En la mitologia grega l’Arcàdia era la residència de Pan, déu de la natura i patró dels pastors i el centre del seu culte. Mentre el terreny real de l’Arcàdia és aspre i muntanyenc , el paisatge idealitzat és amé i fèrtil, on viu una comunitat incontaminada de pastors i deïtats rústiques.
El primer en expressar les qualitats d’aquest indret imaginari va ser el poeta romà Virgili en les seves Èglogues, on les vides senzilles dels habitants apareixen en una estreta harmonia amb la natura. Virgili era conscient del contrast entre el paisatge real i l’idealitzat, però els escriptors i artistes del Renaixement que van reprendre posteriorment el tema no coneixien l’Arcàdia com a lloc real i d’aquesta forma es va convertir en el motiu de la visió il·lusòria d’una existència innocent i sense artificis , situada en un passat clàssic al que no alteraven els conflictes de la vida contemporània o – a diferència del bíblic jardí de l’Edèn- les coercions de la moral
judeocristiana.
També Lope de Vega va abundar en el tema en la seva novel·la titulada, no cal dir, "La Arcadia". En ella pren com a model aquest lloc idíl·lic, paradisíac, a on la pau i la felicitat regnen eternament. Una cosa semblant al que seria per a un cinèfil veure les grans obres mestres.
En 1962 l'escriptor i crític de cine Guillermo Cabrera Infante va pronunciar a L'Havana una sèrie de conferències sobre l'obra de cinc mestres del cel·luloide : Orson Welles, Alfred Hitchcok, Howard Hawks, John Huston i Vincente Minelli, com a pròleg a la projecció d'algunes de les seves pel·lícules.
Anys més tard les va recopilar en un llibre. L'última part fa referència al musical de Minelli "Brigadoon", un llogaret escocés víctima d'un encantament que manté adormits els seus habitants durant un segle. Acomplit aquest termini es desperten i tornen a la vida però només durant un dia. D'aquesta forma es preserva de la corrupció i maldat exterior i manté el seu encant i harmonia original. Cabrera Infante refusa aquesta filosofia naturalista , simple i romàntica de Minelli però acaba declarant (sic) ." Pero no puedo olvidar que junto a estas calamidades que hacen de las pesadillas cosas diurnas, nuestro tiempo, el tiempo actual , hace también posible a Brigadoon, a la Arcadia, no
cada cien años, sino todas las noches".
cada cien años, sino todas las noches".
Per la meu banda he de confessar que m'he sentit al paradís cada nit que he llegit "Arcadia todas las noches".
No hay comentarios:
Publicar un comentario