SÍNDROME DE BELLESA

Una turista nord-americana entrant a la Capella Sixtina , en la seua visita al Vaticà, va caure a terra com un drap, com morta.  És el desmai davant la bellesa : pèrdua del sentit de la identitat i de l’orientació , confusió mental, estats de vertigen i fins i tot d’abandó depressiu. Hi ha turistes que confessen palpitacions, desequilibris físics, visions...

 Alguns psiquiatres no donen importància als turistes desmaiats a Florència . Asseguren que l’estat d’excitació estètica pot desencadenar mecanismes personals d’angoixa. És un trànsit de la nostra imaginació sobreexcitada. Quelcom fugitiu, passatger.

 Al capdavall , la gent es queda privada, defalleixen les cames, el cervell es queda en blanc. KO.

  És el que li va ocórrer al novel·lista Stendhal en 1817, quan visità per primera vegada Florència en l’església de la Santa Croce . Eixia de la capella Niccolini quan li fluixejaren les cames, el seu cor començà a batre amb celeritat i va haver de ser atès en una farmàcia. Superà el trastorn amb la lectura d’uns poemes de Fóscolo.
 Els especialistes l’han definit com “hyperkulturemia, qui no ho som, d’especialistes s’entén, la coneguem com la síndrome de Stendhal. 
 Es diga com es diga és un tribut que el cos ret a l’esperit. 

                                  
                            

        

L'ÚLTIMA EMPERADRIU

L'emperadriu Zita d'Àustria , va eixir del palau amb el que portava posat , amb l'únic cotxe i la pistola entre les cames en consumar-se la fi de l'Imperi. S'havia casat per amor amb l'arxiduc Carles  als 19 anys, en 1916. Carles, que va succeir  Francesc Josep en el tron, va ser l'últim emperador d'Àustria. Van ser molts els que havien cregut que Zita havia mort quan va aparéixer en un programa de televisió a Viena el 1972. Digna i elegant vestida de dol  , que no havia abandonat des de la mort del seu marit en 1922, contestà amb intel·ligència front la càmera en un perfecte alemany del palau de Schönbrunn. Parlà de tot amb una desimboltura que sorprengué els espectadors. Es va referir als seus esforços per tal d'aturar la Guerra Mundial el 1917, la lluita de la seua família en l'exili per la independència d'Àustria arran de la seua annexió per Hitler.
 El dia 1 d'abril de 1989, el dia del seu soterrar (97 anys), la gent es va amuntegar en les voreres de la capital per on passava el seguic i.  Era l'últim tribut a la princesa de Borbón Parma, emperadriu d'Àustria, reina coronada d'Hongria, reina de Bohèmia, Dalmàcia i Croàcia. Així fins cinquanta títols sobirans. 
En l'entrada de la cripta dels Caputxins el germà porter preguntà, d'acord amb el cerimonial de la cort davant el taüt de Zita :
- Qui demana permís per a entrar?
- Zita, l'emperadriu d'Hongria... recità tots els títols el mestre de cerimònies.
-No la coneguem...
Va seguir un nou intent del mestre . Colpejà per tres vegades amb el bastó la porta de la cripta :
 - Qui demana permís per a entrar?
- Zita, un ésser mortal, pecador.
-Que passe. 

NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma

ENDEVINA SENSE CREIENTS

 En la mitologia grega, Cassandra era filla d'Hècuba i Príam, reis de Troia. Cassandra va ser sacerdotessa d'Apol·lo, amb qui va pactar, a canvi d'una trobada carnal, la concessió del do de la profecia. No obstant això, quan va accedir als arcans de l'adivinación, Cassandra va rebutjar l'amor del déu; aquest, veient-se traït, la va maleir escopint-li a la boca: seguiria tenint el seu do, però ningú creuria mai en els seus pronòstics. 
  Temps després, davant el seu anunci repetit de la imminent caiguda de Troia, cap ciutadà va donar crèdit als seus vaticinis. Ella, juntament amb Laocoont, van ser els únics que van predir l'engany en el Cavall de Troia.
Encara que Cassandra va preveure la destrucció de Troia, la mort d'Agamèmnon i la seva pròpia desgràcia, va ser incapaç d'evitar aquestes tragèdies, tal era la maledicció d'Apol·lo. La seva família creia que estava boja i, en algunes versions, la van mantenir tancada a casa o empresonada, el que la fa embogir. En altres versions, simplement era una incompresa.
                          
                                        

BETULA PENDULA

L'escorça llisa
de blanc platejat
copa ovoide
branques flexibles
i separades miren 
cap amunt
en forme de rombe
les fulles caduques
la vora doblement
dentada
arriba a 30 metres 
d'alçada
Abunda en les muntanyes
del continent europeu
La fusta és homogènia
de color blanc groguenc
M'agrada aquest arbre
perquè el nom científic
en llatí, (no ni cal dir)
com pocs és tan bonic.

ETIMOLOGIA DELS DIES

 L'etimologia de la majoria dels dies de la setmana té una gran relació amb la mitologia romana. Els romans van veure una connexió entre seus déus i el cel de la nit que anava canviant, segons els dies. Així que de forma natural començaren a utilitzar els noms dels seus déus per als planetes. Aquells que es podien seguir amb la vista al cel eren el Sol, la Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. 
La Lluna (Selena - Deessa de la lluna, famosa pels seus amors, Mart (Ares - Déu de la Guerra, perquè era vermell com la sang), Mercuri (Hermes - déu dels Comerciants, Missatger dels Déus, ja que aquest planeta es troba més a prop del sol), Júpiter (Zeus - pare déu, per ser el segon més brillant ), Venus (Afrodita - deessa de la bellesa i l'amor, per ser el planeta més brillant), i Saturn (Cronos - déu del temps , per ser el més lent).
 En la nostra llengua es mantenen els Noms Planetaris en els Cinc Dies de la Setmana. 
 No obstant això, les paraules per designar el "Dissabte" i "Diumenge", no foren adaptades utilitzant el model de denominació romana. Dissabte és d'origen hebreu, que es refereix al "Sabbat", fent referència al dia de descans (en la Tradició Jueva i Cristiana, Déu descansà el setè El Dia de la seva Creació).
Finalment, Diumenge té el seu origen en un mot llatí , que significa "El Dia del Senyor". No és cap coincidència que Diumenge tinga una relació amb el sol i Jesús. 
  L'Emperador Constantí adorava el Mitra romà (déu del Sol), però un dia va tenir un somni en el que va veure una creu amb un sol amb la inscripció "Amb aquest signe venceràs". Va ser així que declarara el diumenge de com "El Dia del Senyor". 

                            

NOSALTRES DEVEM LA VIDA A LES PLANTES

Les activitats humanes emeten a a l'atmosfera cada vegada més elevades quantitats de carboni i, fins ara, la concentració de CO2 a l'atmosfera és d'al voltant de 400 parts per milió, augmentant en els propers anys. 
 No obstant això, un nou estudi realitzat pel Laboratori Nacional Lawrence Berkeley, publicat a Nature Communications, va revelar que, en més de deu anys - entre 2002 i 2014 - la taxa de diòxid de carboni a l'atmosfera es va mantenir constant, aproximadament 1, 9 accions per milió per any, i la proporció de diòxid de carboni, emès anualment a l'atmosfera per l'home , va disminuir en un 20%.  
 Un mèrit que els investigadors atribueixen a les plantes.

   L'observació de la concentració de diòxid de dades i d'encreuament de carboni amb els mesuraments per satèl·lit de la vegetació i els models reconstruïts per l'equip van arribar a la conclusió que aquesta "pausa" en la taxa de creixement del CO2 es produeix per l'activitat fotosintètica de la Terra, també impulsat per l'augment del nivell de diòxid de carboni a causa de les emissions procedents dels combustibles fòssils.
 És, en la pràctica, un cicle continu: els nivells de CO2 augmenten en l'atmosfera, augmenta la fotosíntesi i les plantes absorbeixen més carboni. I hi ha més carboni en les plantes, ja que aquests creixen, més fotosíntesi, s'absorbeix més carboni. I així successivament.
 Fins ara, aquesta "pausa" la taxa estable en els últims anys encara no s'havia explicat, ja que va coincidir amb un període en què l'home continuava emetent més i més carboni a l'atmosfera. Però els resultats d'aquest estudi podrien arribar a donar una resposta.   


 "Per desgràcia - van concloure els  autors de l'estudi - l'augment d'aquestes activitats s'efectuen en llocs no prou prop de l'home per tal d'aturar el canvi climàtic i no sabem quant de temps aquest augment durarà o el que podria significar per al futur de la Terra. ".

                                   

¿CHICA DONDE VAS?

                                                  

 En la pel·lícula de 1951, dirigida per Alberto Lattuada, la jove novícia sor Anna veia arribar a l'hospital milanès on ella treballava al seu antic nuvi --Vittorio Gassmann--, malferit en un accident de circulació. Llavors rememorava la seva anterior vida dissipada i donava entrada a l'escena del baião ballat a la pista d'una sala de festes quan era cabaretera. La "moralitat" de l'argument va ajudar al fet que la pel·lícula fos autoritzada també a Espanya, on la sensualitat de Silvana Mangano va marcar època en l'imaginari eròtic igual que a tot arreu.
El baião era un ritme de moda al Brasil. En aquesta ocasió, "El negre burleta" seria el baião que es convertiria en més famós a escala mundial. Va ser escrit pel compositor italià de bandes sonores Armando Trovaioli i la veu de la Mangano doblada per la cantant italiana Flo Sandon s. A continuació coneixeria incomptables versions discogràfiques a càrrec d'Amalia Rodrigues, Caterina Valente, Abbe Lane amb l'orquestra de Tito Puente, la versió instrumental de l'orquestra de Pérez Prado i, més modernament, de l'orquestra nord-americana Pink Martini i el seu cantant Xina Forbes. 
  La seqüència del baião d'Anna també va ser objecte quaranta anys més tard d'un entranyable homenatge cinematogràfic de Nani Moretti a Caro diario (1993).

                                             

1, 2, 3 , 4, 5....

En 1938, a L'Havana, el violoncel·lista Orestes López va composar un danzón molt rítmic batejat com Mambo. No obstant l'autèntic creador d'aquest gènere musical és el pianista cubà Pérez Prado. Prado s'instal·la a Mèxic , on forma una gran orquestra llatina en 1950. Incorpora instruments del jazz al danzón, com són els vents dinàmics i una bateria i denomina la nova música amb el nom genèric de Mambo. Després d'una breu col·laboració amb el cantant cubà Benny Moré, es dedica exclusivament a la música instrumental tot i que amb breus "riffs" cantatts per membres de la seua orquestra.
 Les seues composicions : "Que rico el mambo", "Mambo nº 5" i "Patricia", senzilles però molt ballables, conquereixen Amèrica Llatina i Estats Units abans de triomfar a Europa.

 El 1999, el cantant Lou Bega va traure al mercat un remix de Mambo nº 5 de Pérez Prado , que va ser un gran èxit internacional.