El cinema musical és un gènere cinematogràfic que es caracteritza per pel·lícules que contenen interrupcions en el seu desenvolupament mitjançant un fragment musical cantat o acompanyats d'una coreografia.
En els començaments d'aquest gènere, el fragment musical tenia com a objectiu impressionar, sense mantenir molta connexió amb el desenvolupament narratiu.
Cap altre gènere cinematogràfic, ni tan sols el western, és tan inequívocament nord-americà com el musical. El concepte de l'espectacle que impera en tots els aspectes de la societat d'EE. UU. assoleix un dels seus màxims exponents en el cinema i, dins d'ell, en les elaborades coreografies, les melodies inoblidables i les obres mestres que ha donat el musical.
Que els personatges de la pantalla es posaren a parlar, va servir no només perquè el cinema assolira la maduresa tècnica al mateix temps que sacrificava l'star system del cinema mut. Va servir també per donar a llum un gènere que fins llavors tècnicament no existia. Als Estats Units de F. Scott Fitzgerald, que gairebé s'enfonsaria amb el Crack, es va estrenar la primera pel·lícula sonora (parcialment) perquè les melodies de Cole Porter, George Gershwin o Irving Berlin es traslladaren de les platees elitistes de les grans ciutats, als salons de cinema de qualsevol poble. "El cantant de jazz" va ser el bateig del gènere, que va arribar i va fer explotar el sonor, i ho va fer per a quedar-se.
El pas del cine mut al sonor i les seues conseqüències seria tractat ( i de quina manera!) en un dels millors musicals de la història del gènere.
No hay comentarios:
Publicar un comentario