EL RETORN A LA LLAR

 L’estret de Messina és un braç de mar que separa Itàlia peninsular de l’illa de Sicília comunicant la Mar Tirrena i la Mar Jònica. A un costat de l’estret es troba l’escull  d’Escil·la i a l’altre el remolí de Caribdis.

  Segons la mitologia grega eren dos monstres fabulosos. Zeus enfonsà Caribdis en la mar perquè s’havia menjat uns bous d’Hèrcules. Des d’aleshores absorbia grans quantitats d’aigua tres vegades al dia, produint grans tràngols que feien naufragar les naus que per allí passaven. Enfront en una cova hi era Escil·la que tenia sis caps i menjava carn humana.

Devorà sis companys d’Ulisses durant el pas del seu vaixell en el llarg i dur intent d’assolir Ítaca.             

 Ulisses és el personatge mític que millor evoca una de les grans fonts argumentals de les ficcions dramàtiques de totes les èpoques : el retorn del repatriat.

   Després de 10 anys de gestes victorioses en la guerra de Troia , l’heroi es disposa a tornar al seu regne, on l’esperen Penèlope, la seva esposa i el seu fill Telèmac.

Aquest il·lusionat retorn ,victoriós i acompanyat dels seus fidels guerrers, es frustra molt prompte i el que devia ser un viatge d’unes poques jornades per la mar es converteix en una extraordinària epopeia que ajornarà l’encontre 20 anys. 

  A la interior de l’Odissea hi ha dos situacions que es complementen. En primer lloc, les aventures i desventures del protagonista durant el seu llarg viatge de retorn de la guerra .

 En segon lloc, tot el llarg episodi final, que explica les dificultats d’Ulisses quan una vegada en la pàtria , disfressat amb les robes de captaire de que l’ha provist la deessa Atena , lluita per recobrar la seua condició de rei d’Ítaca i ser reconegut per la seua esposa Penèlope.

 El segon capítol de l’Odissea, en què el cíclop Polifem segresta l’heroi i els seus mariners ens dóna la raó de la durada del viatge. Gràcies a l’astúcia del protagonista aconsegueixen escapar buidant-li l’únic ull que tenia el gegant. Aquest , en saber que qui l’havia deixat cec era Ulisses , li llança una maledicció amb una veu que semblava un tro : “¡Fes Neptú, pare meu, que si el rei d’Ìtaca arriba a la seua pàtria que siga tard i malament; que abans perda els seus companys, que no conserve les naus i que no trobe en la seua llar la pau que desitja!.      

  Només amb l’ajut d’una altra divinitat, en aquest cas la deessa Atena, el nostre heroi podrà tornar a la terra natal.

  El periple odisseic s’entén com un seguit de proves morals que enfronten el protagonista a una constant experiència de transgressió, Ulisses s’encara amb diverses facetes de l’erotisme que l’allunyen dels seus deures de fidelitat matrimonial.

  Obstacles que no sempre li desagraden : des de l’hedonisme irresponsable lligat a Calipso o a Circe, l’atracció destructiva de les sirenes, fins a l’impossible retorn a la joventut que significaria el prometatge amb Nausica. De tot això es desprèn la tensió poderosa subjacent a l’Odissea. Entre llei i desig, entre llar i viatge, entre memòria i oblit . Ulisses no és un ser trivial sinó que viu en carn pròpia un conflicte permanent.

  Entre les oposicions esmentades abans potser la més característica siga la darrera - memòria i oblit- perquè el motiu més universal que es desprèn del sinuós trajecte des de Troia a Ítaca és el de la represa de la identitat feta bocins, el de la reconstrucció de l’ésser a través de la memòria. Per això l’episodi clau de l’epopeia serà el de la resolució final a Ítaca, on Ulisses es reconegut progressivament pel seu fill, per la vella dida i pel seu gos.

  El clímax de l’acció es produeix amb la lluita contra els pretendents , la reconquesta del tron i el retrobament amb Penèlope, que ha passat els anys anteriors debatent-se en un altre conflicte : la fidelitat al marit (representada pel famós episodi de l’estratagema de la tela que teixeix de dia i desfà de nit ) i la persistent persecució dels pretendents.          

Però al capdavall Ulisses, tan savi com vell s’ha fet, ja sap que volen dir les Ítaques.