El naturalista Plini –aquell que va morir víctima de la seva curiositat a causa de les emanacions del Vesubi quan es va acostar al volcà durant l’erupció que va destruir Pompeia i Herculà- parla en un dels seus llibres del mètode amb el qual el romà Apicius, golafre empedreït, aconseguí millorar el sabor del fetge de les oques.
Es tractava de fer-les menjar d’una manera forçada hidromel i figues. A l’encebar les oques els produïa un augment de la grandària d’aquest òrgan, adquirint a més a més aquesta víscera un sabor dolç propi de l’únic aliment amb que se les mantenia durant setmanes; ja veiem que era un avanç d’un quants segles sobre la tècnica francesa de l’elaboració del “foie gras”. Doncs bé, el fetge, que en llatí es denomina “jecus”, es presentava aleshores a la taula d’Apicius amb el nom de “jecus ficatum”, de la paraula llatina ficus o figa.
Aquest menjar va trobar molt aviat acceptació entre els altres romans i el mètode es va estendre. Amb el temps l’adjectiu “ficatum” o farcit de figues va anar substituint progressivament al nom i la víscera passa dir-se així : ficatum. Les llengües derivades del llatí van agafar aquest substantiu i “jecus” va ser relegat a l’oblit o al repertori dels erudits.
I així és com al parlar d’una de les principals vísceres ho fem, sense adonar-nos-en, evocant un complicat procés culinari.
No hay comentarios:
Publicar un comentario