UN GOS ATROÇ

 Si ahir vaig escriure sobre un gos literari, avui ho faré sobre un ca mitològic : el guardià de la casa d'Hades, és a dir de l'infern per als antics grecs.
 La Teogonia d'Hesíode li atribuïx cinquanta caps; per a major comoditat de les arts plàstiques aquest nombre ha estat rebaixat i els tres cap de Ca Cèrber són de domini públic. 
 Virgili esmenta les tres goles; Ovidi el seu triple lladruc ; Samuel Butler compara les tres corones de la tiara del Papa, que és porter del cel, amb els tres caps del gos que és porter de l'infern. Dant li dóna caràcters humans que agreugen la seua índole infernal : barba llardosa i negra, mans amb les ungles molt llargues que estripen, entre la pluja, les ánimes dels rèprobes. Mossega, lladra i mostra les dents.
Dues vegades va ser burlada la seva vigilància. La primera va ser gràcies a la música de la lira d'Orfeu que va amansir-lo. La segona va ser quan la sibil·la de Cumas, guia d'Enees en la seva baixada als Inferns, va adormir-lo donant-li un pastís.
 En el seu onzè treball, Heracles va lluitar amb ell i el va guanyar només amb la força dels seus braços, portant-lo davant d'Euristeu com li havia estat ordenat i retornant-lo després altre cop a l'Hades. Un escriptor anglés del segle XVIII, interpreta així l'aventura :
 "Aquest gos de tres caps denota el passat, el present i l'esdevenidor, que reben i devoren totes les coses. Que fóra vençut per Hèrcules prova que les accions heroiques són victorioses sobre el temps i subsisteixen en la Memòria de la Posteritat."