Paraula fugissera

   Va entrar al bar, trobà lloc i demanà un cafè. Com sempre feia va mirar al voltant, el lloc hi era bastant ple de gent de tota mena, tanmateix els qui més li cridaren l'atenció va ser un home i una dona, que seien al costat de la finestra, un davant l'altre. L'home tenia desplegat el periòdic i el llegia, semblava, amb interés. A la dona pareixia mancar-li aquest per qualsevol cosa. Tenia els braços creuats , l'únic que es bellugava en ella era l'esguard. De tant en tant mirava la parella, després al carrer, però l'expressió del rostre romania idèntica mirara el que mirara.
 La contemplava de cua d'ull, no volia que s'adonara però no volia deixar de fer-ho fins que no trobara l'adjectiu escaient per a descriure el seu posat.
No podia dir : el seu semblant no expressa res perquè no era veritat. No podia explicar els ulls dient que tenia la mirada trista perquè era alguna cosa més.
Recordà la Pizarnik . "Hablo en fácil, hablo en difícil, sabiendo que no es eso, siempre no se trata de eso".
 La inclinació per a descriure situacions o persones cercant el mots més pertinents havia esdevingut una dèria que la sobrepassava. Fins i tot recordava haver escrit un poema tractant aquesta mania.
 Va tornar a mirar la dona maleint-se. No era resignació el que hi havia en la cara quan guaitava per la finestra, tampoc malenconia. No era estima quan mirava l'home ni molt menys odi.
 Déu! sabia que el mot hi era tanmateix aquesta se li escapava com el fum d'una cigarreta, el frec d'una onada o la imatge d'una flama.
 L'esfinx (havia decidit anomenar-la així), parlà -
-No et sembla hora d'anar-nos-en?
L'home va doblar el diari amb parsimònia i contestà amb una altra pregunta .
-Tant tard s'ha fet?
-Són les set.
 Era una vesprada hivernenca i els fanals ja il·luminaven els carrers.
-Doncs crida el cambrer i li pagarem.
 No va caldre,  el xic que feia el servei endevinà el que volia i quan hi era al costat li digué el preu. Van pagar, es posaren ela abrics i van eixir al carrer sense pronunciar cap paraula.
 No va trigar gaire en fer igual i quasi d'esma es va dedicar a seguir-los. Bastant prop per a no perdre'ls i prou lluny per a que la parella no sospitara.
 Mentre caminava es va preguntar el motiu de la persecució aquella. No li trobava cap sentit  tanmateix hi havia alguna cosa que la feia anar endavant en aquest espècie de setge.
 Semblava un detectiu que anara a la recerca de la solució d'un cas o de la captura d'un delinqüent , llevat que no era detectiu , que les persones perseguides no havien delinquit de cap manera i allò que volia capturar era un mot.
   
To be continued...