El genial autor de la “Missa en si menor” va ser pràcticament oblidat
després de la seva mort en 1750. Fins i tot en vida, tot i que era considerat
un excepcional virtuós i pedagog de l’orgue i el clavicordi , era jutjat com un
compositor antiquat , les peces del qual resultaven d’àrdua execució i poc
grates per a l’audiència.
L’esplendorosa eclosió del que
avui anomenem classicisme va acabar relegant la seva música a l’andana
arqueològica dels autors barrocs que només era furgat de tant en tant pels exquisits.
No obstant la seva música no va
ser tan menyspreada pels autors posteriors com la seva absència en els
programes de concert i en el coneixement del públic podria suggerir. La seva
obra era coneguda i estudiada pels compositors i pedagogs de principis del
segle XIX i les còpies de les partitures circulaven pels conservatoris i
escoles de música , amb certa aurèola d’enigma per als iniciats . No se les
veia com quelcom que es poguera interpretar , sinó com un material tècnic,
acadèmic, que servia per a realitzar exercicis de teclat i entrenar-se en
composició. D’aquesta forma arribà a mans d’un jove Mendelssohn una partitura
de “La Passió segons Sant Mateu”, un gegantí oratori d’origen medieval valorant
els textos cantats amb una música fervorosa i una potent interacció de les
parts corals, al temps que ressalta les veus solistes.
En llegir la partitura de La
Passió , Mendelssohn s’entusiasma amb la profunditat i magnificència i
decideix, impulsivament, portar-la a escena. Per a tant arriscant intent sol·licita
l’ajuda d’un company d’aventures , l’actor i cantant Eduard Devrient, que més
tard serà el seu primer biògraf.
En febrer de 1829 Mendelssohn
comunica a l’amic la seva intenció d’estrenar l’oratori. A mitjan d’eixe mes
aconsegueixen que se’ls cedeisca la Sala de la Singakademia (Acadèmia de cant)
, per a la nit de l’onze de març. El temps per a la preparació i els assaigs
era dramàticament escàs i els amics han d’apel·lar a tota la seva imaginació i
les juvenils dots d’improvisació.
Amb temps a penes per alguns assaigs amb l’orquestra i el cor de
l’Acadèmia, no hi havia possibilitat material de contractar i preparar els
solistes. Devries decideix assumir el paper de l’Evangelista mentre que
Mendelssohn cantarà els paper de Crist.
Fèlix insisteix en què ambdós han de presentar-se vestis de la mateixa
forma : jaquetó llarg blau, camisa i armilla blancs, corbata i pantalons negres
i uns cridaners guants grocs de pell de camussa, per a remarcar la gestualitat
dels personatges.
El eixa nit màgica de març,
vestits encara amb la roba d’escena , els dos joves comparteixen alegrament una
rajola de xocolata en l’Opern Platz, per a celebrar el sorprenent i rotund
triomf de l’accidentada estrena de La Passió.
“Qui ho havia de dir! –exclama
Fèlix, exultant- Un còmic i un jueu recuperant per a la música la major obra
religiosa del Cristianisme!.”
