TERRA PROMESA

  Si la història del repatriat fa de l’Odissea una experiència individual , la fundació d’una nova pàtria es presenta com una aventura col·lectiva.

 El poema èpic que millor explica aquest itinerari és l’Eneida, protagonitzat per un  grup de troians supervivents de la derrota bèl·lica , encapçalats pel valerós Enees.

 Aquest col·lectiu solca la mar a la recerca d’una terra pròspera on fundar la seua futura pàtria, localitzada en la península Itàlica.

 Un text apassionant que el seu autor, el poeta llatí Virgili, va concebre amb una forta càrrega ideològica : impulsar des de la literatura una consciència nacional romana enfortida per uns indispensables referents mítics.

 La progressió dramàtica de l’Eneida és típica de tots els arguments al voltant de la terra promesa, posteriors o anteriors. El seu esquema és aplicable, pas a pas, a un relat tan impactant com l’Èxode bíblic, on assistim a un viatge molt semblant al dels troians.

 A l’Èxode, una comunitat esclavitzada (els jueus sotmesos pels egipcis) és conduïda per un líder (Moisès)  que, inspirat per la veu de Jehovà, els guia en un recorregut ple d’incidents tant externs (amb els pobles enemics) com interns (conflictes amb el líder per mancança de fe). L’itinerari discorre pel desert i encara l’evoquem quan ens referim a la “travessia del desert” que algun partit polític ha de dur a terme).

 Després de molts anys i enormes penalitats arriben al lloc de destí, la terra promesa, que en el cas de Moisès no arribarà a compartir amb el seus, expiant amb aquesta privació les febleses de la comunitat.

   Per la seua banda la societat nord-americana va veure en el western un magnífic mitjà d’afirmació nacionalista. El cinema de l’Oest hauria de permetre fàcilment la construcció simbòlica d’una imatge idealista de la pàtria.

 Un territori virginal i feréstec que es podia entendre com una terra promesa o, encara millor, com una terra de les oportunitats, que hauria estimulat els primers pobladors (milers d’europeus desheretats i emprenedors, aventurers o proscrits) a creuar la mar buscant uns territoris on establir-se.

  Les pel·lícules referides a la colonització (bàsicament estructurades com un moviment de població de l’Est cap a l’Oest ) adoptaran en moltes ocasions un esquema argumental comparable al de l’Eneida.

 El líder del grup –una reencarnació d’Enees- és un valerós explorador, un conductor de ramat o un pistoler protector responsable de dur a bon terme la comunitat de colons que l’acompanya, davall l’amenaça constant de dissidències en el grup o de perills exteriors, centrats en calamitats naturals sense que falten els enfrontaments cruents amb els indis.

 Tot i el protagonisme d’aquest líder, el gènere llegeix la història del progressiu assentament de colons com una aventura col·lectiva. Possiblement aquesta consciència comunitària va fer cristal·litzar una de les imatges més representatives del cinema americà : el conjunt de caravanes en direcció a l’Oest, arrossegant-se lentament per àrids deserts, polsegosos camins, infranquejables rius i perillosos congostos.

 Aquesta caravana amb les lones dels grans carros és l’equivalent visual al conjunt de naus troianes desplaçant-se per la mar. Els vaixells d’aquest poema i els carros de vela del western són menudes unitats de transport que –multiplicant-se pel desert marí o terrestre- evoquen en l’imaginari del lector/espectador la idea d’un col·lectiu unit en un gran objectiu comú : assolir el paradís remot on establir-se i començar de nou.

  

 En aquest cas és l’enorme serp blanca –lones i vents- intentant arribar a la meta final : la Terra Promesa.