espinosa si és silvestre
sense punxes conreada.
Neix allí on quasi ningú la busca
i potser tampoc ningú se l'espera
els seus primers rastres,
fa uns quants mil·lenis,
hi són al centre de l'Àsia.
Tanmateix sembla que només
la llavor la porte el vent:
la introdueix a la roca,
la comprimeix als murs,
la sembra entre les esquerdes
de les tanques fetes de pedra.
La trobem en paratges rústecs
als roquissars d'una illa deserta
però també en les muralles i torres
al bell mig d'una ciutat, de vegades,
als clavills d'importants monuments
on ves a saber qui l'ha poguda posar.
No li cal molt d'espai ni humitat
però si sol i llum en abundància.
que ací de normal no ens manca.
Tal vegada xucla
gotes de líquid
de la calcària
que la protegeix
de l'hostil entorn.
Ni la perjudica el mar ni la sal,
es capaç d'escalar els penya-segats
contra els que s'estavellen les ones.
No es deixa arrencar amb facilitat
i quan se la talla torna a crèixer
tal com era o potser més resistent.
Les poncelles de les flors,
blanques i violetes en part,
abans d'obrir,
són les tàperes.
M'agrada menjar-me-les a l'amanida
amb un roig tomàquet, oli d'oliva i sal
i sucar el pa acabat de fer del forn
mentre em reconcilie amb tothom.
No hay comentarios:
Publicar un comentario