CONTA'M COM PASSÀ

  Els primers discos es van editar en el nostre país amb només pocs mesos de retard, però açò no va provocar gran rebombori entre el gran públic ja que ni les revistes ni la incipient i timorata programació de TVE (l'ens per antonomàsia en aquells anys) ni tampoc les emissores de ràdio els dedicaren tota l'atenció que mereixien. La nota curiosa és que alguna gent es va conéixer a través dels soldats americans de la base de Torrejón.

   La colònia de l'oncle Sam era tota una provocació per al espanyols, amb els cotxes immensos, la roba de color cridaner, els seus cartons de tabac, les begudes exòtiques i els tocadiscos. I Elvis formava part d'eixa provocació.

 En una novel·la de Castillo Puche, "Paralelo 40" que tracta dels americans a Madrid, descriu el barri recent construït de la Concepción on teneien els propis bars de companyia. Eren una barreja alhora divertida i curiosa d'un bar típic carpetovetònic i de  l'americà de les pel·lícules. En ells sonaven discos de Paul Anka, Elvis Presley, Connie Francis, Neal Sedaka i Jerry Lee Lewis. I si et feies amic seu t'invitaven a la base per a veure "King Creole". Tanmateix el gran públic va conéixer el rock and roll, ( més o menys  ensucrat i transformat) mitjançant  Los Teen Tops ( mexicans) o Los Llopis (cubans).

 Després a Espanya apareixirien el Dúo Dinámico, Tony Vilaplana, Bruno Lomas i molts altres, però els primers que van cantar rock en castellà, això sí en la presó, foren  Los Teen Tops mentre Los Llopis acomiadaven un cocdril i es preguntaven quin dimoni hi hauria darrere d'una porta verda.    
    

VENTS COMERCIALS

 Els alisis són uns vents baixos i constants que bufen a la zona tòrrida des de les faixes tropicals anticiclòniquescap a la zona de les calmes equatorials, de manera que a l'hemisferi boreal són del nord-est mentre que a l'austral del sud-est.

 En els curs dels segles de la navegació a vela, els alisis foren uns vents tan favorables per als que anaven d'Europa a Amèrica per l'Atlàntic com els que viatjaven d'Amèrica a l'Àsia o a l'Àfrica pel Pacífic, que servien per a traçar rutes transoceàniques. Per aquesta raó els anglesos els anomenaren TRADE WINDS, és a dir vents del comerç. 

 D'acord amb algunes fonts la paraula alisi provindria del llatí "halitus" o siga  hàlit en català, un sinònim d'alè : un buf suau...    

A L'INREVÉS

 Segons l'Evangeli de Sant Joan : "En el principi fou el Verb" és a dir la paraula. Molt de temps després va arribar la imatge, això sí, estàtica. Passaren anys i segles fins que, concretament al XIX, els germans Lumière la convertiren cinètica.

Els primers films, realitzats per Louis, eren simples fragments de la vida quotidiana, avui els denominaríem documentals, com "L'eixida dels obrers de la fàbrica" a "L'arribada d'un tren a la ciutat". Tanmateix no va ser cap ciutat francesa la que es convertiria en la Meca del nou descobriment sinó un districte de Califòrnia, situat a l'àrea metropolitana de Los Angeles.

 En els primers anys del segle XX una sèrie d'industrials independents es van establir a Hollywood i a continuació els productors més importants van instal·lar els seus estudis perquè els terrenys aleshores eren molt més barats que en la costa Est.

 No deixa de ser curiós que persones pertanyents a dos cultures tan hostils a les figuracions icòniques, com eren la calvinista i la jueva foren les grans fundadores de l'imperi de la fàbrica de somnis a través de les figures en moviment.

 I a Hollywood "En el principi fou la imatge" i poc després arribà la paraula a través dels llavis d'un cantant de jazz.     

L'AVENTURA DEL CACAU II

 De la Cort espanyola el cacau va passar a tot Europa degut a que les diverses infantes hispanes- casades amb membres de diferents Cases Reials del Vell Continent- se l'emportaven per al seu consum alló on anaven.

 Una d'elles, probablemenmt la més famosa, va ser Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV i casada amb Lluís XIV de França, el Rei Sol, qui va introduir el cacau a la Cort de Versalles.
 Per cert que els francesos preferien beure la xocolata molt líquida, en contra de la tradició espanyola que el considerava més bo quant més espés.
 I van ser les dames franceses les que amb una expressió familiar : -"bon, bon"- batejaren els trossets de xocolata perfectes per a degustar a qualsevol hora.

 A l'any 1659, quan ja feia temps que la xocolata s'endolcia i perfumava, es va obrir la primera tenda de París dedicada a la venda del producte. A mitjans del segle XVIII apareix la primera màquina hidraúlica per a triturar el gra de cacau. El 1828 Conrad Van Houten inventa una premsa per a separa la mantega del cacau donant origen al consum del cacau en pols. Poc després, el 1847, una firma britànica , Fry & Sons, produeix les primeres pastilles de xocolata, quedant per al suís Daniel Peler al glòria, el 1875, de fabricar la primera xocolata amb llet, gràcies a les innovacions en el tractament d'aquesta realitzades per Henri Nestlé.

 Quatre anys després Lindt inventa una tècnica per a millorar la textura i l'aroma de la xocolata.

 I la pregunta és ¿com fou que els qui portaren la xocolata a Europa no se n'aprofitaren?...      

L'AVENTURA DEL CACAU

  L'origen de l'arbre del cacau, el nom científic del qual se li deu al naturalista Linneus (Theobroma cacao) i significa aliment dels déus, cal buscar-lo en la cultura maia, possiblement fa més de dos mil anys.
 En aquesta cultura precolombina se li donava un gran valor a les llavors d'aquest arbre, que eren utilitzades com a moneda de canvi i també, descobertes les seues excel·lents qualitat nutritives, com aliment.
 Els asteques continuaren i milloraren el treball dels maies. Amb les llavors del cacau van elaborar una beguda de fort sabor que infonia vitalitat i energia a qui la ingeria. En la seua cultura el cacau tenia origen diví i per això es considerava aliment dels déus, reservant el seu consum als reis i alts dignataris.
 Colom fou, a l'any 1502, el primer occidental que entrà en contacte amb el cacau, ja que els indígenes li van oferir unes llavors com obsequi. Tanmataix el vertader descobridor va ser Hernán Cortés, que provà l'any 1519, el xocolatl, que li va oferir Moctezuma en got d'or, quedant sorprés per la seua riquesa aromàtica i de sabor.
 A més el conqueridor de l'imperi asteca pogué comprovar de primera mà l'alt valor nutritiu d'aquella beguda, ja que els seus soldats podien ressistir un dia de marxa bevent només una tassa de xocolata.
 A poc a poc el cultiu del cacau es va anar estenent prt les diferents possessions espanyoles al Nou Continent. I no cal dir que tampoc tardà en arribar a la Península Ibèrica. Segons sembla els introductors foren uns frares que viatjaren amb Cortés i que van enviar unes llavors de cacau (junt amb les instruccions per a la seua preparació) a l'abat del Monestir de Piedra, prop de Calatayud. En aquest indret s'elaborà la primera xocolata d'Espanya.
 El consum del cacau al nostre país va anar creixent, sobretot des del moment en què l'Església considerà que la seua ingesta no trencava les estrictes normes del dejú, i també perquè la monarquia espanyola es va inclinar ràpidament per aquest com un dels seus aliments preferits.

TO BE CONTINUED...

LECTOR / LITERATURA

 Me gusta tanto la lectura que mis recuerdos más antiguos son menos de cosas vividas que de cosas leídas. Así, uno de los primeros recuerdos de mi autobiografía sería la historia del genio a quien el pescador encierra en la vasija de cobre; y otro el cofre que un viejo marinero lleva a una posada y en el que descubren el mapa de la isla del Tesoro.

  La literatura sirve ante todo para la felicidad . Creo que conocer una literatura es conocer diversas felicidades (...) . Siempre he intentado que mis alumnos vieran en la literatura un placer ; de modo que jamás he insistido en fechas (yo mismo las ignoro);  les he dicho : " desde luego, conviene situar a un autor en determinada o determinadas circunstancias históricas, pero eso es menos importante que el goce de la obra." De modo que yo creo que la literatura tiene un fin, digamos, eterno, queque es el de conmover, el de emocionar...y que si no se cumple con ese fin, entonces sólo puede interesar a los historiadores de la literatura, personas que en general se reducen a escribir libros demasiado parecidos a la guía de teléfonos, ¿no?, o al censo, es decir, a catálogos de autores.   

Jorge Luis Borges

Dyospyros kaki

 Ara, en el terme,
entre els camps de tarongers,
se'n troben molts de caquis.
Abans també n'hi havia
però creixien solitaris
a la vora dels camins
o en l'hort d'algunes cases.
A l'hort de la meva casa pairal
un se n'enlairava.
Sota el caqui, la meva tia a l'estiu
-després de les dues hores-
amb un vestit roig de tirants,
cosia en cadira baixeta de bova.
Al seu costat, el meu avi,
brussa negra de fil
i espardenyes de cànem,
llegia de cap a peus el periòdic
en una agrunsadora
de fusta i lona.

El Congrés es diverteix

 El congrés de Viena fou una conferència entre ambaixadors de les majors potències d'Europa que va ser presidit per l'estadista austríac Klemens Wenzel von Metternich i tingué  lloc a la capital d'Àustria de l'1 d'octubre de 1814 al 9 de juny de 1815.

 El seu propòsit era redibuixar el mapa polític del continent després de la derrota napoleònica de la primavera prèvia i intentar controlar i eliminar les revolucions liberals que es pogueren produir mitjançant l'establiment de tot un seguit de monarquies absolutes arran d'Europa. Tanmateix les reunions diplomàtiques i polítiques i la infinitat d'intrigues al seu voltant no tenien cap realitat i només es resolien en festes, recepcions i aventures amoroses.

 El príncep de Ligne ho va resumir en la següent frase : "El congrés no marxa, però balla". Aquesta frase ha tingut a Espanya una traducció diferent "El congrés es diverteix". Això es deu que en 1932 s'estrenà una pel·lícula musical  dirigida per Erick Charrell, que situa l'acció en el cèlebre congrés.

 En aquest film es recordava la frase del príncep Ligne i es titulava "Der Kongress tanzt", és a dir "El Congrés balla", però l'explotació comercial al nostre país es va fer  amb la traducció d"El Congreso se divierte" i així ha passat als nostre dies, on també se celebren congressos, col·loquis i conferències potser tan inútils com aquell però no tan divertits.     

 

Punica granatum

 Llavors hi havia pocs camps
amb sèquia al costat
però quan en tenien,
a la seua vora
creixia un magraner.
Fruit vermell,
fruit alfabètic,
fruit dels déus
i també monoteista.
D'una descripció,
acurada i exquisida,
n'és l'autor
-fent honor al seu nom-
un frare del segle XVI
per tal d'introduir-nos
al símbol de la fe.
I la Bonet, la de les Illes,
l'invocà obert, mentre alenava.
I jo, quan he passat més de la meitat
del camí de la nostra vida
i espere no trobar-me en una selva fosca,
evoque els magraners del Pla de Massalet,
quan l'aigua era tan estranya
als camps del meu poble
com els automòbils als carrers
i els electrodomèstics a les llars,
on l'hivern s'encenia el foc a terra
i a l'estiu s'obrien portes i finestres
perquè entrara el llevant
i la casa romania tancada i barrada
quan bufava el ponent
això sí, amb la clau al pany.

Post hoc ergo propter hoc

La frase llatina "post hoc ergo propter hoc" es pot traduir com "després d'això , doncs a causa d'això". Els raonaments "post hoc" assumeixen que B està causat per A perquè B va venir després d'A sense tenir en compte que de vegades allò que ocorre abans no té perquè ser l'origen del que passa més tard.

Una àrea en la que molt a sovint es fan trampes "post hoc ergo propter hoc és en l'àmbit de les estadístiques, és a dir, exposar dades numèriques d'un fenomen com la causa d'altre fenomen que també s'expressa en dades numèriques. La part més bonica d'aquesta tècnica es que ens queden tan embadalits per la impressionant precisió dels números que no ens adonem de què una sèrie de xifres no tenen cap relació amb l'altra.

 És molt fàcil deduir una conclusió falsa a partir de dades estadístiques. Una sèrie d'informació estadística sobre el fenomen A s'argumenta com causa del fenomen B (també documentat estadisticament) que ve després d'aquell. Per aquest costat ens poden fer creure que una fal·làcia és una veritat com un temple.

 I per acabar unes frases sobre el tema que avui hem tractat :

 "Existeixen tres tipus de mentides : mentides, maleïdes mentides i estadístiques".
 Benjamín Disraeli, ex-primer ministre britànic.

 "El 79'48 per cent de totes les estadistiques s'inventen sobre la marxa"
John Paulos, professor de matemàtiques.

 "Una de cada quatre persones pateix algun tipus da malaltia mental. Comprova-ho amb tres amics. Si estan bé, aleshores la pateixes tu".
Rita Mae Brown, humorista feminista.

Eucalyptus sp

 Hi havia un temps
en què el xiquets
en teníem per a jugar.
Aleshores dir barranquet
era esmentar el paradís.
En ell ens perdíem
i podíem ser-ho tot.
Les hores passaven
sense adonar-nos-en
acompanyats pels joncs, per les pedres
i pels humils tolls d'aigua,
memòria d'una tronada d'estiu.
Abans de tornar a la casa de camp,
seíem, cansats i feliços,
davall d'un eucaliptus
remelant les peripècies del matí.
Sense oblidar-nos el comentari
de l'aventura més gran.
Una vegada, en un cova propera,
una rata-penada
aletejant sobre nosaltres
ens va ungir de misteri.
No ens feia por recordar-ho
perquè l'arbre remeir,
provinent d'un altre hemisferi,
ens cobria.
Encara no ho sabíem
i ja érem nominalistes.