ESCALA MUSICAL

  El cine sempre ha necessitat de la música i així des dels primers anys les pel·lícules eren acompanyades per pianistes, quartets de corda i fins petites orquestres. Els primers films sonors tenien com música préstecs fets a Txaikovski, a Wagner o a Chopin, tanmateix molt aviat els estudis van contractar compositors vius menys eminents però més eficaços. Els millors músics resultaren ser compositors desconeguts amb un gran domini de la tècnica musical i una comprensió cabal del rol de la melodia al cinema. Així va nàixer la música de pel·lícules tan diferent i reconeixible.
 Com Hollywood era el centre del món del cine (sense oblidar que era qui millor pagava) allí sense buscar molt s'haurien de trobar aquestos compositors.
 Un dels primer va ser Max Steiner , procedent de Viena i establit a Califòrnia el 1931. Entre els seus crèdits inicials hi són Cimarrón i King Kong. Cinc anys després Steiner té el seu moment de gran popularitat al compondre la música d'Allò que el vent s'endugué.
 Amb les seves composicions va consolidar, el que s'ha anomenat l'estil Hollywood, a l'haver aplicat per primera vegada un tema bàsic, el denominat leitmotive sobre el qual s'elaboraven una sèrie de variacions.
 Encara que va treballar per a la RKO, David O. Selznick i altres estudis, va destacar fonamentalment la seva llarga etapa a la Warner Bros (entre 1936 i 1953), en la que va definir un estil molt característic que es va propagar en tota la seva creació: a partir d'un tema principal, el compositor reforçava cada moment important de la història, instant musical que podia situar-se en primer pla o mantenir-se de forma que passés desapercebuda per a l'espectador. Va elaborar un precís fil conductor que mai es va limitar a il·lustrar la història.
  De vegades la seua música se n'eixia tant dels límits que l'actriu Bette Davis en escoltar-la per a protagonitzar una escena exclamà  : Pero qui ha de baixar l'escala Max Steiner o jo? 






N.B. Ningú pujava i baixava les escales com Bette.