DESFOGAMENT

Un escriptor estimat
com a lema de la vida
una sentència deixà:
"Viure il·lusionat sense
fer-se il·lusions"
La darrera proposta
ja fa molts anys
que no deixe d'assumir.
Pel que fa a la primera
no molt fàcil de complir
sobretot si ets a un país
depriment i deprimit
on desnonen la justícia
i en parador desconegut
roman la santa igualtat.
Del govern que podria dir 
paladí de la involució
malenconiós del passat
llop amb pell de corder
per poder-nos enganyar.
La societat del benestar
per no dir una altra cosa,
se n'ha anat a pastar fang.

EL NUS AL COLL

La corbata és una peça de roba que es col·loca entorn del coll de la camisa i es nua a la part frontal, de forma que resta un nus al coll i la resta de la peça en dos faldons que pengen sobre el pit, l'anterior -més ample- tapant el posterior més estret; la funció és decorar coll i pit.

 La paraula que la designa tant en valencià com en castellà procedix de l'italià crovatta, que vol dir de Croàcia, denominada així per haver començat a portar-la en el seu uniforme els genets de la cavalleria croata al servei de Venècia.

És una paraula que arribà Espanya a través de l'abillament militar i la primera documentació en castellà es troba precisament a les Ordenances Militars de 1704, a on es pot llegir : que per a major alleujament dels capitans i assistents dels soldats, es donaran del meu compte a cada Sergent, Caporals i Esquadres, soldats i tambors, dos parells de sabates a l'any, un parell de mitges, un barret, una camisa i dues corbates.

No és d'estranyar doncs que alguns no la suporten sentint-se ofegats perquè els recorda la disciplina castrense. 

SI...

Si voler-te és
aixecar-me més depressa
els dies que t'he de veure
et vull
Si voler-te és
anar anant pels carrers
sense adonar-me'n de res
et vull
Si voler-te és
caminar sota la pluja
i que la teua memòria 
em mulle més que l'aiguat
et vull
Si voler-te és
escriure aquestes ratlles
quan em digues adéu :
"Desitge només
només desitjar
que el sol m'escalfe l'esquena
a l'hivern
i que el llevant li done frescor 
a l'estiu..."
Et vull.  

JO NO HE ESTAT

El milllor amic de l'home
no és , tot i que ho sembla,
el gos.
El millor amic de l'home,
ho he llegit i estic d'acord
és el boc 
però ha de ser expiatori
perquè el que més  ens agrada
és que un altre es faça càrrec
de les conseqüències dels fets
sobretot dolosos o equivocats
que entre tots  hem perpetrat.
Es diu que al món oriental 
el pitjor
és la vergonya
mentre que a l'occidental
ho és la culpa 
sembla ser per tants anys
d'educació judeocristiana.
Això era molt abans
ara ni tenim culpa de res
ni tampoc som responsables 
de les coses que han passat.
No cal oblidar 
que  no culpable
no és igual 
a immaculat.


Aclariment : boc és "chivo" en castellà

CAPPARIS SPINOSA

És una mata bianual 
espinosa si és silvestre 
sense punxes conreada.
Neix allí on quasi ningú la busca 
i potser tampoc ningú se l'espera
els seus primers rastres,
fa uns quants mil·lenis,
hi són al centre de l'Àsia. 
Tanmateix sembla que només 
la llavor la porte el vent:
la introdueix a la roca,
la comprimeix als murs,
la sembra entre les esquerdes  
de les tanques fetes de pedra.
La trobem en paratges rústecs
als roquissars d'una illa deserta
però també en les muralles i torres
al bell mig d'una ciutat, de vegades,
als clavills d'importants monuments
on ves a saber qui l'ha poguda posar.
No li cal molt d'espai ni humitat 
però si sol i llum en abundància.
que ací de normal no ens manca.
Tal vegada xucla 
gotes de líquid
de la calcària 
que la protegeix 
de l'hostil entorn.
Ni la perjudica el mar ni la sal,
es capaç d'escalar els penya-segats
contra els que s'estavellen les ones.
No es deixa arrencar amb facilitat
i quan se la talla torna a crèixer
tal com era o potser més resistent.
Les poncelles de les flors, 
blanques i violetes en part,
abans d'obrir,
són les tàperes.
M'agrada menjar-me-les a l'amanida
amb un roig tomàquet, oli d'oliva i sal
i sucar el pa acabat de fer del forn 
mentre em reconcilie amb tothom.






       

EL PES DE LA PORPRA

 La porpra no és d'origen vegetal. L'arrel és grec (Porphyros). Els turcs la van portar als Balcans amb el nom de "grimiz". El seu color roig violaci es confon a sovint amb el carmí fi del color escarlata.  Sembla ser que la confusió començà en temps de Pau II, quan l'Església determinà que els cardenals portaren roba escarlata, rebent per aquest motiu el nom de purpurats.
 Un cardenal és un clergue que ocupa el segon rang jeràrquic dins l'organigrama de l'Església Catòlica, immediatament després del papa, que és qui el nomena en unes cerimònies públiques anomenades "consistoris ordinaris". 
 El mot cardenal, manllevat del títol que des del regnat de Teodosi I el Gran (347-395) rebien determinats alts madataris de l'Imperi romà, prové del llatí cardo, -inis, que vol dir eix o frontissa, cosa que defineix amb exactitud el seu paper central i de gran rellevància dins de l'Església. 
 Antigament, la sotana dels cardenals estava totalment feta de seda diluïda, amb una cua que podia fixar-se a la part posterior de la sotana. Aquesta cua va ser abolida pel motu proprio "Valde solliciti" de Pius XII, amb efectes d'1 de gener de 1953.  
  Com la cua era prou llarga quan un tema era feixuc a més d'enrevessat els italians el denominaven com bucato di cardinale, és a dir com la bugada d'un cardenal ja que costava molt rentar-li la roba al purpurat. 
 En el nostre país s'ha fet una mala traducció perquè un menjar exquisit no és "bocato di cardinale" sinó "boccone di prete" tanmateix  si que tenim en aquestos anys moltes bugades per a llavar, tan feixugues i complicades com la cua dels cardenals d'abans.  

ADESIARA

Ara
no tinc res
el dia no avança  
només vull demà
i encara és ahir.
No trobe interés
ni en el poble
ni en la casa
ni en la gent.
Adés
ho tenia tot
la remor del mar
en trencar l'alba
el vol de les gavines
i el teu somriure.

L'ORIGEN D'UN ADJECTIU

 Napoleó Bonaparte (Ajaccio, Còrsega, 15 d'agost de 1769 - Santa Helena, 1821) fou un militar i home d'estat francès.
Fou general de l'exèrcit durant la Revolució Francesa, alt dirigent de França com a Primer Cònsol de la Primera República Francesa (11 de novembre de 1799-18 de maig de 1804), i Emperador dels Francesos, amb el nom de Napoleó I del Primer Imperi Francès, (18 de maig de 1804-6 d'abril de 1814), i posteriorment i de forma breu des del 20 de març al 22 de juny de 1815. Va ser també Rei d'Itàlia, Mediador de la Confederació Suïssa i Protector de la Confederació del Rin. També mentre que va ser Emperador dels Francesos va ser coprincep d'Andorra.
 Va començar a destacar arran de la Revolució Francesa, on va comandar diverses i exitoses campanyes contra la Primera Coalició i la Segona Coalició. En els anys de canvi de segle (del XVIII al XIX), en només una dècada, els exèrcits francesos sota el seu comandament van lluitar contra gairebé totes les potències europees del moment, guanyant el control de la majoria del territori de l'Europa continental per conquesta o aliança. 
  Nicolàs Chauvin era un soldat d'aquest exèrcit que va patir 17 ferides en les diferents campanyes, "totes de front" com deia amb orgull: va perdre tres dits, quedà amb el rostre totalment mutilat i va obtenir 200 francs de pensió del magnànim Bonaparte. Tal va ser la popularitat d'aquest personatge que, en l'exèrcit francés es denominà "chauvin" el soldat abnegat i patriota i, quan s'elaborà la llegenda napoleònica, el Chauvin, rondinaire i heroic, va arribar a ser com un símbol. D'ací procedeix el "chauvinisme" que , en principi significà entusiasme per les guerres de l'Imperi i després passà, ja avançat el segle XIX , a qualificar el nacionalisme exacerbat.

LA FI TAMBÉ TÉ UN PRINCIPI

 La història d'Europa comença a la Xina.
 En aquest remot i desconegut país s'havia constituït un imperi que , com aquell Romà en Occident, i aproximadament en els mateixos segles, havia unificat l'Orient; i després decaient, s'havia trobat exposat a la mateixa trampa : la dels bàrbars a l'aguait en les seues fronteres. L'única diferència era : que sobre Roma l'amenaça venia des de l'Est; sobre la Xina, de l'Oest.
 Contra aquestos nòmades i salvatges poblacions que vagaven des del Don a la Mongòlia en les estepes de l'Àsia central, els emperadors xinesos havien erigit la "gran muralla", així com els romans havien erigit els limes. Tanmateix les muralles se sostenen fins que a defensar-les es troba un exèrcit vàlid,elles soles serveixen a ben poc.  Cap a la fi del segle III, l'exèrcit xinés semblava el francés de 1940, i la gran muralla no fou cap obstacle per als cavallers mongols que van irrompre en el país sense dificultat. 
 Els historiadors xinesos denominaren Jong-Nu aquestos indisciplinats i temeraris saquejadors que ho van destruir tot sense construir res fins que van ser expulsats per altres bàrbars. Aquestos es coneixien com Xuan-Xuan, que a poc a poc reunificaren la Xina i rebutjaren més enllà  de la muralla els invasors.
 Per als Jong-Nu, condemnats al nomadisme pel fet de no tenir cap noció d'agricultura no hi havia una altra elecció que tornar a intentar a l'Oest l'empresa fracassada a l'Est.
Grans muralles que superar no n'hi havia i molt menys exèrcits que combatre. Des de la Mongòlia, el seu bressol, fins a l'Elba i el Danubi,  s'estenien només estepes i planures, habitades per disperses tribus germàniques de pastors. 
  Cap a la meitat del segle IV el gran allau començà. Un allau, de què els romans no eren conscients i que significaria el principi de la fi del seu Imperi.   

DEUS EX MACHINA

 Neptú era una divinitat romana associada als mars i als terratrèmols. Era el fill gran de Saturn, germà de Júpiter i Plutó. A la mitologia grega se'l coneix com a Posidó.  Tots els habitants de les aigües havien d'obeir-lo.
Quan Júpiter el va alliberar, Neptú va escollir el mar com a llar i a les profunditats tenia un regne. Era inseparable dels seus cavalls i solia cavalcar sobre les aigües amb cavalls blancs. També solia muntar sobre dofins. Neptú no vestia amb grans robes, perquè el seu aspecte físic era prou formidable. És molt habitual que se'l represente totalment nu però, això sí, sempre armat amb un trident que és el seu símbol.  El nom li ve per les tres puntes en què acaba el mànec (tres-dents), que la fan òptima per a empaitar animals marins. Va ser usada per un tipus de gladiador romà que portava també una xarxa que usava per envoltar l'adversari. Pel seu caràcter marí és usat com a símbol de diversos exèrcits de mar.

 La marca italiana d'automòbils esportius Maserati va ser fundada a Bolònia per Alfieri Maserati el 1914. L'emblema de Maserati és el trident, inspirat en l'estàtua de Neptú que adorna la Plaça del mateix nom de la ciutat, adjacent a la Plaça Major i al costat del Palau del rei Enzo. 
 La marca fou adquirida en 1937 per l'empresari Adolfo Orsi, davall la direcció del qual Maserati va produir els primers automòbils en els que el luxe va rebre la mateixa atenció que la potència. En 1968 Maserati va ser  adquirida por Citroën, que la va vendre el 1975 a un consorci administrat per l'ex-pilot de Fórmula 1 argentí Alejandro de Tomaso. De Tomaso, amb ajuda del dissenyador Ghia, creà alguns dels automòbils més interessants de tots els temps : Ghibli, Khamsin, Bora, Kyalami i els models biturbo, entre d'altres. 
Aquestos noms fan referència a vents famosos d'Àfrica i Àsia. 
En 1993 Maserati va ser comprada per Fiat S.p.A. De forma que la companyia ha acabat a Torí , tot i que ha conservat sempre la mateixa marca i el mateix emblema : el trident del déu Neptú.   

D'HOTELS

 L'Hotel Ritz de París és un món perfecte, ordenat i de molt de fonament. Per a una classe amb molta classe, com en general són eixos hotels ens els que s'han allotjat grans escriptors, grans multimilionaris o grans artistes i  on han imposat els seus capricis. 
 Marcel Proust acudia al Ritz perquè el "distreia". "Em deixen en pau i em sent com en casa". És l'únic lloc on no rebia empentes.
Coco Chanel vivia en el que denominava irònicament "el cau d'estudiant", és a dir un gran saló, alcova i una habitació adjunta per a la mestressa de claus. 
 Coco, a la que el seu amic l'escriptor Paul Morand qualificà d"àngel exterminador de l'estil del segle XIX", farà tot el possible per tal d'emmascarar els seus orígens, el bressol il·legítim, els hospicis , els convents on les monges li ensenyen a cosir i a brodar.
L'èxit l'espera junt el Ritz en el taller numero 21 de la Rue Cambon.  Chanel anuncia una "nova silueta" i dóna treball a 300 cosidores. Llança el vestit jaqueta, la roba esportiva, la bossa en bandolera, les sandàlies, el perfum nº 5 i regna a París fins la guerra en 1939.
 La fidelitat de la dissenyadora pel Ritz  fou tan gran que va morir en la seua suite el 10 de gener de 1971.

Pel que fa a l'hotel Ritz de Madrid  va seR fundat a instàncies del rei Alfons XIII qui, a la volta d'una gira per Europa , es va adonar que la Cort espanyola mancava d'un hotel amb  la dignitat suficient per a rebre la reialesa europea i els visitants il·lustres. 
 Les seues pròpies noces amb Victòria Eugenia de Battemberg foren l'excusa per a dotar a Madrid amb un hotel de luxe, el primer de la capital espanyola. El mateix rei va aportar part del capital, al costat d'altres personatges de la societa madrilenya , i va encarregar a la Ritz Developament Company la seua construcció, sent dissenyat i construït sota la supervisió personal del llegendari hoteler Cèsar Ritz, de qui va adoptar el nom. 
 L'Hotel Ritz de París va ser inaugurat el 1898 i el de Madrid el 1910. 
  Anys més tard Lilian de Celis afirmaria que "Aunque 100 años llegara a vivir, yo no olvidaría las tardes del Ritz", a on es coneix que anava totes les vesprades a berenar. 
   

TOT EN FAMÍLIA

Les pinacoteques descobreixen de vegades la misèria humana amagada darrere dels rics vestits amb els que els monarques s'abillen quan posen per a la posteritat.
 Als membres de la família Habsburg-Aústria se'ls distingeix per la mandíbula prognàtica amb el llavi inferior gros i caigut i el superior retret. Aquestes deformitats, i altres tares mentals menys visibles, com el caràcter obsesiu, les idees fixes, la tossuderia i, en els graus més patològics, la follia, són el trist fruit de la reiterada endogàmia de les cases reials en les que, generació rere generació, es casaven cosins amb cosines, oncles amb nebodes i nebots amb ties.

 Carles V, nét dels Reis Catòlics s'assemblava més al pare, Felip el Bell. Era una mica pèl-roig i la mandíbula inferior era de tal calibre que no podia encaixar-la quan mastegava.
 Carles es deixà barba per a dissimular el defecte i els pintors de cambra es van esforçar en mitigar-lo en els quadres a l'oli.  Malgrat açò n'hi ha prou amb una ullada a qualsevol desl retrats de Tiziano per tal de detectar l'avantatjada mandíbula.
 Els cortesans, aduladors com cal , es deixaren barba també, s'aficionaren a la cervesa i procuraren entendre el parlar papissot i quasi inintel·ligible de l'emperador.
 El curiós de la tara prognàtica és que també es va transmetre als Borbons, deguts als seus enllaços anteriors i posteriors amb els Aústries. Ací cal recordar el prognatisme d'Alfons XIII, fill d'una Habsburg i d'un Borbó.  
 Si tots tenim un passat , les monarquies tenen al damunt el pes de la història, sense oblidar el present, és clar.

 "Si ignores el nom de les coses, desapareix també el que saps sobre elles ".  Aquestes paraules pertanyen a Carl von Linné, un dels més grans naturalistes del món que fou molt popular al segle XIX i avui en dia roman injustament oblidat fora de Suècia. Va nàixer en 1707, fill d'un pastor del sud del seu país. Estudià Medicina a les universitats de Lund i Upsala i en 1732 realitzà una audaç exploració per Lapònia. Pocs anys després partia, estudiant indigent, cap a Holanda per tal d'obtenir un títol acadèmic a preu reduït; durant el tres anys següents el seu talent cridà l'atenció general i publicà diferents llibres. Torna a Suècia i el 1741 va ser nomenat catedràtic de Medicina i Botànica de la Universitat d'Upsala  fins la seu mort el 1778.
"Deus creavit; Linnaeus disposuit" : "Déu creà,; Linné posà ordre". Linné creia sense cap dubte que era l'instrument elegit per Déu per a posar fi al caos que imperava en la nomenclatura dels animals, vegetals i fins i tot dels minerals. 
  L'obra fundacional de la taxonomia es publicaria davall el títol de Systema Naturae. Malgrat que l'organització de Linné era ferma, l'expansió del coneixement ha originat una propagació del nombre de nivells jeràrquics, incrementant els requeriments administratius de la nomenclatura tot i que es continua utilitzant.  És l'únic sistema de classificació bàsica que compta amb l'aprovació científica universal.
 Un dia passejant pel camp amb el meu pare, en comentar-li la varietat i profusió dels noms de les plantes fins i tot en pobles veïns, em contestà : "Si et saps el nom en llatí no tens pèrdua". Era el seu homenatge al naturalista suec.

HOMO FABER / HOMO CONTRIBUENS

 Des de l'inici de la història, l'home ha treballat per tal de subsistir i per a perfeccionar tot el que el rodejava i així podem parlar de l"Homo Faber" , l'home que fa coses front l"Homo sapiens", l'home que sap. El verb llatí "facio, feci, factum" ens ha llegat un gran nombre de paraules. La primera de totes , no cal dir, és "fer" i d'ací el mot "faena" que passà al castellà de forma molt especialitzada , la faena del mestre a la plaça de bous, la del mariner en alta mar etc.
 Nosaltres també hem heretat del castellà la paraula hisenda derivada d"hacienda" que amb aquest sufix (-enda) té un significat d'obligatorietat : "les coses que s'han de fer". 

El Ministeri d'Hisenda com a tal sorgeix a Espanya amb la reforma de l'administració borbònica a començaments del segle XVIII. Podem dir que aquest ministeri que en algunes èpoques de l'any ens resulta tant antipàtic  ( el titular del Ministeri  ho és tots els dies), vindria a ser l'organisme que s'encarrega de recaptar els diners dels contribuents per a portar a terme "les coses que cal fer". 
  Com haureu comprovat l'etimologia, així com el desig, i la realitat 
no tenen res a veure.

 recaptar els diners per a portar a terme les coses que cal fer. 

EN EL PRINCIPI...

Fa més de tres milions i mig d'anys,
un bri d'herba en temps geològic ,
tres homínids, dos adults i un nen,
deixaren les seues petges
al bressol de la humanitat.  
Poc després del seu pas,
un volcà entrà en erupció
una capa de fina cendra les tapà 
una pluja suau cimentà la coberta
convertint-les en tova per al futur   
el sol assecà el terreny endurint-lo
i noves erupcions volcàniques
dipositaren noves capes de cendra
que preservaren les empremtes.
En 1978 un equip de paleontropòlegs  
les van descobrir a Laetoli, Tanzània. 
La importància d'aquestes petjades
consisteix en què forma i distància
evidencien una locomoció bípeda :
el dit gros es troba alineat amb la resta
i no separat com els dels altres primats
A més a més el relleu intern denota
una dinàmica del pas 
i una transmissió del pes
molt similar a la nostra  : 
el taló apareix marcat
i es pot distingir un arc 
longitudinal idèntic 
al dels moderns humans. 
Ai! evangelista Joan
com et vares enganyar
al principi no fou 
la paraula
al principi, 
en realitat,
fou el peu!