l’havia utilitzat no serieu ni gens ni mica clarividents. No em vaig riure en tot el dia. D’altra banda tampoc tenia cap importància, tenia la seguretat de què en qualsevol moment afloraria als meus llavis. Tanmateix en alçar-me em vaig adonar que encara n’hi havia però la seva presència era tan dèbil!. Havia de fer un gran esforç per localitzar-lo. Vaig pensar que per poc que n’hi hagués encara era al seu lloc. No durà gaire la meva il·lusió, no havien tocat les dotze i ja m’havia deixat del tot. De la mateixa forma que uns perden un sentit o un membre jo he perdut el meu riure.
 No vull que penseu que era per a mi un motiu especial d’orgull. Amb franquesa no semblava gens allò que anomenen rialla argentina o altres apel·latius no menys encisadors.
 La meva, la meva rialla, tal vegada se’n passava d’exagerada, possiblement a causa de tenir poques ocasions de manifestar-se en públic i quan ho feia rebutjava tota moderació i així es venjava de tanta clausura.
 Sigui com sigui era la meva i amb ella he passat estones molt grates, sincerament em manca. No vull renunciar-hi i he decidit d’anar a cercar-la pertot arreu.
 Algú intenta detenir-me, és inútil, me’n vaig al seu darrere a peu i amb les mans buides  per a veure si d’aquesta manera s’apiada i torna amb mi.
 Així que camine i camine... i tractant d’esbrinar el seu parador pregunte al riu :
 Per ventura ha caigut al teu llit i el corrent l’ha arrossegada?
-No- em respon amb veu molesta- en tinc prou amb la remor de l’aigua.
 Ara és el vent al que interrogue : Casualment l’envoltares i la portares cap a altres contrades?.
No, no tinc cap interès en les rialles, el meu són les xiulades, els murmuris, de forma que no em manca la teva ni cap d’altra.
 No em rendeix i adrece la paraula a l’arbre : Digues, és amagada al teu brancatge coberta per les fulles?
No- respon amable- no deu ser-hi ja que el vent li faria pessigolles i me n’haguera adonat.
 He assentit amb el cap i a començar de bell nou. Tampoc el núvol escapa a la meva insistència : És el meu riure entre el teu cotó en pèl?. Potser cansada de la meva aspresa busque quelcom suau com tu.
No, no la tinc, una rialla és totalment impossible d’amagar.
 Puge a la muntanya per dir-li : On la tens, en el pic més alt o en l’avenç més profund?.
 Cap resposta. Quan baixe vaig al pou : Digues pou, tal vegada el meu riure ha relliscat en el brocal i ara és al teu fons?
Al fons només trobarà aigua i pedres – després com si s’hagués avergonyit afegeix – desitge que tingues sort i esbrines on és el seu indret.
 Li he dit adéu i a continuar la caminada, sense aturar-me demane notícies sobre la meva rialla però no hi ha res a fer, ningú, ningú no em sap donar raó.
 Els peus nafrats, les cames no són sinó dos dolors que suporten la martiritzada resta del cos. El front bullint, la llengua sembla estopa i la gola resseca. No m’importaria res de tot açò si a la fi la trobés.
 Quasi no puc més, m’ature i estudie totes les possibilitats. Comprove amb desconhort que no me’n queda cap, cal, per tant, tornar a casa.
 Sóc davant la porta. Pose la clau al pany i òbric. Només creuar el llindar me n’adone que hi és. Sí, el meu riure es troba en un racó com un cabdell de llana deixat per un gatet quan s’ha cansat de jugar amb ell.
 Li parle amb tristor i mai millor emprada aquesta paraula perquè si em quede sense ell no podrà haver-hi dues alternatives. La llengüeta de la balança no s’inclinarà mai més al platet de l’alegria, aquest no tindrà pes per a fer força.
Per què m’has abandonat?. No he parat de cercar-te.
 El meu riure s’ha quedat un moment en suspens i després ha parlat : No m’he mogut i ten present - remarca aquestes paraules- jo no t’he deixat per voluntat pròpia, tu m’has llençat fora.
 Què és el que et fa parlar així?
 És cert, mai més no podré acompanyar-te. En el teu cos no tinc cabuda.
Com dius?
 Que no tens espai per a mi al teu cos!. No hi ha un sol indret per menut que siga per a ocupar-lo jo. Tot , tot és ple de la teva pena i fixa’t que t’ho dic en singular perquè només és una la que ha pres possessió de tu. Si en foren moltes podria quedar-me i fer-los front però amb una sola em sent incapaç. De vegades he pensat mentre et recorria per a veure si romania algun badall per on començar la reconquesta dels meus anterior dominis, en que ja no es distingeix on acaba la teu pena i a on tu. Ara, jo foragitat, sou una mateixa cosa i una sola us separa.
 La veu de la meva rialla s’apaga a mida que parla, ella sap i jo pressent que sense mi la seva durada serà curta.
 En aquestos moments comprove que la meva rialla s’ha esgotat per a sempre i comprenc de cop i volta la magnitud de la pèrdua.
 Sé que de segur que el següent interrogant us assaltarà d’un moment a l’altre. Si ella no pot viure sense mi, com jo, sense ella, podré fer-ho?.
 La resposta és senzilla, no serà gràcies a la voluntat sinó a la pena.
 M’espanta el pensament de què si algun dia no la sent m’allunyaré d’aquest lloc però crec que acabaré quan totes dues ens consumim, així com el foc crema la fusta per arribar a una fi on no hi ha ni u ni l’altra, és tot el mateix : cendres. Potser entre elles hi haja lloc per allò que vaig perdre un dia i al capdavall de la meva caminada, entre les cendres, ens tornem a reunir : la meva rialla, la meva pena i jo.                                

miércoles, 25 de mayo de 2011

Olea europea

El meu esguard menut
Era ple de camps d’oliveres.
Aleshores jo no sabia
Que era un present
De la deessa d’ulls de mussol
Als habitants d’Atenes.
En aquell temps, ja tan llunyà!,
Malgrat la meva ignorància
Del que tenia al davant
Era un arbre mític,
Sempre m’agradava veure’l
Sobretot quan el vent
El tremolava
I barrejava
Verd, gris
I argent.

lunes, 23 de mayo de 2011

CUPRESSUS SEMPERVIRENS

Segons un escriptor gironí :
“Els xiprers creuen en Déu”.
D’acord amb un altre castellà:
Això és més fàcil de constatar,
“L’ombra del xiprer és allargassada”.
Un poeta serè de Santander
Cantà la serena malinconia
Del dreçat xiprer de Silos.
Un amic ens va deixar un llibre:
“Xiprers cap al ponent”.
Ara reposa, en pau, entre ells.
La majoria de persones
Els associen als sepulcres.
Des d’ací reivindique
La tradició mediterrània dels xiprers:
Són símbol de benvinguda i hospitalitat
Alhora que protegeixen del mal vent.

jueves, 19 de mayo de 2011

EL SOMNI SANADOR

 Es denomina “incubació” d’una malaltia al període que transcorre entre el moment en què es pateix el contagi – per aquesta raó el terme s’aplica, sobretot, a les infeccions- i aquell en que es manifesten els primers símptomes d’aquesta. Tanmateix la paraula “incubació” té un origen molt anterior  al coneixement de les malalties infeccioses ; es remunta a la Grècia clàssica, uns quants segles abans de la nostra Era, i significa “somni en el temple”.
 Els sacerdots d’Esculapi , déu de la Medicina, li van erigir temples per tota Grècia. Allí es veneraven les serps sagrades, símbol de la deïtat. Encara avui l’emblema de metges i farmacèutics es troben presidits per una serp : en el primer s’enrotlla al voltant d’un bastó i en el segon ho fa sobre el peu d’una copa.
 D’aquells temples el més famós era el d’Epidaure , a on acudien en pelegrinatge malalts dels llocs més recòndits. Els edificis dedicats al déu metge s’alçaven en llocs semblants als que nosaltres coneguem com balnearis.
 Els malalts arribats fins la porta del temple havien de passar per un minuciós interrogatori i reconeixement pels sacerdots.
 Una vegada purificats els malalts eren admesos a l’interior del temple. En ell passaven la nit arraulits davall l’estàtua del déu i durant el son (incubació) la deïtat els guariria o, almenys, els revelaria els mitjans per tal d’assolir el guariment del seu mal.
 Com podeu comprovar la història de les paraules és una font inesgotable.     

lunes, 16 de mayo de 2011

ESTAT DE LA MAR

Mar plana,
Arrissada,
Marejol,
Maror,
Maregassa.
Tant s’hi val.
Jo vaig
Si tu no véns
Per anar-nos-en.

miércoles, 11 de mayo de 2011

CUINA I ETIMOLOGIA

El naturalista Plini –aquell que va morir víctima de la seva curiositat a causa de les emanacions del Vesubi quan es va acostar al volcà durant l’erupció que va destruir Pompeia i Herculà- parla en un dels seus llibres del mètode amb el qual el romà Apicius, golafre empedreït, aconseguí millorar el sabor del fetge de les oques.
  Es tractava de fer-les menjar d’una manera forçada hidromel i figues. A l’encebar les oques els produïa un augment de la grandària d’aquest òrgan, adquirint a més a més aquesta víscera un sabor dolç propi de l’únic aliment amb que se les mantenia durant setmanes; ja veiem que era un avanç d’un quants segles sobre la tècnica francesa de l’elaboració del “foie gras”. Doncs bé, el fetge, que en llatí es denomina “jecus”, es presentava aleshores a la taula d’Apicius amb el nom de “jecus ficatum”, de la paraula llatina ficus o figa.
  Aquest menjar va trobar molt aviat acceptació entre els altres romans i el mètode es va estendre. Amb el temps l’adjectiu “ficatum” o farcit de figues va anar substituint progressivament al nom i la víscera passa dir-se així : ficatum. Les llengües derivades del llatí van agafar aquest substantiu i “jecus” va ser relegat a l’oblit o al repertori dels erudits.
  I així és com al parlar d’una de les principals vísceres ho fem, sense adonar-nos-en, evocant un complicat procés culinari. 

martes, 10 de mayo de 2011

ELS ALTRES

 En 1890 William James va escriure en la seva obra “Principis de psicologia” : Si fóra possible físicament, no es podria concebre càstig més diabòlic que soltar algú en la societat i que passara absolutament desapercebut entre tots els seus membres. Si ningú girés els ulls quan entrem, contestara quan parlem o si a ningú li importara el que deiem, si les persones a les que ens trobem “ens feren el buit” i actuaren com si no existirem, no tardaria en envair-nos una desesperació furiosa i impotent i , en comparació, la tortura física més cruel seria un alleujament.

La meva mare no va nàixer a Boston ni era psicòloga però sempre li he sentit dir : A tot el món li agrada que li facen cas.             

lunes, 9 de mayo de 2011

TÒPICS TÍPICS

Normalment tendim a caure en les generalitzacions més típiques i tòpiques : els anglesos són estirats, els italians xerraires, els francesos xovinistes, els alemanys tenen el cap quadrat etc, etc...Tanmateix algunes vegades després d’observar i reflexionar les conclusions a les que arribem no són les que esperàvem.

Si un moviment literari i artístic posa èmfasi en les emocions i sentiments i deixa de banda el pensament racional és, sens dubte, el Romanticisme i, mira per a on, el seu bressol va ser alemany. D’allí va passar a Gran Bretanya i a França. També arribà al nostre país que, considerat com a molt visceral no va arrelar de la forma que es podia imaginar.

 El moviment que va aplegar a totes les capes socials, fou un gran èxit de crítica i públic, del qual encara no ens hem allunyat i la Comunitat antropològica i cultural Valenciana és una mostra indeleble i fefaent és, com haureu endevinat, el Barroc.
 O dit en frase més casolana : Per massa no pateisques.

viernes, 6 de mayo de 2011

SOLITUD

No digueu més
Un dolor no pot caminar,
La pluja mullava
I no apressava el pas.
Era a la platja.
Quant li hagués agradat
Tenir un vòmit de records
I restar amb el cervell buit
Com si fos un desert!.
Remor de mar i de pluja,
L’única companya.
Era a la platja.
  

jueves, 5 de mayo de 2011

CONFUSIONS

Quantes vegades hem escoltat la frase següent referida a la conducta impròpia d’un metge, d’un jutge, d’un mestre –podeu seguir i omplir la llista de les professions i càrrecs que vulgueu- “Això un metge, advocat, president etc etc no ho faria mai”. I sovint oblidem que tots, abans de res , són persones i aquestes poden ser de tota mena.

Els col·lectius no són neutres, estan formats per individus amb les seves virtuts i també amb el seus defectes. Si una persona no és honesta continuarà no sent-ho en la vida social, laboral, política, és a dir en totes les activitats en què prenga part.

 És com quan anem a una pastisseria i demanem una safata de dolços variats : en ella hi ha pastissos de nata, de pasta fullada, de trufa, de xocolata, de fruita confitada i algunes vegades, per desgràcia, se’n colen un o uns quants de merenga rància.  

miércoles, 4 de mayo de 2011

L'ESFERA DE PASCAL

El mes passat un lector d’aquest blog em preguntava si el saber ocupava lloc. Ell indicava que sí perquè cobriria el lloc de la ignorància que hi havia abans.
  Per la meva part vaig posar l’exemple de l’esfera de Pascal. El pensador francès declarava que les coses que sabíem es trobaven en un cercle rodejat per una circumferència que contenia les que ignoràvem.
 Quan més gran es feia el cercle més se n’adonàvem de la infinitat de coses que desconeixíem.

 Parlant l’altre dia amb una persona amiga sobre el tema arribàrem a la conclusió següent, conclusió que de bon grat comparteix amb vosaltres : el saber més que ESPAI allò que ocupa és TEMPS.  

martes, 3 de mayo de 2011

ACOSTUMAR-SE

L'altre dia vaig tenir un desengany,
si fos el primer :
nit mullada de llàgrimes,
si fos el segon :
nit amarada d'insomni,
si fos el tercer:
nit xopa d'alcohol,
després de tants, però,
em vaig fer amb ell
una mena de coixí
on recolzar el cap
i esperar , ulls clucs,
la vinguda de la son.

miércoles, 20 de abril de 2011

MELICS, ORACLES I HIDROCARBURS

Un mite de l'antiguitat ens conta que Zeus, volent determinar el centre exacte de la Terra -plana i circular- , va fer que dos àguiles volaren a la mateixa velocitat des dels extrems d'un dels diàmetres del cercle. Es trobaren a Delfos. Per tal d'assenyalar el punt, es va col·locar en el temple d'Apol·lo, erigit en aquell lloc, una pedra de marbre blanc , denominada Pedra Omphalos, amb una àguila d'or a cada costat .
Omphalos en grec significa melic ja que consideraven que aquell lloc era  el melic del món.    
 
Els grecs consideraven Delfos el centre del món i la residència de l'oracle. Durant els segles III i VI aC, la seva importància era tal que atreia tot tipus de cabdills i governadors, molts dels quals van prendre decisions en funció de les respostes que els donaven les pitonisses del temple.

No només els grecs el consultaven, sinó també altres civilitzacions del Pròxim Orient que creien fermament en les profecies de les sacerdotesses de Delfos, que van arribar a determinar el curs dels grans episodis de la història antiga.

A aquestes sibil·les, les sacerdotesses que transmetien les profecies, se'ls atribuïa el seu poder a uns "vapors d'una olor suau i dolça" que emanaven de les esquerdes de la caverna subterrània. En realitat, descobertes recents han demostrat que es podia tractar d’un tipus de gas etilè que, en grans quantitats, pot funcionar com un potent al·lucinogen.

 De tant en tant la resposta hi és a la química.

martes, 19 de abril de 2011

UNA MENT PRODIGIOSA

Augusta Ada , Lady Lovelace
(1815-1852)
Augusta Ada va nàixer  el 10 de desembre de 1815.
 Els seus pares es van separar al poc temps d’haver nascut la xiqueta i la custòdia la va obtenir la mare. Per a evitar que seguirà el camí del pare, aquesta s’encarregà d’inclinar els interessos de la filla cap a la ciència i les matemàtiques..
La nena, que tenia una capacitat intel·lectual privilegiada, va respondre de meravella a l’estímul i de fet va ser una  autodidacta en geometria, la que va arribar a dominar , a l’igual que l’astronomia i la matemàtica. 
 Als 17 anys , la jove entrà en contacte amb Mary Somerville, la traductora dels treballs de l’astrònom Simone Laplace. Somerville encoratjà i secundà  Ada en els estudis científics, malgrat que de vegades les seves opinions xocaven. A pesar de les diferencies , Ada freqüentava molt  Somerville i va ser en un sopar en la casa d’aquesta, en 1843, quan la jove escoltà per primera vegada Charles Babbage exposar les seves idees al voltant de la possibilitat d’una màquina calculadora denominada el motor analític.
Gràcies a la seva sensibilitat i intel·ligència perceptiva, Ada es va sentir profundament atreta per aquesta idea , que no despertà gran enrenou en eixe moment. Una vegada fascinada pels estudis de Babbage, Ada s’abocà a traduir el treball d’aquest a l’anglès, basant-se en un article del matemàtic italià L.F. Menabrea.  
A partir d’ací s’inicia una llarga relació de col·legues entre la jove i l’inventor i ells decideix agregar les seves anotacions a la traducció, no cal dir que amb el seu permís. El motor que Babbage havia visualitzat i que va poder concretar gràcies a les aportacions d’Ada, és l’antecessor de les nostres computadores.
Les seves anotacions feren una profunda anàlisi de l’invent i van permetre que fóra desenvolupat. El motor analític calculava qualsevol funció algebraica i emmagatzemava números. El programa que permetia el seu funcionament no estava guardat en la màquina, com succeeix avui en dia, sinó que era introduït en la màquina mitjançant targetes.
 En la seva primera publicació, Lady Lovelace fa la predicció de què una màquina com aquesta podria arribar a composar música, produir gràfics i que podria ser utilitzada tant en l’àmbit científic com en la vida diària. Parlava dels ordinadors actuals.
 Tanmateix el seu assoliment més gran no va ser ajudar Babbage. Ada dissenyà  ella mateixa un programa per a la màquina que calculava els números de Bernoulli. Aquest és el primer programa de computadora que es reconeix, es una espècie de software massa avançat per l’època en que va ser concebut. Ada va morir molt jove, als 36 anys, i el seu treball es va mantenir ocult durant molts anys , però quan la computació es va convertir en una disciplina triomfant, es va traure a la llum, reconegut i respectat en gran manera.
A finals dels anys setanta, el Departament de Defensa d’Estat Units desenvolupà el primer llenguatge de software tal i com avui el coneguem, i per emular-la, recordar el seu treball i donar-li el crèdit que es mereixia, el denominaren ADA.
Lady Lovelace és el primer programador de tota la història, i és, sense dubte a ella y la seva fecunda capacitat imaginativa que li devem la nostra era informàtica...Per cert el seu pare fou el famós poeta romàntic Lord Byron. 
    
        

lunes, 18 de abril de 2011

AVATARS D'UNA NOVEL·LA

  L’única novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, duc de Parma i príncep de Lampedusa, rebutjada per diferents editorials, es va publicar finalment en 1957. Va ser un èxit a escala mundial.

Alguns coneixen aquesta obra mestra, una de les grans novel·les del segle XX, per la freqüència amb la que es cita una de les seves frases, malament en moltes ocasions  : “Si volem que tot continue com està, cal que tot canvie”. La novel·la també es coneguda per la pel·lícula que sobre ella va dirigir Visconti, amb Claudia Cardinale, Alain  Delon i Burt Lancaster.

L’obra es publicà en un moment en el que, per raons ideològiques, els crítics i intel·lectuals d’esquerra filaven molt prim. No van entendre la novel·la. Ni tampoc els catòlics que la titllaren de pessimista, a l’igual que els marxistes o els sicilians, per als que es tractava d’un assalt a l’esperit i l’honor de l’illa mediterrània.

L’escriptor Elio Vittorini va refusar el manuscrit i d’ací començà la llegenda negra del Lampedusa aristòcrata i reaccionari, enemic del progrés i del poble. El que sí que va saber llegir-la va ser un altre novel·lista, Giorgio Bassani, autor de “El jardí dels Finzi-Contini”, que la publicà en l’editorial Feltrinelli.

No li va agradar gens a l’escriptor Sciascia, almenys en primera instància, ni a Moravia. “Cal reconéixer que en rebutjar el manuscrit de Lampedusa Vittorini ha actuat amb absoluta coherència”,  va proclamar Sciascia als quatre vents. Abans de morir es penediria de les seves paraules.

 El tuf aristocratitzant, el teòric cant a l’immobilisme, la resistència al canvi històric dels Borbons al nou regne d’Itàlia, van ser algunes de les causes que fomentaren el menyspreu de la crítica esquerrana.

Fins que el comunista de comunistes, l’acadèmic Louis Aragon, va prendre part en la polèmica amb aquestes frases : “No us heu assabentat de res, camarades, és una de las grans novel·les de tots els temps. És un disbarat considerar-la com una obra de dretes. Més aviat és un al·legat de l’autor contra la seva classe en declivi, és una novel·la d’esquerres”.

La controvèrsia ideològica al seu voltant no ha cessat encara, però ningú no nega el seu enorme valor literari. És un clàssic i el personatge del príncep de Salina un dels més perfectes i vertaders de la literatura del segle XX.

Si com diu Joan Fuster l’única forma seriosa de llegir és rellegir, m’he submergit en el món de El Gatopardo tres vegades de forma molt seriosa i en cap d’elles m’ha decebut.

  Un altre dia parlarem de la pel·lícula.           

viernes, 15 de abril de 2011

TRIBUT

Una turista nord-americana entrant a la Capella Sixtina , en la seva visita al Vaticà, va caure a terra com un drap, com morta. És el desmai davant la bellesa : pèrdua del sentit de la identitat i de l’orientació , confusió mental, estats de vertigen i fins i tot d’abandó depressiu. Hi ha turistes que confessen palpitacions, desequilibris físics, visions...
 Alguns psiquiatres no donen importància als turistes desmaiats a Florència . Asseguren que l’estat d’excitació estètica pot desencadenar mecanismes personals d’angoixa. És un trànsit de la nostra imaginació sobreexcitada. Quelcom fugitiu, passatger.
 Al capdavall , la gent es queda privada, defalleixen les cames, el cervell es queda en blanc. KO.
  És el que li va ocórrer al novel·lista Stendhal en 1817, quan visità per primera vegada Florència. Va ser en l’església de la Santa Croce . Eixia de la capella Niccolini quan li fluixejaren les cames, el seu cor començà a batre amb celeritat i va haver de ser atès en una farmàcia. Superà el trastorn amb la lectura d’uns poemes de Fóscolo.
 Els especialistes l’han definit com “hyperkulturemia, qui no ho som, d’especialistes s’entén, la coneguem com la síndrome de Stendhal.  
 Es diga com es diga és un tribut que el cos ret a l’esperit.                        

jueves, 14 de abril de 2011

OPCIONS DE VIDA

La vida és una elecció, no la d'aquelles persones tan estupendes, per no dir una altra cosa, que els pregunten als xiquets : i tu a qui vols més a ton pare o a ta mare?. Interrogant que és de jutjat de guàrdia.

Com deiem la vida és una tria i hem de tenir en compte i. es una veritat com un temple, que tot no ho podem posseir. Repecte a totes les alternatives que van eixint-nos al pas hem d'elegir.

Viure sol té els seus avantatges i també els seus incovenients, de la mateixa forma que viure acompanyat. Com viure a la ciutat, al poble, al camp o en una zona residencial. El que hem de tenir clar és l'ordre de prioritats de cadascú perquè cada persona en tindrà unes.

 Si una persona vol una vida tranquil·la i al mateix temps arribar lluny en l'aspecte professional o en altres que s'ho lleve del cap. No ho aconseguirà.

 Hi ha un refrany francés que declara que no es pot tenir tot : la granja, la vaca, la llet, la mantega, el formatge i, perdó, el cul de la lletera. 

lunes, 11 de abril de 2011

PURNEIG

De nit va ploure,
a l'endemà ningú
no ho hagués dit,
només a l'arena
de la platja
unes menudes i
rodones empremtes
deixaren constància
del fet.

viernes, 8 de abril de 2011

PARAULES D'UN TEMPS

  Roland Barthes  era escriptor , crític semiòleg i teòric de la literatura. Va nàixer a Cherbourg (França) el 1915 i va morir a París en 1980.
Dins l'escola estructuralista i influït pel pensament de Saussure i dels formalistes, és un dels grans referents de la teoria de la literatura moderna. La seva aportació més coneguda és l'anomenada "mort de l'autor", formulada en un article de 1967 anomenat precisament així: La mort de l'autor.
Es tracta d'una reacció davant la crítica tradicional, massa preocupada per l'autor real del text i, per tant, obsessionada per la biografia de l'escriptor. Barthes proposa oblidar-se'n i centrar-se no en allò que l'autor real ha volgut dir, sinó en allò que el lector rep, allò que interpreta. Així, la mort de l'autor es pagaria amb el naixement del lector.

En 1978 l’editorial Kairós va publicar un llibre titulat en castellà (també en versió original) “Roland Barthes por Roland Barthes” una espècie d’autobiografia que he trobat, després de molt de temps, en canviar-me de casa i començar a ordenar els volums. No vaig fer cap anotació però sí que vaig subratllar algunes frases que em cridaren l’atenció i que , segons el meu parer, continuen sent interessants ara. Per aquesta raó vull compartir-les amb vosaltres.

“”Vostè és l’únic que no podrà veure’s mai només que en imatge, vostè mai no veu els seus ulls a no ser que estiguen embrutits per l’esguard que posen en un espill o en l’objectiu d’una càmara : tot i sobretot pel que fa al seu propi cos, vostè està condemnat a l’imaginari.” 

“Els arbres són alfabets, deien els grecs. Entre tots els arbres- lletres, la palmera és el més bonic. De l’escriptura, profusa i clara com el sortidor de les seves palmes, posseeix l’efecte primordial : la caiguda.”

I per acabar : “No serveix de res dir ideologia dominant , doncs és un pleonasme : la ideologia no és altra cosa que la idea en tant que domina.”


miércoles, 6 de abril de 2011

EL JOVE I EL PÈNDUL

Entre els assistents a la missa celebrada en la catedral de Pisa aquell diumenge de 1581, es trobava un jove de 17 anys. Era devotament religiós i no cal dubtar que intentava concentrar-se en les seves oracions; però el distreia un candeler que penjava del sostre. Hi havia corrent d’aire i el candeler oscil·lava d’un costat a l’altre.
 En el seu moviment de vaivé , unes vegades curt i altre llarg, el jove observà una cosa curiosa : el candeler pareixia batre temps iguals , fóra el vol curt o llarg. Què estrany!. Tothom hauria dit que havia de tardar més en recórrer l’arc més gran!.
  En aquest punt el jove s’havia oblidat completament de la missa. Els seus ulls es trobaven clavats en el candeler oscil·lant i els dits de la seva mà dreta palpaven el puny contrari. Mentre la música d’orgue surava al seu voltant, comptà el nombre de polsos: tants per aquesta oscil·lació , tants altres per a la següent. El nombre de polsos era sempre el mateix, independentment de què la oscil·lació fóra àmplia o curta. Què estrany!. Tothom hauria dit que havia de tardar més en recórrer l’arc més gran!.
  El nombre de polsos era sempre el mateix, independentment de què la oscil·lació fóra àmplia o curta. És a dir que el candeler tardava exactament igual en recórrer un arc menut que un gran.
 El jove no veia el moment de què la missa arribés a la fi. Quan acabà, va córrer a casa i lligà diferents peses en l’extrem de diverses cordes. Cronometrant les oscil·lacions comprovà que un pes suspès d’una corda llarga tardava més temps en anar i venir que un pes penjat d’una corda curta. No obstant, en estudiar cada pes per separat, comprovà que sempre tardava el mateix en una oscil·lació, 

fóra aquesta ampla o breu. Havia descobert el principi del pèndul!

Però havia aconseguit alguna cosa més : posar fil a l’agulla d’un problema que havia fet anar els savis de cap durant més de dos mil anys : el problema dels objectes en moviment.

 Us semblarà estrany que un jove de 17 anys es fixés en aquestos problemes però el misteri no és altre que el nom del jove : Galileo Galilei.