VERD I BLAU O BLAU I VERD (TANT SE VAL)

                              

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar. 

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu

que ara neix i que ara fina...

Vinyes verdes del meu cor...
dins del cep s'adorm la tarda
raïm negre pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda. 


Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,

vinyes verdes vora el mar!

  Aquest poema el va escriure Josep Maria de Sagarra a principis del segle passat. A les darreries dels 70 Lluís Llach el va musicar assolint, al meu parer, una òptima sincronia entre les paraules i el acords.
  Sagarra s'inspirà en les vinyes de la Costa Brava, per a mi els ceps, el raïm i el pàmpol d'or sempre han sigut de la Marina quan aquesta oferia a la vista el plaer de contemplar les seues vinyes vora el mar. 

    Des de fa uns quant anys l'únic que observem és ciment. 
                  

  

UNA PREGUNTA RETÒRICA

                                         

Conclave és la reunió que celebra el Col·legi Cardenalici de l'Església catòlica romana per elegir un nou bisbe de Roma, càrrec que porta aparellats el de Papa (summe pontífex i pastor suprem de l'Església catòlica) i el de cap d'Estat de la ciutat del Vaticà.

La Capella Sixtina és el lloc on se celebra el conclave. Els seus frescos són obra de Miquel Àngel i està considerada una de les màximes cimeres de l'art mundial.

El terme conclave procedeix del llatí cum clavis ( «amb clau»), per les condicions de reclusió i màxim aïllament del món exterior en què s'ha de desenvolupar la elecció, per tal d'evitar intromissions de qualsevol tipus. 
   Al costat del propòsit d'evitar influències foranes dels poders civils, l'enclaustrament dels electors va tenir el seu origen en les perllongades situacions de bloqueig que de vegades es donaven en les eleccions papals. Les autoritats van recórrer en ocasions a la reclusió forçada dels cardenals electors, per exemple, en 1216 a Perusa, i en 1241 a Roma. 
  És cèlebre també el cas de la ciutat de Viterbo on, després de la mort del papa Climent IV (1268), va caldre tancar els cardenals en el palau episcopal. Després de gairebé tres anys de Seu Vacant sense que s'arribara a cap acord sobre el nou Pontífex, els desesperats habitants van decidir no subministrar aliment algun als electors, excepte pa i aigua. Els cardenals van haver de captar la indirecta, perquè es van afanyar a triar  Gregorio X.

   Què haurem de tancar el polítics del país cum clavis per tal d'aconseguir formar govern? 
                                     
                                       

FÒSSIL VIVENT

  Ginkgo (Ginkgo biloba) és una espècie única d'arbre sense cap parent proper viu que es classifica en la seva pròpia divisió, les Ginkgophyta, la qual comprèn els Ginkgoopsida, ordre Ginkgoals, família Ginkgoaceae, gènere Ginkgo, que és l'única espècie.
  Procedeix d'una branca evolutiva que es va separar de la resta de plantes fa com a mínim uns 270 milions d'anys. 
  Originària de la Xina, la planta és cultivada i es va introduir aviat en la història humana. Durant segles es cregué extingit, però ara se sap que creix en la natura com a mínim en dues zones menudes a Zhejiang, província a l'est de la Xina, a la reserva de Tian Mu Shan. 
 Té diversos usos, tant en la gastronomia, com en la medicina tradicional xinesa i es planta també com a ornamental.

Ginkgo en xinès significa 'albercoc de plata' i es creu que el seu nom ve d'una versió llatinitzada de l'ideograma xinès Yin Hsing.  Biloba ve del llatí "bi", dos i "loba", 'lòbul': fulla bilobada.
 
                       

PETJADES DEL PASSAT REMOT

 Fa més de tres milions i mig d'anys, un bri d'herba en temps geològic tres homínids, dos adults i un nen, deixaren les seues petges al bressol de la humanitat. 
  Poc després del seu pas,un volcà entrà en erupció una capa de fina cendra les tapà, una pluja suau cimentà la coberta convertint-les en tova per al futur. El sol assecà el terreny endurint-lo i noves erupcions volcàniques dipositaren noves capes de cendra
que preservaren les empremtes.
 En 1978 un equip de paleontropòlegs les van descobrir a Laetoli, Tanzània. 
La importància d'aquestes petjades consisteix en què forma i distància evidencien una locomoció bípeda :el dit gros es troba alineat amb la resta i no separat com els dels altres primats
A més a més el relleu intern denota una dinàmica del pas i una transmissió del pes molt similar a la nostra  : el taló apareix marcat
i es pot distingir un arc longitudinal idèntic al dels moderns humans. 

 Ai! evangelista Joan com et vares enganyar al principi no fou 
la paraula al principi,en realitat, fou el peu!

                         

SOBREN LES PARAULES

Segons el diccionari laconisme  és la qualitat d'expressar-se de forma concisa i breu. Procedeix del topònim Lacònia, la regió on es trobava Esparta i s'explica perquè els espartans eren extremadamanet austers en tots els aspectes de la vida especialment en l'expressió verbal. 
 Una anècdota concreta va originar aquest terme : durant el setge d'un indret de Lacònia , els assaltants van enviar un missatger per exigir als habitants la rendició advertint-los : "Si sou vençuts, de la ciutat no quedara pedra sobre pedra, sembrarem els camps de sal i els que sobrevisquen els farem esclaus". El comandant de la ciutadella només va respondre : "Si..." . La continuació "venceu" ni la va pronunciar.

AMB UNA PISSARRA N'HI HA PROU

 La Física Teòrica constitueix la branca de la física que elabora teories i models usant el llenguatge matemàtic amb la finalitat d'explicar i comprendre els fenòmens físics, aportant les eines necessàries no sols per a l'anàlisi sinó també per a la predicció del comportament dels sistemes físics.
 Totes les ciències de la natura posseeixen una cosa en comú : són ciències experimentals, és a dir, els coneixements acumulats han estat obtinguts mitjançant experimentació sistemàtica. Aquest procediment es denomina mètode científic experimental.
 No obstant la Física Teòrica crea i usa la matemàtica per a predir fenòmens que encara no han estat observats de forma experimental però la demostració final de tota coneixença en física és experimental i fins que no es demostre d'aquesta forma les prediccions de la teoria o el model no es pot estar segur de la seua validesa.

   "Els físics teòrics només reten homenatge als matemàtics i els matemàtics sols a Déu."
 
                                                                  
                         

CENTELLEIG ( per a L. A.)

Llambrejar és emetre raigs de llum per reflexió de les aigües. 

 Una cançó popular mallorquina diu així : 
"La vostra cara llambreja
i jo no sé què us hi posau
feis estar en pecat mortal
el fadrí que vos festeja".
 De totes formes on més s'utilitza aquest verb i el seu substantiu és en poesia , com en aquest fragment de Maria Antònia Salvà :
"És flor de bellesa, essència d'harmonia
és el llambreig puríssim del mar, del cel, del dia
blavor de les rondalles
i ritme de cançons."
 També l'escriptor castellonenc Josep Porcar va titular una obra poètica seua com Llambreig.
  
 En castellà aquest verb és rielar. Molts recordareu el pirata veient Europa a un costat i Àsia a l'altre mentre 
"la luna en el mar riela
en la lona gime el viento
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul..."

                         
La platja buida
la lluna plena
l'ona blava
la lluna blanca
he vist el llambreig 
en una nit de maig.

MAI MÉS

Quan torne a casa meua
passe davant de la teua              
per dalt del mur del jardí
el arbres guaiten frondosos
per dalt del mur del jardí
presumint de fulles  novelles
Les branques de la xicranda
van tornant-se violeta
tu no ho veuràs enguany
(i el que em fa més mal)
com el corb de Poe
Never More.

NOMÉS ELS ULLS

                                                                                                            

Hi ha autors 
d'una única  obra bé perquè només hagen escrit aquesta o perquè de la seua producció haja arribat al coneixement públic una sola.
 Podríem citar el casos de  Joanot Martorell (Tirant lo Blanc) Giuseppe di Lampedusa (Il Gattopardo) , Leopoldo Alas (La Regenta) , Harper Lee (Matar un rossinyol). També passa el mateix amb els poetes (qui no coneix la Canción del pirata d'Espronceda?).
  El cas més palmari del que anàvem dient és el de Gutierre de Cetina de qui sols coneguem un poema i perquè el fan servir com exemple d'una combinació mètrica de caràcter amorós  : el madrigal.

A unos ojos

"Ojos claros, serenos,
Si de un dulce mirar sois alabados,
¿Por qué, si me miráis, miráis airados?
Si cuando más piadosos 
Más bellos parecéis a aquel que os mira,
No me miréis con ira.
Porque no me parezcáis menos hermosos.
¡Ay tormentos rabiosos!
Ojos claros serenos.
Ya que así me miráis, miradme al menos."  

                   

EVERYTHING ABOUT THE TROPHY

 All about Eve del  director Joseph L. Mankiewicz és una de les meues pel·lícules favorites. En una entrevista el cineasta confessava que volia contar la història d'una dona i de la seua lluita per tal d'aconseguir una recompensa semblant a l'Òscar. Aquesta idea va anar agafant més importància fins el dia que va llegir un relat que narrava la història d'una substitució en el teatre. Açò li va servir de pretext i es va convertir en un comentari satíric sobre el món teatral.

 "Crec que el major honor que vaig tenir, com home de l'espectacle, va ser el dia que la realitat imità l'art. Per a que existira el premi Sarah Siddons vaig haver de crear la societat del mateix nom. Com el teatre del segle XVIII m'apassionava, coneixia les obres de la Restauració i l'actriu Sarah Siddons i el retrat que li va fer Reynolds vestida de musa tràgica. Així que li vaig demanar al meu decorador que creara el trofeu. 
  Més tard, arran de l'èxit de Tot sobre Eva es va convertir en un vertader trofeu, concedit cada any per la societat Sarah Siddons de Xicago i, després dels Tony, és la recompensa més desitjada del teatre americà".  
 

  

             
       

PASSER DOMESTICUS

                                                 

De color terrós el mascle
dors, ales i cua jaspiats
foscos el bec i el ventre
la galta emblanquinada 
a la gola un pitet negre. 

Tota terrosa i grisenca
és, en canvi, la femella,
pit i ventre més clars
però van anant igual
fent saltets a terra
de forma molt peculiar.          

Quan al niu,mal acabat,
hi són els pollets amb fam 
l'alimenten entre els dos 
fins que mamprenen el vol 
als quinze dies passats.

Per tres voltes a la plaça
el poeta els deia adéu
perquè marxava i no sabia
quan podria tornar a l'illa.

Els haurem d'acomiadar
són ells els que se'n van.
Si les teulades es fonen
només ens resta el mot
per poder-los evocar.

   

UN REGAL ENVERINAT

        

  El cavall de Troia va ser un enorme cavall de fusta, en el qual s'havien amagat els soldats grecs durant la Guerra de Troia, que els grecs van deixar, com una ofrena davant les portes de la ciutat assetjada. 

   Segons l'Eneida de Virgili, les forces gregues no podien entrar a Troia a causa de les altes muralles i els sistemes de defensa que la protegien des de feia deu anys. Els habitants de Troia, grans creients dels déus, havien de ser vençuts amb una trampa, elaborada per Ulisses. 

 Les tropes gregues van retirar-se de la plana, i van deixar només un gran cavall de fusta davant les portes de la ciutat. Els habitants de Troia, en veure el cavall, van pensar que era un regal dels déus i van introduir-lo dins la ciutat. A la nit, els soldats amagats van sortir i van obrir les portes de la ciutat, de manera que van permetre que l'exèrcit grec envaira la ciutat. La frase "tem els grecs fins i tot si porten obsequis" de Virgili, ha esdevingut una frase feta per a indicar regals enverinats.

 En l'ús modern del llenguatge, un «cavall de Troia» ha esdevingut qualsevol estratagema que permeti introduir l'enemic dins d'un recinte protegit i teòricament segur. Molt més freqüentment, en informàtica, s'empra l'expressió «troià» per a designar (impròpiament, però, perquè el cavall originari no és troià, sinó l'enemic dels troians, de fet) un programa que es presenta com a útil o inofensiu per induir l'usuari a instal·lar-lo i fer-lo treballar, sovint amb conseqüències nefastes.

                                   

CET AMOUR DE JACQUES PRÉVERT

Aquest amor
tan violent
tan fràgil
tan tendre
tan desesperat
Aquest amor
bonic com el dia 
I dolent com el temps
quan el temps és dolent
Aquest amor tan real
Aquest amor tan bell
tan feliç
tan joiós 
I tan còmic
Tremolant de por com un nen en la foscor
i tan segur d'ell mateix
com un home tranquil al bell mig de la nit 
Aquest amor que feia por als altres
que els feia parlar
que els feia empal·lidir  
Aquest amor malcriat 
perquè nosaltres l'hem malcriat
Caçat ferit trepitjat acabat negat oblidat
perquè nosaltres l'hem caçat ferit trepitjat acabat negat oblidat
Aquest amor tot sencer
tan viu encara
i ple de sol 
És el teu
És el meu
el que ha estat
Aquesta cosa sempre nova
i que no ha canviat

També real com una planta
També tremolós com un ocell
També càlid també viu com l'estiu 
Nosaltres podem, tots dos,
Anar i tornar
Nosaltres podem oblidar
I després tornar a dormir
Despertar-nos patir envellir
Adormir-nos encara
El somni de la mort
Despertar-nos somrient i rient
I rejovenir
El nostre amor segueix ací
Tossut com un ruc

Viu com el desig
Cruel com la memòria 
Bèstia com els retrets
Tendre com el record
Fred com el marbre
Bonic com el dia 
Fràgil com un nen
Ell ens mira somrient
i ens parla sense dir res 

i jo l'escolte tremolant
I jo cride 
Jo cride per tu
Jo cride per mi 
Jo t'implore
per tu per mi i per tots aquells que volen
I que són volguts
Sí jo el cride

Per tu per mi i per tots els altres
Que jo no conec
Queda't ací
Ací on tu hi ets
Ací on tu eres abans
Queda't ací
No et mogues
No te'n vages
Nosaltres els que som volguts
Nosaltres que t'havíem oblidat
Tu que no ens has oblidat
Nosaltres que només et tenim a tu en el món
No ens deixes esdevenir freds
Molt més encara
I no importa a on
Dóna'ns senyal de vida
En el bosc de la memòria
Sorgeix de sobte
Estén la mà

I salva'ns.
                        

OCELL SAGRAT

  El mussol comú és un ocell pertanyent a la família dels estrígids.
Fa uns 25 cm de longitud. Té el cap gros, potes llargues i cua curta. Com la majoria dels ocells de la família dels estrígids, té uns grans ulls d'iris groc pàl·lid. Les “celles” són blanques i obliqües. El perfil és rabassut i el plomatge terrós a taques blanques. En vol es reconeix per les ales curtes, arrodonides i amb línies puntejades de color blanc.
El seu vol és ondulat, amb descensos i ascensos continuats i d'aleteig ràpid. El seu cant és fàcil d'identificar al capvespre: una sèrie de reclams aguts i forts.
   A l'Antiga Grècia era l'animal sagrat de la deessa Atenea, de la qual pren el seu nom científic (Athene noctua), i símbol de la ciutat d'Atenes. És per això que moltes monedes porten encunyada al revers la imatge d'aquest animal (incloent-hi els euros grecs).