UNA CANÇÓ I UN NOM

 Fa set milions d’anys una espessa selva cobria tot el territori africà però aleshores té lloc un esdeveniment geològic : es desploma la vall del Rift, alguns del seus marges s’alcen i van formant a poc a poc un vertader mur. Esta falla és gegantina : recorre Àfrica Oriental fins la Mar Roja i Jordània y acaba en el Mediterrani. En total sis mil quilòmetres i més de quatre mil metres de profunditat al llac  Tanganica.

 Un astronauta nord-americà va contar que aquesta falla que talla la Terra és visible des de la Lluna.

   Una de les conseqüències d’aquest fenomen geològic va ser el canvi climàtic. La pluja va continuar caient a l’Oest però cada vegada menys a l’Est, al recer d’esta muralla . A aquest costat, segons han confirmat els botànics, la selva retrocedeix , la flora es transforma.

  Els primats que van quedar a l’Oest de la fractura continuaren fent la seva vida arborícola, però els aïllats de l’Est s’enfrontaren a la sabana i després a l’estepa. Aquesta divisió en dos entorns va poder suscitar en el curs de les generacions dues evolucions diferents : els de l’Oest generaren els actuals simis, goril·les i ximpanzés ; els de l’Est, els pre-humans i després els humans.

 Així doncs podem dir que vàrem nàixer de la sequera. Tot el que ens caracteritza, estar dempeus, l’alimentació omnívora , el desenvolupament del cervell, la invenció de les nostres eines, tot resultaria d’una adaptació a un medi més sec. És un mecanisme de selecció natural  : un menut grup d’avantpassats que posseeix , genèticament, trets que constitueixen avantatges per a sobreviure millor  en aquest nou entorn, passa  a ser a poc a poc la majoria d’eixa població , perquè, al viure més temps que els altres, té una descendència que posseeix eixos mateixos trets i és més nombrosa.

  

 Mesurava  poc més d’un metre d’alçària, ja era bípeda però encara sabia enfilar-se als arbres. Havia nascut en les sabanes del Pliocé africà i va morir en el llac d’Hadar als vint anys d’edat. Ja no era un simi però encara no era humana. Tenia els muscles un poc caiguts, els membres superiors una mica més llargs que els nostres en proporció als inferiors, cap menut, mans capaces d’agafar objectes i també rames.

 El seu pas era més curt que el nostre, ràpid, un poc al trot, una mica ondulat. Vivia en societat i com tots els primats era vegetariana: devia menjar fruita i també tubercles.     Probablement va morir ofegada o devorada per un cocodril, ja que va ser trobada en un medi lacustre.   

  

Tres milions d’anys després, en 1974, els paleoantropòlegs Yves Coppens, Maurice Taib i Donald Johanson  descobriren uns quaranta ossos d’un australopitecus afarensis  femella.

  Quan els trobaren en l’Afar etíop acostumaven a escoltar un cassette dels Beatles  que incloïa “Lucy in the skay with diamonds”.  Així que van batejar “la pre-humana més bonica del vall del Rift" amb el nom de Lucy i així es coneix en tot el món.