En llatí clàssic parlar era "loquor" d'ací deriva la paraula eloqüència, (és a dir l'art de parlar bé) tanmateix les llengües romàniques agafaren un altre terme per aquest mateix significat.
L'italià, el català, el francés el derivaren de "parabola" que Quintilià i Sèneca utilitzaven com comparació a l'igual que els Evangelis, després, d'acord amb els filòlegs, va prendre una extensió de sentit deguda a l'ús que feien els traductors de la Biblia, d'ací parlare, parlar i parler.
El castellà utilitza el verb hablar (en portugués i gallec falar). Segons Joan Coromines, del llatí familiar fabulari "conversar", derivat del llatí fabula ""conversa", "relat sense garantia històrica", "conte o fàbula".
Quan escolte els polítics explicant qulasevol cosa sempre em ve la ment el sentit etimològic del mot i no és precisament el de conversa com molt bé haureu endevinat.
Per cert segons el meu parer els exemples paradigmàtics d'aquest fabulare són el ministre d'Hisenda i la presidenta de Castella-La Manxa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario