Un manuscrit perdut i retrobat

 No, no vaig negar mai que ho faria perquè sabia molt bé que havia de tornar.
 I ara sóc ací dempeus, amb les mans a les butxaques davant aquesta casa que m'atrau i em refusa al mateix temps. Tanmateix no puc restar sempre en aquesta actitud. He de prendre una decisió però em sembla tan difícil...i ja no em queden ni forces ni ganes de lluitar. A més a més a la vivenda no hi ha res, el vent s'ha emportat la remor de les paraules (que ja no hi són), el soroll de les petjades (que ja no hi són), l'escalfor dels cossos (que ja no hi són), només són als meus records. Tant de bo una ventada em lliurara també d'ells! perquè em trepitgen el cervell com els meus passos la terra que hi ha entorn.
 Diuen que les coses vistes des de lluny tenen més claredat que vistes de prop. Per què he vingut una altra vegada? per veure les coses diàfanes?. Clar que no, abans d'anar-me'n ja ho veia tot transparent, potser massa i tot.
 Doncs ara que : recórrer les habitacions ocupades pel buit, el menjador, la cuina, la cambra de bany, el saló; aturar-me una estona en aquella peça, per a mi la més estimada.
 El que havia de fer és oblidar-ho i tanmateix m'estic envoltant d'enyorança. Hauré de passar-me la vida sospirant per...?. Ai! de vegades crec que sí.
 La casa és fora del poble, els camps que la rodegen han restat erms, el sol s'ha post i els ocells romanen muts si es que encara n'hi ha. De bell nou caminant per la sendera per on havíem passejat en tantes ocasions parlant d'allò diví i d'allò humà. Hi torne però els meus llavis no pronuncien cap paraula ( a qui la dirigiria?), erls meus ulls miren sense veure, ets tant lluny del meu esguard, tant lluny...
 I tot es pensar en el mateix i no hi ha solució, el temps que no s'atura  ens ho fa creure i nosaltres que necessitem tenir fe per tal de sobreviure fem presa fins l'esperança més menuda i la tractem amb força mirament perquè no es fraccione.
 Havia arribat al límit i amb les primeres ombres me'n vaig anar. En arribar a casa una fredor insuportable, dintre meu un clam esquinçat, al meu voltant silenci.
 Fred, crit que no va ser i mudesa l'única companyia que tinc, fins quan...