COMPÀS D'ESPERA

Rajos de sol
això sí, timids,
aquest matí,
han desaparegut
de vesprada,
a hores d'ara
el cel enterbolit
i no sé ben bé 
què espere
si la pluja
o la nit.

¿CÓMO SE PUEDE QUERER...?

Gràcies a l'atzar 
he tingut la sort
de nàixer al poble
i puc  ser bilingüe.
Dues llengües
són el meu llegat
i malgrat no tenir
el cor boig
sé
parlar-les
escriure-les
llegir-les
i estimar-les.

CITRUS SINENSIS

Abundants vesícules
atapeïdes de suc
són la dolça polpa
del célebre cítric. 
El nom del fruit
anomena un color
entre roig i groc.
Per a fer la taronjada 
res com la nàvel,
el melic del món.
Per a menjar-se-la 
a poc a poc
res com la clementina
podent fruir cada galló 
sense disparar un tir
ni al Corral ni al Saló. 

(Amb totes les meues excuses a John Ford)

PERSPECTIVA

L'escorç és un recurs del dibuix i la pintura que s'utilitza per donar la impressió de profunditat. En l'escorç, la figura o alguna de les seves parts es dibuixa com si en la realitat estigués disposada perpendicularment o obliquament al pla del quadre, és a dir, per exemple, un braç que es dirigeix vers l'espectador, o una persona estirada en direcció a l'espectador i que, per tant, les seves dimensions es reprodueixen de manera distorsionada per donar sensació de realitat.
 Un dels ecorços més famosos en la història de la pintura universal es el del Crist mort , l'autor del qual fou  Andrea Mantegna (1431-1506) i que es troba a Milà en la Pinacoteca Brera.  
 Les correcions òptiques introduïdes per Mantegna en el que hagués sigut una visió exacta d'un cos en eixa posició contemplat des dels peus, permeten que el cap no quede massa empetitit ni els peus massa grans, per questa raó subordina la geometria de la composició a les necessitats expressives d'una pintura devocional. El patetisme d'aquesta figura resulta emfatitzat pel violent escorç. Aquest ens permet veure amb claredat les empremtes dels claus en les man i els peus de Crist i una llum una mica apagada sobre els tons ocres accentua la sensació de desolació que la mort produeix.
 L'habilitat de Mantegna en l'ús de l perpectiva va ser ampliament reconeguda pels seus contemporanis. Un tractadista italià del segle XVI escrigué aquesta frase : "Mantegna ens va fer veure la forma de fer correspondre cada cosa amb el punt de vista". 
 Una recomanació : si viatgeu a la capital de la Llombardia no us el podeu perdre. 

FÍSICA I ...LITERATURA

 El jardín de los senderos que se bifurcan és una enorme endevinalla o paràbola, el tema és el temps; aquesta causa recòndita li prohibeix la menció del seu nom. Evita sempre una paraula, recórrer a metàfores ineptes i perífrasis evidents, és potser la manera més emfàtica d'indicar-la. És la manera tortuosa que va preferir, en cada un dels meandres de la seva infatigable novel·la, l'oblic Ts'ui Pên.  No empra una sola vegada el mot  temps. 
L'explicació és òbvia: "El jardín de los semderos que se bifurcan  "és una imatge incompleta, però no falsa, de l'univers tal com el concebia Ts'ui Pên. A diferència de Newton i de Schopenhauer, no creia en un temps uniforme, absolut. Creia en infinites sèries de temps, en una xarxa creixent i vertiginosa de temps divergents, convergents i paral·lels. Aquesta trama de temps que s'aproximen, es bifurquen, es tallen o que secularment s'ignoren, abasta totes les possibilitats. "

 Aquesta explicació es pot llegir en el mateix conte que Jorge Luis Borges va escriure l'any 1941. Un físic nord-americà va escriure la seua tesi doctoral basant-se en aquesta narració. En assabentar-se l'únic comentari de Borges va ser : "¡Estos físicos siempre tan fantasiosos!". 

D'ESMA

Deixant anar 
sense regnes
la memòria
discorre sempre
per les senderes
que jo no 
trepitjaria
però l'hàbit 
d'anar  per elles
tant se li ha arrelat 
que no hi ha forma
de fer-la tornar
al camí dret 
i tranquil
de l'oblit.

DOBLE PÈRDUA

Potser 
algun dia ploraré
però a hores d'ara
no pot ser
tinc els ulls 
més que erms
perquè he balafiat
les llàgrimes que tenia
en un plany desmesurat
pel que fou  
i no hi és.

PASSEJADA

De vesprada
a caminar
anant anant
pels camins rurals
m'acompanyen 
els colors del camp
de l'ocre groguenc
al roig ben brillant
també hi és el verd
que ací, a la tardor,
del tot mai es perd.

DE FORMENT MOLTS GRANS

És un dels 
tres cereals
més conreat
arreu del món
la dacsa i l'arròs 
són els altres dos.

El mot designa
tant la planta
com les llavors.

Amb la farina
es fa la massa
amb aigua i sal
sense oblidar
la llevadura
que diem rent.

Després el forn la courà 
i la pasta esdevindrà pa. 

AIXOPLUC

No ve gens malament
un dia sencer de pluja
en el que no abelleisca
eixir al carrer.
Romandre a casa
a recer de l'aigua
sentint les gotes 
entelant els vidres
que deixen passar
un subtil besllum 
addient per pensar
en el que escriuràs
perquè no es quede 
la pàgina en blanc.

DE SOBTE

Anunciar-se no sol 
perquè es precipita 
com un xàfec irós
damunt del teu cos.
T'agafa i t'estreny
no et deixa anar
romans captiva 
mentre vigila
de nit i de dia
la cel·la on jeus
esperant només
que s'acabe 
o minve 
el dolor
que sents. 

BEN NOTO

No distingeix
sempre confon
fica la pota 
fins al genoll
no se n'adona
del seu error
parla massa
sense pensar 
en el que diu
la frases són
galimaties
sense sentit 
així i tot segueix
sempre endavant
i el que és més greu
se sent cofoi
de si mateix.

SÓN POQUES PERÒ HI SÓN

Hi ha persones que són
com un raconet  al sol
quan fa fred
(escalfa i no crema)
Al seu costat et sents 
a recés dels mals vents
que bufen sense treva
elles són :
refugi
abric
respir.

LA MÀQUINA DEL TEMPS

En física, un forat de cuc , també conegut com a pont d'Einstein-Rosen  és una hipotètica característica topològica d'un espai-temps, descrita per les equacions de la relativitat general, consistent essencialment en una «drecera» a través de l'espai i el temps. 
  Un forat de cuc té almenys dos extrems, connectats a una única «gola», podent la matèria 'desplaçar-se' d'un extrem a un altre passant a través d'aquesta. Fins a la data no s'ha trobat cap evidència que l'espai-temps conegut continga estructures d'aquest tipus, de manera que en l'actualitat és només una possibilitat teòrica.
 El primer científic en teorizar l'existència de forats de cucs va ser Ludwig Flamm en 1916. Aquesta noció inicial va ser plasmada més científicament en 1921 pel matemàtic Hermann Weyl en connexió amb les seves anàlisis de la massa en termes de la energia d'un camp electromagnètic.
 El terme "forat de cuc" va ser introduït pel físic teòric nord-americà John Wheeler en 1957 i prové de la següent analogia, usada per explicar el fenomen: imagineu-vos que l'univers és la pell d'una poma, i un cuc viatja sobre la seva superfície. La distància des d'un costat de la poma fins a l'altre és igual a la meitat de la circumferència de la poma si el cuc roman sobre la superfície 
d'aquesta. Però si en compte d'això, cavara un forat directament a través de la poma la distància que hauria de recórrer seria considerablement menor, recordant l'afirmació que diu "la distància més propera entre dos punts és una línia recta".
En l'actualitat la teoria de cordes admet l'existència de més de 3 dimensions espacials, però les altres dimensions espacials estarien contractadas o compactades a escales subatòmiques (segons la teoria de Kaluza-Klein) pel que sembla molt difícil (és a dir "impossible") aprofitar tals dimensions espacials "extra" per a viatges en l'espai i en el temps.
 Això no obstant el físic teòric Kip  Stephen Thorne afirma que els forats de cuc no sols existeixen sinó que es poden utilitzar com a portals per a viatjar en el temps.  
 I com no podia ser d'altra manera un cineasta (Cristopher Nolan) 
ha dirigit un film basat en una història del mateix Thorne.

En un distòpic futur a causa del canvi climàtic i la mà de l'home, l'agricultura s'ha vist severament afectada, sent el blat de moro l'únic aliment cultivable i amenaçant el futur de la humanitat. Científics descobreixen un forat de cuc, del qual faran ús un grup d'exploradors, introduint-se en ell, prèvia reducció tant dels seus cossos com de la pròpia nau espacial amb la finalitat de trobar una solució al problema. 
 La pel·lícula es titula Interstellar i s'estrena divendres pròxim ( 7 de novembre). Si sou aficionats a la ciència ficció no heu de desaprofitar  l'avinentesa.

ROMANÇ DE LA TARDOR

Les roses de la tardor
finalment s'han decidit  
i les hem vistes florir,
els pètals, grocs o rosats,
tant se val, composen
la corol·la de la flor
acolorint les jornades  
més curtes de tot l'any
perquè tots ja ho sabeu
que minven fins arribar 
al Nadal.