LA VELLETA I LA MAR

Això diu que era una velleta que vivia a la voreta del mar. La seua casa era menuda, com ella, però no li mancava de res. Fins i tot tenia un pati on hi cabien una parra, una llimera, un gesmiler i un pou d'on treia l'aigua per a regar les plantes.
 La casa només tenia una alçada i un balcó que era el de la cambra on la velleta dormia o més ben dit es gitava perquè dormir dormia molt poc. Tenia els cabells completament blancs i una mica dels dolors propis de l'edat però no era per desesperar-se, l'única cosa que la fastiguejava de debò era la cama dreta, feia molts anys que li feia mal, sobretot quan feia calor. Ara necessitava l'ajuda d'un bastó. També en tenia un altre de dolor que el pas del temps havia mitigat però no se n'havia anat del tot . Sempre havia pensat que quan fos vella viuria amb una altra persona a la voreta de la mar. Tanmateix s'acostumà a romandre sola, acompanyada pels records i per històries que havia après.
 La seua vista no havia estat mai molt bona i els estralls de l'edat  no havien ajudat massa. Per aquesta raó ella que havia estat  llibridinosa i llibrívora en aquest temps li costava molt llegir però no havia perdut la memòria,era qui li feia compnyia sobretot de nit perquè de dia s'entretenia bastant. S'alçava de bon matí desdejunava fruita i cafè  (no li feia molt de cas al metge) i després passejava i aprofitava per  comprar alguna cosa. No en necessitava moltes. No anava molt de pressa però com tampoc en tenia li donava temps de fer-ho tot.
 I els dies d'estiu a poqueta nit sempre tenia una cita : una colla de xiquets i xiquetes acudien a sa casa per a que els contara històries mentre es menjaven el berenar-sopar. 
 S'asseien en cadires de boga formant un cercle davant de la cadira de repòs on ella era asseguda i començava : Això diu que era...

CONTINUARÀ...

EL MAL FOSC

Res et mou l'interés
i subratlle amb dos
línees negretes res.
El que t'agradava abans 
ara et deixa  indiferent
et costa fins alenar
la vigília no s'acaba
i si dorms, poc i mal,
ben agre el despertar.
El neguit inesgotable
perquè has oblidat del tot
com era sentir-te a gust 
només xerrant amb algú.
Quedar-te en un racó
a ser possible ben fosc
i plorar , plorar , plorar
fins que no resten llàgrimes
ni per  plànyer  aquest mal.
Els dies no tenen pressa
i tu sols vols que passen
per poder eixir del pou
negre, raspós i abismal 
on ha precipitat la vida,
la teua i la dels voltants.

    

DE CORRUPTIONE

 La corrupció deu entendre's com la coincidència de tres circumstàncies molt diferents : oportunitat, benefici i mínim risc . Perquè una ocasió  d'or és la que es concedeix al funcionari públic que té en les seus mans assignar llicències quan se li permet actuar sense transparència ni control. Una avinentesa sense preu és la que s'atorga a un polític quan se li consenteix negociar amb un lobby sense llum ni taquígrafs.  Eixes ocasions desvirtuen el poder que se'ls ha delegat en autoritzar de forma tàcita que converteisquen els càrrecs públics en negocis privats. 
 Aquestes conjuntures engreixen les seus butxaques i, probablement, la dels seus caps o partits, al temps que augmenten la indigència dels seus conciutadans, redueixen la qualitat dels serveis públics o allunyen la inversió estrangera. 
 Al nostre país a les tres circumstàncies anteriors n'hem d'afegir una altra : impunitat   ja que si els enxampen, és a dir en llenguatge judicial se'ls imputa, com les instruccions dels casos duren més que les famoses piles, la majoria de delictes ja han prescrit. 
 Si us interrogueu el perquè de què la justícia espanyola siga tan lenta primer haureu de contestar una altra pregunta que ja es feien els antics romans : Qui prodest? . En llenguatge planer : a qui beneficia ?...

HOMENATGES

   Pallas Atenea era la  deessa grega de la saviesa i de la intel·ligència, de les arts i les ciències i, en general dels dons de la civilització. Ensenyà als homes l’art de navegar , de filar i de teixir. Era també la deessa de la guerra i de les victòries militars i de la pau, per la qual cosa hom la representà amb casc i llança. Deessa verge fou coneguda pel nom de Pallas (donzella). Fou protectora d’herois i patrona de ciutats i fortaleses gregues, sobretot d’Atenes.

  

Un asteroide és un planeta petit. La seva etimologia ve del grec “asteroidés” “estrellat”, “que té forma d’estel”.

 Heinrich Wilhem Olbers  fou un astrònom alemany . Autor d’un nou mètode per a la determinació de l’òrbita dels cometes també 

 formulà la hipòtesi segons la qual l’origen dels asteroides és la fragmentació d’un planeta. En 1802 va descobrir un de nou al qual batejà com a Pal·les en honor de la divinitat grega i a l'any següent William H. Wollaston, un físic i químic britànic, va descobrir un nou element de la taula periòdica i el va nomenar pal·ladi en honor de l’asteroide recent descobert.

 Quins temps aquells en els què els científics també en sabien de mitologia!

D'OÏDA

Fins 1965 , any en el que va concloure el Concili Vaticà II, el llatí era la llengua oficial en la que es desenvolupaven els actes litúrgics, les diferents pregàries de l'Església catòlica. 
Durant segles milers i milers de persones han pronunciat paraules, expressions, frases  que els havien arribat per via oral, potser sense haver-les mai vistes escrites i que per tant, les han pogut anar transformant en mots semblants o recognoscibles , encadenant d'aquesta forma un o diversos errors successius. De vegades també es llegia el llatí però, al no entendre'l, també es deformava.
 Amb el temps, es va anar accentuant la divisòria entre el que es llegia o pronunciava i el seu significat real fins arribar al punt de no saber què s'estava llegint de veritat en el breviari o ens els llibres d'oracions.
 Per a mostra un botó : en una comunitat de monges interrompien la conversació del locutori perquè "se n'anem a resar el candileta". Candileta? Què volia dir això? . Ni més ni menys que una deformació de les dos primeres paraules del salm 83 : Quam dilecta tabernacula tua, Domine! ( Quant d'estimables són les teues morades, Senyor! ).
  El "Sermón sobre la patria selestial con Ave Maria y algunas interrupciones" puesto en romance bilingüe por José Serret Mestre comença amb aquest salm que va repetint-se amb la mateixa forma de les mongetes. La traducció que fa el "fervoroso cura rural" és "Cuan astimables son Sinyor tus tabernáculos". I l'acaba sempre amb : Ele. Tres equis; tres is. Que són els famosos números romans  escrits mitjançant  lletres i en aquest cas es refereixen al 83.  

IMATGE PARADOXAL

Quan escriu
al davant
té una foto.
Asseguts sobre una roca
hi són ella i els dos fills.
Darrere la mar glauca
damunt el rubor del cel.
Lluny, 
quasi no es distingeix,
un vaixell.
Cap somriure als llavis
s'han quedat dolguts i sols
però li agrada la imatge
és així que no l'amaga
perquè s'abracen els tres
com no ho tornaran mai
més a fer.

PASSER DOMESTICUS

De color terrós el mascle
dors, ales i cua jaspiats
foscos el bec i el ventre
les galtes emblanquinades 
a la gola un pitet negre. 

Tota terrosa i grisenca
és, en canvi, la femella,
pit i ventre més clars
però van anant igual
fent saltets a terra
de forma molt peculiar.

Quan al niu,mal acabat,
hi són els pollets amb fam 
l'alimenten entre els dos 
fins que mamprenen el vol 
als quinze dies passats.

Des de temps immemorial
conviuen entre els humans
tant és així que captius 
viuen més que en llibertat.

Per tres voltes a la plaça
el poeta els deia adéu
perquè marxava i no sabia
quan podria tornar a l'illa.

També els haurem d'acomiadar
però ara són ells els que se'van.
Si les teulades es fonen
no tenen lloc  a on niar
ni nom al que puguem
invocarinvocar uan podria tornar a l'illa.

ACTITUDS

Hem acabat tu i jo
no és gens estrany
pel mateix viure :
tu la joia
l'angoixa jo
tu la il·lusió
la melangia jo
tu la lucidesa
la follia jo
tu la paraula
jo el silenci.
Ara tenim 
quelcom 
en comú:
solitud.

DIVORCIAT

Diumenge de vesprada
pare i filla anaren a la mar.
Per poder-la veure
camí de tarongers
lletres a la muntanya
al cim del pujol castell.

I alguna insistència
per part d'ell, s'entén.

GRATITUD

Fa,fa molts anys
tant que es perd
a la nit del temps
era interna en un col·legi
de monges, no cal ni dir!.
Un amic dels seus pares
anava qualque diumenge
quan aquestos no podien
a treure-la d'aquell indret.
Sempre anaven al mateix lloc
perquè a tots dos els agradava
passar una bona estona al port.
El matí s'esmunyia lentament 
entre roques, gavines i vaixells.
Narrador insuperable de succeïts
li contava històries de tota mena
que ella, de bon grat, escoltava.
Quan va fugir de la trista escena
enmig dels retrets, no ho oblidarà,
ell, somrient, li donà l'enhorabona. 
Després cadascú anà per una sendera
fins que ell morí a la ciutat de l'altiplà
portaren el seu cos per a soterrar-lo
prop de la mar, com havia demanat.
Ella no va assistir  a les exèquies
entre roques, gavines i vaixells
recordà, donà gràcies i digué adéu.

EN VA

No m'he acostumat mai
a que no siguen els teus 
els que pugen per  l'escala
sent el soroll de petjades
i sense pensar em dic : 
ja és ací!
mai no arriben 
sempre passen 
i espere
de matí,
a migdia,
per la nit.
Però jo, tretze són tretze,
m'aferre aquesta espera
fins quan no seràs tu
qui puge pels esglaons.
Tota la vida
per aprendre
que no tornaràs.
Sí que m'ha costat
ensenyar-me la lliçó!.  

RECORDES?

Recordes, amic meu
quant us vareu estimar
en aquell temps llunyà?
Semblaveu dos adolescents
cercant-vos amb l'esguard,
enceniu la cigarreta i a posta
deixaveu les mans fregar-se.
Seieu sempre a la vora
i els altres d'acord tàcit
us guardavem el lloc;
i aquell primer bes
donat abans de pensar
i els segons i tercers
donats després 
de pensar-ho molt.
Però no passa d'aquí
els prejudicis 
la inexperiència
i la por
no ho feren possible.
Després  superareu
prejudicis
inexperiència
i por
tanmateix no comptaveu
haver superat fins i tot
l'amor,
l'amor 
del que no parlaveu
i aleshores sentieu
en aquell temps
ja tan remot.
Recordes? 

ANIVERSARI D'UN POETA ESCOLLIT

Apología y petición

Y que decir de nuestra madre España,
este país de todos los demonios
en donde el mal gobierno, la pobreza
no son, sin más, pobreza y mal gobierno
sino un estado místico del hombre,
la absolución final de nuestra historia?.

De todas las historias de la Historia
sin duda la más triste es la de España, 
porque termina mal. Como si el hombre,
harto ya de luchar con sus demonios,
decidiese encargarles el gobierno
y la administración de su pobreza.

Nuestra famosa e inmemorial pobreza,
cuyo origen se pierde en las historias
que dicen que no es culpa del gobierno
sino terrible maldición de España
triste precio pagado a los demonios
con hambre y trabajo de sus hombres.

Y a menudo he pensado en esos hombres,
a menudo he pensado en la pobreza
de este país de todos los demonios.
Y a menudo he pensado en otra historia
distinta y menos simple, en otra España
en donde sí que importa un mal gobierno.

Quiero creer que nuestro mal gobierno
es un vulgar negocio de los hombres
y no una metafísica, que España
debe y puede salir de la pobreza,
que es tiempo aún para cambiar su historia
antes que se la lleven los demonios.

Porque quiero creer que no hay demonios.
Son hombres los que pagan al gobierno,
los empresarios de la falsa historia,
son hombres quienes han vendido al hombre,
los que les han convertido a la pobreza
y secuestrado la salud de España.

Pido que España expulse a esos demonios.
Que la pobreza suba hasta el gobierno.
Que sea el hombre el dueño de su historia.

 L'autor d'aquest poema va nàixer tal dia com hui de 1929 en la Nava de la Asunción, Segovia, al si d'una família de l'alta burgesia castellana. El seu pare es traslladà a Barcelona per a treballar en la Companyia de Tabacs de Filipines.  
 Jaime, aquest és el nom del poeta, cursà el Batxillerat en l'Institut Lluís Vives de Sarrià de la ciutat comtal. La primera joventut va estar marcada per la vida de l'alta burgesia barcelonina que imperava en la família : vetllades al Liceu, natació, tennis i equitació en el Club del Polo, tot i que va sentir des de molt jove una lluita interna entre la còmoda vida burgesa i l'atracció per allò marginal, inflluït també per una homosexualitat que en l'època i en l'estructura social a la que pertanyia resultava completament inconfessable. 
 Començà els estudis de Dret a la Universitat de Barcelona a on va conéixer  Carlos Barral, Joan Reventós, Alberto Oliart i Antonio de Senillosa, també es va relacionar amb Josep María Castellet que el va introduir en el corrent denominat realisme crític. Es llicencià a Salamanca. En 1953 es traslladà a Oxford, on es desenvoluparia l'amplia influència que posteriorment tindria la poesia anglosaxona en la seua obra. 
A partir de 1955 treballà en la Compañía de Tabacos de Filipinas.
En 1959 publicà  Compañeros de viajes y  Moralidades en 1966, 
aquesta poesia social es va anar inclinant a poc a poc cap el que es va denominar poesia de l'experiència, caracteritzada pel col·loquialisme i el seu caràcter intimista.
 Fou un membre destacat de la denominada Escuela de Barcelona, integrada també per Gabriel Ferrater, Carlos Barral y Juan Marsé. En 1968 aparegué Poemas póstumos i en 1974 publicà  Diario de un artista seriamente enfermo, les memòries.  Des de 1974, coincidint amb un cert desencant de la transició,  va sofrir una crisi que el portà a abandonar la vida literària i es va recloure  en un complet nihilisme . 

 Jaime Gil de Biedma va ser una de les primeres víctimes de la sida a Barcelona i morí el 8 de gener de 1990. 
 El poema Apología y petición és de l'obra Moralidades publicada l'any 1966. Tants anys que han passat i continua vigent!.                   













 Mor al gener de 1990 a conseqüencia de la sida. 

EL MANUSCRIT TROBAT PER LA CÚRIA

La Donació de Constantí és un decret imperial apòcrif, atribuït a Constantí I segons el qual, al mateix temps que es reconeixia el Papa Silvestre I com a sobirà, se li feia donació de la ciutat de Roma, així com les províncies d'Itàlia i tota la resta de l'Imperi Romà d'Occident. 
 L'autenticitat del document ja va ser posada en dubte durant l'Edat Mitjana; però va ser l'humanista Lorenzo Valla qui l'any 1439, durant el pontificat d'Eugeni IV, publicà un breu text , el "De falso credito ementita Constantini donatione" demostrant, a través de l'anàlisi lingüística del text , que el document de la pretesa "Constantini Donatio" no podia estar datat al voltant de l'any 300 i, al capdavall, era un frau de la Cúria romana. 

 Sobre aquest document fa poc que he llegit una anècdota que vull compartir amb vosaltres : trobant-se en conflicte la República de Venècia i el papat, el Pontífex li digué a l'ambaixador de la Serenissima  que desitjava veure l'acta o escriptura per la que els venecians es consideraven amos del Mar Adriàtic.
  El diplomàtic, sense immutar-se, va respondre : Santedat, es troba al dors de la donació feta per Constantí a l'església romana.

No comments (del llatí , no de l'anglès. No confonguem)

BON PROFIT !

D'acord amb la mitologia grega el Tàrtar és un profund abisme usat com una masmorra de sofriment . Nom que aplicaren de seguida a aquelles hordes salvatges que tanta paüra els infonien. 
 D'ells procedeixen aportacions culinàries com la salsa tàrtara i el filet tàrtar. A més a més, segons sembla, foren també ells els que van inventar l'hamburguesa en picar els talls de carn de baixa qualitat per fer-los més digestius.
 En el segle XIV es va popularitzar a Alemanya aquesta forma de preparar carn afegint-li espècies i, com no podia ser d'altra forma, a Hamburg va rebre el nom de filet hamburgués. D'ací es va difondre entre els emigrants alemanys que el portaren a Estats Units cap el 1880, a on ja es coneixia com hamburger a seques.
 A l'Exposició de San Lluís de 1904 entraria en col·lisió amb el sandwich, passant a servir-se com a menjar informal dintre d'un panet, costum que imposà el comte de Sandwich, ministre d'Afers Exteriors d'Anglaterra, tan aficionat al joc que per no abandonar la partida s'alimentava a base de talls de carn i formatge entre llesques de pa.
  Al llarg dels anys vint del segle passat l'hamburguesa anà imposant-se als Estat Units, tanmateix el pas definitiu va tenir lloc el 1954 quan a un venedor de picadores-batedores li cridà l'atenció que un menut restaurant californià situat a Sant Bernardí i regentat pels germans McDonald li encarregara huit dels seus aparells. La curiositat el portà a visitar-los per comprovar per ell mateix quin era el secret del seu èxit i prompte se n'adonà del potencial que allò tenia amb una gestió adequada. Els va oferir associar-se i així es va iniciar una fulgurant operació expansiva que començà quan es va inaugurar el 1955 el primer McDonald's d'aquesta nova etapa a Illinois que avui en dia és un museu.
 Un museu creat el 1955 és per a la nostra consciència museística europea com una contradictio in terminis.   

ETIMOLOGIES DIVERSES

 En llatí clàssic parlar era "loquor" d'ací deriva la paraula eloqüència, (és a dir l'art de parlar bé) tanmateix les llengües romàniques agafaren un altre terme per aquest mateix significat. 

 L'italià, el català, el francés el derivaren de "parabola" que Quintilià i Sèneca utilitzaven com comparació a l'igual que els Evangelis, després, d'acord amb els filòlegs, va prendre una extensió de sentit deguda a l'ús que feien els traductors de la Biblia, d'ací parlare, parlar i parler. 

 El castellà utilitza el verb hablar (en portugués i gallec  falar). Segons Joan Coromines, del llatí familiar fabulari "conversar", derivat del llatí fabula ""conversa", "relat sense garantia històrica", "conte o fàbula".

 Quan escolte els polítics explicant qulasevol cosa sempre em ve la ment el sentit etimològic del mot i no és precisament el de conversa com molt bé haureu endevinat.

  Per cert segons el meu parer els exemples paradigmàtics d'aquest fabulare són el ministre d'Hisenda i la presidenta de Castella-La Manxa.

   

   

  

L'ORIGEN DE L'UNIVERS : TEORIES

Pel que fa a l'origen de l'Univers després de la segona guerra Mundial emergeixen dues possibilitats diferents. Una va ser la Teoria de l'estat estacionari de Fred Hoyle. En aquest model, l'univers és aproximadament el mateix al llarg del temps. L'altra va ser la teoria de la gran explosió de Lemaître que va ser defensada i desenvolupada per George Gamow.
 Durant un curt temps, el suport estava dividit entre aquestes dues hipòtesis. Al capdavall, les proves observacionals van crèixer en importància i començaren a afavorir l'última. El descobriment de la radiació còsmica de fons el 1964 va assegurar la teoria de la Gran Explosió com la millor hipòtesi per explicar l'origen i l'evolució del cosmos.
 El cas curiós  és que va ser Fred Hoyle qui va encunyar el nom amb el que avui és coneguda mundialment  la teoria, durant una emissió de ràdio en la BBC l'any 1950, per a referir-se a ella de forma despectiva  digué : "aquesta idea del Bing Bang".
  Gamow va donar suport a la teoria de la gran explosió des del principi i el 1948 va publicar un article juntament amb Ralph Alpher, en que explicava la formació de l'heli primitiu  i els nivells actuals d'heli i hidrogen l'Univers. Aquest model es coneix com la teoria Alpher-Bethe-Gamow. El nom de Hans Bethe va ser afegit per Gamow per fer un joc de paraules amb les tres primeres lletres de l'alfabet grec : alpha beta gamma, tot i que Bethe no va tenir res a veure amb l'article.
 Gamow era cèlebre pel seu sentit de l'humor i és de suposar que fins i tot li faria gràcia el nom de Bing Bang Theory.

COMIAT

Era un dia net i clar,
com la cançó de Llach
quan em vares dir adéu.
No em vas estalviar  res
fins i tot vas pronunciar 
la fórmula canònica 
i trencamental 
que no manca en cap  
tràngol d'aquesta mena.
 "No vull fer-te mal 
seguirem  com amics
però l'amor que sentia  
s'ha acabat i no anirem
mai més junts de la mà 
per la senda de la vida.
Veuràs que després 
et passa amb el temps
(quin gran taumaturg!)
l'estima que per mi tens". 
Sentia les paraules
i no les escoltava
l'únic de cert que sabia 
era que em deixaves
sense tu, 
sense alé,
sense futur,
sense afany
caminant d'esma 
durant molts anys
amb solitud imprevista
per la senda de la vida.
Era un dia net i clar 
perquè bufava ponent
quan em vares dir adéu.

ANÈCDOTES CÍNIQUES

Diògenes de Sínope fou un filòsof grec pertanyent a l'escola cínica, que rep aquesta denominació despectiva (del grec kyon gos) pel tipus de vida frugal que defensaven els seus seguidors i per la seua actitud sovint anticonvencional i extravagant. 

 Diògenes va nàixer a Sínope cap el 412 a.C. i morí a Corint el 323 a.C. No llegà a la posteritat cap escrit, la font més completa de la que es disposa sobre la seua vida és l'extensa secció que el seu homònim Diògenes Laerci li dedica en l'obra "Vides, opinions i sentències dels filòsofs més il·lustres:

 Fou exiliat de la seua ciutat natal i traslladat a Atenes, on es va convertir en deixeble de l'ascètic 'Antístenes.Diògenes va viure com un vagabund en els carrers d'Atenes, convertint la pobresa extrema en una virtut. Es conta que vivia en una gerra en compte d'una casa i que un dia caminava pels carrers amb una llanterna encesa dient que "buscava homes (honestos). (Ara quin tipus d'il·luminació empraria?).

  I parlant d'homes i dones, siguen honestos o no, ja que anem a referir-nos a la definició burlesca i poc encertada d'ésser humà que Sòcrates va aventurar : Bípede implume.

 Quan Plató li donà la definició del mestre a Diògenes, aquest li llevà les plomes a un pollastre i el soltà en l'Acadèmia de Plató cridant "The portat un home!".

 Assistint a una lliçó de Zenó d'Elea que negava el moviment, Diògenes, sense dir res, s'alçà i es posà a caminar.

   Per acabar una frase de Joan Fuster que sempre queda bé : El sincer diu la veritat encara que faça mal, el cínic la diu perquè en fa. 

L'ESCUMA DEL CAFÈ AMB LLET

Una de les parts més delicades del cos és, sens dubte, el cap
per això cal cobrir-lo i protegir-lo del fred , de la pluja , dels colps. Per aquestos és molt importat quan es circula en moto o bicicleta portar casc ; quan fa fred o plou ( o les dues coses alhora) les peces d'abric van proveïdes de caputxa. Quan aquesta és menuda i de color roig  sempre recordem  el conte popular europeu del qual existeixen nombroses variants, però en totes hi són la Caputxeta, la mare (quina ocurrència enviar la xiqueta sola pel bosc!), l'àvia (quina idea viure tan allunyada!), el llop i el llenyataire o el caçador
segons les versions.    

 Ara deixem els contes a una banda i rescatem la història (just al contrari de "L'home que matà Liberty Valance).  Cap al 1520 alguns frares franciscans, desitjosos de tenir una vida més contemplativa i observant de la regla original, es van retirar a viure com a eremites. Dirigia aquestos frares Matteo da Bascio, al qual la Inquisició va perseguir perquè havia abandonat l'obediència del seu convent per iniciar un  nou tipus de vida. 
 Matteo i els seus companys van trobar suport entre l'ordre dels camaldulesos, raó per la qual van incorporar al seu hàbit la caputxa punxeguda que portaven aquestos i per això són coneguts com frares caputxins. 

 Ja en el segle XX va sorgir a Itàlia un tipus de cafè amb escuma blanca i ruixat amb canyella que coincidia amb el color de l'hàbit de l'ordre d'ací el nom del famós "capuccino".