Un dandi (de l'anglès dandy) és un arquetip de persona molt refinada en el vestir, amb grans coneixements de moda, provinent de l'alta burgesia amb una forta personalitat i posseïdora de nous valors com la sobrietat o l'ús de els avenços portats per la Revolució Industrial, que acabaria convertint-se en un referent per a la seva època.
El corrent associat al dandi es
denomina «dandisme», sense
estar clar l'origen de la paraula ni si la seua
procedència va ser més literària que
real o a l'inrevés, però va néixer a la societat anglesa i francesa de finals del segle XVIII. Amb posterioritat s'aniria expandint a altres nacions portada per persones que
havien residit a Londres i a París. El dandisme va
esdevenir un referent per a la moda masculina,
per als valors i per als
costums de les societats europees molt agitades per
les diferents revolucions esdevingudes entre els segles XVIII, XIX
i principis del XX. Aquest corrent va ser contestatari amb la
societat de la seva època i amb
moviments com el romanticisme del que pretenia separar-se. Encara que fracassats vitalment,
els seguidors del dandisme contribuiren a crear la moda masculina actual, així com el concepte de celebritat, el de drets d'imatge i el
de tribu urbana.
El primer dandi,
George Bryan Brummel (1778-1840), es
canviava fins a cinc vegades al dia d'abillament, netejava les seves botes amb escuma
de xampany i arribava premeditadament tard a les festes, per "fer-se desitjar".
D'origen burgès,
els dandis dedicaven hores al
seu arranjament personal, menyspreaven qualsevol ocupació remunerada i tenien
una llengua mordaç,
plena de sarcasme i pedanteria,
que els convertia en una perillosa companyia i la majoria d'ells els conduïa a destinacions tràgics i solitaris.
L'últim dels membres d'aquest atípic moviment va ser, segons el parer d'Álvarez-Quiñones, Eduard VIII, l'home que renunciara al tron d'Anglaterra per casar-se amb una divorciada nord-americana i que
moriria en una època tan poc sofisticada com la del "hippisme" , quan
el dandisme ja portava 40 anys sepultat.
Ana María Mauricia d'Àustria i Àustria-Estiria (Valladolid 22 de setembre de 1601 - París, 20 de gener de 1666) va ser infanta d'Espanya per descendir dels reis Felip III d'Espanya i Margarita d'Àustria-Estiria, i reina consort de França i de Navarra pel seu matrimoni amb Lluís XIII.
Quan Ana d'Àustria va anar a França a casar-se es va emportar amb ella uns cuiners i cuineres de la cort perquè prepararen el menjar al gust espanyol.
El plat característic de la cuina hispana era en aquella època l'olla podrida que els francesos van traduir amb molt d'encert com pot pourri . Posteriorment es va donar aquest nom a qualsevol menjar que continguera diferents productes i fins i tot de vegades divergents de la cuina; passà al llenguatge corrent i es denominà pot pourri a la barreja, especialment en música de les composicions basades en fragments dispersos d'una o diverses obres. De França passà a Espanya amb el nom de potpurri que encara s'utilitza en música. Tots hem sentit en bandes musicals composicions en les que es mesclen parts diferents d'una una òpera o sarsuela conegudes pel públic oient. Tampoc hem d'oblidar algun músic d'infausta memòria que ha emprat aquest sistema amb el pretext de popularitzar la música clàssica.
Franz Joseph Haydn (Rohrau, Baixa Àustria, 31 de març de 1732 - Viena, 31 de maig de 1809) fou un compositor austríac del Classicisme. És exponent del Classicisme vienès o Escola de Viena en la mateixa mesura que ho són Mozart i Beethoven, tres compositors que la posteritat, sobretot en el Romanticisme, van ser agrupats amb el nom de trinitat.
La seva carrera musical cobreix tot el període que va des del final del Barroc fins al principi del Romanticisme. Fou a la vegada el pont i el motor que permeté que es portara a terme aquesta evolució.
Haydn va dirigir per primera vegada la seua Simfonia dels adéus en 1772, a Eisenstadt i davant del princep Miklós. L'obra revela de forma molt expressiva tant l'audàcia compositiva com el peculiar sentit de l'humor de l'autor. El final és un extens i lent moviment, al llarg del qual els músics van deixant de tocar i abandonen l'escena un darrere de l'altre, fins que només queden el director i un violinista per acabar l'execució.
Segons un testimoni de l'època, aquest nou i enginyós recurs fou en realitat un ocult reclam de Haydn al seu protector. En el palau s'havien sentit rumors de què el príncep volia desfer-se de l'orquestra, els músics de la qual representaren davant d'ell el seu comiat sota la batuta del director. El ben cert és que els rumors no es van complir, no sabem si per efecte de tal argúcia , i la música clàssica va guanyar una de les seues obres més originals .
Deixant a banda els melics
dels primers avantpassats
Adam i Eva foren creats
(segons el llibre del Gènesi)
ell de la pols de la terra
i ella de la seua costella
expulsats del paradís
(només n'hi ha de perduts)
per haver tastat la fruita
de l'arbre de la coneixença
de túniques de pell vestits
treballaren i tingueren fills
a cadascú d'ells els donaren
el que mai no havien tingut
: pares.
Si alguna vegada es trobeu en companyia d'un fonamentalista, podeu provocar una peculiar argumentació plantejant-li una senzilla pregunta : tenien melic Adam i Eva?.
Per al que creuen que la Bíblia és històricament exacta no és un interrogant trivial. Si Adam i Eva no tenien melic, no eren éssers humans perfectes. Però si els tenien, indicaria un naixement amb part que ells mai no van experimentar.
Bruce Felton i Mark Fowler són els autors d'El millor, pitjor i més inusual. En aquest interessant llibre de referència dediquen uns quants paràgrafs al que ells anomenen "la pitjor disputa teològica".
L'opinió de Browne era que Adam i Eva, donat que no tenien pares, devien posseir uns abdòmens perfectament llisos.
Tal i com conten els autors del llibre citat abans, en alguns quadres pintats a l'Edat Mitjana i al Renaixement mostren melics i en altres no. A la Capella Sixtina, Miquel Àngel va pintar Adam sent creat per Déu i la figura té melic. Quasi tots els artistes d'èpoques posteriors van seguir l'exemple de Miquel Àngel.
Com l'altre dia vaig acabar amb un acudit, avui ho faré amb una endevinalla : Què és el que Adam i Eva mai no van tenir i, no obstant en donaren dos a cadascú del seus fills? (La solució dilluns)
L'expressió discussió bizantina significa una discussió fútil, en la que cada part mai no pot arribar a provar les seves asseveracions a la part contrària. Es refereix a certa classe de debats, considerats com una pràctica tan inútil com irresponsable o desconnectada de la realitat.
Segons la llegenda, el "sexe dels àngels" era el tema que un grapat de teòlegs bizantins debatien quan els otomans assetjaven Constantinoble el 1453. Aquesta qüestió teològica, amb altres d'irrellevància comparable va sorgir des del segle IV a les Esglésies d'Egipte, Síria i Àsia Menor, que en els segles següents es van dirimir en diferents concilis, cismes, persecucions i excomunions recíproques entre adeptes de l'unitarisme, arrianisme o altres escoles.
Així, després del Concili de Nicea, el bisbe Gregori de Nissa va ser greument desassosegat per qüestions com: «És el Fill de la mateixa substància que el Pare, o es tracta d'una substància similar? Té Jesús una o dues naturaleses? És el Fill co-etern amb Déu o no? Quina és la relació de Crist amb Déu pare? En quin sentit pot ser Déu el Pare, el Fill i l'Esperit Sant, i tot i així ser un? Com pot haver un Déu amb veritable unitat combinada amb la veritable diversitat? Els concilis celebrats al llarg dels quatre segles següents no ho van poder aclarir . Van arribar a conclusions contraposades, ningú no arribava a presentar arguments definitius en un sentit o l'altre. Les discussions interminables dels teòlegs van portar a confondre els cristians d'a peu sobre els misteris de la Religió. Una de les conseqüències va ser el Gran Cisma d'Orient.
Sempre van sortir noves qüestions: el Concili de Trento va deliberar sobre si els cargols eren carn o peix, important per saber si s'en podien menjar el divendres.
Ara res millor que recordar la frase de J.L. Borges : "La Teología es una rama de la literatura fantástica".
La vaca cega
Topant de cap en una i altra soca, avançant d’esma pel camí de l’aigua, se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,el vailet va buidar-li un ull, i en l’altrese li ha posat un tel:
la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no, ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se’n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Aquest és el poema que va escriure Joan Maragall però la primera vegada que el vaig llegir va ser en castellà en un llibre de poesies titulat "Cordialidades". Molts anys després em vaig assabentar en quina llengua havia estat escrit i vaig poder llegir l'original que sempre és millor.
I per acabar com el poema és trist un acudit. Una persona li pregunta a una altra : Quin nom rep el que sap dos idiomes. Contestació : bilingüe. I el que en sap tres : trilingüe . I el que només en sap un : anglés.
El cine negre procedeix fonamentalment dels escriptors de novel·les policíaques que, al voltant dels anys vint del segle passat, es reunien entorn al pulp magazine "Black Mask" i que renovarien el gènere amb un enfocament més violent , realista i estripat, que res tenia a veure amb la novel·la de detectius clàssica, passant de centrar l'atenció en el policia o investigador a prestar-la fonamentalment al criminal. Escriptor avui mítics com Dashiell Hamet, Raymond Chandler, James M. Cain i altres iniciaren el que es coneix en l'actualitat com novel·la negra i moltes de les seues obres servirien de base a gran nombre de pel·lícules durant els anys 40 i 50.
Malgrat ser un tema sempre discutible i discutit entre cinèfils, el més ortodox sol ser datar el "genuí" cinema negre america el 1941, data de l'estrena d"El falcó maltés" de John Huston, amb Humprey Bogart interpretant el detectiu Sam Spade.
Al final d'El falcó maltés el sergent Polhaus, ingènuament, li pregunta a Spade de què està fet el falcó. Spade sap que està fet de plom, però respon amb un parlament shakespearià : "De la matèria que estan fets els somnis".
En un període no ben definit entre 1465 i 1474
Andrea Mantegna va
pintar "La Camera degli Sposi" del palau ducal de Màntua.
És un fresc complex, amb vint caràcters i
un fons prou detallat. Els
antropòlegs de la Universitat de Torí han
notat una particularitat interessant: el gran
pintor de Pàdua havia representat una malaltia que va ser descoberta en 1592, és a
dir, més de 80 anys després. Aquesta és la
malaltia de von Recklinghausen i es veu afectada una
dona que pateix de nanisme que apareix a la segona fila,
al centre de la imatge.
El descobriment ha estat realitzat per
Raffaella Bianucci, antropòlega i paleopatòloga de la Universitat de Torí. La investigadora acaba de
publicar els resultats del seu
treball a la revista britànica "The
Lancet Neurology".
La malaltia en qüestió, també coneguda com la neurofibromatosis tipus 1 (NF1)
és una malaltia hereditària neurocutània multisistèmica. Va ser el metge bolonyés Ulisse Aldrovandi qui la va descriure per primera vegada en 1592. Ara, gràcies a
la intuïció de la investigadora sabem que la malaltia existia gairebé un segle abans.
La figura femenina afectada per nanisme representada en el centre de "la cambra nupcial" per Mantegna ens ha permès fer
un pas endavant en la història de la medicina. Els detalls fets pel
pinzell del gran artista de Pàdua revelen tots els símptomes.
Així dues disciplines aparentment a anys llum de distància l'una de l'altra són capaces de
donar lloc a nous descobriments, com diu la investigadora Bianucci : "L'art juga un
paper important en la ciència mèdica. Les representacions artístiques permeten els estudiants de medicina que desenvolupen la seua capacitat d'observació, descripció i interpretació que serà necessària en l'exercici de la seua professió ".
Omphalos és una paraula grega que significa "melic". Un bonic mite de l'antiguitat ens conta que Zeus, volent determinar el centre exacte de la Terra - plana i circular-, va fer que dues àguiles volaren a la mateixa velocitat des dels extrems d'un dels diàmetres del cercle. Es trobaren a Delfos. Per tal d'assenyalar el punt, es va col·locar en el temple d'Apol·lo a Delfos una pedra de marbre blanc, denominada Pedra Onfalo, amb una àguila d'or a cada costat.
Per aquesta raoó els grecs consideraven Delfos el centre del món i la residència de l'oracle. Durant els segles III i VI aC, la seua importància era tal que atreia tot tipus de cabdills i governadors, molts dels quals van prendre decisions en funció de les respostes que els donaven les pitonisses del temple.
No només els grecs el consultaven, sinó també altres civilitzacions del Pròxim Orient que creien fermament en les profecies de les sacerdotesses de Delfos, que van arribar a determinar el curs dels grans episodis de la història antiga.
A aquestes sibil·les, les sacerdotesses que transmetien les profecies, se'ls atribuïa el seu poder a uns "vapors d'una olor suau i dolça" que emanaven les esquerdes de la caverna subterrània. En realitat, descobertes recents han demostrat que es podia tractar d’un tipus de gas etilè que, en grans quantitats, pot funcionar com un potent al·lucinogen. Però tant ahir com avui si la gent ha de triar entre el mite i el logos sempre elegirà el mite.
Si usarem els Oscars com vara per a mesurar el geni cinematogràfic el millor director de la història del cine seria John Ford, guardonat en quatre ocasions i encara que és ben cert que Ford se les mereixia totes i cadascuna de les estatuetes...segurament dubtaríem del bon judici de l'Acadèmia en saber que Alfred Hitchcok mai no en va rebre cap. Tot i que va ser nomenat Cavaller per la Reina d'Anglaterra, l'oncle Alfred, segons sembla, vai no va meréixer l'atenció de l'oncle Oscar, el que diu molt de les predileccions de l'Acadèmia : com menys mostrem el costat fosc de la natura humana, molt millor.
En els films de Hitch sempre trobem el culpable però ens costa esbrinar qui és innocent del tot.
Peggy Guggenheim (26 d'agost de 1898 Nova York - 23 de desembre de 1979 Pàdua) nascuda Marguerite Guggenheim, filla de Benjamin Guggenheim adinerat home de negocis que va morir al Titànic i Florette Seligman, era una col·leccionista i mecenes nord-americana. Es va casar amb Max Ernst. Va ser amant de nombrosos artistes, com el pintor Jackson Pollock o l'escriptor Samuel Beckett. També fou amiga d'artistes com Marcel Duchamp, Cocteau, Alexander Calder o Kandinski, entre altres. Va escriure la seva biografia "Confessions of an Art Addict". Està traduïda al castellà sota el títol "Una vida para el arte". Volum que vaig trobar per casualitat en una llibreria de València. Així vaig conèixer una dona que Gore Vidal havia definit com "una heroïna transatlàntica de Henry James".
El Palazzo Venier dei Leoni és el que té més espai de tots els palaus del Gran Canal i posseeix uns dels jardins més grans de Venècia amb arbres molt agradables. En ell va viure els últims anys de la seua vida. Avui en dia és el Museu Peggy Guggenheim, qui va regnar en els salons de la ciutat de la llacuna com l'última dogaressa.
