Les persones més pacífiques, les menys violentes, tot i que semble una contradicció, solen ser unes grans aficionades a la novel·la políciaca, també denominada de lladres i serenos, de misteri o negra. L'última denominació ens ha arribat dels nostres veïns del nord perquè la portada de la col·lecció més famosa tenia la coberta d'aquest no-color. Per la mateixa raó a Itàlia les anomenem "giallo" a causa del color groc de la coberta de la col·lecció més popular.
Els amants d'aquest gènere, com he ressenyat abans, no els agrada la violència sinó el problema que planteja o, més aviat l'enigma que proposa. Fins i tot en la llista dels literats considerats "seriosos" n'hi ha d'entusiastes. Prenem el cas de Jorge Luis Borges , culpable d'una antologia del conte policial que va escriure en companyia del seu gran amic, Adolfo Bioy Casares, i de la creació d'un personatge peculiar, també de la mà amiga, el detectiu Honorio Bustos Domecq. Algú classificava aquest tàndem literari com Bioborges.
La solució al trencaclosques que la novel·la policíaca planteja sol respondre a una de les preguntes següents, deixant a banda els casos de psicòpates. A qui beneficia? i Qui està despitat?. Si podem contestar-les de segur sabrem, parafrasejant el títol de la cèlebre pel·lícula, de qui és "La mà que gronxa el bressol" , és a dir "La mano que mece la cuna" en castellà.
Datos personales
- Rosa Peris Cabrera
- Sóc dona i nascuda en secà. El meu arbre totèmic és el garrofer. No hi ha res comparable a seure's sota la seva ombra -ni viscosa ni escassa- amb bona companyia i elucubrar o romandre en silenci, tant se val. Sabent de qui véns, a qui vas i qui tens al costat. Gaudir d'un moment especial sense cap mena de temor perquè sents que al seu davall -com a Holly quan desdejunava a Tiffany's- no et pot passar res de dolent. Sóc dona i nascuda en secà. El meu arbre totèmic és el garrofer. Orgull cap, dignitat la que calga.
No hay comentarios:
Publicar un comentario