FINAL

M'abraçares
fou
com si m'envoltaren 
el cos
dues barres de gel 
Em besares
fou
com si m'hagués fregat 
la cara
fredor en forma de llavis
I tot 
el foc 
que portava dintre meu,
de sobte, es va extingir
perquè no hi ha res
més dolorós
que adonar-te'n
de què s'ha acabat
mentre t'estrenyen.

84, CHARING CROSS ROAD

En octubre de 1949, Helene Hanff, una jove escriptora desconeguda , envia una carta des de Nova York a Marks & Co.,una llibreria de Londres especialitzada en llibres descatalogats.  Apassionada, maniàtica, extravagant i moltes vegades sense un cèntim , la senyoreta Hanff li reclama al llibreter Frank Doel volums gairebé introbables que calmaran la seua insaciable set de descobriments. 
 Ella irromp , des d'un edifici caduc i rogenc de Nova York, durant 20 anys en el 84 de Charing Cross Road londinenc  amb la seua ploma punyent.  És Frank Doel "l'única ciatura al món que em comprén " a satisfer els singulars desitjos d'una lletraferida que adora els grans assagistes del segle XVIII.
 Com a rerafons l'Amèrica i l'Anglaterra de la postguerra, el racionament , els ous en pols , la carn en llauna. Miss Hanff somnia durant anys visitar l'Anglaterra de la literatura i conéixer personalment l'exquisida "discreció britànica" de Frank Doel i la llibreria a la qual tant deu. Però Frank mor prematurament  i la llibreria tanca les portes el 1970.
 Helen Haff caminarà finalment pels carrers de Londres, només en ocasió  de l'edició d'aquestes cartes que representen la insòlita paràbola del culte als llibres.
 En 1987 s'estrenà "84, Charing Cross Road", una pel·lícula dirigida per David Hugh Jones, i basada en el llibre del mateix nom on Helene Hanff reprodueix la correspondència mantinguda amb Frank Doel. Aquest va ser interpretat per Anthony Hopkins i Anne Bancroft com Helen. 

 El film va ser produït pel seu marit Mel Brooks como regal pel vint-i-uné aniversari del seu matrimoni.
 El llibre és una menuda joia que no em cansaré de recomanar.

SABER I SENTIR

Sé
que et besen uns llavis
i no són els meus
que t'acaronen unes mans
i no són les meues
que t'estrenyen uns braços
i em són aliens.
Sent
gelosia?
no, no en tinc
enveja?
potser en tinga
enyorança?
en tinc
tanta, tanta...

SENSE NOM

"Last nigth I dreamt I went to Manderley again" així comença la primera pel·licula d'Alfred Hitchcock rodada als Estats Units l'any 1940. És clar que no l'escoltarem en anglés i per tant no sabíem quina veu tenia Joan Fontaine. 
"Rebecca" està basada en la novel·la de Daphne du Maurier del mateix nom.

 Al poc temps de perdre la seva esposa , l'aristòcrata anglès Maxim De Winter coneix a Montecarlo una jove humil, dama de companyia d'una senyora americana. Poc després, De Winter i la jove es casen, i ambdós van a la mansió anglesa de Manderley, residència habitual de De Winter. Aviat la senyora Winter s'adona que no pot esborrar en el seu marit el record de la seva difunta esposa.
 Segons explica el llibre It's only a Movie (Només és una pel·lícula), David O. Selznick volia que el fum de l’incendi de Manderley dibuixés una gran R. Alfred Hitchcock va pensar que aquest detall era mancat de subtilesa.  Encara que Selznick insistí que la pel·lícula fos fidel a la novel·la, Hitchcock va fer molts canvis, especialment sobre el personatge de la mestressa de claus Mrs. Danvers. En la novel·la, és com una mare gelosa. El llibre relata el seu passat, però en el film és una dona jove (l’actriu Judith Anderson deuria tenir uns quaranta-dos anys) i el seu passat no s’esmenta en absolut.  Hitchcock li va donar una figura fantasmal amb uns certs aires de lesbianisme, com s’explica en el documental 
 The Celluloid Closet (L’armari de cel·luloide).
 Com que Laurence Olivier volia que el paper de Mrs. De Winter fos interpretat per Vivien Leigh, amb qui mantenia un relació, tractà molt malament Joan Fontaine durant el rodatge.  Això sacsejà l’actriu, i Alfred Hitchcock ho aprofità per dir-li que tot l’equip de filmació l’odiava. D’aquesta manera es tornà més tímida i reservada, tal com el director la volia per al personatge.
Ni en la novel·la ni en la pel·lícula es diu en cap moment el nom de la nova esposa de Maxim De Winter, detall que remarca encara més la influència que el record de Rebecca exerceix dins la casa.

 Fins i tot el tipus de jaqueta que portava Joan Fontaine en la pel·lícula es va denominar, com no! rebeca. 



The Celluloid Closet (L’armari de cel·luloide).

SOME LIKE IT HOT

 La comèdia és un dels gèneres clàssics del teatre i d'allà s'ha estès a altres arts com el cinema. Es caracteritza per mantenir un to optimista, amb un final feliç i sovint per tenir elements d'humor o d'ironia. A vegades es construeix una comèdia com a paròdia d'una altra obra. 
  Segons la meua opinió la comèdia modèlica en tota la història del seté art és la pel·lícula coneguda entre nosaltres com "Con faldas y a lo loco". Dirigida pel gran Billy Wilder el 1959 conta la història de dos músics , Jack Lemmon i Tony Curtis, que casualment han estat testimonis de la matança del dia de Sant Valentí i per açò  fugen de la màfia disfressats de dona i incorporant-se així a una banda de música femenina. Allí coneixen a la sexy i ingènua Sugar Kane.   Així comença aquesta imprescindible comèdia, una de les famoses - i millors- de la història del cine, amb una curvilínia Marilyn en estat de gràcia. Wilder s'arrisca amb una història que, de no haver sigut tan genial, hauria vorejat el ridícul. Cada escena és més bona que l'anterior .  
 Hi ha sentències difícils d'oblidar, com la del final de la pel·lícula, línea que ja es troba en la història gran d'aquest art. En el títol original  (Some Like It Hot") tenim una doble significació, doncs al dir "Alguns ho prefreixen calent" no només es parla en sentit picaresc de la sensualitat i sexualitat que desborda la pantalla, sinó també del tipus de música que executa l'orquestra de senyoretes, variant del jazz denominada, precisament, "hot".
  "Ningú no és perfecte" però si algun director de cine ha assolit  la perfecció és , sense cap mena de dubte, Billy Wilder.  

L'HORT DEL COSTAT

 Abans hi era una araucària 
amb les verdes agulles 
de les fulles suspeses 
de l'estesa de les branques 
però es gelà,   
després li toca al torn a una palmera
que es vinclava a mercè de la ventada 
el morrut roig la va atacar i com sabeu
no té pietat.
 Ara només han restat dos arbres  
que resisteixen el fred hivernenc  
a l'hort de la casa que jo hi veig .
De la buganvilia fa poc de temps 
tan ufana de les flors vermelloses
que fins i tot havia envaït la llimera 
n'ha quedat ben poc i espera
com el poeta, com jo, com tots
un altre miracle de la primavera. 

QÜESTIÓ D'ORDRE

La metafísica és la branca de la filosofia que investiga els principis de la realitat a un nivell d'abstracció que transcendeix el de qualsevol altra disciplina. Investiga els fonaments (causes i "primers principis"), les estructures més generals, el sentit i la finalitat de tota realitat i tot ésser. Té moltes similituds amb l'altra branca de la filosofia anomenada ontologia. 
El nom prové d'Andrònic de Rodes que, en classificar les obres d'Aristòtil, col·locà les d'ontologia "després de les de física" (en grec antic μετà τà φυσικά).  
 Autors especialment dedicats a la metafísica foren Parmènides d'Elea, Aristòtil, Kant, Hegel, Tomàs d'Aquino, Heidegger, Plató, sant Agustí, els neoplatònics, Spinoza o Leibniz . 
 Gottfried Leibinitz ocupa un lloc igualment important tant en la història de la filosofia com en el de les matemàtiques. Inventà el càlcul infinitesimal,independentement de Newton, i la seua notació és la que s'empra des d'aleshores. També inventà el sistema binari, fonament de totes les arquitectures de las computadores actuals. 
  Més 300 anys enrere Leibinitz generà una pregunta de gran importància que inicià la febre de les especulacions  sobre l'origen del cosmos : "Per què hi ha alguna cosa en compte de no-res?".  En l'actualitat un nombrós grup de científics intenten contestar-la. 
  Em sembla que Andrònic de Rodes  s'equivocà classificant les obres aristotèliques. L'ordre correcte : abans l'ontologia i després la física.


  

ESCALFOR OCULAR

Ahir ens creuarem
-matinada remorosa-
una menuda estona
i el teu esguard  
m'acompanyà
tot el dia 
i a la nit
en tornar a casa
no s'havia esvaït
Em vaig adormir 
amb ell al damunt
no com un llençol
com una flassada
puix no he trobat
res amb més caliu
que dels teus ulls
la mirada.

PREGUNTES

És possible que el topònim de la població tinga el seu origen en el dia en què tenia lloc el mercat, el dissabte o sabbatum. Seria, en aquest cas, una etimologia paral·lela a la del Vendrell, amb mercat els divendres. És aquesta etimologia la més acceptada actualment entre els especialistes en onomàstica.
 La ciutat va ser pionera en la Revolució Industrial dins del sector tèxtil, i a mitjans del segle XIX es convertí en la ciutat llanera més important de l'Estat espanyol, rebent el sobrenom de "la Manchester catalana". 
 Encara avui en dia es poden veure nombroses xemeneies i vapors, una part dels quals han estat reconvertits en seus de serveis socials com ara biblioteques o l'Àrea del Jovent. 
 Aquesta herència tèxtil va deixar un marcat caràcter industrial a la ciutat que encara hi és present  . Tanmateix per la que és més coneguda avui en dia és per una entitat bancària que porta el nom de la ciutat.
 Aquest banc fa poc organitzà unes conferències en les que uns científics havien de contestar l'interrogant de "Quant anem a viure?". Un tema molt interessant, sens dubte, però jo els faria una altra pregunta o millor dit dues en una "Com i de què anem a 
viure?"...

CONVICCIÓ

No sé pas quants anys
em queden per a viure
quants entrebancs
em resten al front.
No sé pas com seré
quan la vellesa m'envolte
amb cadenes d'hores i dies.
Qui sap si perdre 
la voluntat de lluitar
Qui sap si perdre
l'afany de saber.
Potser els cabells
siguen tots blancs.
Potser tinga el geni
molt més curt.
Passar pot temps i temps
esquinçant remembrances
amb la seua petja impàvida.
N'hi ha una que perdurarà
mentre el meu cor bategue
i els pulmons tinguen aire
per a poder seguir alenant
només tinc aquesta seguretat
tinc aquesta certesa tan sols
sempre m'acompanyarà,
mentre em dure la vida,
la imatge del teu rostre
quan a la vora del foc
les flames l'il·luminaven
I fora
mullava camps i anhels
la pluja.
   

TREN DE L'ADÉU

El tren ja avança
tot soroll i rodejat
per una banda 
la muntanya
per altra la mar.
M'envolta el buit.
Tu no hi ets,
i la teva imatge
dempeus a l'estació
roman als meus ulls
com alguna cosa
que em cega 
em fa plorar
i no és el fum. 

TU MI FAI GIRAR COME...

 Les Eòlies són un arxipèlag de set illes al nord de Sicília, d'origen volcànic, situat a la mar Tirrena, pertanyents a la província de Messina.  Estan inscrites a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 2000.
  Només en una d'aquestes el volcà, de 924 metres d'altitud, es manté encara actiu. L'última erupció fou en febrer de 2007.  
 L'illa ha estat habitada des de l'antiguitat més remota i la seva economia s'ha basat en la producció agrícola de vinya i oliveres i la pesca. Al segle XIX  arribà a tenir una població de 4.000 habitants
 L'empitjorament de les condicions econòmiques i les importants erupcions des anys 30 del segle XX comportaren que bona part dels habitants emigraren , sobretot a Amèrica i Austràlia.
Els habitants actuals de l'illa són 400, tot i que a l'estiu la població pot arribar als 4.000. Els principals nuclis habitats que queden són San Vincenzo i Ginostra, que no estan comunicats per terra a causa de l'activitat volcànica contínua i només s'hi pot arribar per mar.
  A més a més és una illa literària i cinematogràfica : Jules Verne la utilitzà en la seva novel·la Viatge al centre de la terra , fent que els protagonistes emergiren de la seua aventura subterrània  justament pel seu volcà.
 I en 1948 el cineasta Roberto Rossellini dirigí una pel·lícula, on  per a poder escapar d'un camp de concentració , una dona desesperada accepta casar-se amb un pescador. Tanmateix lliurar-se d'una presó la porta a tancar-se en una altra ja que la vida en l'illa és també una condemna. 
 En l'època, potser influenciats per l'escàndol del romanç entre Bergman i Rossellini, ambdós casats, els crítics -en especial els americans- foren molt durs amb el film.
   L'illa en qüestió és Stromboli, que s'assembla a una baldufa invertida - el nom procedeix de  la paraula greca strombos que significa precisament baldufa, el joguet rotatori que els xiquets fan voltar vertiginosament. Com va fer girar Roberto la vida d'Ingrid Bergman , no com una bambola sinó com una trottola, és a dir com una trompa petaina.

LA VELLETA I LA MAR III

Ho tornava a posar tot en ordre i esperava, amb els ulls clucs, l'arribada de la son. No era gens fàcil. Pensava i recordava. Recordava i pensava.  Perquè els gossos de la memòria no li clavaren massa les dents reflexionava sobre la història que contaria a la colla l'endemà. Quina seria i com l'havia de contar, en quins moments caldria anar a poc a poc i en quins altres l'acció havia d'emprendre el vol deixant els oients bocabadats. 
 I passà l'estiu i la colla va començar a anar a escola i com tenia fred començà a encendre el foc. El vent, de nit, bufava fort i feia tremolar les flames de la llar com a ella li tremolaven mans i cames.
 De totes formes tot i que a l'hivern no tinguera companyia li agradava. Tenia la mar, el foc i "li plaïa l'ordre, la netedat i el silenci com als gats i els filòsofs escolàstiscs". Frase que devia a l'escriptor mallorquí Llorenç Villalonga.
 Els dies transcorrien sense aldarulls només que cada dia era una mica més vella. Tanmateix de sobte un matí en alçar-se va notar
que alguna cosa havia canviat. No se'n recordava de res. Havia perdut la memòria.
Aquell mateix dia va decidir morir-se, l'única cosa que no se li va oblidar.  Quan es va fer fosc es llevà la roba d'abric i canvià el llit pel balcó.
  La zona on vivia era bastant càlida  però era molt velleta i es va morir de fred, tota  arraulideta com un menut ocell. 

The End

notar   

LA VELLETA I LA MAR II

De vegades quan arribava el moment culminant els entrepans es quedaven a mitjan camí de la boca i fins que no s'havia solucionat l'entrellat el mos no arribava al destí.
 Ella igual els contava narracions tradicionals que unes altres que havia après als llibres : com aquella d'una guerra a la que una ciutat havia donat el nom i on els déus es van posar cadascú d'una part o històries sobre uns exèrcits que foren a una terra denominada Santa i la formació de les ordres de Cavalleria i els seus misteris. Sobre els senyors feudals que com el de Beaux va construir el castell damunt d'una roca, les Corts d'amor , la de les dames i els trobadors. També els contava històries sobre les paraules doncs no n'existeix cap que no en tinga. De com passaren algunes de l'èxit al fracàs o a l'inrevés, com algunes d'aquestes van viatjar per terra i per mar acabant al mateix lloc on havien començat el camí. Per què cada poble té una forma diferent de parlar que no vol dir que siga millor o pitjor sinó senzillament diferent.
 Quan se sentia cansada treia un rellotge de butxaca, obria la tapeta, mirava l'hora i deia : "ja és hora d'anar-vos-en a casa perquè els vostres pares començaren a preocupar-se".
 A poc a poc es tornava a quedar sola, si tenia fam es menjava un tros de pa amb formatge i un porró de raïm. Es quedava una estona a la fresca davant de la casa i després se n'anava al llit. En aquest no parava de regirar-se. Sempre li havia costat adormir-se i els anys no ajuden en aquest menester.
 Abans d'apagar el llum, del caixó de la tauleta de nit treia una capsa menuda que contenia : una anell que portava una data dintre, una polsera i una carta. No li calien  les ulleres se la sabia al detall.