El genial autor de la “Missa en si menor” va ser pràcticament oblidat després de la seva mort en 1750. Fins i tot en vida, tot i que era considerat un excepcional virtuós i pedagog de l’orgue i el clavicordi , era jutjat com un compositor antiquat , les peces del qual resultaven d’àrdua execució i poc grates per a l’audiència.
L’esplendorosa eclosió del que avui anomenem classicisme va acabar relegant la seva música a l’andana arqueològica dels autors barrocs que només era visitada de tant en tant pels exquisits.
No obstant la seva música no va ser tan menyspreada pels autors posteriors com la seva absència en els programes de concert i en el coneixement del públic podria suggerir. La seva obra era coneguda i estudiada pels compositors i pedagogs de principis del segle XIX i les còpies de les partitures circulaven pels conservatoris i escoles de música , amb certa aurèola d’enigma per als iniciats . No se les veia com quelcom que es poguera interpretar , sinó com un material tècnic, acadèmic, que servia per a realitzar exercicis de teclat i entrenar-se en composició. D’aquesta forma arribà a mans d’un jove Mendelssohn una partitura de “La Passió segons Sant Mateu”, un gegantí oratori d’origen medieval valorant els textos cantats amb una música fervorosa i una potent interacció de les parts corals, al temps que ressalta les veus solistes.
En llegir la partitura de La Passió , Mendelssohn s’entusiasma amb la profunditat i magnificència i decideix, impulsivament, portar-la a escena. Per l'arriscat intent sol·licita l’ajuda d’un company d’aventures , l’actor i cantant Eduard Devrient, que més tard serà el seu primer biògraf.
En febrer de 1829 Mendelssohn comunica a l’amic la seva intenció d’estrenar l’oratori. A mitjan d’eixe mes aconsegueixen que se’ls cedeisca la Sala de la Singakademia (Acadèmia de cant) , per a la nit de l’onze de març. El temps per a la preparació i els assaigs era dramàticament escàs i els amics han d’apel·lar a tota la seva imaginació i les juvenils dots d’improvisació.
Amb temps a penes per alguns assaigs amb l’orquestra i el cor de l’Acadèmia, no hi havia possibilitat material de contractar i preparar els solistes. Devries decideix assumir el paper de l’Evangelista mentre que Mendelssohn cantarà els paper de Crist.
Fèlix insisteix en què ambdós han de presentar-se vestis de la mateixa forma : jaqueta llarga blava, camisa i armilla blanques, corbata i pantalons negres i uns cridaners guants grocs de pell de camussa, per a remarcar la gestualitat dels personatges.
El eixa nit màgica de març, vestits encara amb la roba d’escena , els dos joves comparteixen alegrament una rajola de xocolata en l’Opern Platz, per a celebrar el sorprenent i rotund triomf de l’accidentada estrena de La Passió. “Qui ho havia de dir! –exclama Fèlix, exultant- Un còmic i un jueu recuperant per a la música la major obra religiosa del Cristianisme!.”
No hay comentarios:
Publicar un comentario