Datos personales

Mi foto
Sóc dona i nascuda en secà. El meu arbre totèmic és el garrofer. No hi ha res comparable a seure's sota la seva ombra -ni viscosa ni escassa- amb bona companyia i elucubrar o romandre en silenci, tant se val. Sabent de qui véns, a qui vas i qui tens al costat. Gaudir d'un moment especial sense cap mena de temor perquè sents que al seu davall -com a Holly quan desdejunava a Tiffany's- no et pot passar res de dolent. Sóc dona i nascuda en secà. El meu arbre totèmic és el garrofer. Orgull cap, dignitat la que calga.

martes, 14 de junio de 2011

SPLENDOR IN THE GRASS

 William Wordsworth (Cumberland  177023 d'abril de 1850) va ser un dels més importants poetes romàntics anglesos.Amb Samuel Taylor Coleridge, va ajudar  a la introducció del moviment romàntic en la literatura anglesa amb la seva publicació conjunta de Balades líriques en 1798. Aquesta obra va influir de mode determinant en el paisatge literari del segle XIX. Va ser un poeta admirat a Anglaterra des de 1843 fins a la seva mort en 1850.
El caràcter fortament innovador de la seva poesia, ambientada en el suggeridor paisatge del Lake District (la regió dels llacs), en el nord de Cumberland, radica en l'elecció dels protagonistes - personatges d'extracció humil - del tema, que és la vida quotidiana, i del llenguatge, senzill i immediat.
Wordsworth, Coleridge i Southey van ser coneguts com lakistes, per inspirar-se en el mateix paisatge dels llacs.

D'ell és aquest famós poema :

 Esplendor damunt l’herba

Encara que els meus ulls
ja no puguen veure aquell pur flaix
que m’enlluernava
Encara que ja res puga retornar l’hora
de l’esplendor damunt l’herba,
de la glòria en les flors,
no cal afligir-se.
Perquè la bellesa
sempre perdura en el record.
Poema que llegeix Dennie Loomis ( Natalie Wood), en la pel·lícula " Esplendor damunt l'herba" , abans d'ensorrar-se plorant. Preciosa pel·lícula d'amor juvenil, amb un trist i realista final. Tanmateix no és sols un film sobre l’amor perquè quan llegeix el poema se n’adonem que el que lamenten els personatges no és la pèrdua d’aquest sinó el de la seva joventut. Realment açò és el que emociona i dol en el film : la fugacitat del temps , el record d’uns instants que els enlluernaren per primera vegada a la vida amb el seu fulgor...però no cal afligir-se perquè la bellesa sempre perdura en el record.     




No hay comentarios:

Publicar un comentario