La culpa fou...

 Cine expressionista alemany és el nom que se li dóna a un grup de produccions cinematogràfiques amb certs aspectes en comú. Aquest estil de fer cine té correspondència en el corrent expressionista denominat així per contrast amb el corrent impressionista del segle XIX en pintura, és a dir, amb aquell tipus de pintura en la que prima l"expressió subjectiva" sobre la representació de l'objectivitat. 

  Al cine arriba de forma tardana amb "El gabinete del Doctor Caligari", a 1920 ,  film mut inspirat en una sèrie de crims sexuals que van tenir lloc a Hamburg . El productor, Erich Pommer, de la Decla-Bioscop, volia que fóra Fritz Lang qui dirigíra la pel·lícula, però Lang tenia altres compromisos en aquell moment, de manera que acabà sent  Robert Wiene el responsable . Narrava els esgarrifosos crims que cometia Cesare, sota les ordres del doctor Caligari, que recorria les fires de les ciutats alemanyes exhibint el seu sonàmbul.

 La idea dels guionistes era la de denunciar l'actuació de l'Estat alemany durant la guerra.  Wiene fa un excel·lent treball amb les emocions dels personatges, els moviments de càmara i la presència dels personatges.

 

Passaren anys i anys , guerres, dictadures, transicions i moltes altres coses que seria molt llarg d'enumerar fins que un grup musical espanyol, integrat en el corrent de la denominada "movida madrileña" , qui sap perquè, acurtaren el nom de la pel·lícula i passaren a dir-se "Gabinete Caligari". Un grup que ens va assabentar que els bars eren uns llocs molt grats per a conversar (abans dels mòbils no cal dir) , que ens preguntaren cap a on anàvem mentre ells feien el camí cap a una ciutat cantada per Machado, on se sentien en la glòria i oferiren quatre roses, dues per gemegar i les altres dues  per somriure. I quan Jaime Urrutia es va tornar caradura , això sí de forma casual, la culpa va ser d'un ball.

 

 I ara cal tornar enrere, concretament a principis dels anys 50 a L'Havana. El violinista Enrique Jorrín, membre de l'Orquestra  Amèrica, comença a simplificar el ritme del mambo en les composicions i a moderar el "tempo". Un dia de 1952, quan aquest grup interpretava el Silver Star de Jorrín  els músics inspirats en el fregament dels peus dels ballarins es posen a cantar "Chachachá, chachachá es un baile original" Aquesta onomatopeia dóna lloc a l'aparició d'un gènere musical homònim que s'estén per tot el món.

 

 De forma que la fricció dels peus en la pista de ball va tenir la culpa del nom del cha-cha-chà i aquest

de fer front a la situació amb toreria i valor . Bolinga, bolinga, bolinga.