TEMPS DE COMIAT

Me'n vaig aviat
i sé massa bé
quan podré tornar.
M'esperen família
amics i oliveres ,
xipresos i garrofers
també el pi pinyer.
Adéu als qui heu tingut
els meus mots com amics
me'n vaig satisfeta
si us he entretingut
tot ho sabeu ja
de les fílies i fòbies
que porte al damunt.
Estimats i, de vegades 
desconeguts lectors
espere trobar-nos 
al meu retorn.

TRADUCCIÓ LITERAL

                  

A Itàlia hi ha dos sorpassi tòpics: un polític i l'altre cinematogràfic.     El primer ha convertit una paraula italiana a un terme darrerament arxiconegut a Espanya, arran del possible avançament de la coalició Podem-IU no al PSOE sinó al PP, és a dir, per guanyar les eleccions del 26J.
Ja molt s'ha dit i escrit sobre la filiació del vocable: abans de les eleccions generals de 1976 es respirava a Itàlia un clima de sorpasso per part del PCI (Partit Comunista Italià) a la DC (Democràcia Cristiana). Fins al punt que els sondejos realitzats a la vigília preveien la victòria comunista (com a mostra, el de l'Espresso: 34,5% al PCI, 27,6% a la DC). La vesprada de l'escrutini, fins i tot el presentador del programa especial de la RAI va anunciar el sorpasso però s'havia equivocat, doncs certament el PCI va aconseguir el seu màxim històric (34,4%), però, la DC va arribar al 38,7%. 
 Pel que fa al cinematogràfic Il sorpasso és el títol de l'enorme pel·lícula que Dino Risi va realitzar en 1962, amb Gassman i Trintignant a bord d'aquell descapotable Lancia B24, d'estrident clàxon politò, i que amb els anys arribaria a simbolitzar el brillant període del miracle econòmic i la millor "commedia all'italiana".

  A Espanya la pel·lícula es va traduir com l'Escapada que no té res a veure amb el títol original perquè "sorpasso"és avançament (adelantamiento en castellà).
                        
                                               

FORÇA HUMANA

La bicicleta és un vehicle de propulsió humana que es mou gràcies a la força que es transmet a dues rodes alineades. El ciclista fa una força sobre els pedals, que es transmet al pinyó de la roda de darrere mitjançant una cadena circular. La roda anterior és directriu. 
Les bicicletes modernes són fetes generalment de ferro, alumini, fibra de carboni, de bambú o de rotang. 
   El seu disseny i configuració bàsica han canviat poc des del primer model de transmissió amb cadena, desenvolupat al voltant de l'any 1885. Introduïda al segle XIX a Europa, va tenir un impacte considerable en la història, tant en la cultura com en la indústria.
 Els avantpassats de la bicicleta es remunten bastant enrere en la història. Ja entre els egipcis, trobem una màquina de dues rodes unides per una barra. També a la Xina s'ha trobat una màquina molt similar de gran antiguitat. Les rodes d'aquests enginys es feien de bambú. 
 Segles més tard, en l'obra Codex Atlanticus, n'apareix una entre els dibuixos de Leonardo da Vinci, molt semblant a l'actual. Tanmateix, la seva veritable història comença a París l'any 1790, moment en què el comte de Sivrac inventa el celerífer, que també es diu cavall de rodes. 
Posteriorment, en 1813, aquest celerífer va sofrir una gran metamorfosi, gràcies al fet que el baró Karl Drais d'Alemanya va inventar el vehicle d'una sola via, que va anomenar màquina errant, precursora de la bicicleta i la motocicleta. Drais de Sauerbronn va començar per introduir-hi uns ressorts sota el selló i, després, va crear-ne el manillar. Aquesta màquina errant consistia en una mena de carretó de dues rodes, col·locades una darrere de l'altra. La persona es mantenia asseguda sobre una petita muntura, col·locada al centre d'un menut marc de fusta. Per moure's, empenyia alternativament amb el peu esquerre i el dret cap endavant, de forma semblant al moviment d'un patinador. Amb aquest impuls, el vehicle adquiria una velocitat gairebé idèntica a la d'un cotxe. Els braços descansaven sobre un recolzabraços de ferro, i amb les mans sostenia una vara de fusta, unida a la roda davantera, que girava en la direcció cap a la qual volia anar el conductor.
La construcció de la primera bicicleta amb pedals s'atribueix a Macmillán Kirkpatrick, l'any 1839. Macmillan mai no va patentar l'invent, que posteriorment va ser copiat l'any 1846 per Gavin Dalzell de Lesmahagow, qui el va difondre tan àmpliament que va ser considerat, durant cinquanta anys, l'inventor de la bicicleta. Prop del 1890, l'anglès Dunlop (aficionat al ciclisme i creador de l'empresa homònima) va inventar una cambra de tela i cautxú, que s'inflava amb aire i se'n col·locava a la llanda. Per evitar punxades, Dunlop va inventar, a més, una coberta també de cautxú. Aquests invents de Dunlop gairebé no han sofert cap variació des de la seua invenció.
 Com diuen els anglosaxons :  If it works do not change it.

                             

THE BEST DESIGN

   

   Ettore Sottsass (14 de setembre de 1917 Innsbruck - 30 de desembre de 2007 a Milà) va ser un important arquitecte i dissenyador italià de la segona meitat del segle XX. Fundador del Grup de disseny Memphis i un important consultor de disseny per Olivetti.
Nascut a Àustria, va començar la seva carrera estudiant la Universitat Politècnica de Torí. En deixar la Universitat, Sottsass es va allistar a l'exèrcit per tres anys. Després de complir el seu deure militar, va treballar per a un grup d'arquitectes mentre instal·lava la seva pròpia oficina a Milà, anomenada "L'Estudi".
Sottsass es va unir a Olivetti com a consultor de disseny i va treballar allí més de 20 anys. Realitzaria diversos projectes. Entre d'altres, va dissenyar la màquina d'escriure "Valentine", (una revolució en el mercat i com disseny industrial, segueix exposada des de l'any de la seva creació, al Museu d'Art Modern de Nova York) i la calculadora Elea 9003.

 

 Fa un temps vaig llegir una entrevista que li feien a Ettore Sotssas . En aquesta li preguntaven quin era el disseny que considerava el millor de tots. No va vacil·lar en respondre : la bicicleta.

                            

                           

 To be continued...

DESTIL·LACIÓ EVOLUTIVA

                             

Anís del Mono és una marca registrada de licor anisat que es va crear a la destil·leria fundada l’any 1868 pels germans Josep i Vicenç Bosch i Grau de Badalona (Barcelonès, Catalunya).
El nom de la marca el pren, suposadament, perquè en un dels vaixells de la família Bosch, que tenia negocis a Amèrica, va arribar un mico que van adoptar com a mascota a la fàbrica de Badalona i va tenir gran ressò popular. 
 També s'ha parlat d'una connotació publicitària: Bosch, empresari de renom, va aprofitar el clima de polèmica que van suscitar les teories evolucionistes de Darwin, per mostrar que la seva marca era la més evolucionada. Així a l'etiqueta de l'ampolla apareix un dibuix d'un simi amb la cara, segons alguns, de Darwin, i un pergamí on hi diu: "Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento". 
 Altres, contràriament, han vist en l'etiqueta una crítica i burla a Darwin i a les seves teories.

  Charles Darwin va publicar L'origen de les espècies el 24 de novembre de 1859 on va poder establir l'evolució per descendència comuna. Una obra que significà una revolució en el món científic. Res no tornaria a ser igual sobre aquest tema mentre ací, a la pell de brau, parlàvem d'etiquetes.  

                                       
                                                         

UNA QUARTA LLEI

La paraula "robot" ve del vocable txec robota, "servitud", "treball forçat" o "esclavitud", especialment els anomenats "treballadors llogats" que van viure en l'Imperi Austrohongarès fins a 1848.
   El terme va ser utilitzat per primer cop amb el sentit actual per Karel Čapek a la seva obra teatral Robots Universals de Rossum escrita en col·laboració amb el seu germà Josef el 1920 i interpretada per primer cop el 1921. A l'obra denominava d'aquesta manera uns androides. Encara que els robots de Čapek eren humans artificials orgànics, avui dia el mot "robot" es fa servir per a tota mena de mecanisme automatitzat, no necessàriament amb forma humana.
 Un robot pot tenir característiques físiques o funcionals similars a les dels humans, en aquest cas tècnicament es parla de robots humanoides mentre que a la ciència-ficció és més comú el terme androide. 

Les tres lleis de la robòtica van ser escrites per Isaac Asimov, un escriptor rus de ciència-ficció. Tots els robots dels seus relats i novel·les estan dissenyats per a complir-les. Apareixen per primera vegada al relat "Runaround", del 1942, recollit dins del llibre "Jo, robot".

Les lleis diuen així:

Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà pateisca mal.
Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
  Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entre en conflicte amb la primera o la segona llei.

  De la substitució dels humans en la feina pels robots Asimov no va escriure res...Potser caldria una quarta llei que aclarira el tema.  



                                           

MANDÍBULES

 Si ahir parlàvem de la novel·la Moby Dick avui ens centrarem
en el cine parlant d'una adaptació i d'un homenatge.

 El 1956 una adaptació cinematogràfica de la novel·la, molt fidel a l'esperit 'original, va ser portada a la pantalla per John Houston. Gregory Peck en la pel·lícula és un magnètic i boig capità Ahab, mentre que Orson Welles interpreta el pare Mapple en un sermó commovedor sobre la destinació final de l'home.
La realització de la pel·lícula de 1956 de John Houston era problemàtica : els costos de la pel·lícula es van disparar exponencialment i mai es va recuperar completament . El 1957, Peck i Houston van tractar de portar a la pantalla una altra obra de Mellville, la seva primera novel·la Typee, però no van poder trobar finançament i això va originar una ruptura entre l'actor i el director: la llegenda també vol que els dos es van posar a discutir ferotgement quan Peck va descobrir que mai havia estat la primera opció per al paper d'Ahab - Houston volia a tota costa que l'interpretara el seu pare Walter- que va morir el 1950.

 Un dels homenatges més famosos de la novel·la de Melville la va fer  Steven Spielberg en Tiburón (Jaws) el 1975. L'obsessió del personatge Quint , interpretat per Robert Shaw, contra el tauró està clarament presa de la del llegendari capità Ahab . En el guió original Quint anava a ser introduït mentre mirava en la televisió la pel·lícula de John Houston, criticant tots els punts febles: probablement el mateix Gregory Peck ho va prohibir per evitar l'ús d'escenes de la pel·lícula de la qual era el protagonista. 
 D'altra banda, en el guió original, Quint, en lloc de ser devorat pel tauró, hauria de morir d'una manera molt similar a Acab, arrossegat al mar per un arpó lligat a la cama.
                           
  Allò   que podria haver estat i no fou. De totes formes és una cult movie perque Spielberg quan no cau en la temptació de ser carrincló (en castellà ñoño) és un gran director.
                                        

DIGUEU-ME ISMAEL

                       

 Per descriure la vida humana 
la més poderosa i completa metàfora és la del viatge a través del mar. Vela, vaixell mai prou fort per solcar la immensitat aterridora i convincent de l'oceà, el perill constant de tempestes, el risc de naufragis, la confiança en les pròpies habilitats per completar la travessa. 
  En Moby Dick, la gran novel·la americana d'Herman Melville (1819-1891) publicada el 1851, el viatge cap al mar és una metàfora de la vida i la mort, i va més enllà, convertint sermó religiós, èpica, mística, turment, l'anhel de l'infinit en literatura. 
 La força del llibre, les riqueses de l'al·legoria, el poder evocador de l'eterna història de la lluita entre l'home i el mal, entre el capità Ahab i la balena gegant, Moby Dick  és un clàssic entre els clàssics. 
  És un llibre difícil, llarg, ple de digressions , explicacions científiques, biològiques, teològiques i filosòfiques com la caça i la navegació. 
  Abans de les paraules d'obertura el famós Digueu-me Ishmael
(Call me Ishmael en la versió original) hi ha un capítol sencer de la novel·la en el qual es recullen desenes de cites sobre les balenes, des de la Bíblia fins a Shakespeare, del  Paradís perdut, per descomptat, al Leviatan de Hobbes, des d'Edmund Burke a Thomas Jefferson, a les cançons marineres. 
 Cesare Pavese, autor de la traducció a l'italià, convida el lector a no deixar-se intimidar per la seva grandària i fer front a la novel·la en la seua totalitat, sense saltar-se res; perquè tant se val que salpes d'un port grec o de Nantucket sempre has de pregar que el camí siga llarg. Això sí ple d'aventures, ple de coneixences. 

                           

LA TERRA E LA MORTE

Tu ets com una terra
que ningú no anomena
Tu no esperes res
només la paraula
que brolla des del fons
com un fruit entre les branques.
Hi ha un vent que t'arriba
Coses seques i dues vegades mortes
vénen en el vent i et fan nosa 
Extremitats i paraules antigues.
Tu tremoles a l'estiu.

Cesare Pavese

UN I MOLTS

 

Proteu ,(grec antic: Πρωτεύς) d'acord amb la mitologia grega, fou un déu marí, fill d'Oceà i de Tetis (però també se'l fa fill de Posidó).
 La seua personalitat presenta molts punts foscos, ja que es tracta d'una divinitat molt antiga, reminiscència dels cultes preolímpics.
  Acostumava a viure a l'illa de Faros, a Egipte, no gaire lluny de la desembocadura del Nil. S'encarregava de fer pasturar els ramats de foques i altres animals marins que tenia Posidó.
 Com totes les divinitats de les aigües, tenia el do de metamorfosar-se en les formes que desitjava, no només podia ser un animal, sinó també un element, com el foc o l'aigua. Feia servir aquest poder quan volia escapolir-se dels qui li feien preguntes, ja que tenia també el do de la profecia. Es negava a informar als mortals que l'interrogaven.

El 1972, l'escriptor i poeta argentí Jorge Luis Borges va publicar al recull El Oro de los tigres un bell sonet intitulat Proteo:

Antes que los remeros de Odiseo
fatigaran el mar color de vino
las inasibles formas adivino
de aquel dios cuyo nombre fue Proteo.

Pastor de los rebaños de los mares
y poseedor del don de profecía,
prefería ocultar lo que sabía
y entretejer oráculos dispares.

Urgido por las gentes asumía
la forma de un león o de una hoguera
o de árbol que da sombra a la ribera
o de agua que en el agua se perdía.

De Proteo el egipcio no te asombres,

tú, que eres uno y eres muchos hombres.

                                  

NERO E GIALLO

 Francesco Baracca, un heroi italiana de la Primera Guerra Mundial, pilotava un avió de caça que portava pintat al fusellatge la imatge d'un cavall encabritat. Després de desenes de victòries Baracca va ser abatut en el municipi de Montello.

 En 1923, Enzo Ferrari va guanyar el primer circuit del Savio, a Ravenna, i allí va conèixer el comte Enrico Baracca, pare de l'il·lustre aviador, i més tard la seua mare, la comtessa Paolina Biancoli. Ella li va demanar que emprara el cavall del seu fill com a insígnia per als seus cotxes, assegurant-li que li portaria sort. Ferrari li va fer cas i va conservar el color negre original de l'animal, al que va afegir un fons groc, representatiu de Mòdena, la seua ciutat natal.
 I és que la marca del cavall, fundada el 1929 i dedicada a fabricar automòbils de competició va passar al cap d'uns anys a crear també models superesportius per a tots els públics. Gràcies als seus èxits en les carreres amb imponents motors, sistemes d'aerodinàmica d'última generació i la més alta tecnologia en el món de l'automoció, Ferrari és una de les marques de cotxes més espectaculars, amb una reputació guanyada a pols al llarg de els anys. 
  El somni de més d'un aficionat és la de conduir un cotxe que porte el logo del cavallino rampante.

             

MARINERES

Stessa spiaggia 
stesso mare
 cantava Mina la gran
El mismo mar de todos los veranos
fou la primera novel·la d'Esther 
Vigila el mar
recomanava la Bonet
mentre Serrat confessava
el seu amor pel Mare,
Nostrum, no cal dir, 
i podria seguir
però acabe ací
no sense abans
recordar-vos :
 La mer, la mer 
toujours recommencée
que escrivia Paul Valery
des del cementeri marí.