SÍNDROME DE BELLESA

Una turista nord-americana entrant a la Capella Sixtina , en la seua visita al Vaticà, va caure a terra com un drap, com morta.  És el desmai davant la bellesa : pèrdua del sentit de la identitat i de l’orientació , confusió mental, estats de vertigen i fins i tot d’abandó depressiu. Hi ha turistes que confessen palpitacions, desequilibris físics, visions...

 Alguns psiquiatres no donen importància als turistes desmaiats a Florència . Asseguren que l’estat d’excitació estètica pot desencadenar mecanismes personals d’angoixa. És un trànsit de la nostra imaginació sobreexcitada. Quelcom fugitiu, passatger.

 Al capdavall , la gent es queda privada, defalleixen les cames, el cervell es queda en blanc. KO.

  És el que li va ocórrer al novel·lista Stendhal en 1817, quan visità per primera vegada Florència en l’església de la Santa Croce . Eixia de la capella Niccolini quan li fluixejaren les cames, el seu cor començà a batre amb celeritat i va haver de ser atès en una farmàcia. Superà el trastorn amb la lectura d’uns poemes de Fóscolo.
 Els especialistes l’han definit com “hyperkulturemia, qui no ho som, d’especialistes s’entén, la coneguem com la síndrome de Stendhal. 
 Es diga com es diga és un tribut que el cos ret a l’esperit.