EL PECAT FAVORIT

L'orgull o vanitat és una característica de la personalitat que consisteix en la complaença en els propis mèrits en comparació amb els dels altres. Pot ser vist com a positiu, en tant que l'apreciació de la pròpia vàlua i la satisfacció amb el que es fa és un dels requisits per a dur una vida feliç, però també pot ser vist com quelcom negatiu si s'identifica amb la supèrbia o el menyspreu dels altres. Llavors se l'anomena també arrogància. Les persones orgulloses solen tenir problemes per reconèixer els seus errors i a vegades usen l'orgull com un mecanisme d'autodefensa davant la por que els altres no les valoren o les ofenguen.
 Des de la hybris clàssica fins al pecat cristià, l'orgull apareix normalment com una temptació per a les persones, que volen sobrepassar les pròpies limitacions. El científic boig o els que pacten amb el dimoni a canvi de poder són persones amb un orgull excessiu que són castigades per la seva falta. Aquest orgull s'associa amb l'egoisme, ja que l'individu no mira per la seva comunitat sinó sols per la seva fama. 
 En general els éssers humans estem orgullosos de pertànyer a la nostra espècie, no de bades ens hem batejat com Homo sapiens sapiens (sembla que no en teníem prou amb un adjectiu) però si el cristianisme declara que contra el pecat de supèrbia cal humilitat, la ciència ens recorda que :  "No  som el punt culminant de l'evolució, sinó una espècie més que podria no haver existit si l'evolució hagués seguit un camí diferent".

ABSÈNCIES

Algunes pèrdues
són amputacions,
membres fantasmes
perquè ja no hi són.
Són espectres
que malgrat tot
encara sents
formant part
del teu dolor.

ABSÈNCIES

Algunes pèrdues
són amputacions,
membres fantasmes 
perquè ja no hi són.
Ara són espectres 
que malgrat tot 
encara  sents 
puix formen part 
del teu dolor.

COOPERAR NO ÉS GENS FÀCIL

Herbert Paul Grice (13 de març de 1913, Birmingham, Anglaterra - 28 agost 1988, Berkeley, Califòrnia), va ser un filòsof britànic, conegut sobretot per les seves contribucions a la filosofia del llenguatge en l'àmbit de la teoria del significat i de la comunicació. 
 Una de les seues aportacions més famoses està relacionada amb el tema de la conversa denominat Principi de Cooperació. Aquest  es concreta en una sèrie de categories, conegudes com màximes de conversació, les quals descriuen com ha de ser allò que és diu en un diàleg  perquè aquest siga més precís i menys ambigu:

1. Máxima de quantitat :
Que la seua contribució continga tanta informació com es requereisca.
Que la seua contribució no continga més informació de la requerida

2. Màxima de qualitat (de veracitat)
No afirme allò que crega fals
No afirme res del que no tinga proves suficients

3. Màxima de relació (de rellevància )
Que allò de què parle oportunament siga rellevant

4. Màximes de mode (modalitat)
Evite expressar-se obscurament
Evite ser ambigu
Siga breu
Siga ordenat

 Estareu d'acord amb mi en que mai no heu escoltat una conversa ( i deixe a banda les entrevistes als polítics) que complisca totes les màximes, al contrari tots podem ser testimonis de diàlegs a on cadascuna ha estat vulnerada en incomptables ocasions. Així i tot
ens arribem a entendre...

QÜESTIÓ DE NOMS

Violetta, una cortesana famosa a París, ho abandona tot per anar amb Alfredo, el seu amor. Però la germana d'Alfredo no podrà casar-se si aquest viu amb Violetta. El senyor Germont, pare d'Alfredo, és l'encarregat de fer-li-ho saber. Aquesta abandona Alfredo. Finalment, Violetta, malalta de tuberculosi, rep la visita d'Alfredo i del senyor Germont, que reconeix el seu error. Violetta mor entre els seus éssers estimats.
  Com haureu endevinat aquest és l'argument, a grans trets, de l'òpera La Traviata de Giuseppe Verdi, basada en un llibret de Francesco Maria Piave inspirada en una novel·la d'Alexandre Dumas fill.  
És una obra atípica dins de la producció de Verdi pel seu caràcter realista. No es refereix a grans fets històrics, com Nabucco, ni està basada en tragèdies com Macbeth, sinó que és un drama psicològic de caràcter intimista. 
 Va ser la primera òpera en la qual els cantants usaren vestits contemporanis de l'època (smoking i vestits llargs de dama a la manera francesa o anglesa) ja que fins a aquest moment, a les òperes sempre s'utilitzaven vestits històrics, corresponents a segles passats o altres civilitzacions (tal com va passar a Aïda on usaven robes de l'antic Egipte, Nabucco l'antic Israel o Rigoletto que evocava al segle XVI del nord d'Itàlia).
Va ser estrenada, sense èxit, al teatre La Fenice de Venècia el 6 de març de 1853. El públic es va burlar de la representació diverses vegades, dirigint les seves burles en el rol de la soprano Fanny Salvini-Donatelli com a Violetta. La soprano, encara que una cantant aclamada, va ser considerada massa vella (amb 38 anys) i amb el seu sobrepès que no encaixava amb el paper dramàtic de la protagonista que mor de tuberculosi. Verdi havia intentat prèviament, sense èxit, convèncer el gerent de La Fenice per donar el paper a una dona més jove. Malgrat tot, el primer acte va trobar l'aplaudiment al final. Però en el segon acte, el públic va començar a tornar-se en contra de la representació. Al final de l'òpera, el públic va començar a riure en compte d'apreciar el final tràgic. El dia després, Verdi va escriure al seu amic Emanuele Muzio el que avui s'ha convertit potser en la seva carta més famosa: "La Traviata d'ahir a la nit un fracàs. ¿Error meu o dels cantants? El temps ho dirà.
 I per acabar una anècdota succeïda a Barcelona, concretament quan el Liceu estrenà "La Traviata". Un col·legi de monges d'alumnes de l'alta burgesia volia portar-les a aquesta representació, tanmateix la mare superiora, assabentada de la professió de l'heroïna, no va creure convenient que hi anaren. Aleshores decretà que en compte de  l'òpera podien veure una representació teatral. 
 L'obra era "La dama de les camèlies" d'Alexandre Dumas fill.   

EQUINOCCI

Un eix perpendicular
amb l'equador
ha fet el Sol,
al septentrió
s'inicia la tardor, 
idèntica durada 
la nit i el dia
en tot el món
menys als Pols.
Gira la Terra
gira la lluna
giren els estels
i orbitem 
nosaltres
en cercle
o en el·lipse,
tant se val,
al voltant
dels afanys.   

CLARIVIDÈNCIA

Creies irresoluble
aquest trencaclosques
que no et deixava viure.
La comprensió
arribà com un llampec,
com l'havies de resoldre
si no l'havies entés?...
La solució
demà o després.

ALTERNATIVES

Una paròdia és una imitació burlesca d'una altra obra, de la qual respecta els trets fonamentals perquè els receptors la puguen reconèixer. Té intenció humorística però sovint també d'homenatge. Les paròdies existeixen en literatura des de l'Antiga Grècia i s'han estès al cinema i la televisió.

L'expressió italiana " Un bel morir tutta la vita onora", és a dir una mort exemplar honra tota una vida, és un vers molt famós i molt repetit de Petrarca en la cançó escrita vint anys després de la mort de la seua amada Laura. En ella demana que l'Amor el mate amb les seus pròpies mans : "Che un bel morir tutta la vita onora", afegeix.
 Al segle XVII el pintor i poeta florentí Lorenzo Lippi en el seu xicotet poema publicat pòstumament parodia amb molta gràcia aquest vers escrivint que "Un bel fuggir salva la vita ancora".

NO DIR

Jo sé 
que tu saps
que jo sé 
que tu saps
que jo sé
que tu saps
que jo sé.
Sols mirant-nos 
ho hem sabut
però callarem
ara i sempre
el que sabem.

COMPTE AMB LA INTERPRETACIÓ !

L'oracle de Delfos fou un santuari dedicat a la serp Pitó on es consultava la divinitat sobre temes diversos, gaudint les seves respostes i prediccions de gran reputació. L'oracle de Delfos influí molt en la colonització de les costes del sud d'Itàlia i Sicília. Arribà a ser el centre religiós del món hel·lènic.
El santuari va ser un gran recinte sagrat dedicat principalment al déu Apol·lo i que tenia a la part central un gran temple, al qual acudien els grecs per a preguntar als déus sobre qüestions que els inquietaven. Situat a Grècia, en l'emplaçament del que va ser l'antiga ciutat de Delfos (que avui ja no existeix), al peu del mont Parnàs, al mig de les muntanyes de la Fòcida, a 700 m sobre el nivell del mar i a 9,5 km de distància del golf de Corint.
De les roques de la muntanya brotaven diferents fonts. Una de les més conegudes des de molt antic era la font de Castàlia , envoltada d'un bosquet de llorers consagrats a Apol·lo. La llegenda i la mitologia recullen que al mont Parnàs i a prop d'aquesta font es reunien algunes divinitats, deesses menors del cant i la poesia, anomenades muses , així com les nimfes de les fonts, conegudes com a nàiades . En aquestes reunions Apol·lo tocava la lira i les divinitats cantaven.

 Les respostes de l'oracle mai no foren molt precises. Es conta que en una ocasió Cres, rei de Lídia va enviar una consulta a Delfos perquè s'estava preparant per a envair el territori persa i volia saber si el moment era propici. L'oracle afirmà: "Cres, si passes el riu Halys (que fa frontera entre Lídia i Pèrsia), destruiràs un gran imperi". 
 La resposta s'interpretà com a favorable donant per fet que el gran imperi era el dels perses. Però el "gran imperi" que es destruí fou el seu, i Lídia passà a poder dels perses. Això s'anomenava i s'anomena ambigüitat.

ELS ANYS

"Temps fugit"
deien els llatins.
A hores d'ara
a mi se m'esmuny  
d'entre les mans 
com si fóra fum.
I si mire al passat
no me'n sé avenir
que hagen passat 
tants i tants anys.