Possiblement Händel i Bach s’haurien ofès si algú els hagués qualificat
de “músics barrocs” i de la mateixa forma hagueren reaccionat els seus grans
antecessors del XVII, com Monteverdi, Frescobaldi . Lully o Purcell, els seus
contemporanis com Teleman, Vivaldi, Rameau o Gluck, i els successors com
Domenico Scarlatti i els propis fills de Bach.
Tots ells crearen i establiren el gran edifici musical del Barroc, que
aportà a la música occidental tres formes fonamentals : l'estructura tonal,
basada en un tema central al que es torna periòdicament en conjunt de notes i
acords que es relacionen entre si des d’una escala major a menor; el concerto , que permet el contrast, combinació, oposició i alternança de les veus i els
instruments; i el basso continuo o acompanyament de cordes que sosté la
il·lació de l’obra, generalment mitjançant un violoncel o un contrabaix.
La perfecció i magnificència que
assoleixen aquestos recursos en el tram final del Barroc anuncia o, més ben
dit, introdueix la suprema eclosió de l’estil clàssic. Però per tal d’arribar-hi mancava un instrument.
Sabeu quin és?
No hay comentarios:
Publicar un comentario