He eixit a passejar,
m'agrada anar sola
i tenir temps de pensar
en allò que us contaré
quan el camí em torne
a l'indret on he donat
els primers passos d'avui.
Un 29 de febrer
estrany a més
no poder.
Datos personales
- Rosa Peris Cabrera
- Sóc dona i nascuda en secà. El meu arbre totèmic és el garrofer. No hi ha res comparable a seure's sota la seva ombra -ni viscosa ni escassa- amb bona companyia i elucubrar o romandre en silenci, tant se val. Sabent de qui véns, a qui vas i qui tens al costat. Gaudir d'un moment especial sense cap mena de temor perquè sents que al seu davall -com a Holly quan desdejunava a Tiffany's- no et pot passar res de dolent. Sóc dona i nascuda en secà. El meu arbre totèmic és el garrofer. Orgull cap, dignitat la que calga.
lunes, 29 de febrero de 2016
viernes, 26 de febrero de 2016
SEMPRE TORNE A J.L.B.
LOS JUSTOS
Jorge Luis Borges
Un hombre que cultiva un jardín, como quería Voltaire.
El que agradece que en la tierra haya música.
El que descubre con placer una etimología.
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez.
El ceramista que premedita un color y una forma.
Un tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto.
El que acaricia a un animal dormido.
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho.
El que agradece que en la tierra haya Stevenson.
El que prefiere que los otros tengan razón.
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.
Anava a escriure sense comentaris però me n'he adonat que ja és un criteri.
Jorge Luis Borges
Un hombre que cultiva un jardín, como quería Voltaire.
El que agradece que en la tierra haya música.
El que descubre con placer una etimología.
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez.
El ceramista que premedita un color y una forma.
Un tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto.
El que acaricia a un animal dormido.
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho.
El que agradece que en la tierra haya Stevenson.
El que prefiere que los otros tengan razón.
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.
Anava a escriure sense comentaris però me n'he adonat que ja és un criteri.
jueves, 25 de febrero de 2016
TRISTOR
El cotó-en-pèl
emblanquina
el blau del cel
de mica en mica
el vent l'arrossega
com el temps,
tot s'ho emporta.
Ací baix hem quedat
amarats de nostàlgia
per allò que ha estat.
emblanquina
el blau del cel
de mica en mica
el vent l'arrossega
com el temps,
tot s'ho emporta.
Ací baix hem quedat
amarats de nostàlgia
per allò que ha estat.
miércoles, 24 de febrero de 2016
JOC D'IDIOMES
Me asomo a la ventana
y no es la chica de ayer
és el cloquer de la plaça
el rellotge, la campana
al fianco la luna gialla
pur no essendo blu
felice di stare lassù.
És massa tard
per a comprendre
un poema trilingüe?
y no es la chica de ayer
és el cloquer de la plaça
el rellotge, la campana
al fianco la luna gialla
pur no essendo blu
felice di stare lassù.
És massa tard
per a comprendre
un poema trilingüe?
martes, 23 de febrero de 2016
UNA DERIVA EVOLUTIVA
L'ornitorinc (Ornithorhynchus anatinus) és un mamífer semiaquàtic endèmic de l'est d'Austràlia, incloent-hi Tasmània. Juntament amb les quatre espècies d'equidna, és una de les cinc espècies vivents de monotremes, els únics mamífers que ponen ous en lloc de donar a llum cries vives.
L'estranya aparença d'aquest mamífer ponedor d'ous, verinós, amb bec d'ànec, cua de castor i potes de llúdria desconcertà els naturalistes europeus quan se'l trobaren per primer cop i alguns d'ells el consideraren una falsificació elaborada. És un dels pocs mamífers verinosos; els mascles tenen una pua a les potes posteriors que allibera un verí capaç de produir un dolor intens als humans. Les característiques úniques de l'ornitorinc en fan un tema important en l'estudi de la biologia evolutiva, així com un símbol recognoscible i icònic d'Austràlia; ha aparegut com a mascota en esdeveniments nacionals i apareix al revers de la moneda de vint cèntims australiana. L'ornitorinc és l'emblema animal de l'estat de Nova Gal·les del Sud.
Quan l'ornitorinc fou descobert per primer cop pels europeus el 1798, el capità John Hunter, segon governador de Nova Gal·les del Sud, envià una pell i un esbós al Regne Unit. Al principi, els científics britànics estaven convençuts que les característiques d'aquest animal eren un engany. George Shaw, que el 1799 féu la primera descripció de l'animal a la revista Naturalist's Miscellany, afirmà que era impossible no tenir dubtes sobre la seva naturalesa genuïna i Robert Knox pensava que podria haver estat creat per algun taxidermista asiàtic. Es creia que algú havia cosit el bec d'un ànec al cos d'un animal semblant a un castor. Shaw fins i tot utilitzà unes tisores per comprovar si hi havia sutures a la pell assecada.
El nom científic Ornithorhynchus deriva del mot ορνιθόρυνχος (ornithorhynkhos), que en grec significa literalment "musell d'ocell" i anatinus, que en llatí significa "semblant a un ànec".
L'ornitorinc sembla fet aposta per minar moltes teories del coneixement.
L'estranya aparença d'aquest mamífer ponedor d'ous, verinós, amb bec d'ànec, cua de castor i potes de llúdria desconcertà els naturalistes europeus quan se'l trobaren per primer cop i alguns d'ells el consideraren una falsificació elaborada. És un dels pocs mamífers verinosos; els mascles tenen una pua a les potes posteriors que allibera un verí capaç de produir un dolor intens als humans. Les característiques úniques de l'ornitorinc en fan un tema important en l'estudi de la biologia evolutiva, així com un símbol recognoscible i icònic d'Austràlia; ha aparegut com a mascota en esdeveniments nacionals i apareix al revers de la moneda de vint cèntims australiana. L'ornitorinc és l'emblema animal de l'estat de Nova Gal·les del Sud.
Quan l'ornitorinc fou descobert per primer cop pels europeus el 1798, el capità John Hunter, segon governador de Nova Gal·les del Sud, envià una pell i un esbós al Regne Unit. Al principi, els científics britànics estaven convençuts que les característiques d'aquest animal eren un engany. George Shaw, que el 1799 féu la primera descripció de l'animal a la revista Naturalist's Miscellany, afirmà que era impossible no tenir dubtes sobre la seva naturalesa genuïna i Robert Knox pensava que podria haver estat creat per algun taxidermista asiàtic. Es creia que algú havia cosit el bec d'un ànec al cos d'un animal semblant a un castor. Shaw fins i tot utilitzà unes tisores per comprovar si hi havia sutures a la pell assecada.
El nom científic Ornithorhynchus deriva del mot ορνιθόρυνχος (ornithorhynkhos), que en grec significa literalment "musell d'ocell" i anatinus, que en llatí significa "semblant a un ànec".
L'ornitorinc sembla fet aposta per minar moltes teories del coneixement.
jueves, 18 de febrero de 2016
MOT AMIC
He començat
a escriure
la meua ment
com la pàgina
està en blanc
però la paraula
m'és companya
m'agafarà la mà
i no em deixarà
que em llance
al precipici
del silenci.
a escriure
la meua ment
com la pàgina
està en blanc
però la paraula
m'és companya
m'agafarà la mà
i no em deixarà
que em llance
al precipici
del silenci.
miércoles, 17 de febrero de 2016
CLAREDAT
La llum del ponent
quan bufa per ací
és l'únic bo que té.
Es veu tot tan diàfan
que puges al mirador
del Besorí de la Vall
(dels Alcalans és clar)
i pots albirar des del
Cap de Sant Antoni
fins el tómbol
de Peníscola
al bell mig l'Albufera
perquè tot no siga mar.
Tota la franja costera
a l'abast no de la mà
...de l'esguard.
quan bufa per ací
és l'únic bo que té.
Es veu tot tan diàfan
que puges al mirador
del Besorí de la Vall
(dels Alcalans és clar)
i pots albirar des del
Cap de Sant Antoni
fins el tómbol
de Peníscola
al bell mig l'Albufera
perquè tot no siga mar.
Tota la franja costera
a l'abast no de la mà
...de l'esguard.
martes, 16 de febrero de 2016
D'UN JARDÍ ITALIÀ
In the morning
you always come back
Cesare Pavese
L'escletxa de l'alba
respira amb la teua boca
al fons dels carrers buits.
Llum grisa els teus ulls,
dolces gotes de l'alba
sobre els pujols foscos.
El teu pas i el teu alé
inunden les cases.
La ciutat s'esgarrifa,
fan olor les pedres-
ets la vida, el despertar.
Estrella perduda
en la llum de l'alba,
xiscle de la brisa,
escalfor, respiració,
s'ha acabat la nit.
Ets la llum del matí.
you always come back
Cesare Pavese
L'escletxa de l'alba
respira amb la teua boca
al fons dels carrers buits.
Llum grisa els teus ulls,
dolces gotes de l'alba
sobre els pujols foscos.
El teu pas i el teu alé
inunden les cases.
La ciutat s'esgarrifa,
fan olor les pedres-
ets la vida, el despertar.
Estrella perduda
en la llum de l'alba,
xiscle de la brisa,
escalfor, respiració,
s'ha acabat la nit.
Ets la llum del matí.
lunes, 15 de febrero de 2016
CAMP SEMÀNTIC
Tenia tota la confiança
guardada en una caixa
perquè fóra corredissa
l'he posada en un calaix
ho he pensat millor
l'he ficada en un caixó
però com ha minvat
ha acabat en una capsa
després s'ha fet tan menudeta
que ara és dintre una capseta.
De la caixa, del calaix,
de la capsa, del caixó
Què hi faré jo?
guardada en una caixa
perquè fóra corredissa
l'he posada en un calaix
ho he pensat millor
l'he ficada en un caixó
però com ha minvat
ha acabat en una capsa
després s'ha fet tan menudeta
que ara és dintre una capseta.
De la caixa, del calaix,
de la capsa, del caixó
Què hi faré jo?
viernes, 12 de febrero de 2016
ENVIT
Ràbia
tristor
impotència
són les tres cartes
que m'ha repartit
la baralla de la vida
en una despietada
aposta, perduda
abans que s'acabe
la inicua partida.
tristor
impotència
són les tres cartes
que m'ha repartit
la baralla de la vida
en una despietada
aposta, perduda
abans que s'acabe
la inicua partida.
jueves, 11 de febrero de 2016
MEMENTO
Ahir també em van venir a la memòria aquestes estrofes d'un dels meus poetes preferits, Jaime Gil de Biedma que avui vull compartir amb tots vosaltres.
Elegía y recuerdo de la canción francesa
Os acordáis: Europa estaba en ruinas.
Todo un mundo de imágenes me queda de aquel tiempo
descoloridas, hiriéndome los ojos
con los escombros de los bombardeos.
En España la gente se apretaba en los cines
y no existía la calefacción.
Era la paz —después de tanta sangre—
que llegaba harapienta, como la conocimos
durante cinco años.
Y todo un continente empobrecido,
carcomido de historia y de mercado negro,
de repente nos fue más familiar.
¡Estampas de la Europa de post-guerra
que parecen mojadas en lluvia silenciosa,
ciudades grises adonde llega un tren
sucio de refugiados: cuántas cosas
de nuestra historia próxima trajisteis, despertando
la esperanza en España, y el temor!
Hasta el aire de entonces parecía
que estuviera suspenso, como si preguntara,
y en las viejas tabernas de barrio
los vencidos hablaban en voz baja...
Nosotros, los más jóvenes, como siempre esperábamos
algo definitivo y general.
Y fue en aquel momento, justamente
en aquellos momentos de miedo y esperanzas
—tan irreales, ay— que apareciste,
oh rosa de lo sórdido, manchada
creación de los hombres, arisca, vil y bella
canción francesa de mi juventud!
Eras lo no esperado que se impone
a la imaginación, porque es así la vida,
tú que cantabas la heroicidad canalla,
el estallido de las rebeldías
igual que llamaradas, y el miedo a dormir solo,
la intensidad que aflige al corazón.
Cuánto enseguida te quisimos todos!
En tu mundo de noches, con el chico y la chica
entrelazados, de pie en un quicio oscuro,
en la sordina de tus melodías,
un eco de nosotros resonaba exaltándonos
con la nostalgia de la rebelión.
Y todavía, en la alta noche, solo,
con el vaso en la mano, cuando pienso en mi vida,
otra vez más sans faire du bruit tus músicas
suenan en la memoria, como una despedida:
parece que fue ayer y algo ha cambiado.
Hoy no esperamos la revolución.
Desvencijada Europa de post-guerra
con la luna asomando tras las ventanas rotas,
Europa anterior al milagro alemán,
imagen de mi vida, melancólica!
Nosotros los de entonces, ya no somos los mismos,
aunque a veces nos guste una canción.
Moralidades 1966
Elegía y recuerdo de la canción francesa
Os acordáis: Europa estaba en ruinas.
Todo un mundo de imágenes me queda de aquel tiempo
descoloridas, hiriéndome los ojos
con los escombros de los bombardeos.
En España la gente se apretaba en los cines
y no existía la calefacción.
Era la paz —después de tanta sangre—
que llegaba harapienta, como la conocimos
durante cinco años.
Y todo un continente empobrecido,
carcomido de historia y de mercado negro,
de repente nos fue más familiar.
¡Estampas de la Europa de post-guerra
que parecen mojadas en lluvia silenciosa,
ciudades grises adonde llega un tren
sucio de refugiados: cuántas cosas
de nuestra historia próxima trajisteis, despertando
la esperanza en España, y el temor!
Hasta el aire de entonces parecía
que estuviera suspenso, como si preguntara,
y en las viejas tabernas de barrio
los vencidos hablaban en voz baja...
Nosotros, los más jóvenes, como siempre esperábamos
algo definitivo y general.
Y fue en aquel momento, justamente
en aquellos momentos de miedo y esperanzas
—tan irreales, ay— que apareciste,
oh rosa de lo sórdido, manchada
creación de los hombres, arisca, vil y bella
canción francesa de mi juventud!
Eras lo no esperado que se impone
a la imaginación, porque es así la vida,
tú que cantabas la heroicidad canalla,
el estallido de las rebeldías
igual que llamaradas, y el miedo a dormir solo,
la intensidad que aflige al corazón.
Cuánto enseguida te quisimos todos!
En tu mundo de noches, con el chico y la chica
entrelazados, de pie en un quicio oscuro,
en la sordina de tus melodías,
un eco de nosotros resonaba exaltándonos
con la nostalgia de la rebelión.
Y todavía, en la alta noche, solo,
con el vaso en la mano, cuando pienso en mi vida,
otra vez más sans faire du bruit tus músicas
suenan en la memoria, como una despedida:
parece que fue ayer y algo ha cambiado.
Hoy no esperamos la revolución.
Desvencijada Europa de post-guerra
con la luna asomando tras las ventanas rotas,
Europa anterior al milagro alemán,
imagen de mi vida, melancólica!
Nosotros los de entonces, ya no somos los mismos,
aunque a veces nos guste una canción.
Moralidades 1966
miércoles, 10 de febrero de 2016
C'EST UNE CHANSON QUI NOUS RESSEMBLE
Les feuilles mortes
és la primera cançó
que vaig escoltar
en francés.
Juliette Gréco
s'il vous plaît
en tout cas
Yves Montand.
M'ha tornat a la ment
en el passeig vespertí
perquè les he vistes
en les voreres i rastells
marcides i lleugeres
a mercè del vent.
és la primera cançó
que vaig escoltar
en francés.
Juliette Gréco
s'il vous plaît
en tout cas
Yves Montand.
M'ha tornat a la ment
en el passeig vespertí
perquè les he vistes
en les voreres i rastells
marcides i lleugeres
a mercè del vent.
martes, 9 de febrero de 2016
JOC DE MOTS
Tinc molts maldecaps
de tant de pensar-hi
em fa mal el cap.
Quan sóc al llit
apague el llum
de la tauleta de nit
per art d'encantament
la son ha desaparegut
si tinc sort i m'adorm
el son no és reposat
em desperte enjorn
i espere intranquil·la
que arribe aviat
la dubtosa llum
del dia.
de tant de pensar-hi
em fa mal el cap.
Quan sóc al llit
apague el llum
de la tauleta de nit
per art d'encantament
la son ha desaparegut
si tinc sort i m'adorm
el son no és reposat
em desperte enjorn
i espere intranquil·la
que arribe aviat
la dubtosa llum
del dia.
lunes, 8 de febrero de 2016
DESISTIMENT
No tinc ganes
ni de veure
el panorama
ni d'escoltar
el rebombori
que no aturen
ni un instant.
No sé per quin inclinar-me
si per Wolf o Thackeray
però ben cert és
(siga foguera o
fira tant se val)
que les vanitats
no canvien mai.
Així els dies van passant
i nosaltres anem anant.
ni de veure
el panorama
ni d'escoltar
el rebombori
que no aturen
ni un instant.
No sé per quin inclinar-me
si per Wolf o Thackeray
però ben cert és
(siga foguera o
fira tant se val)
que les vanitats
no canvien mai.
Així els dies van passant
i nosaltres anem anant.
jueves, 4 de febrero de 2016
LA TERRA NO S'ATURA
La Terra és un cos geològicament actiu. La part més exterior (l'escorça), encara que és de roca sòlida, es troba fragmentada en "trossos" que denominem plaques . Sota l'escorça es troba una capa anomenada mantell que està formada per roca fosa (com la lava dels volcans). Les plaques de l'escorça "suren" sobre aquest líquid i es desplacen. En el seu moviment se separen o xoquen. Quan xoquen, de vegades les vores s'alcen i formen serralades (terrestres o submarines), altres vegades una de les plaques s'introdueix davall l'altra etc.
Malgrat que aquestos moviments són lents, hi ha voltes en les que es produeixen sacsejades o desplaçaments més ràpids per l'acumulació d'energia. Són els terratrèmols.
La vibració provocada es transmet per l'escorça podent assolir punts molt llunyans.
Es denomina hipocentre al punt sota terra on s'originà la sacsejada i epicentre al punt sobre la superfície just damunt de l'hipocentre. La magnitud del terratrèmol es mesura segons un número en la denominada escala de Richter.
Els efectes del terratrèmol depenen principalment de la magnitud d'aquest i de la distància a la que ens trobem de l'epicentre.
Els terratrèmols són molt més freqüents i intensos en les zones de "frontera" entre plaques. Un clar exemple és el batejat com cinturó de foc que comprén la costa oriental del continent americà, la costa occidental de l'asiàtic i Oceania.
Malgrat que aquestos moviments són lents, hi ha voltes en les que es produeixen sacsejades o desplaçaments més ràpids per l'acumulació d'energia. Són els terratrèmols.
La vibració provocada es transmet per l'escorça podent assolir punts molt llunyans.
Es denomina hipocentre al punt sota terra on s'originà la sacsejada i epicentre al punt sobre la superfície just damunt de l'hipocentre. La magnitud del terratrèmol es mesura segons un número en la denominada escala de Richter.
Els efectes del terratrèmol depenen principalment de la magnitud d'aquest i de la distància a la que ens trobem de l'epicentre.
Els terratrèmols són molt més freqüents i intensos en les zones de "frontera" entre plaques. Un clar exemple és el batejat com cinturó de foc que comprén la costa oriental del continent americà, la costa occidental de l'asiàtic i Oceania.
miércoles, 3 de febrero de 2016
DESIDERÀTUM
Si et dius :
aquestos papers
vaig a guardar-los
en un lloc segur,
és ben segur
que després
en cercar-los
no els trobes.
Tant de bo
hi haguera
en la ment
un lloc segur
on guardar
uns records
que voldria
no trobar.
aquestos papers
vaig a guardar-los
en un lloc segur,
és ben segur
que després
en cercar-los
no els trobes.
Tant de bo
hi haguera
en la ment
un lloc segur
on guardar
uns records
que voldria
no trobar.
martes, 2 de febrero de 2016
FA PENSAR
Existeixen dos classes de persones : les que van més aviat a favor dels projectes i les que van més aviat a favor d'elles mateixes.
Un projecte acaba feliçment solament si la seua concepció i gestació no dura suficient perquè els que van més aviat a favor de si mateixos reemplacen als que van més aviat a favor del propi projecte.
La tendència d'un ésser humà que està a favor d'un projecte és nomenar col·laboradors lleials al projecte i la tendència d'un ésser humà que està a favor de si mateix és nomenar col·laboradors que siguen lleials a ell mateix.
El bon funcionament d'una organització humana depén de què els individus siguen valorats més pel seu talent i esforç que per la fúria amb la qual demostren la lleialtat al líder.
Líder no s'és per obeir cap amunt i ordenar cap avall.
Líder no s'és per designi de l'autoritat competent.
Líder no s'és per autoproclamar-se com a tal.
Líder no s'és per l'oportunitat amb la que es reparteixen premis i càstigs.
Líder no s'és per gaudir d'informació privilegiada.
Líder no s'és per blindar-se contra la crítica.
Líder no s'és per protegir cap amunt i assetjar cap avall.
Aquestes frases són d'un llibre d'aforismes titulat "Más árboles que ramas" de Jorge Wagensberg. Veient la situació del país he volgut compartir amb vosaltres les ideees del meu científic de capçalera.
Un projecte acaba feliçment solament si la seua concepció i gestació no dura suficient perquè els que van més aviat a favor de si mateixos reemplacen als que van més aviat a favor del propi projecte.
La tendència d'un ésser humà que està a favor d'un projecte és nomenar col·laboradors lleials al projecte i la tendència d'un ésser humà que està a favor de si mateix és nomenar col·laboradors que siguen lleials a ell mateix.
El bon funcionament d'una organització humana depén de què els individus siguen valorats més pel seu talent i esforç que per la fúria amb la qual demostren la lleialtat al líder.
Líder no s'és per obeir cap amunt i ordenar cap avall.
Líder no s'és per designi de l'autoritat competent.
Líder no s'és per autoproclamar-se com a tal.
Líder no s'és per l'oportunitat amb la que es reparteixen premis i càstigs.
Líder no s'és per gaudir d'informació privilegiada.
Líder no s'és per blindar-se contra la crítica.
Líder no s'és per protegir cap amunt i assetjar cap avall.
Aquestes frases són d'un llibre d'aforismes titulat "Más árboles que ramas" de Jorge Wagensberg. Veient la situació del país he volgut compartir amb vosaltres les ideees del meu científic de capçalera.
lunes, 1 de febrero de 2016
DE CRIMEA A LA PAMPA
El gaucho és un tipus de vaquer característic de les planes i zones adjacents d'Argentina, Uruguai, Paraguai, Chaco bolivià, sud del Brasil (Río Grande del Sur, Santa Catarina, Estat de Paraná, Mato Grosso del Sud) i el sud de Xile.
S'identificava i identifica per la seua condició d'hàbil genet i pel vincle amb la proliferació de bovins en la regió, a més de per les activitats econòmiques i culturals derivades , en especial la del consum de carn i la utilització del cuir.
Aparegut en el curs del segle XVIII fins mitjans del segle XIX, fou un habitant semi-nòmada, amb autonomia personal considerable. Els sistemes de treball imposats per alguns terratinents arran de la independència donaren forma al particular règim clientelar del peó de camp.
Els pantalons dels gauchos argentins procedeixen d'una partida d'uniformes militars d'estil turc que va quedar excedent quan la guerra de Crimea (la de la càrrega de la brigada lleugera ) acabà abans del previst, per aquesta raó no es tracta d'una peça tradicional sinó d'una peça importada que va tenir èxit perquè era molt còmoda. Tanmateix ha quedat lligada a la imatge dels Martín Fierro.
S'identificava i identifica per la seua condició d'hàbil genet i pel vincle amb la proliferació de bovins en la regió, a més de per les activitats econòmiques i culturals derivades , en especial la del consum de carn i la utilització del cuir.
Aparegut en el curs del segle XVIII fins mitjans del segle XIX, fou un habitant semi-nòmada, amb autonomia personal considerable. Els sistemes de treball imposats per alguns terratinents arran de la independència donaren forma al particular règim clientelar del peó de camp.
Els pantalons dels gauchos argentins procedeixen d'una partida d'uniformes militars d'estil turc que va quedar excedent quan la guerra de Crimea (la de la càrrega de la brigada lleugera ) acabà abans del previst, per aquesta raó no es tracta d'una peça tradicional sinó d'una peça importada que va tenir èxit perquè era molt còmoda. Tanmateix ha quedat lligada a la imatge dels Martín Fierro.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)