Possiblement Händel i Bach s’haurien ofès si algú els hagués qualificat de “músics barrocs” i de la mateixa forma hagueren reaccionat els seus grans antecessors del XVII, com Monteverdi, Frescobaldi , Lully o Purcell, els seus contemporanis com Teleman, Vivaldi, Rameau o Gluck, i els successors com Domenico Scarlatti i els propis fills de Bach.

Tots ells crearen i establiren el gran edifici musical del Barroc, que aportà a la música occidental tres formes fonamentals : l’estructura tonal, basada en un tema central al que es torna periòdicament en conjunt de notes i acordes que es relacionen entre si des d’una escala major a menor; el concerto , que permet el contrast, combinació, oposició i alternança de les veus i els instruments; i el basso continuo o acompanyament de cordes que sosté la il·lació de l’obra, generalment mitjançant un violoncel o un contrabaix.

 La perfecció i magnificència que assoleixen aquestos recursos en el tram final del Barroc anuncia o, més ben dit, introdueix la suprema eclosió de l’estil clàssic. Però per tal d’arribar-hi calia un instrument : el piano.