Datos personales

Mi foto
Sóc dona i nascuda en secà. El meu arbre totèmic és el garrofer. No hi ha res comparable a seure's sota la seva ombra -ni viscosa ni escassa- amb bona companyia i elucubrar o romandre en silenci, tant se val. Sabent de qui véns, a qui vas i qui tens al costat. Gaudir d'un moment especial sense cap mena de temor perquè sents que al seu davall -com a Holly quan desdejunava a Tiffany's- no et pot passar res de dolent. Sóc dona i nascuda en secà. El meu arbre totèmic és el garrofer. Orgull cap, dignitat la que calga.

viernes, 29 de abril de 2016

TELA I COLOR

 El denim, o teixit texà, és un teixit de cotó espès i fort, amb lligament de sarja, que s'utilitza, especialment, en la confecció de roba de treball, pantalons texans, certes peces d'uniforme, etc.
 Encara que no hi ha unanimitat sobre l'origen, diversos estudis assenyalen que va sorgir a Europa, a l'edat mitjana. Però aquests antecedents es difuminen fins que al segle XVII es troba a la ciutat occitana de Nimes un centre industrial tèxtil basat en el cotó, que en francès donà nom al denim, corrupció de (sarge) de Nîmes.  El nom denim passà a l'anglès en el marc de l'elaboració dels texans, i sembla que és mitjançant l'anglès que aquesta denominació ha anat implantant-se en altres llengües.

Resultat d'imatges de Denim  Resultat d'imatges de Denim  Resultat d'imatges de Denim     

 El 1853 Levi Strauss, comerciant de San Francisco va pensar a utilitzar les lones que s'usaven en la fabricació de tendes de campanya per a fer roba de treball per als miners, una roba que resistís la vida a la intempèrie i el pes del mineral trobat a les butxaques. Aquests pantalons van ser rematats amb reforços de coure, eren tots del color marró usat per fer les tendes i sense butxaques posteriors.
    Poc després els genovesos es van encarregar de tenyir la tela amb un altre pigment blau, menys car i més abundant, l'indi extractat d'una lleguminosa colorant procedent de Java i de l'Índia que finalment fou patentat el 1873 per Strauss amb el seu nom. El 1880 el químic Adolf von Baeyer obtingué un colorant blau des de l'àcid antranílic, i els pigments d'origen biològic foren abandonats.
  El nom d'aquest pigment arribà als EUA sota la denominació francesa de bleu de Gênes ('blau de Gènova'); en una mena d'adaptació fonètica, el nom s'hi deformà en blue jeans, que acabarà donant nom als texans en anglès.

                           Resultat d'imatges de Blue jeans 
 

jueves, 28 de abril de 2016

IL POMERIGGIO È GRIGIO





      
     












Cerco un po' d'Africa in giardino, 
tra l'oleandro e il baobab, 
come facevo da bambino, 
ma qui c'è gente, non si può più, 
stanno innaffiando le tue rose,

non c'è il leone, chissà dov'è. 

  Baladre florit                      
    Resultado de imagen de Rosa
    Sens dubte molts recordareu l'última estrofa de la cançó Azzurro que va popularitzar Adriano Celentano fa uns quants anys (no cal contar-los). Nosaltres no hem d'anar a Àfrica per a trobar baladre però sí per a veure el baobab que també trobarem a la literatura, concretament en El petit príncep , l'obra d'Antoine de Saint-exupéry.
     Avui la vesprada no és blava sinó  grisenca i no hem
    de regar les roses perquè la pluja ja s'ha encarregat de fer-ho, pel que fa al lleó si no hi és millor que millor. 
                                                                               


miércoles, 27 de abril de 2016

AL PEU DELS ALPS

  Torí (en italià Torino) és una important ciutat industrial del nord-oest d'Itàlia, capital del Piemont, una regió situada majoritàriament a l'oest del riu Po. 
   El nom de la ciutat prové de TAU, paraula cèltica que significa "muntanyes". En temps preromans, a l'àrea s'hi establiren els taurinis i a la ciutat l'anomenaren Tauràsia; fou ocupada per Anníbal i va passar a Roma encara amb el nom de Tauràsia. Els romans hi van aixecar un campament militar (Castra Taurinorum), més endavant dedicat a August (Augusta Taurinorum). La típica trama urbana romana, amb carrers en angle recte, encara es pot observar en la ciutat moderna. Capital del ducat de Savoia des del segle XVI i del Regne de Sardenya-Piemont de 1720 a 1861, a partir d'aquest any Torí va esdevenir la capital de la recentment proclamada Itàlia unida. El 1865 la capitalitat fou traslladada a Florència, i des de 1871 es troba a Roma.
  Un dels símbols principals de la ciutat és la Mole Antonelliana, on es troba el Museu Nacional del Cinema d'Itàlia. La catedral de Sant Joan Baptista guarda el Sant Sudari, una antiga peça de roba de lli amb una cara d'home impresa, que es diu que era el llençol que va embolcallar Jesús a la tomba. El Museo Egizio conté la col·lecció d'antiguitats egípcies més important del món després del Museu del Caire.
   Altres monuments interessants són la basílica de Superga (panteó dels Savoia), les Portes Palatines, el Borgo Medioevale (pavelló de l'Exposició Universal de 1884) i el Palazzo Cavour

  Per als aficionats al futbol direm que el Sport Club Juventus va ser fundat  l'u de novembre de 1897 per un grup d'estudiants del Liceu Classico Massimo D'Azeglio de Torí, va ser l'embrió del que avui coneixem com Juventus Football Club.
  En els seus inicis, l'aristocràcia britànica va tenir força influència en el desenvolupament i creixement del club italià, encara que en la primera dècada del passat segle va ser abandonat a la seva sort fins que el 1923 la família Agnelli, propietària del grup FIAT, es va fer amb el control de l'entitat. En aquella època, la classe obrera solia anomenar «vecchi signori» a l'elit benestant i als empresaris del país i per aquest motiu, tenint en compte els antecedents del club torinès i el comandament de la família Agnelli, va acabar denominant-se a la Juventus com la «Vecchia Signora". Recordem que en italià l'equip de futbol és la squadra di calcio.
 
                                                      Juventus de Turin camiseta temporada 10/11     

martes, 26 de abril de 2016

AIGUA I COMERÇ

  Enric IV de França, ( el primer Borbó de França) sovint és considerat pels francesos com el millor monarca que ha governat el seu país, sempre intentant millorar les condicions de vida dels seus súbdits. Se li atribueixen les frases: "París bé val una missa", (explicació donada per Enric de la seva conversió al catolicisme) i "Un pollastre a les olles de tots els camperols, tots els diumenges", que simplifica perfectament la seva política de fer feliç al seu poble, no només amb poder i conquestes, sinó també millorant les seues vides. 
  Enric IV va manar construir la primera font pública de París. El poble la batejà com La Samaritana recordant el passatge de l'evangeli de Sant Joan on conta que una dona de Samaria li va donar aigua a Jesús del pou de Jacob.

 Anys després , concretament el 1870 i al mateix lloc,  Ernest Cognacq i Louise Jay, fundaren un magatzem
Per la seua nova manera de presentar les mercaderies va tenir des del principi un gran èxit i en 1905 és quan els amos van contractar l'arquitecte Frantz Jourdain per dissenyar un gran magatzem. Amb les seues estructures d'acer i les seves decoracions de lava esmaltada, aquest primer edifici era molt representatiu de l'Art Nouveau.
  I , no cal dir, que el seu nom era La Samaritaine. 
La Samaritaine de París

lunes, 25 de abril de 2016

ALLS I ESPORT?


 Un xandall és un conjunt de jersei i pantalons unisex que hom sol fer servir en pràctiques esportives i en gimnàstica. El xandall és un vestit relativament modern. En 1964 la marca de roba esportiva Adidas va començar a fabricar xandalls en sèrie, amb unes caràcterístiques ratlles longitudinals als laterals dels pantalons. Cap amunt era roba fosca, típicament en blau marí, que és portava unicament durante a els Entrenaments Esportius. Als anys 70 del segle XX ja és portaven al carrer, estaven de moda a els de roba brillant, normalment niló, i de tall més aviat estret. És van afegir colors vius primaris, com el vermell o el blanc. És van començar a portar les dues peces per separat, per exemple 1a xaqueta de xandall amb texans, o de diferent color que a els pantalons.  Al segle XXI encara és porta.

 El terme 'xandall'  té origen francès i prové de l'abreviatura popular de dues paraules: "marchand d'ail", que significa venedor d'alls ; fa referència al jersei de canalé que usaven els venedors de Les Halles (París) per protegir-se del fred.
Al mercat els venedors vociferaven oferint el seu producte, però per posar-li més èmfasi obviaven la primera síl·laba, pel que els quedava alguna cosa com "chand d'ail". Amb els anys es va popularitzar la paraula 'chandail' que es va relacionar directament amb el jersei de canalé que ja havia incorporat la cremallera.

 L'INOBLIDABLE XANDALL D'UMA THURMAN


jueves, 21 de abril de 2016

DENTS QUE NO MOSSEGUEN

  La cremallera és un dispositiu dentat que s'aplica com a sistema de tancament en la indústria de la confecció.
 La cremallera actual fou inventada a Hoboken (Nova Jersey, EUA), per Otto Gideon Sundback, un immigrant nascut a Suècia, contractat pel departament de disseny de l'empresa Judson que hi encaixà perfectament i es casà amb la filla de l'amo. Sundback inventà la cremallera moderna com a hookless fastener (lit. 'tancament sense ganxo') l'any 1913. El 1917 millorà la invenció amb l'increment del nombre de peces i el patentà rebatejant-lo separable fastener. 
En 1923, la Goodrich Corporation encunyà el nom de zipper, amb què es coneix col·loquialment la cremallera als EUA (en contrast amb el Regne Unit, on s'anomena zip). La companyia usà l'invent en bosses de tabac i botes.
Als EUA la cremallera començà a aplicar-se en peces de roba el 1925, quan la companyia Schott NYC n'usà per primera volta en caçadores de cuir. Als anys trenta la cremallera es popularitzà als EUA per a la roba infantil. El 1937, estilistes parisencs en postularen l'ús per a pantalons d'home, però això encara trigaria a generalitzar-se.
 Durant la Segona Guerra Mundial, la cremallera s'aplicà a certs models de parca (Tercer Reich), de jaqueta de campanya (EUA), de brusa de salt (Regne Unit), etc. En general, però, fora de Nord-amèrica la popularització de la cremallera fou més lenta. A Europa, per exemple, la primera patent de cremallera la registrà el 1923 la companyia suïssa M.O. Winterhalter, la primera a fabricar-ne al continent, anys més tard. 
  Fou a partir de la segona postguerra mundial que arribà la internacionalització de la cremallera; entre les primeres peces de roba d'ús massiu a dur cremallera hi hagué els texans.
  La cremallera és un dels invents que no han revolucionat el món però ens han fet la vida més fàcil. Que ja és dir!









miércoles, 20 de abril de 2016

QUÍMICA MITOLÒGICA

 En 1865, el químic alemany Friedrich Kekulé von Stradonitz estava assegut a la vora del foc quan, en fer una becaina, va tenir una visió d'Uróboros, la serp de la mitologia grega que es mossega la cua.    Kekulé s'havia passat els 10 anys anteriors explorant les connexions entre les mòlecules de base carbònica  i la imatge de la serp li va suggerir, de cop i volta, una idea sobre l'estructura molecular d'un hidrocarbur, el benzé. Aleshores es va adonar que la mòlecula de benzé era un anell de carboni perfecte, amb àtoms d'hidrogen al voltant de la vora externa. 
 Aquest somni deu ser el més famós de la història de la ciència. 
 De fet , aquella visió de Kekulé demostrà ser un descobriment de proporcions gegantines : l'estructura en forma d'anell del benzé es va convertir en la base d'una revolució en la química orgànica i va obrir un panorama nou al mostrar el fascinant ventall d'anells, gelosies i cadenes que formava el més connectiu dels elements : el carboni.
 Aquesta descoberta va fer que aconseguirem comprendre la potència combinatòria del carboni que va ser crucial per tal d'arribar a l'enteniment de la innovació de la vida.  
IMATGE DE L'URÓBOROS
 
ESTRUCTURA DEL BENZÉ

martes, 19 de abril de 2016

HO TENIA

  En una de les entrevistes que li fa Joseph McBride al director de cine Howard Hawks  li comenta que una bona actriu amb la qual no quedà satisfet fou Jean Arthur, en Only Angels Have Wings (Sólo los ángeles tienen alas)Segons el director no s'ajustava la xica que li agradava. Li pareixia bona però es limitava a dir : " No puc fer això". L'espantava provar alguna cosa sobre la marxa, li va dir "Jean, crec que no t'he ajudat en absolut. Algun dia veuràs en alguna pel·lícula allò que volia que interpretares"". Més endavant , un dia, en arribar a casa, hi havia un cotxe a l'entrada. Jean estava en el seient de darrere. Li digué : He vist  To have and have not  (Tener o no tener ) . M'agradaria haver fet el que em vares demanar que fera. Si alguna vegada fas una altra pel·lícula amb mi, promet fer qualsevol cosa que em digues. Si una mocosa pot arribar a fer això, de segur que jo podria". 
   
 Last but not least : a photo of snotty. 

lunes, 18 de abril de 2016

ESCALA MUSICAL

  El cine sempre ha necessitat de la música i així des dels primers anys les pel·lícules eren acompanyades per pianistes, quartets de corda i fins petites orquestres. Els primers films sonors tenien com música préstecs fets a Txaikovski, a Wagner o a Chopin, tanmateix molt aviat els estudis van contractar compositors vius menys eminents però més eficaços. Els millors músics resultaren ser compositors desconeguts amb un gran domini de la tècnica musical i una comprensió cabal del rol de la melodia al cinema. Així va nàixer la música de pel·lícules tan diferent i reconeixible.
 Com Hollywood era el centre del món del cine (sense oblidar que era qui millor pagava) allí sense buscar molt s'haurien de trobar aquestos compositors.
 Un dels primer va ser Max Steiner , procedent de Viena i establit a Califòrnia el 1931. Entre els seus crèdits inicials hi són Cimarrón i King Kong. Cinc anys després Steiner té el seu moment de gran popularitat al compondre la música d'Allò que el vent s'endugué.
 Amb les seves composicions va consolidar, el que s'ha anomenat l'estil Hollywood, a l'haver aplicat per primera vegada un tema bàsic, el denominat leitmotive sobre el qual s'elaboraven una sèrie de variacions.
 Encara que va treballar per a la RKO, David O. Selznick i altres estudis, va destacar fonamentalment la seva llarga etapa a la Warner Bros (entre 1936 i 1953), en la que va definir un estil molt característic que es va propagar en tota la seva creació: a partir d'un tema principal, el compositor reforçava cada moment important de la història, instant musical que podia situar-se en primer pla o mantenir-se de forma que passés desapercebuda per a l'espectador. Va elaborar un precís fil conductor que mai es va limitar a il·lustrar la història.
  De vegades la seua música se n'eixia tant dels límits que l'actriu Bette Davis en escoltar-la per a protagonitzar una escena exclamà  : Pero qui ha de baixar l'escala Max Steiner o jo? 

bette_davis_escalera


dead_ringer

N.B. Ningú pujava i baixava les escales com Bette. 














viernes, 15 de abril de 2016

LLETRES I TABAC

  El comte de Montecristo és una novel·la d'aventures clàssica d'Alexandre Dumas pare . Aquesta obra se sol considerar com el millor treball de Dumas, i sovint s'inclou en les llistes de les millors novel·les de tots els temps. El llibre es va acabar d'escriure el 1844, i va ser publicat en una sèrie de 18 parts durant els dos anys següents.
 La història té lloc a França, Itàlia i diverses illes de la Mediterrània durant els fets històrics de 1814-1838 (Els Cent Dies del govern de Napoleó I, el regnat de Lluís XVIII de França, de Carlos X de França i el regnat de Lluís Felip I de França). Tracta sobretot els temes de la justícia, la venjança, la pietat i el perdó i està explicada en l'estil d'una història d'aventures.
  
  Guillermo Cabrera Infante en el seu llibre Puro humo conta que en les fàbriques de tabac cubanes mentre treballaven un lector els llegia . Una de les novel·les preferides era la cèlebre obra de Dumas, d'ací ve la famosa marca de cigars que demostrà ser un tresor més gran  que aquell que trobara Edmundo Dantés a l'illa. 


Cajas de Montecristo

jueves, 14 de abril de 2016

ART I VELOCITAT

 Neptú (en llatí: Neptūnus) era un déu de la religió romana invocat per protegir les persones de la calor estival el qual enviava les pluges. Amb el contacte amb la cultura grega, fou associat amb Posidó i va perdre la seva identitat original, passant a ser el déu dels mars i els terratrèmols.
  Les representacions artístiques del déu el mostren amb els atributs aportats per la religió grega: el trident, els dofins i els tritons. I del trident que porta l'estàtua de Neptú ( en la plaça del mateix nom a Bolonya) volia parlar-vos perquè és el logo d'una marca d'automòbils esportius de luxe que va ser fundada a la capital d'Emilia Romanya l'any 1914.
Fuente de Neptuno de Giambologna 
      Per acabar una pregunta : sabeu quina és la marca a la que em refereix ?



miércoles, 13 de abril de 2016

NATURALISTES VIATGERS

  Philibert Commerçon (1727 – 1773) va ser un naturalista francès, ben conegut per haver acompanyat Louis Antoine de Bougainville el seu viatge de circumnavegació dels anys 1766–1769 per ordre del rei Lluís XV per tal d'intentar el retorn de les Illes Malvines a la corona espanyola.
  Actualment, 42 gèneres descrits per Commerçon són vàlids i més de 100 espècies vegetals porten el seu nom.
 Commerçon nasqué a Châtillon les Dombes, França. Estudià medicina i botànica a Montpellier, i va practicar la medicina. A petició de Carolus Linnaeus, Commerçon recollí i categoritzà peixos del Mediterrani per al museu d'Estocolm.
 Commerçon va tornar a viure a Châtillon les Dombes el 1756 i allí es va ocupar de crear jardins botànics.
 El 1766, Commerçon es va unir a Bougainville en el seu viatge de circumnavegació. El va acompanyar com assistent Jeanne Baret però va anar vestida d'home perquè les dones estaven estrictament prohibides en l'Armada francesa d'aquells temps. Tanmateix va ser descoberta a Tahití. 
 Temps abans, concretament a Brasil , Commerçon havia descobert una planta i la va batejar amb el cognom del capità de l'expedició.

  Bougainvillea spectabilis   





martes, 12 de abril de 2016

DUES RODES EN CEL·LULOIDE

 Són nombroses les pel·lícules en les que la Vespa ha participat no com a protagonista però sí que podríem dir que com actriu de repartiment :
"Un americano en París" (1951)
"La dolce vita" (1960): La Vespa simbolitza l'estil de vida del film.
"La gran familia" (1962): És el vehicle del pare de família, Alberto Closas.
"Quadrophenia" (1979): Vespes i Lambrettes són  un senyal d'identitat dels mods, front als rockers.
"Scarface" (1983)
"Absolute begginers" (1986)
"Good Morning, Vietnam" (1987)
"Amanece, que no es poco" (1988): El pare del protagonista li regala una Vespa amb amb sidecar al seu fill.
"Caro diario" (1993): pel·lícula de Nani Moretti, en la primera part el mateix director recorre en Vespa Roma durant el mes d'agost. 
  I podríem seguir i seguir però tancarem l'itinerari  amb una imatge icònica : la de Gregory Peck i Audrey Hepburn passejant el seu amor sense futur per la ciutat amb més passat.

 

lunes, 11 de abril de 2016

UNA VESPA QUE NO PICA

 Piaggio és una empresa amb seu a Itàlia, fabricant de cotxes, motocicletes, scooters i avions.
 Fundada per Rinaldo Piaggio el 1884, Piaggio inicialment fabricava locomotores i vagons de tren. Durant la Primera Guerra Mundial la companyia es va centrar en la fabricació d'avions.

 Durant la Segona Guerra Mundial, l'empresa va fabricar avions de combat, però Piaggio va emergir  del conflicte bèl·lic amb la seva planta de Pontedera completament destruïda pels bombardejos. L'afectada economia italiana i el penós estat de les carreteres no van ajudar al renaixement del mercat de l'automòbil. 
 Enrico Piaggio, el fill del fundador de la marca, va decidir abandonar el sector aeronàutic amb la finalitat d'afrontar la urgent necessitat italiana d'un mitjà de transport modern i a la vegada econòmic. La idea era la de dissenyar un vehicle barat per a les masses.
 L'enginyer aeronàutic Corradino D’Ascanio, responsable del disseny i la construcció del primer helicòpter modern d'Agusta, va ser l'escollit per Enrico Piaggio par a dissenyar un vehicle senzill, robust i econòmic. El vehicle havia de ser fàcil de conduir, havia de tenir la capacitat per a portar un passatger (a més del conductor), i evitar la brutícia a la roba del conductor. En conseqüència, el 1946 Piaggio va treure al mercat la scooter, i en 10 anys ja se n'havien fabricat més d'un milió d'unitats.


 La forma del primer prototip va fer exclamar als enginyers: «sembra una vespa», sent adoptat aquest nom per al llançament comercial del producte que enguany compleix 70 anys.

viernes, 8 de abril de 2016

SI ARRIBEU

Si arribeu en la vida 
més lluny d'on pugui arribar, 
moriré molt gelós 
del que m'hàgiu avançat, 
que no em sabré resignar 
a no ser el millor vianant, 
l'atleta més fornit 
i el més frondós amant. 

I no em vulgueu consolar, 
només digueu-me, si de cas, 
tot allò que hàgiu vist 
i jo no podré mirar: 
la fondària dels rius 
que els meus peus no mullaran, 
la fragància del cos que no podré estimar, 
la immensitat d'un cel 
en el qual mai no he volat, 
les espurnes d'un foc 
que no m'hauran cremat, 
les barques que a la mar 
no podré amarinar.
No em doneu consol, 
no em sabré consolar. 

I perquè sé que vosaltres 
anireu més lluny que jo, 
estic gelós i content, 
molt gelós i content 
de la sort que heu tingut, 
de la sort que tindreu, 
que tanmateix sé que mai 
no he estat fornit atleta, 
ni tan sols digne amant, 

només un vianant. 

Lluís Llach 

jueves, 7 de abril de 2016

INCOHERÈNCIA

Saber 
quasi
sempre
fa dany.
Volem
saber
encara que
ens faça mal
i l'acacem 
dia i nit 
malgrat
saber
que 
saber
és 
turment.




miércoles, 6 de abril de 2016

DIVERGÈNCIA

Non,
rien de rien,
non,
je ne regrette rien.
Cantava la Piaf
amb veu trencada
M'agrada la cançó
i la interpretació
però la lletra
no la faig meua
perquè jo sí,
au contraire,
de moltes coses
em penedeisc.

martes, 5 de abril de 2016

PLOU PROU

La vorera s'ha vestit de verd
han tret les plantes al carrer
(en testos i cossiols)
perquè  la pluja  les regue
l'aigua, pura, neta i amb mesura
cau a poc a poc sobre la terra
assedegada des de fa temps
per una maleïda sequera.