COMIAT

L’antiga dita sentenciava:

juny la corbella en el puny,

ara no hi ha res a segar  

però hi ha molt a raure.

En un carrer del poble

anomenat com l’eina

tinc vivenda tot l’any

llevat de juliol i agost

que me’n vaig al camp.

Muntanya em sembla

una mica hiperbòlic :

és minsa l’alçària.

Dia rere dia,sense pressa,

el mes s’acaba, juny és curt,

com l’amor,segons el poeta,

i tan llarg l’oblit i nosaltres,

els d’aleshores ja no som

els mateixos que fórem.

Oh!  Si la jeunesse savait !

Oh! Si la vieillesse pouvait !

Per fortuna, a més de París,

indefugible la cita cinèfila,

la paraula sempre queda.

Fins al mes de setembre,

qui tinga blat que sembre.

Com només tinc mots,

per les línees del bloc

aniré escampant-los

com fa el llaurador

pels solcs del camp

amb les llavors.

EL CLUB DE LA COMÈDIA

La retòrica designa pròpiament “l’art de parlar bé” . És l’art o la tècnica de la “persuasió” normalment mitjançant l’ús de la paraula. A l’Edat Antiga i l’Edat Mitjana la retòrica estava enfocada a la persuasió de contextos públics i polítics, així com a les assemblees i tribunals.  
El concepte de retòrica ha variat durant els 2.500 anys d’existència de la paraula . Fins als nostres dies , la retòrica es descriu en un sentit ampli, com l’art o la pràctica de la persuasió siga quin siga el mitjà de comunicació, però utilitzant el llenguatge .
  La definició de retòrica canviarà amb el pas dels segles aportacions dels grecs, dels oradors romans, fins als europeus.
  El vessant més actual de la retòrica és la teoria de l'argumentació. Des del darrer terç del segle XX es considera el metallenguatge de la retòrica com una ciència molt pertinent en els fenòmens de persuasió social i interpersonal. I aquest prestigi és perquè els principis retòrics sobre l'argumentació i les seues modalitats aporten un coneixement perspicaç i pràctic en les interaccions comunicatives. 
  L’objectiu del text retòric és comunicar adequadament un contingut amb finalitat didàctica o persuasiva. L'emissor és una persona que ha de tenir bona competència comunicativa, el receptor, de caràcter col·lectiu ha de tenir una competència lingüística per tal de comprendre el missatge. El canal pot ser oral o escrit i el context que són les circumstàncies que han motivat el text retòric.
 Tenint en compte aquestos antecedents podem arribar a la conclusió que els polítics d'aquesta nació no han estudiat , i si ho han fet han suspés de forma espectacular, l'assignatura de Retòrica perquè no saben parlar, ni comunicar, ni argumentar i per tant no convencen. Els aclariments no són tals i semblen trets d'una pel·lícula de Berlanga : "Como Ministro de Hacienda vuestro que soy os debo una explicación i os la voy a dar...". 
  I per acabar citaré una frase que ací ve com ni feta d'encàrrec d'un còmic nord-americà desaparegut en 1935 però que avui podria ser un trending topic : "No hi ha cap secret en ser humorista quan tens a tot el govern treballant per a tu". 

DESENA I DOTZENA

 Un sistema de numeració queda definit per l'elecció arbitrària d'una base de numeració (nombre natural = al nombre de símbols anomenats xifres que seran utilitzats) i per certes regles posicionals. Per a representar i anomenar les xifres caldran, per tant, símbols i noms. 
 Zero és un numeral cardinal que designa l'absència d'unitats. El nombre i la xifra és una creació hindú que cap al segle V va ser  introduït conjuntament amb el sistema decimal posicional, sistema que els àrabs van incorporar al seu coneixement i divulgaren com a propi.
 Els egipcis l'havien utilitzat esporàdicament. Per la seua part els xinesos coneixien el concepte  però no la xifra. Els maies la coneixien però no la utilitzaven. 
 Tant el sistema de numeració de l'antic Egipte, l'antiga Grècia i l'Imperi Romà era decimal. 
 El que utilitzem actualment és també decimal i malgrat que alguns historiadors situen l'origen a la Xina, el més versemblant és que fóra inventat a l'Índia i transmés a Europa pels àrabs.
 El gran avantatge que presenta és la introducció del zero i , no cal oblidar, els símbols de les xifres, molt més operatius que els romans.
  No obstant la mida del temps (hores, minuts i segons) i la partició del cercle (graus) la fem en múltiples de sis. La raó cal buscar-la en els mesuraments dels astrònoms babilonis que tenien un sistema 
sexagesimal.
 També hem rebut una herència babilònica molt més prosaica : comptem i comprem els ous a dotzenes.

NO IMPORTA

Ahir per la nit 
ajaguda al sac
la son no venia.
La vaig esperar
acompanyada
de dues aigües
totes salades.
Una amb remor,
l'altra callada.
Les dues venien
una sola tornava.
Cap de les dues
però, s'esgotava.

He trobat aquest poema 
en una llibreta oblidada
en un calaix de la casa,
on vaig viure infància
i la joventut primera. 
Només he pogut recordar
el moment , no el motiu,
del perquè de tant de plor.
Un desengany amorós,
la traïció d'una amistat,
un fracàs en els estudis, 
la lluita d'un inútil combat?.
Només puc dir : Tant se val.

Prunus armeniaca

Entre els bancals dels arbres

que guardaven fulles tot l’any,

n’hi havia un que les perdia

en arribar totes les tardors.

Quan  apareixien

eren cargolades

i un cop esteses,

amb un llarg pecíol

tenien forma de cor.

El nom deriva de l’àrab,

procedent d’un mot llatí

que significa precoç

perquè durant febrer

obre les flors rosades

per a oferir-nos després 

un fruit com un globus 

groc i taronja el color

i esberlat per un solc. 

Els primers que ens menjàvem però,

eren encara verds perquè a Pasqua,

com era i és costum, anàvem al camp

i era tradicional tastar-los primerencs. 

A juny eren completament madurs,

malgrat que la glòria havia passat

els assaboríem amb benaurança

puix si els albercocs es reguen

amb aigua caiguda de les altures,

és clar que el gust serà celestial. 

DESDEJUNI

 Molts hongaresos, que després de la mort del rei d’Hongria havien quedat sotmesos a la sobirania de l’emperador austríac, eren protestants i lluitaren contra aquest en les guerres de religió. A més, en acabar la Guerra dels Trenta Anys, els nobles hongaresos es rebel·laren en diferents ocasions i, finalment, cridaren en el seu ajut els seus veïns: els turcs.

 El sultà va acceptar de bon grat i amb benevolència aquella petició d’auxili.  Així que l’any 1683 armà un gegantí exèrcit amb tropes de totes les parts del món que marxà contra Àustria davall el comandament del primer ministre o gran visir Kara Mustafà. Eren més de 200.000 homes ben armats, amb roba estranya i vistosa, amb turbants i banderes on es podia veure la seua ensenya : la mitja lluna.

Els exèrcits de l’emperador, acantonats a Hongria , no van aconseguir resistir l’atac i deixaren que els turcs s’acostaren fins a Viena. La ciutat tenia aleshores, com qualsevol altra urbs, fortificacions que foren posades a punt a corre cuita de manera provisional, mentre es feia recollida de canons i queviures.

 La ciutat hauria de ser defensada per 20.000 soldats fins que l’emperador arribara en el seu ajut amb els aliats.

  Els temps anava passant i els genets turcs ja eren a les portes. El colossal exèrcit va acampar al voltant de Viena i començà a disparar els canons i minar les muralles. Els vienesos es defensaren amb totes les seves forces. Sabien el que es jugaven.

 Durant diferents intents d’assalt, amb poc d’èxit, contra els vienesos, els turcs decidiren atacar-los per sorpresa amb una nova estratègia. Pensaren soscavar el terreny i així evitar les muralles però actuant només de nit. Els forners, que treballaven a eixes hores, se n’adonaren de l’amenaça i donaren l’alarma de tal forma que al capdavall foren els defensors els que els que van agafar per sorpresa les tropes musulmanes obligant-les a retirar-se.

Es diu que aleshores els forners , per a celebrar-ho, elaboraren dos productes : un amb el nom de l’emperador” i l’altre “Halbmond” en alemany : “mitja lluna”, avantpassat del que avui coneguem com croissant, ja que l’exèrcit enemic tenia com divisa el satèl·lit creixent.

 Finalment  l’exèrcit imperial va aparèixer sobre els pujols de les rodalies de Viena a les ordres de Sobieski i avançà contra els turcs, que fugiren després de violents combats sense tenir temps ni tan sols d’alçar el campament.  Estava format per 40.000 tendes de campanya i era, per tant, una autèntica ciutat , amb carrers a plom i un aspecte molt sumptuós.

Els soldats imperials quan el saquejaren s’emportaren armes, robes esplèndides, joies i obres d’art i entre els queviures trobaren uns sacs que contenien uns grans, però no eren de blat, ni d’ordi, ni de civada : eren de cafè. D'aquesta forma es va introduir el cafè a terres austríaques i des d'allí a tot el continent.  

 Així que el setge de Viena, a més de frenar l'expansió otomana a Europa, ens brindà els dos elements, l'altre ja es coneixia de bell antuvi, que mancaven per a preparar el desdejuni continental més popular : cafè amb llet i croissant.  

 

PLANY

Adesiara, sense poder evitar-ho,

em cobreixen onades d’enyor,

aigua puixant que m'endinsa

en la mar de la melangia

on capbusse nostàlgies.

Com quan venien les vacances,

Roma encara no era a l'abast,

però sí que anàvem en  Vespa,

mentre alenava el vent del món

i pensàvem que el futur d’aquest

beneïda ingenuïtat dels pocs anys!

el teníem, ni més ni menys,

que a les nostres mans.

Evolució lingüística

  Dels components del llenguatge , el lèxic-semàntic és el més propens al canvi perquè reflecteix de forma molt clara les modificacions i transformacions (tècniques, psicològiques, sociològiques...) pròpies de  l'Evolució cultural de les civilitzacions humanes, amb independència de què el lèxic bàsic reste inalterat.

 La n
ecessitat de trobar un nom nou és així una causa extremadament important per als canvis semàntics. La història dels descobriments científics i tecnològics ens ofereix  abundants proves de com s’operen tals canvis.

Un exemple interessant és l’ús  del terme “Tanc” per a denominar el vehicle blindat inventat en la primera guerra mundial. El nou sentit va ser afegit d’una forma una mica arbitrària amb la finalitat d’assegurar el secret durant las seua fabricació.

 Una paraula llatina “Satelles, satellitis”  que significa : "Guardià o acompanyant", va tenir una història més complicada . Quan Kepler necessità un nom per a descriure un planeta menut girant al voltant d’un més gran, va emprar el mot satèl·lit en aquest sentit , en compte d’encunyar-ne un de nou.

 En el transcurs del temps “Satèl·lit” ha anat adquirint diferents significats tècnics en anatomia, zoologia i urbanització; en el sentit polític va ser usat per primera vegada per Federico Naumann en el seu llibre “Mitteleuropa” a 1915. Tanmateix en aquest aspecte va tenir molt d'èxit durant la guerra freda quan la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques era coneguda com Rússia i els països satèl·lits.

 En tots aquestos casos , els descobriments científics i altres desenvolupaments van obligar a trobar un mot nou i la necessitat es va satisfer afegint significats inèdits al terme llatí.

RECONEIXENÇA

Si alguna volta,
en qualsevol lloc,
et trobara
et cridaria
pel nom.
Em miraries amb estranyesa
i bellugaries el cap dient :
en aquest precís moment
no sé, no sé...
T'explicaria la curta coneixença
i la sorpresa t'apuntaria als ulls.
Continuaria parlant
adonant-me`n de l'esforç
per saber qui sóc
sense aconseguir-ho.
Malgrat tot,
només per
poder dir
el teu nom
en veu alta
què bonic
seria trobar-te
altra vegada!.

MELODIA EVOLUTIVA

  Per a Antoni Martínez Bonet

  Mesurava un poc més d'un metre d'alçària, ja era bípeda, però encara sabia enfilar-se als arbres. Havia nascut en les sabanes del Pliocé africà i va morir en el llac d'Hadar a l'edat de vint anys. Ja no era un simi , tanmateix encara no era humana.
 Tenia els muscles un poc caiguts, els membres superiors més llargs que els nostres en proporció als inferiors, el cap menut, mans capaces d'agafar objectes i també branques.
 El seu pas era més curt que el nostre, ràpid, un poc al trot, una mica ondulat. Vivia en societat i com tots els primats era vegetariana : devia menjar fruita i també tubercles.
 Tres milions d'anys després, als anys 70 del segle passat, els paleoantropòlegs Yves Coppens, Donald Johanson i Maurice Taieb, van descobrir una quarantena d'ossos d'un austrolopitecus femella.
 Quan la trobaren a l'Afar etíop acostumaven a escoltar un casset dels Beatles que incloïa "Lucy in the skai with diamonds". I com Lucy es coneguda la pre-humana més bonica de la vall del Rift arreu del món. 

Guarda che luna, guarda che mare

L'horabaixa,
la platja solitària,
la mar en calma.
Un esplèndid cercle
emblanquinat, la lluna.
Mirant-la reflectir-se
en l'aigua clara,
Agafats de la mà,
tot just érem dos
el teu record i jo
seguts sobre l'arena.
Quina absència
més present
la teva!

L'esfera de tinta

 Un dia al recriminar-li a a Louis Pasteur que la majoria de descobriments eren fruit de la casualitat , es limità a constestar : "La sort afavoreix les ments preparades".
 I una ment preparada era la que posseïa Laszlo Jozsef Biro nascut a Budapest, aleshores pertanyent a Imperi austrohongarès, el 28 de setembre de 1899. Era un curiós personatge expert en mil oficis : havia sigut despatxant de duana, corredor d'automòbils, venedor a domicili, escultor, pintor i inventor.   
   La història conta que, sent periodista, estava molest pels transtorns que li ocasionava la seua pluma font , quan aquesta se li encallava enmig d'un reportatge. Aleshores , junt amb el seu germà Georg, qui era químic, va aconseguir una tinta que era molt útil per a l'escriptura a mà, però que no es podia utilitzar amb la ploma ja que es travava a l'escriure. Tanmateix Biro va obtenir la idea de com resoldre aquest últim inconvenient observant uns xiquets mentre jugaven en el carrer amb unes boletes que en travessar un toll eixien traçant una línea d'aigua al paviment sec .
 En aquell moment se n'adonà de què en compte d'utilitzar una ploma metàl·lica en la punta, calia usar una boleta. La dificultat  de traslladar aquest mecanisme a un instrument d'escriptura consistia en la impossibilitat per a desenvolupar esferes d'un tamany suficientment reduït. Va patentar un prototipus a Hongria i a França a 1938 però no el va arribar a comercialitzar.
  En aquest mateix any , Agustín Pedro Justo, qui mesos abans havia deixat de ser president d'Argentina el va invitar a establir-se al país . Aleshores no es va decidir però en maig de 1940, en començar la segona Guerra Mundial, ell i el seu germà emigraren a l'Argentina, junt amb Juan Jorge Meyne, soci i amic que el va ajudar a escapar de la persecució nazi pel seu origen jueu.  
 En aquest mateix any formaren la companyia Biro Meyne Biro , en un garatge amb 40 operaris i un baix pressupost perfeccionà el seu invent, realitzant una nova patent . Llançaren el nou producte al mercat sota el nom comercial de Birome (Acrònim format per les síl·labes inicials dels dos cognoms dels socis). Com a nota curiosa a Itàlia per a denominar el que nosaltres coneguem com bolígraf  empren "biro"
 Quan començaren a promoure's se les denominava esferogràfica i es feia èmfasi en què sempre estava carregada , secava en l'acte, permetia fer còpies en paper carbó, era única per a l'aviació i la tinta era indeleble.
 A 1943 va cedir els drets de l'invent a la companyia a Eversharp Faber d'Estats Units i a 1951 a Marcel Bich, fundador de l'empresa Bic de França.

Bic naranja,
Bic cristal,
dos escrituras a elegir
Bic naranja escribe fino
Bic cristal escribe normal
Bic, Bic, Bic, Bic, Bic...

Que alce la mà qui no li haja vingut al cap l'enganxosa cançó del spot publicitari.


   


   


En 1943 licenció su invento a Eversharp Faber, de los Estados Unidos, en la entonces extraordinaria suma de USD 2.000.000, y en 1951 a Marcel Bich, fundador de la empresa Bic de Francia.

Paraula fugissera III

De tant esbalaïda com s'havia quedat no podia emetre cap so, tanmateix va ser l'altra persona qui parlà :
-Vosté dirà el que desitja. Què cerca una paraula o una frase?
 Creia que li anava a venir un rodament de cap però es pogué tranquil·litzar un poc i amb prou feines va dir :
- Com és que aquest quiosc no és com els altres?. Què volen dir tantes caixes en ordre alfabètic unes grans i altres menudes?
-Sí que és vosté tafanera.
  Li va contestar la responsable de la paradeta però sense aparentar cap molèstia per tants interrogants.
-Ara li ho diré. En primer lloc aquest indret no és com tots els altres, senzillament no és igual perquè no té res a veure amb ells. Aquest és un quiosc molt original. Ací fem sols intercanvis entre paraules.
- Vol dir?
-Vull dir que de la mateixa manera que hi ha una oficina d'objectes perduts, aquesta és una oficina de paraules perdudes. Poden ser mots que hi són a les capses o frases que hi són a les caixes. Vosté m'explica com s'ha trobat en aquesta situació i entre les dues buscarem la forma de sortir-nos-en amb èxit.
 Així s'escoltà com si fos una altra persona contar-li a la dona tot el que havia passat aquella vesprada. Quan va acabar l'encarregada del quiosc digué:
-Segons sembla el que busca és un adjectiu o una frase simbòlica per a descriure la seua impressió sobre la dona que ha vist asseguda en un bar. Crec que podrem trobar-ho.
- I ací com és el pagament? molt car?.
-Segons es mire. Si la troba n'ha de deixar una altra en el seu lloc. Una paraula només es pot pagar amb una altra.
-Quina dec intercanviar?
-També depén del seu interés per la que ha perdut, si és molt gran la que deixe deu ser bastant original o, almenys, que estime molt i així el nombre de paraules que hi ha en aquesta oficina romandrà invariable. Per favor entre i ajude'm a buscar-la. Entre les dues acabarem més aviat.
 Entrà a l'interior i de cop i volta tot es va enfosquir al seu voltant.
 Quan es va despertar un home amb bata blanca li preguntava amb veu suau.
-Ha descansat bé ?
 Per ell va saber que l'havien trobada al carrer desmaiada  junt a unes runes. Com els va semblar que es trobava malament la portaren a l'hospital. Li hagueren d'administrar un sedant perquè s'adormira i deixara de cridar dient no sé què d'alguna cosa que havia de buscar i no la deixaven.
 -Perdone un moment, podria alçar-me?. He d'anar al bany.
-És clar que sí. Pose's aquesta bata no sia que agafe fred.
 Es va aixecar del llit i notà una sensació estranya, sentia com si el cos fos un fardell molt gruixut tenint en compte, a més a més, que l'envoltava el buit d'una mancança. Sentia el continent feixuc i el contingut lleuger.
 A poc a poc, ajudada per una infermera, arribà a la cambra de bany. Va voler entrar-hi sola. La varen deixar recomanant-li que no es tancara per dintre.
 Es quedà una estona sense saber perquè hi era allí. De sobte els ulls ensopegaren amb l'espill, la imatge del rostre que li va restituir era idèntica a la d'aquella dona que li cridà l'atenció asseguda en una cafeteria.
 Va sentir com un daltabaix que la va transtornar completament. Tanmateix el semblant que reflectia aquell mirall continuava impassible.

"Vosté és l'únic que no podrà veure's només que en imatge, mai veu els seus ulls a no ser que estiguen
embrutits per l'esguard que posen en un espill o en l'objectiu d'una càmera. Està condemnat a l'imaginari"
 Roland Barthes
                             The end

  

Paraula fugissera II

 Si ells se n'adonaren de la persecució, es giraren de sobte i li demanaren la raó del seu seguiment; com explicar-ho?, com fer-ho entendre? sense que pensaren que s'havia tornat boja. I considerades les circumstàncies era natural que sospitaren que el seu cervell no funcionava com calia. Tanmateix la parella seguia una marxa regular i no l'havien descoberta o no els estranyava la seua presència.
 Anant anant pensava en un home del seu poble que tenia (per a ella) una forma especial de dir hola i adéu que sempre li havia cridat l'atenció i al capdavall trobà la comparança justa : aquella persona es llençava a saludar amb la mateixa decisió que un nedador es llança a la piscina en un campionat. Encara que fos una descripció a través d'una frase o d'un símil com aquest volia poder descriure la dona i que en fer-ho els altres se la imaginaren tal com havia estat.
 En principi s'havia entestat i una paraula i  ara si se'n necessitaren més no posaria cap objecció. Només volia  donar-se i a laltra gent l'explicació d'aquella forma d'estar al món.
  Pensant en tot açò va minvar el pas i abans que poguera fer res la parella havia ceuat el carrer i girava una cantonada. En aquell mateix moment el semàfor es va posar roig i va haver d'aturar-se. Quan va passar a l'altra vorera ja els havia perdut. S'aturà una mica fixant l'esguard al seu voltant. Al seu costat hi havia un quiosc. Aquest li va fer venir a la ment que de menuda el màxim que li semblava de riquesa i luxe era tenir una paradeta ben farcida , per dalt de tot de "tebeos", després de contes , revistes, xocolata, xiclets i joguines, però era tot el que es podia llegir allí dintre el que feia semblar-li una mena de paradís. Va ser la seua il·lusió durant un ramat d'anys. Quan es va fer gran es va adonar que no hi ha cap adult que no en tinga almenys una...
 Com quasi sempre li succeïa el pensament anava més depressa que les cames i com havia estat molta estona davant del quiosc va pensar que podria comprar alguna cosa i així no causaria estranyesa que haguera estat tant de temps aturada.
 Quan es va dirigir a la persona que hi era dintre la sorpresa va ser ella, no per la dona que esperava amb un somriure complaent que demanara sinó per l'interior que la rodejava. No hi havia allí res d'allò que semblara normal en un lloc així sinó que tot hi era ple de caixes i capsetes, cadascuna pareixia un fitxer perquè en totes es trobava una lletra de l'alfabet.

To be continued...



  

Paraula fugissera

   Va entrar al bar, trobà lloc i demanà un cafè. Com sempre feia va mirar al voltant, el lloc hi era bastant ple de gent de tota mena, tanmateix els qui més li cridaren l'atenció va ser un home i una dona, que seien al costat de la finestra, un davant l'altre. L'home tenia desplegat el periòdic i el llegia, semblava, amb interés. A la dona pareixia mancar-li aquest per qualsevol cosa. Tenia els braços creuats , l'únic que es bellugava en ella era l'esguard. De tant en tant mirava la parella, després al carrer, però l'expressió del rostre romania idèntica mirara el que mirara.
 La contemplava de cua d'ull, no volia que s'adonara però no volia deixar de fer-ho fins que no trobara l'adjectiu escaient per a descriure el seu posat.
No podia dir : el seu semblant no expressa res perquè no era veritat. No podia explicar els ulls dient que tenia la mirada trista perquè era alguna cosa més.
Recordà la Pizarnik . "Hablo en fácil, hablo en difícil, sabiendo que no es eso, siempre no se trata de eso".
 La inclinació per a descriure situacions o persones cercant el mots més pertinents havia esdevingut una dèria que la sobrepassava. Fins i tot recordava haver escrit un poema tractant aquesta mania.
 Va tornar a mirar la dona maleint-se. No era resignació el que hi havia en la cara quan guaitava per la finestra, tampoc malenconia. No era estima quan mirava l'home ni molt menys odi.
 Déu! sabia que el mot hi era tanmateix aquesta se li escapava com el fum d'una cigarreta, el frec d'una onada o la imatge d'una flama.
 L'esfinx (havia decidit anomenar-la així), parlà -
-No et sembla hora d'anar-nos-en?
L'home va doblar el diari amb parsimònia i contestà amb una altra pregunta .
-Tant tard s'ha fet?
-Són les set.
 Era una vesprada hivernenca i els fanals ja il·luminaven els carrers.
-Doncs crida el cambrer i li pagarem.
 No va caldre,  el xic que feia el servei endevinà el que volia i quan hi era al costat li digué el preu. Van pagar, es posaren ela abrics i van eixir al carrer sense pronunciar cap paraula.
 No va trigar gaire en fer igual i quasi d'esma es va dedicar a seguir-los. Bastant prop per a no perdre'ls i prou lluny per a que la parella no sospitara.
 Mentre caminava es va preguntar el motiu de la persecució aquella. No li trobava cap sentit  tanmateix hi havia alguna cosa que la feia anar endavant en aquest espècie de setge.
 Semblava un detectiu que anara a la recerca de la solució d'un cas o de la captura d'un delinqüent , llevat que no era detectiu , que les persones perseguides no havien delinquit de cap manera i allò que volia capturar era un mot.
   
To be continued...

Aleshores...l'estiu

Aigua d'aljub,
ombra de canyís,
foc de llenya,
hora de sol.
Pares i fills, oncles i nebots,
avi i néts,cosins i germans.
Tots hi cabíem a la casa
que aleshores no era gran.
A mitjan matí barranc,
de vesprada excursió.
Oliveres, garrofers,
vinyes , figueres i pins
podien ser confidents.
Al capvespre,
contra els mosquits
fogueres de pinassa
i essència de romer.
De nit  llum de carbur,
al cel, estels i globus,
de vegades la lluna,
a la terra, cançons
acudits i històries.
Per anar-nos-en a dormir
llanternes a la cambra.
Després, amb els ulls clucs,
imaginàvem l'arribada de l'aigua.

Reflexions una mica anàrquiques. Segona part

A la denominació científica de l'ésser humà li sobren dos adjectius.

Els millors comentaris que et vénen al cap són els que t'has de callar.

La veritat potser us farà lliures tanmateix si la digueu sempre de ben cert us deixarà sols.

No tanques amb un cop molt  fort la porta a la que després hauràs de trucar.

Quan algú ens pregunta què opinem sobre una decisió que ha pres, no ens enganyem, la majoria de vegades per no dir totes, no vol el nostre parer sinó que reforcem el seu.

L'amor és cec però la convivència té hipermetropia.

La gramàtica, com la vida, hi és plena de conjuncions adversatives.

Avui com sabeu és el Dia del Medi Ambient (quan escolte algú que parla sobre el mig ambient sempre pense amb la pobra altra meitat) i com era d'esperar els periòdics portaven extres sobre el tema. En un d'ells he llegit unes frases que m'han fet reflexionar : "Gastar menys és més ecològic", "Pensa, alimenta't i estalvia", "La necessitat d'estalvi dispara un canvi de model en el consum. Més de 200 empreses ofereixen intercanvis de cotxes, cases, roba, terennys de cultiu i fins i tot poder prescindir dels bancs".
 He arribat a la següent conclusió : "El que no ha pogut la ideologia, ho podrà l'economia".  

Vitis vinifera

Migdiada. Agost. Estiu.
(A l'hemisferi boreal) .
Mitjans del segle passat.

Sota un sol inclement ,
sobre la terra blanquinosa,
entre els ceps retorçuts i
els immadurs grans de raïm,
remenant el verd dels pàmpols
quan els freguen al passar,
sense fer cas dels grans :
-no esteu bé del cap !
 amb la calor que fa ! ,
dos cosins, xiquet i xiqueta,
amb la pell com un fumall,
caminen sense paraules
pel solc de l'esperança
a la recerca d'un tresor
que no sabrien explicar.
Avui només caminen
pel solc de la memòria.

Jo, que en sóc testimoni,
he volgut rememorar-ho
abans que el record
s'esmicole a poc a poc
i el fosc mantell de l'oblit
sia l'únic amo i senyor.



  

Pinus pinea

Mon cor estima un arbre
que no és més vell que l'olivera
ni més poderós que el roure
ni més verd que el taronger
ni guaita des d'un penya-segat
desafiant les ones de la mar.
És un pi molt més modest,
és casolà i pinyoner.
El va plantar el meu avi,
el va regar el meu pare
i a la seua ombra
els meus fills
han jugat i crescut.
I en una època passada
-eren adolescents-
que es trobaven lluny de mi
-no sols físicament-
una fotografia al seu dessota,
ell caçadora, ella  gavardina
me'ls va acostar una mica.