M’ha succeït una cosa insòlita. Us preguntareu, quina cosa?. I tindreu raó de sobra per a interrogar-vos sobre el particular.
Sense fer-ho més llarg us aclariré la incògnita : he perdut el meu riure. No, no es tracta d’una broma. Tant de bo pogués fer-la!.
Anit quan me’n vaig anar al llit encara era amb mi. Si penseu que el dia anterior l’havia utilitzat no serieu ni gens ni mica clarividents. No em vaig riure en tot el dia. D’altra banda tampoc tenia cap importància, tenia la seguretat de què en qualsevol moment afloraria als meus llavis. Tanmateix en alçar-me em vaig adonar que encara n’hi havia però la seva presència era tan dèbil!. Havia de fer un gran esforç per localitzar-lo. Vaig pensar que per poc que n’hi hagués encara era al seu lloc. No durà gaire la meva il·lusió, no havien tocat les dotze i ja m’havia deixat del tot. De la mateixa forma que uns perden un sentit o un membre jo he perdut el meu riure.
No vull que penseu que era per a mi un motiu especial d’orgull. Amb franquesa no semblava gens allò que anomenen rialla argentina o altres apel·latius no menys encisadors.
La meva, la meva rialla, tal vegada se’n passava d’exagerada, possiblement a causa de tenir poques ocasions de manifestar-se en públic i quan ho feia rebutjava tota moderació i així es venjava de tanta clausura.
Sigui com sigui era la meva i amb ella he passat estones molt grates, sincerament em manca. No vull renunciar-hi i he decidit d’anar a cercar-la pertot arreu.
Algú intenta detenir-me, és inútil, me’n vaig al seu darrere a peu i amb les mans buides per a veure si d’aquesta manera s’apiada i torna amb mi.
Així que camine i camine... i tractant d’esbrinar el seu parador pregunte al riu :
Per ventura ha caigut al teu llit i el corrent l’ha arrossegada?
-No- em respon amb veu molesta- en tinc prou amb la remor de l’aigua.
Ara és el vent al que interrogue : Casualment l’envoltares i la portares cap a altres contrades?.
No, no tinc cap interès en les rialles, el meu són les xiulades, els murmuris, de forma que no em manca la teva ni cap d’altra.
No em rendeix i adrece la paraula a l’arbre : Digues, és amagada al teu brancatge coberta per les fulles?
No- respon amable- no deu ser-hi ja que el vent li faria pessigolles i me n’haguera adonat.
He assentit amb el cap i a començar de bell nou. Tampoc el núvol escapa a la meva insistència : És el meu riure entre el teu cotó en pèl?. Potser cansada de la meva aspresa busque quelcom suau com tu.
No, no la tinc, una rialla és totalment impossible d’amagar.
Puge a la muntanya per dir-li : On la tens, en el pic més alt o en l’avenç més profund?.
Cap resposta. Quan baixe vaig al pou : Digues pou, tal vegada el meu riure ha relliscat en el brocal i ara és al teu fons?
Al fons només trobarà aigua i pedres – després com si s’hagués avergonyit afegeix – desitge que tingues sort i esbrines on és el seu indret.
Li he dit adéu i a continuar la caminada, sense aturar-me demane notícies sobre la meva rialla però no hi ha res a fer, ningú, ningú no em sap donar raó.
Els peus nafrats, les cames no són sinó dos dolors que suporten la martiritzada resta del cos. El front bullint, la llengua sembla estopa i la gola resseca. No m’importaria res de tot açò si a la fi la trobés.
Quasi no puc més, m’ature i estudie totes les possibilitats. Comprove amb desconhort que no me’n queda cap, cal, per tant, tornar a casa.
Sóc davant la porta. Pose la clau al pany i òbric. Només creuar el llindar me n’adone que hi és. Sí, el meu riure es troba en un racó com un cabdell de llana deixat per un gatet quan s’ha cansat de jugar amb ell.
Li parle amb tristor i mai millor emprada aquesta paraula perquè si em quede sense ell no podrà haver-hi dues alternatives. La llengüeta de la balança no s’inclinarà mai més al platet de l’alegria, aquest no tindrà pes per a fer força.
Per què m’has abandonat?. No he parat de cercar-te.
El meu riure s’ha quedat un moment en suspens i després ha parlat : No m’he mogut i ten present - remarca aquestes paraules- jo no t’he deixat per voluntat pròpia, tu m’has llençat fora.
Què és el que et fa parlar així?
És cert, mai més no podré acompanyar-te. En el teu cos no tinc cabuda.
Com dius?
Que no tens espai per a mi al teu cos!. No hi ha un sol indret per menut que siga per a ocupar-lo jo. Tot , tot és ple de la teva pena i fixa’t que t’ho dic en singular perquè només és una la que ha pres possessió de tu. Si en foren moltes podria quedar-me i fer-los front però amb una sola em sent incapaç. De vegades he pensat mentre et recorria per a veure si romania algun badall per on començar la reconquesta dels meus anterior dominis, en que ja no es distingeix on acaba la teu pena i a on tu. Ara, jo foragitat, sou una mateixa cosa i una sola us separa.
La veu de la meva rialla s’apaga a mida que parla, ella sap i jo pressent que sense mi la seva durada serà curta.
En aquestos moments comprove que la meva rialla s’ha esgotat per a sempre i comprenc de cop i volta la magnitud de la pèrdua.
Sé que de segur que el següent interrogant us assaltarà d’un moment a l’altre. Si ella no pot viure sense mi, com jo, sense ella, podré fer-ho?.
La resposta és senzilla, no serà gràcies a la voluntat sinó a la pena.
M’espanta el pensament de què si algun dia no la sent m’allunyaré d’aquest lloc però crec que acabaré quan totes dues ens consumim, així com el foc crema la fusta per arribar a una fi on no hi ha ni u ni l’altra, és tot el mateix : cendres. Potser entre elles hi haja lloc per allò que vaig perdre un dia i al capdavall de la meva caminada, entre les cendres, ens tornem a reunir : la meva rialla, la meva pena i jo.
