Mon cor estima un arbre
Que no és més vell que l’olivera
Ni més poderós que el roure
Ni més verd que el taronger
Ni guaita des d’un penya-segat
Desafiant les ones de la mar.
És un pi molt més modest ,
És casolà i pinyoner.
El va plantar el meu avi
El va regar el meu pare
I a la seva ombra.
Els meus fills
Han jugat i crescut.
I en una època passada
-eren adolescents-
que es trobaven lluny de mi
-no sols físicament-
una fotografia al seu dessota,
ell amb caçadora, ella amb gavardina,
me’ls va fer arribar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario