El rei i la font

Una de les matèries més susceptibles de manipulació és, sens dubte la història. Quan jo, i molta més gents és clar, era estudiant de Batxiller, el llibre de text dedicat al Història Universal ens va vendre una imatge, entre altres nombrosos exemples, molt distorsionada del primer rei Borbó del país veí, Enric IV de França.
 Una dels arguments esgrimits en contra seva era la famosa frase "París bé val una missa" en abjurar de les seves creences protestants per a convertir-se al catolicisme i poder d'aquesta manera pujar al tron francés.
Es qualificava l'acte de manca de coherència i honestedat per no seguir seva fe fins les últimes conseqüències.

Després de molts anys i molt de llibre pense que puc entendre els seus motius per a dur endavant aquesta decisió. Al segle XVI França es trobava arrasada i immersa en la ruïna total a causa de les guerres de religió. Hugonots, així es denominaven els protestants al país gal, i papistes continuaven matant-se i no deixant que la societat avançara. Sí el Borbó va abjurar però se'ls va oblidar contar-nos que era l'única forma d'aconseguir la pau perquè quan va ser rei va promulgar l'Edicte de Nantes on s'establia la llibertat de culte i tallava les discriminacions per raó de fe. Corria l'any 1598.

Entre les seves realitzacions es compta la d'haver portat l'aigua a la capital. El poble denominà la font a on anava a proveirse'n com la dona que als Evangelis va traure aigua del pou per a calmar la set de Jesús. Avui, en compte de la font i al mateix lloc es troben uns grans magatzems però ha quedat  el record perquè aquestos es diuen "La Samaritain".
      

Dir i no dir

Conta Gregorio Marañon en les seves Memòries que la primera vegada que va parlar amb Charles de Gaulle, el general venia d'un dinar al Palau del Pardo. El doctor Marañón li preguntà quina impressió li havia causat el cap d'estat espanyol d'aleshores , Francisco Franco. Aclariment que faig en consideració als qui no van viure sota la dictadura o no se'n recorden dels anys foscos.

 A l'interrogant del metge i escriptor, De Gaulle, circumspecte i lacònic, va respondre : "El salmó, ececel·lent".

 És un exemple de les possibilitats del llenguatge : emetre una opinió sense pronunciar-la. Hi ha molts lingüistes que han dedicat la seva vida investigadora al tema sota l'epígraf  "Dir i no dir".

I com ens trobem en dies de Champions, per la meva part considere la jugada no mestra sinó genial : allunyar el perill i fer un gol al mateix temps...sense tocar baló.

   

Diàleg impossible

Segons la mitologia clàssica hi havia una vegada un jove molt particular. Era tan ben plantat i tan bonic que en beure un dia d'un rierol i veure's reflectit en les aigües cristal·lines - aleshores encara no havia arribat la contaminació- es va enamorar d'ell mateix. Per a castigar aquesta estranya passió els déus el transformaren en un vegetal.

 Al mateix lloc també habitava una nimfa que estava enamorada del jove sense cap esperança però. Els déus la puniren, no per aquest voler, sinó perquè era tan loquaç que no deixa parlar ningú - és adir patia el que avui anomenem logorrea-. El càstig va consistir en que l'únic que podria pronunciar serien les últimes síl·labes del seu interlocutor. 

I així l'u, que no podia parlar, i l'altra, que no podia dir res sense que li parlaren van arribar a fer del diàleg un impossible.

I què ens ha arribat a nosaltres? ...el nom d'una flor : el narcís i d'un desordre psicològic : el narcisisme, i el d'un fenomen físic : l'eco.
Per a ser un llegat de faula no està gens malament, fins i tot podríem dir, canviant el substantiu per l'adjectiu, que Eco i Narcís ens han deixat un fabulós llegat. 

Un canvi menut

A mitjans del segle XVI, Itàlia, després d'il·luminar els segles foscos i enlluernar els presents i futurs, era una presa molt cobejada sobretot per dos monarques de lèpoca.
L'u, un imperialista de la Casa d'Habsburg, també coneguda com la d'Àustria, l'altre un nacionalista francés d'esperit renaixentista de la casa de Valois. Els seus noms Carles i Francesc, els qui malgrat les seves diferències tenien una cosa en comú : l'ambició.
 A més de ser un botí molt apetitós, la península en forma de bota oferia un camp de batalla esplèndid : una planura imponent, la vall del Po. I allí, a Pavia precisament va tenir lloc la lluita decisiva que ha passat a la història amb el nom de l'antiga capital del regne llombard.
 Les cròniques també relaten que l'exércit francés la va perdre fins tal punt que Frances I va caure presoner i va ser conduït a Espanya on desembarcà al port de València.
 Abans de recobrar la llibertat escrivia a la seva mare, Anna de Bretanya :  "Tot s'ha perdut menys l'honor i la vida".
A la meva família hem decidit, en sessió plenària i per unanimitat, adoptar-la com a lema , això sí, amb una variant no molt gran  però significativa i pertinent : "Tot s'ha perdut menys l'humor i la vida.".
 No és tan lapidària com l'altra tanmateix és més racional i higiènica.

Vinyes verdes

Un dels més importants déus terrestres va ser per als antics grecs Dionís : era el déu del vi i la viticultura. Representava l'energia de la natura que feia madurar el fruit de les plantes. Era per tant una deïtat benèfica i se'l representava moltes vegades pel raïm..

El poble hebreu també coneixia el vi, al Gènesi el seu descobriment s'atribueix a Noè tot i que no explica com era el procés.

De totes formes i això és l'important , tots els pobles de la conca del Mediterrani l'elaboraven però eren els grecs els principals productors. Com de tantes coses de  la civilització hel·lènica la llatina va ser la seva hereva i aquesta el portà tant a la Gàl·lia com a Hispània.

La caiguda de l'Imperi Romà no va provocar la desaparició del vi, per al crisitianisme era fonamental : el vi era la sang de Crist en la missa i per tant als monestirs, a on hi havia una parcel·la reservada a la cultura escrita en les biblioteques, es reservava una parcel·la en els seus horts per a la plantació de vinyes.

Els bàrbars, procedents dels pobles del nord, arribaren a les terres meridionals i es van quedar però , això sí, es convertiren al cristianisme i a l'agricultura.

El miraculós món del llenguatge

Una de les pel·lícules que més m'han impressionat i emocionat és "El miracle d'Anna Sullivan". La va dirigir en la dècada dels seixanta Arthur Penn i no ha perdut ni un gram de la seva força. En ella es conta la història de Hellen Keller: una xiqueta cega, sorda i muda que els seus pares consideraven com discapacitada psíquica profunda, fins que contractaren una institutriu perquè tingués cura d'ella.
Anna Sullivan, així es deia la professora, era una persona fora del corrent, amb una intel·ligència i voluntat extraordinàries, tant que va ensenyar la seva alumnaa pensar, llegir en Braille i escriure.

 El moment culminant del film reflecteix l'ocasió on, a través de les foscors de la vista i de la ment, la institutriu fa que relacione l'aigua que la mulla amb la paraula que li escriu a la mà.. El rostre de la xiqueta s'il·lumina amb la llum del goig de la comprensió.

Hellen Keller va ser escriptora i mai, mai, no va oblidar la professora que li va obrir la porta del llenguatge. 

"No sols la riquesa de pensament d'una persona, sinó també la seva complexitat de matisos sentimentals, depenen del lèxic que domine i dels seus recursos sintàctics. Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua".

Les frases anteriors són de Joan Fuster i jo n'estic completament d'acord.   I vull acabar amb una altra que d'alguna forma em pertany "En el principi era la paraula..." , el nom del seu autor també és Joan...evangelista, és clar.